Dilluns de Carnaval festiu a les escoles de Terrassa.

 

Avui ha estat un d'aquells dies de lliure elecció per als centres educatius de Terrassa, i he aprofitat per fer unes quantes coses, com anar a esmorzar al forn, comprar al Mercat, i dinar a La Mola. I també fer bastant el ronso i navegar per internet cercant esdeveniments futurs. També per tenir una mica de debat encès al voltant de la invasió russa d'Ucraïna i fer algun tweet provocador. En fi, un dia ben aprofitat. O no.

Tornant a gaudir amb el Barça.

 

Enorme, genial, majestuós Pedri.

Gran partit del Barça avui enfront de l'Athlètic (4-0). I més enllà de la golejada, les sensacions que va deixant l'equip partit rera partit darrerament. És innegable que les incorporacions del mercat d'hivern han donat un plus de qualitat i que la recuperació del millor joc de jugadors com Pedri, De Jong o Dembélè també han propiciat l'actual estat de gràcia de l'equip, que ha encadenat una bona ratxa de victòries, incloent la classificació per als 8ens de final de la Europa League.

Avui hem tornat a veure accions molt espectaculars, que han fet vibrar i cantar el Camp Nou com feia temps que no passava. Especial rellevància tenen els càntics per a l'entrenador, un Xavi Hernàndez que està aconseguint el que semblava impossible: ressuscitar un equip que semblava mort, i recuperar la millor versió d'un bon grapat de jugadors que semblaven haver tocat fons.

És una llàstima que aquesta reacció arribi a aquestes alçades de temporada. Qui sap on podria haver arribat aquest equip, amb l'estat de forma actual, d'haver jugat a aquest nivell des del principi de temporada. Bé, com a mínim, ara els culers ens podem mirar els partits amb la convicció que no farem la pena com havia passat en diverses ocasions en el passat. D'aquí a poder competir en igualtat de condicions amb els millors clubs europeus potser encara hi ha un tros, però com a mínim, sembla que anem pel bon camí.

Carlos Gonzàlez: "La conspiració dels pares".

 

(Sempre interessants els articles al Criatures de l'Ara del pediatre Carlos Gonzàlez. Avui sobre el desconeixement de molts pares del que significa i comporta la paternitat).

Molts pares novells semblen sorpresos i una mica perduts per la conducta dels seus bebès. Per què plora tota l’estona? Per què es desperta tant a la nit? I ara, com és que no es calma ni a coll? Com pot ser que torni a tenir gana? ¿No se suposava que seria dolç i suau, que dormiria, que tindria un somriure angelical? ¿No era que només de mirar al meu nadó als ulls, acaronar la seva pell i sentir els seus balboteigs sentiria jo com una marea d’amor i oxitocina, un vincle màgic i meravellós? Com és que estic esgotada, i la meva roba té taques de llet quallada?

Sembla com si hi hagués una conspiració universal per vendre un model ideal de criatura, un concepte allunyat de la vida real, apte només per a anuncis televisius de farinetes o bolquers. Potser és realment necessària una conspiració; potser si els joves sabessin el que de veritat representa tenir un fill i cuidar-lo durant un any, deu anys, vint anys o més, nit i dia, rentar pipís i caques, consolar plors, aguantar queixes i rebequeries, cuinar i rentar i tornar a cuinar i a rentar (i pagant, sempre pagant), ningú voldria tenir fills. Potser cal enganyar els futurs pares, idealitzar els nadons i la paternitat, per evitar l’extinció de l’espècie. 

Passen els mesos, i els pares ja no tan novells van descobrint que sí, que d’alguna manera misteriosa tenir fills està bé. Paga la pena. Compensa. Gairebé dirien que és meravellós, si no resultés una mica cursi. Encara no han canviat tres mil bolquers (ni saben quants milers més falten per canviar), encara no han dormit una nit sencera, i ja estan pensant a tenir el segon, qui sap si el tercer o el quart. Voldrien explicar-ho a tothom, però els manquen les paraules. No poden dir: "Es desperta cada hora i mitja, és meravellós!" "Li netejo el cul cinc cops al dia, mai m’havia sentit tan important". "Les nits, tio, són una passada, sempre de marxa!" "No se sap mai per què ploren, però em sembla que ja li començo a agafar el truc". No, ningú ho entendria, si no ho ha viscut. Cal explicar l’experiència amb paraules que els que no tenen fills puguin comprendre: "Quan el tens als braços, t’envaeix una sensació de pau i tranquil·litat..." "Somriu d’una manera, que te’l menjaries!" "Dorm com un angelet". "Té la pell tan suau, i fa sempre tan bona olor!"

I així es perpetua el mite.

Pas endavant dels Minyons per la seguretat dels castellers.

 

És molt probable que els Minyons no tornem a veure/viure imatges com aquesta en el futur. La colla ha decidit (encertadament al meu entendre) deixar de considerar descarregats els castells que acabin enfonsant-se un cop el pis de quints o quarts ha tocat manilles o folre. Aquesta decisió es pren, bàsicament, pel perill que comporta sobretot per a la gent de pinya, que el folre i les manilles d'un castell acabin escampades de mala manera sobre la pinya.

Aquesta decisió ha generat certa controvèrsia entre els membres de la colla. Tanmateix, sabem que els canvis en el món casteller mai són exempts de polèmiques i debat. Si tota la vida s'ha fet així, per què cal canviar ara? Doncs penso que cal canviar per sentit comú i per tal de garantir al màxim la seguretat de tots els castellers de la colla. Potser avui sembla revolucionari i innecessari, però tinc el convenciment que d'aquí deu anys ens preguntarem com era possible que consideréssim com a descarregat un castell que havia acabat enfonsant-se i, fins i tot, amb lesionats.

De fet, no fa tant, el món casteller en ple, considerava com a descarregat un castell que havia patit el despenjament d'enxaneta i aixecador després de la carregada. Un sense-sentit que avui ningú s'atreviria a acceptar, però que fa 20 anys, ningú s'atrevia a qüestionar.

El "temazo" del dimecres. Bratia - "Vatra".

 

Acabo de descobrir aquesta banda barcelonina, impulsada pel contrabaixista serbi establert a Barcelona Ivan Kovacevic, a qui ja coneixia d'altres projectes com Los Tiki Phantoms, la Barcelona Gipsy Balkan Orchestra, acompanyat de quatre grans músics més, al violí, les percussions, i les guitarres.

Divendres seran a la Nova Jazz Cava de Terrassa, i és probable que hi acabi anant, si no surt cap pla millor. Una música a mig camí dels balcans, l'Europa de l'Est i el Pròxim Orient. M'encanta.

Retrobada amb l'HC Lluís Puig a Els Banys (Vallespir).

 

El passat dissabte, aprofitant la meva visita al Vallespir per viure la festa de l'ós, vaig poder acompanyar uns quants conciutadans terrassencs a l'homenatge que van organitzar des de l'ANC Terrassa als Consellers terrassencs Lluís Puig, encara avui exiliat a Brussel·les, i Josep Rull, expres polític.

L'acte que s'havia de celebrar a la Plaça de la Sardana de la localitat nord-catalana, es va haver de traslladar a un poliesportiu proper per un plugim amenaçador a primera hora del matí. L'alcaldessa de la vila, la catalanista i independentista Maria Costa, va posar totes les facilitats als organitzadors per celebrar el retrobament.

Hi van haver parlaments dels homenatjats (especialment emocionat i emotiu el parlament de Lluís Puig), i de diferents representants de la societat civil terrassenca i de la Catalunya Nord. També hi va haver espai per a les actuacions de la cultura popular terrassenca, amb l'Agrupació Sardanista Amunt i Crits, el Ball de Serrallonga, els Bastoners, Capgrossos, i els Ministrils del Raval. I un fi de festa sardanista amb una cobla gironina.

Festa de l'ós de Prats de Molló (Vallespir, Catalunya nord).

Ahir diumenge vaig gaudir d'una de les festes més tradicionals d'aquestes èpoques carnavalesques als Països Catalans, la Festa de l'Ós que se celebra des de molt antic arreu d'Europa, i que a casa nostra s'ha conservat a les localitats de Prats de Molló, Arles de Tec, i Sant Llorenç de Cerdans, totes tres a la comarca nord-catalana del Vallespir.

La tradició s'arrela a rituals ancestrals sobre l'arribada de la primavera, l'època de l'aparellament, l'origen de l'home o el mite de la fecunditat. 

A Prats de Molló, guarneixen d'ós a tres homes, amb un vestit de llana d'ovella i els embadurnen amb oli i sutge de la xemeneia perquè quedin ben negres, i aquests es dediquen a caçar tot aquell que se'ls creua pel camí des del seu alliberament a la falda del castell fins arribar als carrers del poble. Els óssos van acompanyats per un grup de cinc o sis caçadors que l'empaiten i que també li donen suport a l'hora d'aixecar-se del terra després de cada combat amb algun/a espectador/a, així com posar-li una mica de beguda (vi o el tradicional pastís francès) a la boca.

L'acte acaba cap a les 17 de la tarda quan un grup d'homes disfressats d'ós blanc capturen l'ós negre i l'esquilen fins que apareix l'home que hi havia dins, i acaben ballant una dansa plegats a la plaça.

Si mai hi voleu anar, tingueu preparada roba vella per si us atrapa l'ós i se us tira a sobre. I unes quantes tovalloletes humides per treure-us les taques de la cara.

El noi de ratlles va ser un dels tres óssos de la festa.

Ambient amb alguns dels protagonistes de la festa escalfant motors amb el tradicional pastís.

Sardanes per començar la jornada.

Inici de la festa al Castell. Vesteixen els óssos i s'unten amb l'oli i el sutge.

El grup de caçadors amb barretina ajudant el seu ós.

Un bon gruix de gent va gaudir de la festa. Uns 5.000 esperaven.

Un ós blanc ja ha caçat a l'ós negre per esquilar-lo.