Ahir vaig tenir un dia culturalment mogut. Al migdia vaig anar amb els nebots a veure als artistes circencs del Tub d'Assaig 770 al Centre Cultural de Terrassa. Malabaristes, acròbates, contorsionistes, mags... Prop de quinze artistes en escena oferint acrobàcies impossibles, i malabarismes que deixen bocabadat a petits i grans, en una sala gran del Centre Cultural gairebé plena a vessar.
Per la tarda me'n vaig anar a Barcelona a veure els polònius a l'espectacle teatral "La família Ir-real", al teatre Victòria del Paral·lel barceloní. Un musical divertit i de gran actualitat que no es talla ni un pel a l'hora de criticar i fer befa de la família reial espanyola, tot recordant els darrers escàndols que han protagonitzat alguns membres d'aquesta família de vividors (per gràcia divina i dictatorial).
Per finalitzar el carrusel d'actes culturals de la jornada, vam entrar a un bar a veure el final del partit de bàsquet entre els dos rivals històrics, el Barça i el Madrid. L'espectacle va ser emocionant fins al darrer minut, i es va decidir a favor blaugrana gràcies a l'apustuflant exhibició d'un dels mites d'aquest esport, l'escolta de Sant Feliu del Llobregat, Joan Carles Navarro. 33 punts va sumar al final del partit (44 de valoració general), amb cistelles estratosfèriques i jugades d'autèntic artista d'aquest esport.
I veient jugar al Navarro, em deia a mi mateix si no estava contemplant una autèntica obra d'art. Però d'art en tota la majestuositat de la paraula. Sovint, els que van d'entesos o se les donen de llestos, ens volen fer creure que el bon art comença i acaba en una gran pintura, una peça de música clàssica, una ópera, o un ballet. I als que aquestes disciplines no ens fan sentir ni fred ni calor, i no ens gastem 50 euros per entrar a un teatre o una gal·leria d'art a contemplar aquest art, podem ser titllats d'insensibles o de manca de criteri...
I com que per a mi l'art és allò que A MI m'estimula, em commou, m'emociona o m'excita, he de reconèixer que gaudeixo molt més amb un regat de messi o una finta de Navarro que amb un quadro del Tàpies. Que prefereixo anar a un concert de la Fanfare Ciocarlia i botar com un posseït, que escoltar durant dues hores a la simfònica del Vallès i acabar mig adormit. M'agrada més sentir rapejar un bon vers, que alguns poemes dels grans autors que no s'entenen ni que els treballis durant cinc sessions a classe de literatura. Flipo més observant alguns graffitis i murals a les parets de les ciutats, que amb molts quadros penjats en les parets dels millors museus. Gaudeixo més veient un ballarí del carrer fent "Breakdance" que amb cinquanta ballarines amb tu-tu ballant el "Llac dels cignes".
Ah sí! I tot i ser de Terrassa, no suporto els culturetes del jazz que es flipen amb un solo de cinquanta minuts del contrabaixista! Déu meu, quin avorriment! Vull ska-jazz d'una vegada al festival de Jazz de la meva ciutat!!! I swing
Molt d'acord, Risto!
ResponElimina