Avui diversos mitjans de (in)comunicació treuen la notícia que segons un estudi elaborat per ESADE, tots els desnonats pateixen estrès posttraumàtic després d'un procés de desnonament, i recomanen als desnonats assessorar-se a través d'alguna organització social ja que estan massa col·lapsats per prendre algunes decisions.
La primera qüestió que em ve al cap, és qui collons devia demanar que es realitzés un estudi per arribar a les conclusions a les que s'ha arribat. Que es pensava potser l'instigador de l'estudi que potser els desnonats passaven a convertir-se en persones molt optimistes i animades pels nous reptes? I tots els desnonats que s'han acabat suïcidant, ho devien fer alegres i contents? De veritat que es gasten calés per fer estudis d'aquest tipus?
Potser l'interès fonamental de l'estudi no sigui tant ajudar als pobres desnonats a passar de la millor manera possible el tràngol de veure com li prenen la casa i els deixen al carrer, si no d'evitar que algun d'aquests no perdi els estreps i decideixi fer passar el seu mateix patiment a aquell/s que li han provocat. Potser si en comptes d'autoimmolar-se davant de l'oficina bancària, cremessin als responsables principals d'aquesta situació, s'acabaria ràpid amb el problema. I segur que ja no tindria sentit anar fent estudis de merda que no serveixen per res més que per enrabiar-se més si cap.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada