"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

diumenge, 30 de març de 2014

David Caño: "A què jugues Rigau?"

El més semblant a un espanyol de dretes... una catalana de dretes!!

(Magnífic article del mestre i poeta David Caño aparegut al Diari de l'Educació).

Aquesta setmana hem assistit a la presentació pública i mediàtica del nou Decret de Plantilles i Provisió de llocs de treball per part de la Consellera Irene Rigau. Un decret que recordem ja va néixer amb certa polèmica quan el sindicat USTEC·STEs (IAC) va fer públic, amb roda de premsa, un esborrany que s’estava elaborant d’esquena a la comunitat educativa entre el Departament d’Ensenyament i un grup influent de directors de centres escolars. Des d’aquell moment han estat múltiples i massives les mostres de rebuig per part de docents i famílies, però poc ha volgut escoltar aquesta Departament als qui coneixen de primera mà el funcionament dels centres i la seva problemàtica real; demostrant així certa obsessió i capficament en aplicar unes polítiques educatives que tenen molts punts en comú amb la nova llei Wert (LOMCE) i que s’han demostrat fallides en aquells països que més ràpidament van adaptar-se a les directrius de la Comissió Europea, l’FMI i certs referents de l’escola de Chicago. 

Quan a finals del mes de juny aquest Decret va ser presentat al Consell Escolar de Catalunya, darrer tràmit necessari per ser aprovat, res feia pensar que amb total opacitat del món la Consellera Rigau en retardaria la seva aprovació, per continuar modificant-lo d’esquena als representants dels treballadors i les famílies. 

La Consellera Rigau va presentar un document que només ella i els seus tècnics coneixen realment, un decret que afavoreix l’amiguisme, la discrecionalitat i una manera de seleccionar el professorat que pren com a referència el model empresarial privat i que a més, defineix en un 50% el percentatge de la plantilla total dels centres que es podrà acollir a aquest procediment no ordinari de selecció de personal. 

Però, i al meu entendre, el més preocupant de tot és el grau d’autoritarisme demostrat per la Consellera Rigau a l’hora d’aprovar aquest Decret que, precisament, trenca amb les formes democràtiques i de presa de decisions col·lectives dels centres educatius de Catalunya. 

Què ha volgut demostrar la consellera Irene Rigau a l’aprovar aquest decret, justament ara, dins del marc d’una setmana de mobilitzacions i lluita convocada de forma unitària pel conjunt de la comunitat educativa catalana i que tindrà com a punt àlgid la manifestació d’aquest dissabte a les cinc de tarda a Plaça Universitat. 

Sembla que la Consellera Irene Rigau vol exhibir mà de ferro contra la comunitat educativa catalana. Una mà de ferro castigadora contra aquells qui han gosat anar més enllà de la lluita contra la LOMCE, explicant-ne públicament els punts que tenen en comú ambdues lleis i retraient a aquesta Consellera que les retallades que està aplicant (augment de ràtios, no substitucions, tancament de línies públiques, precarització de les treballadores castigant doblement al personal substitut i interí) estan depauperant la xarxa d’educació pública i fent-ne disminuir la seva qualitat. Sembla que la Consellera Rigau no ha paït bé que s’hagi fet públic que Catalunya està a la cua en inversió educativa i més si tenim en compte el finançament públic que reben les escoles i fundacions privades en forma de concert. 

Però aquesta mà de ferro, contrasta amb la mà de plastilina que la Consellera Irene Rigau ofereix davant les polítiques més conservadores, reaccionàries i recentralitzadores del Ministre Wert. A dia d’avui, la Consellera Irene Rigau encara no s’ha atrevit a donar cap directriu clara per fer front a la LOMCE, per mantenir la immersió lingüística, per evitar uns continguts curriculars i un sistema de revàlides espanyol que cerca aconseguir allò que ja va fer públic el Ministre Wert: “Vamos a españolizar a los niños catalanes”. 

La Comunitat Educativa Catalana ha demostrat consens i convenciment a l’hora d’oposar-se a la llei Wert apel·lant a la desobediència i a la insubmissió. Famílies i docents junts es mostren disposats a fer front a aquesta llei involutiva utilitzant la mobilització i la desobediència civil, per això, no deixa de ser preocupant que la Consellera Irene Rigau no encapçali aquest desafiament a nivell institucional i faci passos valents situant-se al costat de la comunitat educativa en contra de la llei Wert. És sorprenent que en comptes de fer ús de la potència que aquest repte i determinació ofereixen, la Consellera faci tot el contrari, aprovi un Decret que va en la mateixa direcció d’aquesta llei espanyola, colpejant així, als convocants d’aquesta setmana de lluita amb tota la duresa possible. 

Una duresa que mai no ha demostrat en contra de les exigències del Ministeri Espanyol quan va decidir augmentar les ràtios i no substituir el personal docent, una duresa que encara no ha demostrat per afirmar clarament i per escrit que la immersió lingüística és intocable i no es negocia, una duresa que no ha fet valdre davant la imposició d’uns currículums adoctrinadors i clarament centralistes, una duresa que un cop més demostra que la Consellera Rigau colpeja amb una mà de ferro contra l’escola catalana mentre es mostra dubitativa, obedient i amb mà de plastilina davant les envestides del Ministre Wert. 

En definitiva, el que aquesta setmana la Consellera Irene Rigau ha vingut a demostrar és que davant la situació que viu l’educació pública del nostre país, davant les imposicions en forma de llei que ens arriben de Madrid, i davant unes exigències clares de la comunitat educativa catalana, ella tria conflicte, diàleg mut i imposició. 

No m’agradaria pensar que està començant a llaurar el terreny per l’acatament de la LOMCE perquè ha de tenir molt clar que la societat civil catalana, la comunitat educativa i totes les plataformes que lluitem per una educació pública i de qualitat no restarem callats, ni muts ni obedients. No acatarem i per tant, vista la seva actitud, el millor servei que podria fer a l’educació pública, i a aquest país en general, és dimitir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada