"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dissabte, 12 de juliol de 2014

"No parlem de càstig. Parlem de terapèutica".

 

Article de Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) a La Publicitat (17-VII-1925). Dilemes entre severitat i tolerància en la generació noucentista. Dibuix de Lluís Mallol (Barcelona, 1900-1968) a En Patufet (30-X-1936). 

Els infants que neixen avui en dia, no saben la sort que tenen de no haver nascut cent anys enrere...

Un il·lustre ex senador va tenir la bondat d’escriure’m dies enrere, fent algunes objeccions al meu article sobre les bufetades paternals. Ell creia que en un país com el nostre, tan freturós del self control, era inoportú de predicar les necessitats del bolet, àdhuc del bolet pedagògic, infligit amb mètode, sense obeir cap rauxa d’autoritat exasperada. Conec els escrúpols del meu il·lustre amic, i espero que ell no haurà deixat de comprendre fins a quin punt era relativa la defensa dels mètodes dràstics en l’educació dels fills. Personalment, tinc més aptituds per esdevenir un pare debonnaire que no pas un pare severíssim; em revolta la sola visió d’un mestre armat amb la palmeta, i la feta de Guzman el Bo suscita en el meu cor un esbart de sentiments contradictoris. Arribo a comprendre el seu hòrrid sacrifici, però no admeto la seva inútil jactància. La frase ultrarealista i el llançament del punyal que havia fet servir per occir el seu infant, són coses que hom podria perfectament estalviar. Trobo que delaten una insana preocupació de fer bonic en els manuals d’història. Tots dos tenim raó, el meu amic, que creu perillós d’encoratjar els papàs violents, i jo que dono la veu d’alarma als papàs tous. La violència i la laxitud en aquesta qüestió, com en moltes d’altres, són companyes inseparables, l’anvers i el revers d’una mateixa medalla. L’home que en un rampell de còlera tira un tinter pel cap del seu fill, és possible que en d’altres avinenteses hagi palesat una passivitat inexplicable. La proporció de nens mal educats és superior en el nostre país a qualsevol altre d’enllà del Pirineu. El nombre d’infants que fan anar tota la casa cap per avall pel sistema de les rebequeries és francament excessiu... Un castanyot aplicat com aquell qui dóna una dutxa, en el moment psicològic, abans que el truc es converteixi en vici, quants espectacles avorribles ens estalviaria!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada