"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimarts, 15 de juliol de 2014

Valerie Hannon: “És inadmissible que el sistema educatiu ratifiqui les desigualtats”.


(Interessants reflexions d'aquesta professora de secundària i presidenta de l'organització Innovation Unit, que assessora a diferents governs del món en aspectes relacionats amb la renovació-reforma del sistema educatiu).

HANNON HAVIA SIGUT PROFESSORA de secundària i assessora del govern britànic en educació, i ara és una consultora experta en innovació. Va ser a Barcelona la setmana passada per participar en els Debats d’Educació promoguts per la Fundació Bofill i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), i va abordar el tema de com construir una comunitat educativa implicada i com combatre la desafecció escolar.
Hem de transformar les escoles amb urgència, diu vostè.

Exacte. La millora a les escoles no és negociable. Les oportunitats de molts joves que ara són a l’escola en depenen. Hem de desplegar tots els coneixements per millorar l’aprenentatge a les escoles. Ens agrada pensar en això com en una pantalla partida. D’una banda, hem de millorar el vell sistema de la millor manera, però reconeixent amb franquesa que els dies que li queden són limitats; i de l’altra, hi ha experiments fantàstics i molt significatius, canvis en l’enfocament de l’aprenentatge. Ja sigui implementant noves tecnologies, involucrant-hi altres persones, noves maneres que fan que l’aprenentatge sigui sobre la vida. 

Diu que el que fem és inacceptable. 

No vull dir que el que fa la gent sigui inacceptable, sinó que els resultats del nostre sistema són inacceptables. És inacceptable que les bretxes de desigualtat a la societat estiguin creixent en comptes de disminuir, i això es reflecteix en el sistema educatiu, que alhora empitjora la situació en determinats contextos. En comptes de facilitar la mobilitat social i oferir oportunitats, el sistema educatiu ratifica les desigualtats. I per què no ho hauria de fer, si va ser inventat amb aquest objectiu? Però ja no ho és. D’altra banda, no està dissenyat per crear joves amb sentit de l’autosuficiència, de poder i de confiança, que poden ser creatius, que resolen els problemes de manera col·laborativa, que confien en les seves habilitats o que tenen una ment emprenedora.
Si als joves no els dónes l’oportunitat d’experimentar-ho, com ho aprendran? 

Posi-me’n un exemple.

Hem estudiat instituts on els joves de secundària fan tres dies setmanals de classe i els altres dos fan pràctiques en empreses, en hospitals, diaris, serveis públics, etc. Els alumnes poden triar on anar, i ho fan durant tot l’any. No són experiències laborals, es tracta d’aprendre en aquests espais, i de traslladar l’aprenentatge a l’escola, combinant-lo amb les assignatures convencionals. Aquests joves tenen una actitud totalment diferent envers la seva vida laboral. Tenen un propòsit, un objectiu. El nombre de joves que surten de les escoles sense propòsit és tràgic. Això és el que els que treballem en aquest món trobem inacceptable com a resultat. La transformació és vital. 

Parla de falta de compromís...

Sí, i ho matisaré. Perquè quan parles de falta de compromís la imatge que ve al cap a molta gent són els nois a qui fan fora de classe, que falten a l’escola, o aquell nen que és a l’última fila dormint o somiant. Però molts estudiants amb desafecció no ho semblen. Sembla que estiguin concentrats, fan la feina, són complaents, però no hi posen cap tipus de passió, no hi posen energia, no senten l’aprenentatge com a seu, fan el que toca només perquè ho han de fer. Això també és falta de compromís. Hem llançat un nou programa a Austràlia, Learning Frontiers, i ens hem quedat sorpresos del nombre d’escoles de gran nivell que sembla que estiguin tenint èxit, que envien a la universitat el 100% dels seus estudiants, que són escoles cares i que vénen i demanen entrar a Learning Fronteirs perquè saben que els seus alumnes no estan realment compromesos, que són alumnes que fan el que han de fer però són aprenents fràgils.

Els professors estan preparats per canviar?

Per al canvi principal no. Se’ls ha transmès la cultura que han de valorar l’estabilitat i l’ordre. Ho diuen els grans sociòlegs. Però el que jo dic és que ara ja comencem a veure bastants funcionaris que es miren el sistema amb ull crític i es diuen: “És inacceptable”. I estan trobant noves maneres d’experimentar, per crear les condicions que els permetin prosperar. S’està creant una espècie de xarxa arreu del món. Perquè és una empresa global. Res d’això afecta una simple jurisdicció.

Qui mana en el sistema?

I què és el sistema? No hauríem de pensar en el sistema només com un conjunt d’institucions dirigides pels governs, sinó en alguna cosa molt més difusa, amb molts més jugadors, que també fan contribucions enormes al sistema. I no ens han de donar permís, el canvi passarà igualment. 

Parla d’un híbrid públic i privat.

Les evidències proven que és on es produeixen les innovacions més profundes. Quan això s’aplica a serveis públics essencials, com ara l’educació, provoca grans preguntes sobre el control democràtic. No tinc la resposta a aquestes preguntes. El context és molt important. A Escandinàvia i els països nòrdics estan molt guiats pel govern, hi ha molt poques escoles privades, per exemple. No volen que el sector privat prosperi, especialment. Però el sector privat sempre s’ha involucrat en l’educació, ja sigui proveint llibres de text o en un altre seguit de contribucions. No és res nou, simplement estan començant a tenir rols diferents. Estan començant a crear escoles, a formar part d’un ecosistema de proveïdors, és un altre enfocament. No tots són innovadors, només ho són alguns. 

Com s’innova?

Els emprenedors en educació, els que anomenem edupreneurs, són una raça completament nova. Estan creant tot tipus de models diferents, i els que estan més emocionats i interessats encara no han fet 30 anys i no senten que han d’anar a la classe a ensenyar de manera convencional. Troben altres maneres, altres plataformes d’aprenentatge potents. Per mi aquest canvi en l’ecosistema és una evolució fascinant. 

Però fa falta alguna regulació i algun control, per evitar que serveixin segons quins interessos.

Esclar que em preocupen qüestions com quin paper hi juga la democràcia. La majoria de gent diria que no vol que el sistema sigui totalment lliure, i qüestionen com realment reten compte les democràcies que s’autodenominen com a tals. En alguns països del món, simplement, no es fa el que és necessari. Són temes molt complicats, no és qüestió de dir sí o no. En tot cas, passarà igualment. 

Què en pensa dels rànquings tipus PISA? Estan ajudant?

No estan ajudant gens. Hi ha un bloguer magnífic, un escriptor i erudit xinès, Yong Zhao, que assenyala que els resultats als països asiàtics estan molt bé si vols tornar als models del segle XX. Però la realitat és que els pares de tots aquests nens si poguessin enviar els seus fills a estudiar als Estats Units i al Canadà ho farien en un tres i no res. Volen el millor dels models diferents, no dels antics. Si vols alumnes complaents i que superin els exàmens amb èxit, mira el PISA per saber quin tipus de sistemes els crea. Però per a estudiants que siguin innovadors, creatius, segurs d’ells mateixos i amb iniciativa, has d’inventar el sistema

Quin és el país més innovador en el camp de l’educació?

Jo crec que tot i els seus mals resultats al PISA, als Estats Units hi ha un dinamisme extraordinari pel que fa a la innovació. Estan sortint models fantàstics, i alguns amb la participació del govern. A Nova York, per exemple, treballem amb la iZone, que acull 300 escoles que estan reinventant l’ensenyament. No intenten millorar el sistema que hi ha, sinó reinventar-lo. Els Estats Units sempre s’avancen. Diane Ravitch té un blog magnífic, on parlava sobre els resultats del PISA, i deia que no ens hauria de preocupar que els Estats Units siguessin a la cua de la taula, perquè mai han sigut especialment bons en els tests d’aquest tipus. 

I en què ens hem de fixar?

En el nombre de patents que tenen, per exemple! Van crear internet! Així que no ens hem de preocupar. Dit això, països com Finlàndia, que tenen molt pocs recursos naturals, han creat una societat extraordinàriament innovadora. Quan fem un mapejat d’escoles innovadores, Finlàndia n’està plena! Finlàndia convida a la innovació dins del seu sistema amb mètodes molt interessants. Només són dos exemples, però hi ha moviment arreu del món. El que està passant als països en procés de desenvolupament també és molt interessant. No es poden permetre recrear els vells models. L’altre dia vaig llegir que es preveu que l’aprenentatge mòbil a l’Àfrica es dobli el 2020, exactament igual que la banca mòbil. Kènia també s’està convertint en un lloc molt fèrtil en emprenedors de l’educació, i s’hi experimenta amb models molt diferents. La majoria relacionats amb les tecnologies, però també amb altres enfocaments. Sortiran moltes coses noves de l’Àfrica. 

A vegades ens fixem només en la part tècnica de la tecnologia, però l’important és el com.

Exacte. I en com esdevé una extensió del teu cervell i de la teva capacitat per comunicar-te. L’important és la dimensió comunicativa i col·laborativa, que ha convertit els joves en creadors de coneixement. Poden crear els seus vídeos, publicar-los i cocrear-los amb altres estudiants d’arreu del món. I després a la classe els esperen amb un ordinador, i per a ells és com una broma. 

La cocreació és un aspecte clau. Els professors també han d’aprendre.

I és inacceptable que al sistema li sembli bé generar individus que no tinguin cap voluntat pròpia, cap propòsit i cap confiança a poder-se guanyar la vida. Quan m’estava preparant com a professora era gairebé un valor que ens veiéssim nosaltres mateixos com una part del món laboral. No era una preparació per a la vocació, es tractava de l’educació, d’alguna espècie d’autorealització, aquest tipus de valors. Entenc de què anava, no érem allà per satisfer les necessitats corporatives de l’economia. Però ara ha arribat un punt que la gent és indiferent respecte al que està ensenyant i aprenent. I els empresaris no troben les habilitats que necessiten. Hi ha atur, però hi ha vacants, perquè no troben les habilitats que necessiten. 

Proposa que l’ensenyament i l’empresa col·laborin més.

Les innovacions que sorgeixen arreu del món són tan gratificants per als joves -la manera com floreixen com a persones, la manera com adquireixen coneixements per ells mateixos- precisament perquè confien en les seves habilitats. Vaig visitar la Facultat de Medicina de Providence, a Rhode Island, una facultat que forma part d’una xarxa d’escoles on es fan pràctiques, i on han establert un centre d’innovació per a l’emprenedoria als instituts. Allà els joves tenen accés a programes que els permeten crear les seves pròpies empreses. Empreses amb fins de lucre. I mentre ho fan han d’aprendre tot tipus d’habilitats: comunicatives, matemàtiques… Un gran ventall d’habilitats. I el grau de creativitat és altíssim. D’allà han sortit companyies fantàstiques. Alguns, quan n’obtenen benefici, el reinverteixen a l’escola, en un fons anomenat Dollars for Scholars, per ajudar els estudiants que volen anar a la universitat però que no poden. Altres s’ho queden i ho reinverteixen en la seva pròpia empresa. Penso que l’enfocament emprenedor està tenint èxit a molts llocs del món. A Casablanca, al Marroc i a Tànger ja ho estan fent. Crec que revisar la connexió entre l’educació i la feina és clau.

L’eslògan de la seva organització Innovation Unit és “Diferent, millor i de baix cost”. És factible?

Esclar. No només és possible, és essencial. El que està passant a Espanya, Portugal, Itàlia i Grècia demostra que retallar pressupostos no és la solució, que només empitjora la situació. Però la nostra feina és fixar-nos en exemples tangibles de gent que es diu “Hem de pensar això de manera diferent” i que realment creen models diferents. La nostra feina i el nostre mètode és observar els diferents models d’innovació social que existeixen arreu del món i intentar distingir quines són les característiques de les innovacions que incorporen. Al Regne Unit, per exemple, un dels objectius de les retallades va ser en l’atenció als nens de 3 i 4 anys. Després amb el Partit Laborista hi va haver una gran inversió en això, però va venir la crisi mundial i l’era d’austeritat. El primer en què es retallarà ara són els centres més nous, perquè no són estructurals. I nosaltres sabem que marquen una gran diferència perquè els joves puguin començar bé i adquirir habilitats aviat. Ara saben que no podrien seguir amb l’anterior model, així que treballem amb sis districtes que tenen models d’eficiència radicalment diferents per veure com poden repensar el seu servei i transformar-lo. S’estan obtenint resultats molt bons, en alguns casos es redueixen un 30%, un 40% o un 50% els costos, i s’està creant un servei de més valor, que és del que es tracta. 

Vostè té la millor feina del món en el millor moment, just quan toca reinventar l’educació.

És un gran privilegi. De veritat.

I és optimista?

Ho sóc, perquè la gent innovadora amb què em trobo em deixa sense paraules. Són fantàstics.

¿Hauran canviat gaire les escoles catalanes d’aquí 10 anys?

És la meva esperança, però això ja depèn dels catalans.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada