Jaume Funes: "No creiem que un nen de cinc anys aprèn jugant".

(Entrevista pel diari El Punt/Avui del psicòleg i pedagog Jaume Funes).

Les opinions sobre educació d'infants i adolescents de Jaume Funes són sovint motiu de debat. El darrer cas és el del llibre Cal fer deures?, d'Eumo Editorial, amb el qual el psicòleg i pedagog s'incorpora a un debat que ja fa temps que existeix en l'àmbit escolar.

Cal comprar quaderns d'estiu?

Són prescindibles. No deixa de ser un negoci editorial que respon a unes necessitats, sobretot, dels pares: “I ara com entretinc aquesta canalla a l'estiu?” Alguns mestres diran que són per mantenir la repetició de procediments apresos i evitar que s'oblidin. Però és millor fer-ho d'altres maneres, experimentant coses que els permetin veure que allò après durant el curs té utilitat en la vida diària.

El seu llibre ha causat debat. Què en diuen els que posen deures, els mestres?

Hi ha de tot. Però la reacció sol respondre al model d'escola. Les que ja no posen deures senten que el llibre recull la seva experiència, que és possible fer escola d'una altra manera. Els de l'escola memoricista, de repetició, diuen que és pedagogia de la plastilina o que a l'escola no es pot fer tot, i que els nens han de fer-se responsables.

N'hi ha prou amb les hores lectives, a l'escola?

Invertim el debat: ningú ha dit que tot s'hagi d'aprendre a l'escola, avui s'aprèn a molts llocs i en el futur, ni tan sols està clar que tots els nens vagin a un edifici anomenat escola. Fent el llibre he descobert experiències interessants: hi ha un moviment, per exemple, que canvia els termes. És a dir, fer els deures a l'escola i aprendre a casa. El professor prepara materials i proposa el tema: els alumnes han de buscar, i l'endemà, resoldre els exercicis a classe.

Els nens van molt carregats d'horaris per fer deures a casa o per fer tantes extraescolars?

Hi ha tres problemes diferents. El primer és que no creiem en la infància...

Què vol dir?

No creiem que un nen de 5 anys ha d'aprendre jugant! Quan és al parc amb els amics jugant a pilota, està aprenent. S'està dedicant a ser nen, que és el que toca. I la segona qüestió és quins són els horaris importants de l'infant? Per què un nen té dret a estar escolaritzat i no té dret a una educació en el lleure? És aquell acudit de Tonucci, que la mare diu al nen que li ha trobat un forat a l'agenda i l'apuntarà a una extraescolar, i el nen aixeca el dit i diu: “I quan tindré temps per ser nen?” I la tercera qüestió és la diferència entre horaris d'adults i horaris infantils...

Difícils de conciliar...

No és un problema de conciliació, és de respectar els drets dels infants. Aquests dies que es torna a dir, per exemple, que mantindran oberts menjadors escolars a l'estiu... I per què no garantim que els grans tinguin temps per fer de pares i mares? La conciliació vol dir una societat que destina temps dels seus adults als infants, i en la societat en què vivim, com que això no ho podem fer, omplim l'agenda dels nens les 24 hores. Es vulnera el gran dret de l'infant que és el d'avorrir-se.

Ens diuen que és de petits, que han d'aprendre anglès o música... I d'aquí ve tot el que fan sortint de l'escola.

I hauríem de demanar als pares: vostè va fer això i se sent millor, els seus afectes funcionen? Em trobo amb nens d'11 o 12 anys que em diuen que estan estressats. Més enllà que hagin copiat l'expressió perquè l'han sentit dir, alguna cosa passa. Per moure't en aquest món també necessites saber pensar, sentir-te bé amb tu mateix, aprendre a descobrir l'altre...I això no ho aconseguim amb més hores d'anglès, de matemàtiques o de violí. L'únic que s'aconsegueix és viure l'educació com una pressió insuportable que fa que no els agradi el que estan fent. De petits comencen a l'escola feliços i desitjant saber i acaben la secundària avorrits. Per què un nen que tenia ganes de saber acaba essent un personatge que només aprèn per aprovar i per no sentir els pares?