"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dissabte, 1 d’abril de 2017

Jaume Carbonell: "El demà ja és avui".

 
Adoctrinament vs debat. Els ponents de l'"Ara és demà" i els participants del "#debateducaciópública".

(Jaume Carbonell és professor de Sociologia de l'Educació a la Universitat de Vic i va ser director de la revista Quaderns de Pedagogia).

Vet aquí un frase molt compartida pels assistents al Debat extraordinari sobre l’educació pública catalana celebrat el primer dissabte de primavera en resposta al debat Ara és demà promogut pel Consell Escolar de Catalunya, que aquell mateix dia duia a terme la sessió final de conclusions (veure les cròniques de Mònica Bergós i Pau Rodríguez).


Feia temps que no s’organitzava una trobada d’aquesta mena amb tanta concurrència i diversitat d’actors de la comunitat educativa i dels moviments socials. Una mostra evident del moment d’ebullició i sacsejament que viu l’educació on tothom vol dir la seva. Sí, ningú en vol quedar al marge. Una jornada que, sens dubte, marca una maduresa tant amb el format del debat com en les aportacions. En efecte, amb pocs recursos però amb un gran esforç organitzatiu es va aconseguir que, en dos espais simultanis, els assistents -amb una seixantena d’intervencions- parlessin tant com els ponents -una dotzena, on cap d’ells va esmerçar més de 15-20 minuts-. Quin contrast amb tants i tants congressos on el públic amb prou feines té temps de fer dues o tres preguntes. I a vegades ni això. La democràcia participativa no es predica sinó que es practica. I no només de manera virtual.

Pel que fa al contingut cal destacar, també, l’esforç per combinar els diagnòstics i marcs conceptuals amb el recull de greuges de casos i situacions molt concretes i amb les propostes alternatives. Aquestes se situen en tres plans diferents per tal d’avançar vers la necessària transformació educativa: dins del respecte i compliment de la legislació actual; en el context d’una nova legalitat; i en el de la desobediència i de la insubmissió.


Cal destacar el boicot a les proves externes, una iniciativa que, tal com s’aplica, ja ha estat àmpliament criticada i contestada en altres països perquè fomenten la competitivitat entre els centres, perquè són pedagògicament molt discutibles, a més d’ineficients, i perquè qüestionen l’autonomia docent.


El debat sobre escola pública-privada ha estat molt present, no amb l’ànim de reobrir cap guerra escolar –atacant professorat i centres concertats–, però si alertant de les polítiques que cal emprendre per tal que el dret a l’educació arribi a tothom amb les mateixes condicions, prioritzant l’escola pública per damunt de l’escola privada concertada, tot recordant l’origen dels concerts, la realitat de la majoria de països europeus –amb una presència molt més alta del sector públic- i anant més lluny: l’obra de la Comissió de Cultura i del Patronat Escolar on les institucions públiques van fer una aposta decidida i exemplar per l’educació pública.


És evident que es tracta d’una qüestió complexa que requereix noves reformulacions per situar, per exemple, el lloc de l’Estat –de les administracions central i autonòmica–, dels municipis i de la comunitat educativa. Ara bé, el que no es pot fer és amagar el cap sota l’ala afirmant, com fa el Departament d’Ensenyament i diversos sectors, que la doble xarxa és un problema superat i que ja no toca parlar-ne.


S’ha posat també en relleu l’àmplia cartografia de segregacions -que afecten també a l’escola pública-; de privatitzacions endògenes i exògenes, que tenen a veure amb el destí dels diners públics, als processos d’externalització de serveis, a les quotes que han de pagar les famílies o al tancament d’unitats públiques; i del conjunt de temptatives de penetració de les empreses -la nova filantropia cada cop menys altruista- que hi veu en l’escola un àmbit privilegiat de guany econòmic i d’adoctrinament neoliberal. Això obliga a fer que la dialèctica entre els models pedagògics tradicional i innovador tingui en compte, al mateix temps, la que té a veure amb els models socials segregadors i inclusius. No cal dir que alguns a l’interior d’aquests processos hi ha contorns més definits o imprecisos, contradiccions, paradoxes i dificultats. Així, es denuncia l’opacitat de Departament d’Ensenyament a l’hora d’obtenir dades o la d’algunes direccions de centres públics a l’hora d’explicar quins conceptes s’inclouen amb les quotes que paguen les famílies. És ben paradoxal, i en podíem citar molts més casos, que a la societat de la informació hi ha cada vegada més ocultació.

Una darrera reflexió: Tothom parla de canvi, d’innovar, de transformar… però, amb quina finalitat? Amb quins valors i per a quina societat? En definitiva: tot plegat ha de servir per aconseguir una millor adaptació a l’actual societat o per transformar-la radicalment. I això requereix pensament crític perquè els alumnes no acceptin tot el que els hi ve donat i aprenguin a créixer amb autonomia i llibertat. Perquè com diu Meirieu “L’educació no consisteix a adaptar unes persones al món, sinó de formar uns subjectes capaços de tornar a crear el món“.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada