Carlos González: "Publicitat de llaminadures".

 

(Article del pediatre Carlos Gonzàlez per al Criatures del diari Ara d'avui dissabte).

El recent anunci, per part del govern espanyol, d’una propera prohibició de la publicitat dirigida als infants dels productes insans ha suscitat alguns comentaris estrambòtics. Segons la premsa, el ministre ha parlat d’"aliments insans". Vull creure que és un error. Potser les galetes, els embotits o els lactis ensucrats són aliments, encara que siguin insans; però els caramels, les llaminadures o l’aigua amb gas i sucre no, ho sento, de cap manera són “aliments”. Alguns comentaris que he sentit (o llegit):

- "Ara el govern / els polítics ens volen dir el que hem de menjar". No, senyor. És la publicitat, i sobretot la televisió, qui ens ha estat dient el que hem de menjar durant més de mig segle, i vostè no s’ha queixat. 

- "Volen prohibir els dolços". No, només volen prohibir la publicitat de determinats productes en determinats moments (i molt em temo que al final la prohibició serà molt limitada). Vostè podrà continuar comprant al seu fill totes les porqueries que vulgui, i la sanitat pública continuarà tractant les càries infantils. No tingui por de quedar-se sense idees: la publicitat de productes insans continuarà fora de l’horari infantil. 

- "La mesura és inútil perquè la publicitat no influeix en el consum d’aquests productes". Sí, de debò, he sentit això de boca de tertulians televisius, d’aquests que ho saben tot. Aparentment, els pobres fabricants han gastat milions i milions inútilment, ignorant que la publicitat no fa pujar les vendes.

- "Això és un atac contra la indústria". Això ho han dit representants de les empreses del sector, que creuen que la publicitat sí que és útil, i que la prohibició farà baixar les vendes. 

- "Són els pares els que han de controlar el que mengen els seus fills". Com si fos tan fàcil resistir les exigències d’un nen petit que demana el que ha vist a la tele. És el que en anglès anomenen pester power, el poder que tenen els nens de donar la llauna als seus pares fins a obtenir el que volen, i que els converteix en objectiu prioritari dels publicitaris: més fàcils de convèncer i amb més poder de decisió (en certs temes) que els adults.

A mi, el que em sorprèn és que es pugui permetre qualsevol tipus de publicitat, de qualsevol producte, dirigida als nens. Ja és hora d’acabar amb aquesta manipulació de la infància.