Els Minyons no descansem el 12 d'octubre.

Ahir mentre els espanyols celebraven el dia del Pilar, els Minyons vam anar a fer castells a la localitat de Caldes de Montbui, que celebrava la seva Festa Major coincidint amb el quinzè aniversari de la colla local. Ens acompanyaven els Saballuts, els Castellers de la Vila de Gràcia i la colla local. La jornada va resultar tot un èxit no només pels grans castells que es van poder veure, sinó també per la climatologia esplèndida que vam tenir, la germanor entre totes les colles, i el bon ambient de públic a plaça.

Pel que fa a la nostra actuació, crec que vam donar un pas important afermant el 5d8 i el 3d8p, i mostrant novament una gran seguretat i domini del 3d9f. Llàstima del pd6 final que va caure instants després de la carregada, però aquesta ensopegada no desllueix la bona feina feta a la resta de castells. El pas endavant aconseguit amb el 5 i el 3p és força il·lusionador, i obre grans esperances de fer un tram final de temporada apoteòsic, com fa anys que no vivim.

Pel que fa al pilar, crec que li convé un descans i un canvi de mentalitat, ja que en aquests moments sembla que se'ns ha travessat. Sabem com fer-lo, a assaig està de puta mare, però l'estem perdent a marxes forçades. Així doncs, crec el millor que podem fer és concentrar els esforços en els nous objectius que se'ns obren al davant (3d10fm, 5d9f, 3d9fp) i continuar treballant per resoldre els problemes d'encaix del pilar i les mans, sense metes a curt termini. De pilar en tenim, no en dubtem, però ja sabem que en aquest castell el "coco" és molt més important que en cap altra estructura, així que cal recuperar la confiança, sense presses.

Queden prop de quinze dies per la gran cita de Sant Narcís a Girona i la colla aspira a presentar-se allà amb un programa de castells espectacular. Dependrà en gran mesura del grau de compromís de tots nosaltres i de tots els que puguem arreplegar perquè ens donin un cop de mà, tant a plaça com als assaigs. I la feina continua aquest diumenge a Sants, on hauríem de tornar a demostrar que el 3, el 5 i el 3p són estructures susceptibles de pujar un pis més amunt ja sigui a Girona o per la Diada de la colla. 

Cítica teatral: "Pel davant i pel darrera"

El passat diumenge vaig anar al nou teatre Principal a veure la funció de "Pel davant i pel darrera", una comèdia d'èxit que porta un munt de representacions per tot Catalunya i que ha batut rècords d'espectadors en els diversos muntatges que se n'han fet. Es tracta d'una obra de l'autor Michael Frayn, amb versió de Paco Mir (Tricicle) i direcció d'Alexander Herold.

La veritat és que a mi personalment se'm van fer molt llargues les dues hores i mitja de funció (amb una pausa d'un quart d'hora que vaig aprofitar per anar a fer un quinto salvador al local de Minyons), plenes de trompades, crits histèrics, obrir i tancar de portes, bufetades, i gags d'una gràcia ben limitadeta. Si bé és cert que els actors fan un treball tècnic de primera, el fil argumental de l'obra no permet grans concessions més enllà de les caigudes, els xocs contra qualsevol trasto dels que apareixen entre el decorat, els crits, o els insults, que això sí, van fer molta gràcia a la major part del públic si tenim en compte els riures que se sentien a la platea. Són sempre així els vodevils?

Per acabar d'arrodonir l'espectacle, em va tocar seure al costat d'una dona que semblava més aviat una lloca per la forma que tenia de riure (i ho feia molt sovint), que em posava una mica dels nervis. I la cirereta del pastís dels despropòsits va ser la barana que tenia al meu davant, a la primera fila de l'amfiteatre, que no em permetia veure l'escena completament. Cap dels arquitectes del teatre va provar de seure a la primera fila de l'amfiteatre abans de donar el vist-i-plau a l'obra?

Su s'ho valia.

Aquest cap de setmana he estat a la nova residència del Lluís i l'Andrea a Su, un poblet petit petit a la comarca del Solsonès, d'aquells que des de dalt d'un campanar es pot veure el campanar del poble veí, a mig camí de Cardona i Solsona. Un d'aquells pobles als que només s'hi va si hi tens algú a visitar o un àpat al restaurant del poble, "El Forn", on curiosament hi treballa una altra terrassenca coneguda, des de fa uns anyets, la Maria Cardús.

A Su hi vaig arribar el dissabte al migdia amb solet i caloreta, tot i que allà a dalt, a l'ombra i quan bufa el vent, de caloreta poca. Ja hi havia un grapat d'amics fent feina a la casa que ens acollia. Que si pintar parets, que si passar uns cables, que si arreglar una porta... la feina no te l'acabes. Jo vaig començar amb la tasca d'immortalitzar el moment amb la meva càmera digital, tot i que per la tarda no em vaig lliurar de pintar alguna porta.

Vaig conèixer els dos únics nens que viuen al poble (no crec que hi visquin més de vint persones a Su), uns germans búlgars (segons em van dir) que parlaven el català amb més accent que el Jordi Pujol, i que rondaven per la plaça cercant algú amb qui xerrar o jugar. El nen acabava de complir onze anys i encara feia cinquè de primària, i la nena en tenia sis i ja estava a primer. Em van fer una mica de pena, ja que no tenien més nens amb qui jugar i tampoc tenien gaires coses amb que entretenir-se. Suposo que hauran de despertar la imaginació per ocupar el seu temps lliure.

El diumenge pel matí el Lluís ens va oferir un esmorzar de poble a base de pa amb tomàquet i embotits (catalana, formatge, llonganissa), que va anar a comprar fins al mercat de Cardona (!), i després vam anar a fer una excursioneta fins a la presa i el pantà de la Llosa del Cavall, i també feia un dia espectacular. Vam gaudir del paisatge meravellós, i observant els jocs dels gossos del Lluís i el seu germà Quimi, la Mel i el Max, corrent amunt i avall, i remullant-se a la vora del pantà per agafar una pilota o un pal. Van ser valents, perquè la veritat sigui dita, no venia gaire de gust mullar-se amb lo freda que devia estar l'aigua.

És una sort tenir amics com el Lluís i l'Andrea, que viuen allunyats de la civilització més caòtica i estressada, i poder visitar-los de tant en tant per respirar aire net i relaxar-se. Els que no tenim segones ni terceres residències al camp, a la platja, o a la montanya, ho agraïm sincerament.

Cap al Solsonés que falta gent.

 Record de Solsona.

Fa una lluna clara i una nit serena.
Jo m'estic a la Plaça de Sant Joan;
damunt les finestres cau la lluna plena,
cau damunt la pica que la fa brillant.
Aquesta plaça és tota recollida,
tan aquietadora i tan suau,
que sembla un replanet d'una altra vida
on s'anés a abeurar-hi un glop de pau.
Jo no sé pas per què jo aquí voldria
estar-hi llarga estona quietament,
amb una noia sols per companyia
sens besar-la ni dir-li cap lament.
Veure el tresor que d'aquí estant s'albira
sens esflorar-li el seu cabell gentil,
sols sentir-la a la vora com respira...
I respirar aquest aire tan tranquil.

(Josep Maria de Sagarra)

Nova agressió, a una docent de Constantí.

El passat dimecres la mare d'una alumna de P4 d'una escola de Constantí va atacar violentament a la mestra de la seva filla amb l'única excusa, sembla ser, de que la mestra havia mirat malament a la nena. No crec que hi hagi cap justificació possible perquè un pare o una mare hagin de pegar a una mestra, però si a sobre no ha passat res de res a l'aula, encara ho trobo més flipant.

Sembla ser que això d'agredir als mestres s'està convertint en una activitat bastant habitual i gratuïta, i que els agressors surten impunes dels seus actes violents (verbalment o física) la majoria de les vegades. Hem de tenir present que la majoria d'agressions no arriben a l'opinió pública per la por de molts mestres a les represalies dels agressors. Escoltar insults i rebre amenaces s'ha convertit en quelcom normal i part de l'ofici.

Cal tenir en compte que avui en dia la gran majoria dels docents van amb peus de plom a l'hora de tractar als alumnes, perquè qualsevol incident amb un infant pot portar greus conseqüències pel mestre. No és com abans que el mestre podia donar una bona bufa a l'alumne i després els pares remataven la feina a casa. Avui en dia si se t'acut cridar més del compte a un infant o agafar-li el braç amb excessiva energia, pots rebre les amenaces de la criatura d'explicar-ho a casa, o fins i tot, de denunciar-te.

Molts pares que eduquen als seus fills a cops de sabata i/o clatellots, s'indignen i es converteixen en els principals defensors dels seus fills quan aquests surten plorant de l'escola perquè el mestre l'ha renyat o l'ha castigat. Aleshores van a demanar explicacions al mestre i creuen tot el que els seus fills els expliquen. Posen pel davant la paraula del fill a qualsevol argumentació del docent. Així qui controla una classe de vint-i-set alumnes? No podem cridar, no podem tocar, no podem renyar, no podem castigar... doncs, evidentment, les criatures fan el que els dóna la gana.

No vull defensar la vella tradició del càstig físic a l'escola, ni de l'autoritarisme desproporcionat, però s'ha d'entendre que els mestres d'avui en dia ho tenim més difícil que fa uns anys, ja que els antics sistemes de control han desaparegut (afortunadament penso) i cal molta paciència i autocontrol per no perdre els estreps davant de tanta criatura amb moltes ganes de passar-ho bé i poques ganes de treballar. I que a més, saben que per molt que toquin els nassos, mai seran tractats pitjor que a casa, on encara hi ha molts pares i mares que sí que fan servir el càstic físic per impossar la seva autoritat. Ah, però després que ningú toqui al meu fillet!!!

Els valors educatius del futbol professional.

Ahir es va fer públic el càstig que li serà imposat a l'entrenador del Reial Madrid, José Mourinho, per posar el dit a l'ull del segon entrenador del Barça, Tito Vilanova. El Comitè de Competició ha estimat que amb un parell de partits (del mateix torneig en que es va produir l'agressió, la Supercopa espanyola) i una multa de 780 euros ja n'hi ha més que suficient. A més, el Comitè també castiga a Tito Vilanova amb un partit de sanció i 690 euros pel clatellot amb que va respondre al tècnic portuguès.

Sincerament, lamentable. Com és possible que un Comitè de disciplina trigui més de cinquanta dies a resoldre un expedient, i ho faci tan malament? Hem sapigut que una acció molt semblant a la de Mourinho d'un jugador de rugbi italià envers un rival irlandès, li ha suposat una sanció de quinze setmanes sigui la competició que sigui, i a més no van trigar ni una setmana a resoldre el cas. Està clar que "Ejpain ij different"...

Molt educativa, i plena de valors, l'acció del Mourinho (i la resposta del Tito, tot i que es comprèn una mica més pel fet de respondre a una agressió), que ha donat la volta al món i ha deixat ben retratat al seu protagonista. Espero que els nens que l'hagin vist per la tele ho hagin fet acompanyats d'algun adult responsable que els hagi explicat que aquest paio no es troba bé del cap, i que la seva reacció és menyspreable. I que es mereixeria una sanció exemplar, ja que no és la primera vegada que la lia. Suposo que els dirigents del Comitè de Competició no deuen tenir fills petits que els demanin explicacions, perquè el que han decidit no té ni cap ni peus.

Que pot fer un mestre d'educació física o un entrenador a partir d'ara quan un nen li posi el dit a l'ull a un rival? Doncs res, si fins i tot ho fa el Mourinho i encara l'aplaudeixen a Madrid!!! Potser si hagués aconseguit treure-li l'ull al Tito Vilanova, ara es plantejaria el fet d'una altra manera, oi?

El "temazo" del dimecres. Pablo Hasél.

Sincerament, mai abans havia escoltat el nom d'aquest raper de Lleida, però els darrers esdeveniments han fet que hagi aparegut a la llum pública i que jo, com molts altres, haguem sapigut d'ell i de les seves lletres subversives anti-capitalistes. La veritat, no sé fins a quin punt són certes les acusacions d'apologia del terrorisme, però el que es pot comprovar en el tema que penjo, és la ràbia que traspua aquest noi quan canta (rapeja).