Un feixista menys.

Per fi (i ja trigava) ha mort un dels polítics més foscos i fatxes de l'opressor estat espanyol. Manuel Fraga Iribarne (molts el recordaran gràcies a la "simpàtica" cançó de La Trinca més que per signar condemnes de mort i defensar els interessos de la ultradreta més rància i retrograda), va ser Conseller Nazional del Movimiento, ministre de Franco, ambaixador al Regne Unit, fundador del PP, ponent en la redacció de la merda de Constitución espanyola que encara avui després de més de trenta anys hem d'assumir encara que ens faci vomitar, President-Cacique de la Xunta galega, i per últim, Senador-xupopter fins gairebé els seus darrers dies.

Vaja, un perla que es mereixia haver estat ajusticiat fa molts anys, més o menys com van fer els de la ETA amb Carrero Blanco, però que va viure plàcidament fins al final dels seus dies, i que a ben segur apareixerà com un gran reformista i moderat en els documents històrics. Només cal cercar uns quants articles dels mitjans de comunicació escrita parlant de la figura d'aquest assassí per comprovar el fàcil que és perdonar als nostres botxins. Tot sigui per la pau i l'harmonia de l'actual democràcia constitucional. No furguem més en les ferides del passat que no porta res de bo, i acceptem la derrota i la submissió pels temps dels temps, amén.

I pensar que aquest paio encara amenaçava no fa massa amb la possibilitat d'haver de treure els tancs al carrer per defensar la unitat de la pàtria davant dels secessionistes. Aquest f.d.p. era tan demòcrata com guapo, i hem hagut d'aguantar-lo i mantenir-lo econòmicament fins als 89 anys!!! Quina merda de Transició! Quina merda de democràcia! Quanta injustícia i quanta humiliació!

Quants anys més hauran de passar perquè puguem deslliurar-nos del tot de tota aquesta colla de fatxes imperialistes i salvapàtries? Arribarà el dia que podrem dir alt i clar que els que van vèncer eren uns autèntics cabrons que van imposar les seves conviccions per la força de les armes i continuen manant avui en dia com si res hagués passat? Si es va jutjar als Nazis, al Saddam Hussein, o a Ceucescu... perquè no es va jutjar als assassins de la dictadura franquista i tota la seva cort?

Espero que hagis patit molt. Que et petin Fraga!

Mossos d'Esquadra: policies al cap i a la fi!

Si hom pensava que amb l'estrena d'un cos policial propi a Catalunya, s'acabaria amb la vella imatge de la policia rància, inhumana, violenta, fatxa i impune, els fets ens han demostrat tot el contrari. Ja es diguin grisos, munipes, nazionals, guàrdies civils o mossos, acostumen a estar tallats tots pel mateix patró. Evidentment, no tots els policies són iguals, de la mateixa manera que no tots els mestres són iguals, no tots els mecànics són iguals, ni totes les putes són iguals... Però sembla clar que per entrar en un cos policial s'ha de portar alguna cosa especial a l'ADN que et faci decidir per aquest ofici.

Fins a quin punt gaudien els mossos que hostiaven indiscriminadament als acampats de la plaça de Catalunya? Veient les imatges, jo crec que molt. Com de "xulo" s'ha de ser per gaudir posant multes i abusant de l'autoritat davant de la ciutadania?

Ara només faltava que sortissin uns quants mossos amenaçant que deixaran de fer servir el català a la feina com a mesura de pressió en les seves reclamacions laborals. Vaja, que aquests encara es pensen que això del català és un element folklòric i res més, i que si l'han de parlar és per la tossuderia de quatre polítics nacionalistes i prou. Total, si a Catalunya tothom parla el castellà, per què s'entesten aquests polítics a que fem servir el català, no?

Espero que al Conseller Puig, tant segur de si mateix quan ha hagut de defensar l'actuació violenta dels seus treballadors, no li caiguin els anells a l'hora d'acomiadar policies quan apareguin casos d'agents que no han fet servir l'idioma propi del cos, i del país. Qui vulgui treballar de policia en castellà, que se'n vagi a la Guàrdia Civil, o a la Policia Nacional. Si Franco aixequés el cap, segur que estaria orgullós de vosaltres.

Assaig de càntic en el Claustre (de mestres).

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge escola,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà (Suècia, Finlàndia...),
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, al claustre, els mestres dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i del sistema educatiu
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada escola.

 

(Risto Espriu).

Temps difícils, solucions senzilles.

La Consellera d'Ensenyament (Educació) Irene Rigau ha trobat un filó en la seva Conselleria per tal d'eixugar el dèficit del govern de la Generalitat, i continua escanyant als seus treballadors amb noves retallades. Ara proposa allargar el termini per cobrar els estadis laborals de sis a nou mesos, i per poder cobrar-los s'haurà de demostrar que els alumnes han assolit el nivell de competències establert (espero estar treballant en una escola de les "bones" el dia que em toqui a mi l'evaluació), així com haver acumulat prous mèrits amb coneixements d'altres idiomes, sortides escolars i cursos de formació. Vaja, que cada dia més, ens apropem a la dita aquella de "passes més gana que un mestre"...

Potser el Conseller d'Economia, senyor Mas-Colell, deu animar a la senyoreta Rottenmeier (la Consellera Rigau) a estrènyer més i més el cinturó als treballadors de l'ensenyament, ja que per aquí es deu fer un bon estalvi, i a sobre no protestem gaire. Com a mínim no tallem carreteres, ni paralitzem la productivitat ni l'economia del país. Simplement ens manifestem pacíficament de tant en tant, i si fem alguna vaga, encara s'estalvien uns calerons més.

Suposo que retallar al secor de l'Ensenyament deu ser molt més fàcil que en qualsevol altre sector, ja que les conseqüències de les retallades no es poden apreciar fins al cap d'uns quants anys. En canvi, si retallen a la sanitat, o en d'altres serveis públics, que afecten directament als contribuents, l'alarma social i la crítica és molt més evident i el desgast polític molt major. Quin problema hi ha amb retallar els sous als mestres, en retallar plantilles, en augmentar el rati d'alumnes per aula, o en obligar a un professor de matemàtiques a ensenyar anglès encara que no en tingui ni idea? Total, els nens no es queixen. I els estudis són importants, però no ve d'un pam. És més important, per exemple, poder anar al metge a l'hora que vulguem, el preu del bitllet de metro, o que hi hagi més policies que ens protegeixin (com als Indignats).

Tenia entès que el President Mas havia declarat que no es retallaria més als sectors de l'Ensenyament i sanitari, que ja havien sofert les retallades més importants en els darrers temps, però comprovo dia rere dia que estava ben equivocat. Això no hi ha qui ho pari, i no sé fins on arribaran els nostres governants amb les seves ànsies retalladores. És possible que tornem a les aules amb més de 30 alumnes? Als horaris-guarderia (més hores lectives i menys de preparació, per estalviar mestres i tenir als infants guardadets mentres els pares treballen, encara que no aprenguin res)? A la no especialització i que qualsevol mestre hagi d'ensenyar de tot encara que no en tingui ni idea, ni pugui transmetre cap emoció per la matèria?

Ai, pobra, trista i dissortada Educació... on anirem a parar?

El "temazo" del dimecres. Carles Carrillo - "Prometo que no és el final"

Vull dedicar aquesta cançó a la memòria de l'Anna Duran, i a tota la seva família en aquests moments difícils. Guardo el record del somriure contagiós de l'Anna, i els bons moments conviscuts als Minyons. Que n'arriba a ser de kabrona de vegades la vida...

La peça és una gravació casolana del meu germà Carles, que ha adaptat una cançó original del cantant del grup nordamericà Soundgarden, Chris Cornell, titulada "Promise it's not goodbye".

El més gran de tots els temps?

Ahir al vespre a la ciutat suïssa de Zurich, la FIFA i la revista France Football van atorgar els premis als millors d'aquest esport durant l'any 2011. Entre els guardonats, uns quants barcelonistes. 5 jugadors (Messi, Piqué, Alves, Iniesta i Xavi) a l'onze ideal, i l'entrenador, Pep Guardiola. I el millor dels millors, pilota d'or, amb un elevat marge de vots (dels entrenadors i capitans de seleccions nacionals), Lionel Messi, per tercer any consecutiu.

Aquesta xifra de tres pilotes d'or només l'havien aconseguit abans futbolistes de la talla de Van Basten, Platini i Cruyff, i solament el francès ho havia fet en tres anys consecutius com ara Messi. Això significa que l'astre argentí ja ha arribat al zenit de l'èxit amb tan sols 24 anys, i pot ampliar a bastament aquestes xifres en el futur a poc que es mantingui igual de treballador, humil i responsable que fins ara. I res fa indicar que aquest comportament i actitud hagin de canviar gaire en un futur a curt termini, ja que sembla que el crack argentí toca de peus a terra i té el cap ben moblat.

Sovint sorgeix el debat de si Messi ha arribat al nivell d'altres figures del futbol com Maradona, Pelé, o Diestéfano. Si ho comparem pel nombre de títols obtinguts, sembla que el darrer s'enduria la glòria, però de continuar amb els registres actuals, Messi acabarà superant amb escreix a l'exmadridista. Pel que fa als altres dos, crec que la comparació es fa una mica més complicada, ja que per exemple, Maradona mai va triomfar en un gran equip com ara Messi, si no en un equip de segona fila com el Nàpols sense guanyar gaires trofeus, i guanyant un únic mundial a Mèxic l'any 86. I pel que fa a Pelé, va triomfar molt amb el seu equip de tota la vida al Brasil, el Santos, però no sabem que hagués fet al futbol europeu més competitiu. També és cert, que amb la seva selecció va meravellar al món guanyant 3 mundials, però en aquells combinats va estar acompanyat pels millors futbolistes de l'època (Garrincha, Gérson, Tostao...). 

Sigui com sigui, crec que amb l'evolució meteòrica del crac argentí fins al moment, serà sens dubte el millor dels millors per molt de temps. Em costa imaginar algú amb la mateixa progressió que l'astre blaugrana, i a més, acompanyat de tans bons jugadors com els que ara l'acompanyen. Segurament Messi no seria el mateix sense la resta de cracks blaugranes, però segurament també, el Barça no seria el mateix sense Messi. Per molts anys el puguem gaudir!

Els Pastorets de Terrassa.

Ahir vaig acompanyar els meus nebots a veure la darrera funció de la temporada dels Pastorets del Centre Social Catòlic (CSC) al teatre Principal de Terrassa. És certament emocionant constatar que encara queda un bon grapat de gent que dedica part de la seva vida a mantenir vives unes tradicions, i a entretenir al personal, sense obtenir-ne res a canvi, solament l'aplaudiment final dels espectadors i les rialles i emocions que es provoquen al llarg de l'obra.

Els prop de cinquanta actors que surten a escena en aquesta obra no veuen ni un cèntim per la seva "feina", i a ben segur que han hagut de fer uns assaigs previs que tampoc han cobrat. El CSC porta prop de cent anys muntant aquest espectacle a la ciutat, i cal reconèixer'ls la bona feina i el gran èxit d'espectadors any rere any. Enguany, en les cinc funcions que han dut a terme, han passat pel teatre Principal més de 2.500 persones, que tractant-se de teatre amateur, no està gens malament... ja ho voldrien moltes companyies professionals aquestes xifres d'assistència.

En aquesta societat moderna en que vivim, cada dia costa més trobar gent que faci quelcom pels demés sense ànim de lucre, i tot i que el CSC guanyi uns calerons gràcies als Pastorets (que a ben segur serviran per finançar l'entitat que bona falta els deu fer), estic convençut que si haguessin de pagar sous a cada un dels actors, tècnics, i col·laboradors varis, aquest projecte fora del tot impossible de dur a la pràctica. No crec que Els Pastorets sobrevisquessin sense aquest esperit amateur de manteniment de les tradicions.

Per cert, no deixa de ser curiós que un espectacle de prop de tres hores de durada, pugui mantenir l'atenció constant d'un nombrós grup d'infants. Després diuen que els infants d'avui en dia no tenen la capacitat de concentració a l'escola com els d'abans. O els nens de les escoles on he treballat no van al teatre, o bé això de les hiperactivitats i les manques d'atenció és un invent per vendre pastilles...