(Magnífic article, al meu entendre, per al Diari de l'Educació de la tècnica en comunicació Cecilia Bayo. Els punts sobre les is en el debat sobre el sistema educatiu de doble xarxa públic-concertat, i la conseqüent segregació escolar).
Sembla que s’ha obert, per fi, el gran debat pendent que teníem com a
societat: el de l’educació. Per encàrrec del Departament d’Ensenyament,
el Consell Escolar de Catalunya amb Lluís Font al capdavant (ex directiu dels jesuïtes de Sarrià i de la Fundació Blanquerna) ha endegat Ara és demà, un debat que pretén definir el futur de l’educació a Catalunya. Cinc ponències inicials pronunciades
per experts acadèmics, desenes de reunions sectorials, algunes jornades
obertes de participació a les instal·lacions de La Caixa, una roda de
premsa amb gran desplegament de mitjans i polítics, i 100.000 opinants
cridats via mail a dir-hi la seva on s’inclouen des de centres i docents
fins a emissores de ràdio i diaris; i on s’exclouen de facto des
d’assemblees grogues fins a plataformes en defensa de places a l’escola
pública. En definitiva, una aclaparadora i selectiva voràgine
d’activitat dialogant i reflexiva.
Però de la mateixa manera que l’any 1978 a Adolfo Suárez se li va ‘passar per alt’
realitzar la consulta sobre si monarquia o república tot incorporant
directament la monarquia dins la Constitució, als organitzadors d’aquest
gran debat sobre l’educació a Catalunya se’ls ha ‘passat per alt’
debatre sobre un cas insòlit a Europa: la doble xarxa
pública-concertada, punta d’iceberg d’un sistema educatiu, el català,
que cada cop es mostra més clarament fonamentat en la segregació.
En els últims anys la demanda de places i la bona consideració social de l’escola pública han augmentat exponencialment,
una dinàmica que paradoxalment ha estat acompanyada d’una política
educativa conservadora i contrària a l’aposta clara, única i unívoca per
l’escola pública. No sabem si és per la pressió de les indústries
escolars privades o pel biaix sociocultural d’uns polítics i governants
educats en la concertada, però ens estan manllevant novament el debat crucial.
Doncs no. Volem discutir sobre l’escola concertada i des d’aquí obrim el debat.
Per què cal suprimir (gradualment) els concerts?
1. Institucionalització de la segregació. La doble
xarxa és una arma de segregació massiva i institucionalitzada, el punt
de partida i la columna vertebral d’un sistema conceptualment
discriminatori basat en el poder adquisitiu de les famílies i en eixos
culturals com la religió. La divisió estructural
pública-concertada és un model que fonamenta, legitima, naturalitza i
eclipsa altres segregacions de diferents naturaleses i escales
com són els guetos per raó de classe social, línia pedagògica, cultura,
capacitat o gènere. Amb el suport a la concertada, la nostra
administració utilitza activament l’escola i els diners públics per
institucionalitzar les segregacions socials i la desigualtat
d’oportunitats.
2. Una tramposa llibertat d’elecció. La llibertat
d’elecció de centre és un dels principis entronitzats als darrers anys
com a dret inqüestionable i com a eix rector del sistema. Tothom té dret
a triar l’educació dels seus fills i tothom té dret, per tant, a rebre
diners públics duent els fills a l’escola que vulgui, encara que aquesta
escola vagi en contra d’avenços socials fonamentals com la coeducació
de nens i nenes, la coeducació de classes socials o l’educació laica, i
encara que aquesta ‘llibertat’ tan sols la puguin exercir aquells que
tenen diners per pagar-se una concertada. Malgrat això, la
dictadura de la llibertat d’elecció està servint per justificar el
pagament amb diners públics de qualsevol escolarització i per finançar,
per tant, valors contraris a progressos socials fonamentals.
3. Subvenció de privilegis, estalvi en política social. L’escola
pública, que assumeix el 80% d’alumnes amb necessitats especials,
continua amb una desinversió estructural progressiva i la concertada, en
canvi, cada cop rep més i més diners públics. A la proposta de pressupostos de 2017, mentre les partides per a la pública són un 23,58% inferiors a les xifres de 2010, els
concerts no només retornen a xifres anteriors a les retallades sinó que
les superen en més de 5 milions i s’arriba a l’obscenitat d’assignar
als alumnes de la concertada un 10,4% més de pressupost públic per a
personal docent que als de la pública.
4. Dispersió política. La coexistència de dues
xarxes genera polítiques educatives duals i sovint contradictòries per
acontentar dos grups d’interessos diferents: el de les indústries
escolars privades (i els lobbies eclesiàstics, socials i empresarials que tenen darrere) i el de les escoles públiques. La gestió del mapa escolar de places públiques és potser la mostra més il·lustrativa: any rere any l’administració ha sacrificat línies de la pública afavorint la concertada,
els bolets a la pública han esdevingut sistèmics, les plataformes de
famílies sense places ja són un actor a considerar a les mobilitzacions
socials i l’administració fa ulls grossos davant les irregularitats de les matriculacions a les concertades.
5. L’educació com un bé de mercat. A l’escola
concertada, l’educació adquireix una inevitable naturalesa mercantil que
no es pot ignorar, per molt que convisqui amb la indubtable vocació
pedagògica dels centres i dels mestres que hi treballen incansablement. L’administració
ha potenciat aquesta lògica mercantil aplicant-la a tot el sistema,
inclosa la xarxa pública, i justificant els concerts en termes de sostenibilitatdel sistema.
Sota aquest marc economicista, l’educació pot cedir-se a tercers i
l’administració queda alliberada de la llosa inversora de l’educació.
6. Copagament i concertació inversa. La infrainversió en educació pública (Catalunya es troba a la cua d’Europa)
genera cada cop més copagaments de les famílies i les AMPEs (matrícula,
menjador, llibres, reformes i rehabilitacions, personal de reforç…) i
justifica l’entrada d’actors privats que supleixen el paper de la
inversió pública (com La Caixa amb Escola Nova 21). La gratuïtat
de l’educació a l’escola pública ja no només és inexistent sinó que
sorgeix un finançament addicional privat que replica el patró ja
naturalitzat de la concertada i que genera desigualtats agudes dins la
pròpia xarxa pública: les comunitats escolars que tenen major
poder adquisitiu poden compensar millor la manca de recursos i les més
desafavorides econòmicament s’apropen cap a una escola pública merament
assistencial.
7. Colonització ideològica. La consolidació de
l’escola concertada dona força a les indústries escolars privades per
esborrar fronteres i les seves línies sociopolítiques i pedagògiques es
mimetitzen en la xarxa escolar pública. La històrica vocació de transformació social de l’escola pública es desdibuixa progressivament i aquesta es converteix gradualment en una institució políticament conservadora i connivent amb l’estatus quo.
Segregació, lliure elecció, privilegis i discriminacions, dispersió
política, mercantilització, copagament i colonització ideològica.
L’aposta de Meritxell Ruiz, el Departament d’Ensenyament i el govern de
la Generalitat de Catalunya ja la sabem. Però, i nosaltres? Apostem o no
apostem per la pública?
Per què cal apostar de forma unívoca per l’escola pública?
1. Heterogeneïtat. A l’escola pública hi van
persones de tot tipus i, de fet, la coeducació de gèneres, classes,
capacitats, cultures i origen és una de les lliçons de vida més
importants que l’escola pot donar als alumnes i a les famílies. La diversitat social és una de les grans aportacions de la renovació pedagògica de principis del segle xx i, lluny de ser una contingència de l’escola pública, es tracta d’una política social i una metodologia pedagògica fonamentals.
2. Pluralitat de pensament. L’escola pública és
laica, no ensenya des de la doctrina catòlica ni des de cap altra
religió o dogma. L’obertura i la pluralitat són un punt de partida
fonamental per a l’educació en la llibertat de pensament i la crítica. Tots
els infants (de cultures atees, catòliques, musulmanes…) tenen el dret
de repensar la seva cultura familiar posant-la en context i en relació a
la pluralitat que li ha d’oferir l’escola, i és des d’aquí és
d’on poden néixer l’esperit crític i el pensament lliure que l’escola té
el deure primordial de desenvolupar.
3. Democràcia directa. Malgrat les darreres lleis
educatives, a l’escola pública claustres, consells escolars, AMPAs i
comissions continuen sent espais on es debat i es prenen decisions
col·lectivament. L’escola pública és un autèntic i insòlit oasi de
gestió comunitària on docents, famílies, alumnes, monitors, personal de
servei i administració se senten corresponsables d’allò que gestionen i
ho fan posant en acció, de forma palpable i directa, el funcionament
democràtic com en cap altre lloc de la nostra societat es fa. L’escola
pública és una escola de democràcia directa, l’últim reducte d’una
voluntat democràtica real, performativa i exemplificant.
4. Accés universal, igualtat d’oportunitats. L’escola
pública és de tots i per a tots. L’exclusió per raó de poder
adquisitiu, origen, cultura, religió o gènere no només no ha format part
dels seus principis sinó que, precisament, s’ha fonamentat en el
principi oposat, el de l’accés universal i la inclusió que garanteixi la
igualtat d’oportunitats a tots els infants. Tothom, del més pobre al
més ric, té el dret i la possibilitat d’accedir a una plaça pública i al
currículum, les metodologies i els valors de la pública. Es
tracta, en definitiva, de la única institució pública que pot i té el
deure de garantir a tots infants per igual des d’un àpat diari fins al
pensament crític.
5. Transformació social. La raó de ser de l’escola
pública és la transformació social, aquest és el seu origen i el que
omple de sentit qualsevol altra dimensió des de la qual la mirem
d’entendre.
L’educació és un dret universal i l’escola pública la institució que el converteix en realitat.
Heterogeneïtat, pluralitat de pensament, democràcia directa, igualtat
d’oportunitats i transformació social. Cinc arguments que justifiquen
la prioritat pedagògica, social i política de l’escola pública per sobre
de la concertada. No hi ha millor escola de vida que la que viu i
legitima els drets socials. En comencem a parlar?
