"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dilluns, 29 d’abril del 2019

Eleccions 28A. Catalonia is not Spain.


Bé, vist els resultats finals de les eleccions al Congreso i al Senado espanyols celebrades ahir, es confirma a Catalunya la tendència a l'alça de l'independentisme (passa de 17 a 22 representants), i el progressiu descens de les forces espanyolistes (de 30 a 26). Personalment, estic força decebut amb la no entrada del Front Republicà que es va quedar a escasos 5.000 vots d'obtenir un escó. Però ja se sap, aquelles coses del vot útil i tal... bé, i cal afegir-hi l'escassa presència mediàtica, fins i tot dels mitjans catalans, que ha tingut, i les mancances pressupostàries per poder publicitar-se i donar-se a conèixer.

En tot cas, fa temps que tinc clar que la nostra guerra no és al Congreso de los Diputados, si no al nostre Parlament. Si volem ser sobirans i arribar a la llibertat ho haurem de guanyar a casa nostra, ja que no hi ha cap partit espanyol amb possibilitats de governar que estigui disposat a cedir en aquest aspecte. El PSOE ho va dir per activa i per passiva durant la campanya, que mentre ells governessin, no hi hauria referèndum, ni dret a l'autodeterminació, ni hòsties.

Un dels temes que preocupaven abans dels comicis era el possible auge de l'extrema dreta a casa nostra. Finalment, això no ha estat així, i VOX tan sols ha obtingut un escó. I entre aquests, C's i PP sumen tan sols 8 escons. Misèria. Evidentment, els votants d'aquests partits es concentren a l'àrea metropolitana, i en algun barri de la part alta de Barcelona. Bàsicament de comunitat immigrant d'origen espanyol poc, o gens, integrada.

Cal destacar la important davallada del PP, tant a nivell català com espanyol. Bé, a Catalunya ja tenia poc marge per empitjorar... Sembla que el discurs radical de Casado i de la Cayetana Álvarez de Toledo no han convençut els votants, que o bé han girat cap a la moderació del PSOE o han preferit els radicals de C's i VOX que són organitzacions en creixement i sense grans escàndols de corrupció.

També remarcable és la nul·la representativitat dels partits de la dreta més reaccionària al País Basc. Ni el PP, ni C's, ni VOX han obtingut cap escó allà. Sembla que en temps de pau, els bascos no compren discursos d'odi i fractura... A Catalunya en canvi, el conflicte és viu, i hi ha massa colons com per evitar que aquestes forces tinguin representació.

Bé, i ara a esperar esdeveniments i a veure què farà el PSOE. No té majoria absoluta, ni té suficient per pactar amb Unidas Podemos solament. O bé pacta amb C's, cosa gens descartable, o bé ha de tornar a negociar amb les forces nacionalistes o independentistes per formar un govern estable. Facin apostes.

divendres, 26 d’abril del 2019

La porra del 28-A.


















Hem vingut a jugar!!

A veure què us sembla la meva porra per al diumenge:

- ERC:10

- PSC: 9

- JxCat: 7

- Comuns: 7

- C's: 6

- FR: 5

- PP o VOX: 4

dijous, 25 d’abril del 2019

Peret, yo soy la rumba.


Avui he anat al cinema municipal de Terrassa, el Catalunya, a veure la peli-documental de Paloma Zapata sobre la vida (biòpic) de Pere Pubill Calaf "Peret", mort a l'agost del 2014, pioner, si no creador, de la rumba catalana, que va popularitzar i internacionalitzar des del seu carrer de la Cera al barri del Raval de Barcelona. La pel·lícula transcorre entre aparicions televisives del geni, vídeos familiars, i trobades de familiars o d'antics companys que rememoren vells records, a banda d'alguna reconstrucció dramatitzada per actors. El film compta a més amb la narració, en castellà, de l'Andreu Buenafuente. Tanmateix, la major part del metratge és en la llengua dels familiars i amics del Peret, és a dir, en català.

He de dir que m'ha agradat molt el biòpic del Peret. Té moments per a tot tipus d'emoció. Del riure al plor, passant, evidentment, per les ganes de cantar i picar de mans. Un gran llegat per a la música catalana.

dimecres, 24 d’abril del 2019

El "temazo" del dimecres. NOFX - "Don't call me white".


Els NOFX són un grup de punk-rock californià creat l'any 1982 a Los Angeles. L'any 1994 van guanyar força popularitat a nivell internacional gràcies al seu àlbum Punk in Drublic, on incloïen la cançó "Don't call me white". Dos anys després tocaven al festival d'Escalarre o Doctor Music Festival. La gravació és d'aquest concert, que el canal 33 es va encarregar de subtitular per als seus espectadors.

El proper 17 de maig la banda serà al Poble Espanyol de Barcelona al Punk in Drublic Festival, compartint cartell amb bandes mítiques com Bad Religion, Lagwagon i altres.

dilluns, 22 d’abril del 2019

Sant Jordi i el drac.

"Sant Jordi i el drac" (Jacopo Tintoretto, 1560).

I de la sang que brollava del drac va néixer un gran rosal del què Sant Jordi va tallar una bella rosa per regalar a la princesa.

- Ah, merci. Molt bonica, però no està gaire bé això d'arrencar les flors de la natura.
+ És una mostra del meu amor vers tu.
- S'agraeix, però a mi si em convides a una birra em fas més feliç.
+ Amb mi tindràs el què vulguis.
- No, si era una forma de parlar... no necessito res de tu.
+ Tu i jo serem un. Vull ser el teu príncep.
- A veure... tu com et deies? Jordi? Em sembla que aquí hi ha un malentès.
+ Jo he mort el drac. I ton pare m'ha promès la teva mà.
- Mon pare? Però què t'empatolles? Què s'ha cregut aquest cretí? Jo no estic en venda xato.
+ Però, però... jo em pensava que després de salvar-te del drac em compensaries amb el teu amor.
- Salvar-me del drac? Home, tampoc exageris que quan has arribat jo ja el tenia mig grogui, eh!
+ Bé, però l'estocada definitiva ha estat la meva.
- Sí, és clar, quan ja el tenia a terra plegat de cames... Nano, jo portava vint minuts lluitant amb aquesta fera.
+ Bé, tant se val, no ens discutirem per això. Però en tot cas, deixa'm ser la teva mitja taronja.
- Mitja taronja? D'on ho has tret això? Em sembla que mires massa Tele 5. Em sap greu, però em sembla que amb mi ho tens difícil...
+ Per què em tractes així, oh bella princesa? Jo només t'ofereixo el meu amor incondicional i verdader, i tu et mostres freda i distant.
- Mira noi. Et seré sincera. És que jo sóc lesbiana, saps?
+ Coi, haver començat per aquí! Tinc un munt d'amigues que ho són. Si ho sé abans potser no m'hi fico amb el drac.
- Total, pel que has hagut de fer...
+ I el teu pare no en sap res?
- Oi tant que ho sap, però devia patir per la meva integritat i no t'ha volgut dir res perquè no et fessis enrere.
+ Serà cabró el paio!
- Ei, no et passis que és mon pare i, a més a més, és el rei.
+ Perdó, no et volia ofendre.
- Que és conya home!
+ Haha, com ets princesa!
- Digue'm Jordina.
+ Molt bé, doncs, Jordina, vols anar a fer una birreta ara?
- Vinga. Pagués tu.
+ Cap problema. Saps si tenen Moritz en aquest poble?


I aquesta és la meva humil participació als Relats Conjunts del mes d'abril.

diumenge, 21 d’abril del 2019

Fraternal? El què tinc a l'engonal.























Avui hem vist les macabres i terribles imatges del tradicional afusellament i crema d'un ninot amb la imatge de Puigdemont al poble sevillà de Coripe. Un espectacle públic seguit pels veïns del poble, amb infants inclosos, que inclou la passejada del ninot pel poble, el penjament, l'execució amb foc real i la crema final. La barbàrie feta cultura. Una mostra més de l'Espanya negra i troglodita. Veient aquestes imatges, em ve al cap aquella cançó dels madrilenys Def Con Dos que deia "España ya no es roja, España no es azul, España ahora y siempre es negra como el betún".