"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dissabte, 16 de febrer del 2013

Meteorits que cauen on no toca...


Ahir, els que acostumem a seguir l'actualitat a través dels mitjans de comunicació visuals (internet o televisió), vam quedar bocabadats davant de la caiguda a un poble rus de la zona dels Urals, d'un meteorit que va causar un cràter de prop de vuit metres de diàmetre, i que gràcies als avenços tecnològics, va poder ser seguit per centenars de gravadores de telèfons mòbils o als vehicles.
 
L'espetec provocat per l'impacte del meteorit va causar milers de ferits, degut a la trencadissa de vidres bàsicament, i més d'un esglai per la potència de l'esclat. Devia haver més d'un que va pensar que començava la tercera guerra mundial...
 
A veure si amb una mica de sort, el proper meteorit que caigui, en comptes d'anar cap a Rússia, es dirigeix cap allà a la capital del regne, on la classe política manega els nostres destins sense importar-los massa el patiment en general de la gent.

divendres, 15 de febrer del 2013

Emotiu comiat d'Al Tall ahir a Barcelona.


Ahir a l'Auditori de Barcelona es van acomiadar dels escenaris la gent d'Al Tall, grup valencià de música tradicional amb més de 37 anys de carrera musical, i amb un munt de discos i concerts a les esquenes. Per a l'ocasió van convidar a un bon grapat de músics amics com l'ex-Al Tall Miquel Gil, Titot, Jaume Arnella, Xavi Sarria i Miquel Gironés d'Obrint Pas, etc., etc.
 
En un concert de més de dues hores i mitja de durada, Al Tall va oferir el seu repertori més representatiu de la seva llarga trajectòria amb clàssics com el "Tio Canya", "El cant dels maulets", "La processó", "El mal d'Almansa", "Vergonya"... Amb una banda ampliada amb una secció de vents molt potent, i un grup de  dolçainers que posava els pèls de punta, i fins i tot una taula de fusta, tocada a vuit mans, que va servir com a instrument de percussió en un dels temes.
 
A l'emoció per la retirada d'un dels grups emblemàtics de la música popular i tradicional cantada en català, després de gairebé quatre dècades de trajectòria, s'hi va sumar l'element identitari tan a flor de pell darrerament. Les estelades i els clams d'independència van sovintejar, i fins i tot algun valent va animar-se a recordar que "sense València no hi ha independència"... una mica agosarat potser?
 
Un dels fundadors i líders encara en actiu, fins ahir, de la banda, el Vicent Torrent, va reconèixer que les seves constants visites a terres del Principat, li havien fet adonar-se del fet nacional compartit, i de la força d'aquest sentiment. També es va recordar que tots aquells que ens voldrien espanyolitzar i sotmetre pels segles dels segles, i en especial del ministre Wert, a qui va enviar a prendre pel sac amb molta elegància, això sí.
 
Gràcies Al Tall i fins a sempre!

dijous, 14 de febrer del 2013

Aprendre a dir no.



(Article sobre educació escrit pel Catedràtic en Sociologia Ignacio Sotelo al diari "El País" del passat dilluns)

Hemos sabido de la existencia de un funcionario, porque ha cumplido con su deber. Desde hace medio año Juan Antonio Gallo Sallent dirige el órgano administrativo de recursos contractuales de Cataluña, entidad autónoma encargada de supervisar los contratos en el sector público, que la Generalitat ha creado en aplicación de una directiva comunitaria. Pues bien, este funcionario ha revocado la decisión que había tomado el Gobierno a gran velocidad (se dice que para poder pagar las nóminas de diciembre) de adjudicar Aguas Ter Llobregat (ATLL) al grupo Acciona, dando la razón a otra empresa que también había pujado.
Lo más normal, ya que la agencia se creó con este fin, se ha convertido, sin embargo, en un notición, porque nada sorprende tanto como que un funcionario se atreva a llevar la contraria a los de arriba. El asunto tiene su enjundia, porque en nuestro país ha fallado a menudo la inspección, ya sea bancaria, fiscal, o de cualquier otro tipo, con las consecuencias catastróficas conocidas, y en este caso parece que no. 

La corrupción se levanta sobre la falta de control, y si además se añade la seguridad de que nadie va a pedir cuentas, miel sobre hojuelas. Sea cual fuere el comportamiento del funcionario —por ignorancia, incompetencia, o por afán de enriquecerse— es altamente improbable que se le exija responsabilidades. Lo que sí suele tener consecuencias más desagradables es no hacer lo que se sabe que el jefe espera de uno.
No estoy al tanto de los intereses en juego, ni del trasfondo del asunto, y no descarto que el equivocado pueda ser el funcionario, o que lleve razón, aunque luego los tribunales se la quiten. Sean cuales fueren los motivos, su comportamiento ha levantado sorpresa y admiración. Conscientes de los riesgos personales que corre el que ose decir no en solitario, no es frecuente tal atrevimiento, tanto más raro, cuánta más alta sea la posición que se ocupe. Los que han alcanzado la cúspide del poder parecen ya meros autómatas, con ideas y conductas programadas de antemano. Y ello, porque, cuánto menos se disienta en el clan al que se pertenece, más rápido se asciende. 

"Así como se enseña a obedecer, también hay que hacerlo a llevar la contraria".

Vale la pena reflexionar sobre los riesgos de oponerse, no ya al poder político, sino más arduo aún, a la presión social de nuestro entorno, rompiendo con el entramado ideológico dominante, incluido el más recio que configuran los prejuicios. Nada parece más encomiable que atreverse a pensar por uno mismo, dispuesto a quedarse solo, si fuere preciso, al obrar en consecuencia. Al fin y al cabo, pensar por uno mismo es el precepto constitutivo de la ilustración que se complementa con el coraje y audacia que se necesitan para comportarse de manera consecuente. Pensar y actuar por uno mismo constituyen el núcleo central de la cultura europea, que en un largo proceso de secularización nos ha librado de obedecer de manera acrítica a cualquier autoridad por el simple hecho de serlo. 

Eliminado el monopolio de la verdad, la Europa moderna se hace en la búsqueda de lo razonable, no simplemente de lo racional, consciente de que todo avance en la ciencia, la economía, la política —en general, en el saber y en el comportamiento— proviene de poner en tela de juicio las evidencias de turno. No hará falta insistir en que la pervivencia de la cultura europea depende, en último término, de la capacidad de decir no que adquiera y sepa mantener una porción significativa de personas.
Así como se enseña a obedecer, también hay que hacerlo a llevar la contraria. Decir no por propio convencimiento no es una virtud con la que nacemos, sino, después de millones de años en que no se diferenciaba la opinión del individuo de la del grupo, un logro tardío de nuestra cultura. Inculcar en los niños que no se replica a los padres, a los maestros, a las personas mayores, es lo propio de la sociedad estamental premoderna; en nuestra cultura moderna europea, al contrario, no solo hay que responder a todas las preguntas sin frenar la curiosidad infantil, sino formarlos de tal forma que la capacidad de disentir crezca con los años. Educar consiste en formar personas preguntonas y respondonas, libres del temor autoritario de que para no tener líos, más vale callar. 

Nos decimos europeos, pero en educación, en otros campos sí, todavía no nos hemos instalado en la modernidad. Nuestro sistema educativo sigue basado en que los educandos acepten todo lo que diga el maestro, sin derecho a replicar, y por lo tanto, sin el menor interés en preguntar. Siempre me ha admirado la paciencia con que en la escuela, los institutos y las universidades los alumnos aguantan el monólogo del profesor, insulso o brillante, qué más da. Aprender a obedecer sin preguntar configura el meollo de una sociedad estamental en la que domina la nobleza latifundista, al amparo ideológico de una Iglesia también latifundista. 

"Mientras no cambie de raíz la educación, nuestro desarrollo seguirá levantado sobre pies de barro".

La crisis ha puesto en evidencia lo que muchos llevamos repitiendo durante decenios, que mientras no cambie de raíz la educación, pasando de la obediencia pasiva que obliga a aprender lo que nos echen, a una que se base en preguntar por aquello que de verdad importe al alumno, nuestro desarrollo cultural, social y económico seguirá levantado sobre pies de barro. A estas alturas no vale ya sacarse de la manga pretextos para ocultar el hecho de que nuestro sistema educativo es el principal responsable de la cifra inaudita de paro juvenil.
Junto con la democracia, la España nacional destruyó en 1936 la Institución Libre de Enseñanza, la única asociación que desde el liberalismo decimonónico había surgido para modernizar la educación, con el objetivo de integrarnos culturalmente en Europa. En 1982 volvimos a perder, tal vez la última oportunidad, de un cambio educativo en dirección a Europa.
Los socialistas llegaron al poder reclamando el cambio, y en buena parte contribuyeron a consolidar el reformismo posfranquista que había inspirado la Transición. Cierto que cumplieron en tres campos fundamentales, controlar al ejército, poniendo punto final al golpismo; ingresar en la Comunidad Europea e iniciar un modesto Estado social. Pero todo ello, dentro de la cultura tradicional heredada, interesados más en mantener controlados a los movimientos sociales, que en educar ciudadanos capaces de decir no. Se siguió apoyando una sedicente cultura popular, entendida no en un sentido machadiano, sino verbenero y trivial, sin que se diferenciase un ápice de la propuesta por la derecha. Y más grave, consolidando el modelo educativo de la Transición que privilegiaba la educación tradicional en manos de la Iglesia. 

Con la crisis los españoles empezamos a ser conscientes de que lo que nos separa de Europa es, en primer lugar, un desfase cultural. Claro que por doquier quedan restos de la sociedad premoderna tradicional, pero en España son demasiados y sumamente importantes. En la educación es donde este desfase es más visible, tanto más escandaloso según se ascienda de la enseñanza primaria a la universitaria.
Muchos son los que desde hace tiempo han caído en la cuenta de que el problema central de España es la educación, pero también en que es el más difícil de abordar por las muchas implicaciones, familiares, sociales, ideológicas y políticas que conlleva. Me temo que seguiremos en la noria legislativa, dictando normas y normas siempre provisionales, sin enfrentarnos al verdadero problema de por fin educar a decir no.

dimecres, 13 de febrer del 2013

El "temazo" del dimecres. Toreros Muertos - "Ya están aquí"


Ahir, al Congrés dels Diputats de Madrid (amb els vots favorables dels partits més fatxes, rancis i casposos, és a dir, PP - UPyD - UPN - Foro Asturias), es va aprovar donar entrada a la ILP a favor de les curses de toros impulsada per la Federació d'Entitats Taurines de Catalunya (4 gats torracollons), i que pretén que es consideri aquest espectacle com un bé d'interès cultural amb el propisit de poder saltar-se la llei catalana que prohibeix aquest tipus d'espectacles al nostre territori.
 
Estic convençut que aquesta proposta tirarà endavant, ja que no hi ha res que motivi més els polítics espanyols que donar pel sac als catalans. Tanmateix, també tinc certes esperances que el Govern de la Generalitat no es deixarà trepitjar pel govern central, i continuarà ferm en la prohibició.
 
Mentrestant, anirem recordant a vells clàssics del rock poca-solta dels anys 80 i 90, que venen de perles per fer referència al tema. I "no hase falta que dises nada más...".

dimarts, 12 de febrer del 2013

Al pan pan y al vino vino.


És que és tan evident... sembla mentida que encara hàgim d'estar justificant-nos i cercant argumentacions per poder fer el que hauria de ser la cosa més normal i més democràtica del món, és a dir, decidir que volem ser, i que volem fer com a poble. El jutge de l'Audiència de Barcelona ho deixa ben clar en aquest tall de dos minuts escassos. A veure si s'ho escolten amb atenció tota la colla de fatxes espanyols que ens volen sotmetre tan sí com no a les seves sacrosantes, intocables, inamovibles, inalterables lleis. A cagar la via les Constitucions que es volen posar pel davant de la voluntat de la gent.

dilluns, 11 de febrer del 2013

Diumenge de carnaval sense ressaca!





Futbol a les 12 del migdia. Solet, canalla i el Camp Nou ple a vessar.

Ahir, diumenge de ressaca carnavalesca, el Barça va tornar a disputar un partit de futbol a les 12 del migdia, 47 anys després de la darrera ocasió. Aquest cop va ser un partit de lliga contra el Getafe, que va acabar amb un resultat d'escàndol (6 a 1) favorable al Barça, i que va evidenciar que aquest nou horari és molt més apte per a tots els públics, de totes les edats. Ahir el Camp Nou es va omplir de gom a gom, tot i tractar-se d'un rival de mitja taula, en ple hivern, i en cap de setmana de carnaval.

Els més feliços de tots, segur, devien ser els milers i milers de joves aficionats culers que devien trepitjar l'estadi blaugrana per primera vegada en la seva vida, o no, i que ho tenen difícil per veure els seus ídols en directe quan els partits es disputen en horaris de vespre-nit. Un dels grans avantatges del fet que hi hagi una nombrosa presència de nens a l'estadi, és el fet que els adults han de modular (suavitzar) el seu comportament-actitud envers els protagonistes de l'espectacle (o no!), i aquest fet juga a favor de convertir el futbol en un espectacle més civilitzat i educatiu.

Pel que fa a mi, també vaig haver de canviar les meves rutines de cap de setmana, tot i que només pel que fa als horaris. El local dels Minyons on acostumo a veure els partits del Barça va obrir exclusivament pel partit, i tot i que no es va omplir com en altres ocasions (suposo que la festa del carnaval devia passar factura a més d'un jove aficionat), sí que va registrar una significativa presència de seguidors culers. I els cafès amb llet i els Cacaolats, van compartir taula i protagonisme amb les birres, i les tapes de morro, braves, olives, xips...

La jornada no podia ser més rodona pels culers, ja que al vespre l'equip de bàsquet va guanyar la seva 23à copa del rei contra el València. Una final disputada a Gasteiz i que va deixar una nova i sonada escridassada contra el monarca, i contra l'himne de l'estat ranci i caspós que ens sotmet i subordina. I encara una altra xiulada contra el ministre d'Educació, el poca Wert-gonya que es va voler deixar veure per la tele, i que va aprofitar l'acte per treure algun rèdit polític entre els més rancis i casposos de la seva corda.



diumenge, 10 de febrer del 2013

... i ja en van 2.

Gràfic estadístic de visualitzacions d'aquest bloc des de febrer del 2011

Avui aquest Bloc compleix dos anys. Un dia com avui del 2011 em vaig decidir a crear aquest espai personal d'opinió, exhibició i recomanacions. I després de dos anys, 569 articles de tot tipus (opinions més o menys elaborades, crítiques més o menys fonamentades, clips musicals de més o menys qualitat, vídeos humorístics i seriosos, etc.), una mitjana d'unes 70 visualitzacions diàries, prop de 100 "temazos" musicals, i un llarg etcètera, continuo mantenint les ganes i la il·lusió per escriure, opinar, criticar, recomanar, exhibir, rondinar, lloar, descobrir...
 
Apa, doncs, demà més. Per molts anys Bloc meu!