Les motivacions reals de les retallades en educació.

Avui s'ha presentat a Barcelona l'estudi elaborat per la Fundació Bofill "L'agenda de la política educativa a Catalunya: una anàlisi de les opcions de govern (2011-2013)". Aquest informe és una anàlisi detallada de les principals mesures de la política educativa desplegades pels darrers dos governs de la Generalitat (2011-2013) i avalua fins a quin punt les mesures polítiques adoptades responen únicament als condicionants de la crisi econòmica i l'austeritat, externs al sistema educatiu, o bé expressen unes opcions polítiques determinades. 

Quina és la magnitud de les retallades en educació dels darrers anys? On se situa Catalunya en l'escenari internacional de les tendències de política educativa? Què s'ha prioritzat i què s'ha deixat de banda en el desplegament de la LEC? Aquestes i altres qüestions són les que aborda aquest informe.

Algunes de les conclusions són les següents:

- Els condicionants externs, no expliquen la magnitud ni el biaix de la reducció de recursos en educació: Si bé és cert que la crisi econòmica global i les mesures polítiques d'austeritat estatals han condicionat la reducció de recursos en educació, aquests no són factors suficients per entendre l'abast i les característiques de les retallades en ensenyament.
- Les escoles en pitjors condicions socials són les que més han patit les conseqüències de la contenció econòmica: Si s'analitzen tant les retallades que anomenem "selectives" com les "no selectives", la reducció pressupostària no ha estat prou sensible a aquells sectors en pitjors condicions socials i econòmiques.
- La política educativa de la Generalitat ha realitzat un desplegament de la Llei d'Educació de Catalunya clarament selectiu: S'han realitzat passos en aspectes previstos a la LEC com el reforç de l'autonomia dels centres escolars, o el finançament públic de l'educació postobligatòria concertada, però no s'han desplegat aspectes com el desplegament de les Zones Educatives com a unitats de descentralització o mecanismes per a fixar el nombre màxim d'alumnes amb necessitats educatives especials per zones.
- El Pla d'actuació Ofensiva de país a favor de l'èxit escolar s'ha centrat en l'aula però ha ignorat l'entorn social dels alumnes com a espai d'intervenció, determinant per aconseguir millores.
- Catalunya se situa en el conjunt de països capdavanters pel que fa a la magnitud de la reducció pressupostària, amb reduccions en el pressupost per sobre de la caiguda general.
- Per primera vegada, la caiguda de demanda d'Educació Infantil és inferior a l'oferta total de places públiques, sense que es pugui atribuir a causes demogràfiques: Això passa en un moment en què l'accés a l'educació 0-3 es reconeix cada vegada més decisiu per al desenvolupament de l'infant i per a la igualtat d'oportunitats dels alumnes més desafavorits.
- Alertes relacionades amb les mesures de política educativa que poden perjudicar significativament els nivells de segregació escolar: Els punts per llinatge, la política de ràtios o l'augment de les àrees d'influència.
- Catalunya se situa sensiblement per sota de la mitjana estatal en tots els indicadors de beques, tant de cobertura com d'intensitat, amb reduccions pressupostàries paradoxals en un entorn d'increment de necessitats socials.

Mor Valeria Parera, mestre de billar terrassenc.

Avui ens ha deixat un terrassenc il·lustre, popularment conegut per la seva afició i promoció del billar, i per les seves aparicions televisives a l'especial nadalenc de billar acrobàtic a TV3, amb aquell punt conyeta que el caracteritzava.

A banda de per les seves habilitats amb el tac, molts minyons i minyones el recordarem sempre pel fet de ser el veí del davant del nostre local. Aquell que apareixia tot sovint pel balconet de la seva habitació de matinada, en calçotets i samarreta d'imperi, per demanar educadament als noctàmbuls que xerràvem a les portes del local, que féssim silenci i el deixéssim dormir.

Descansi en pau.

El "temazo" del dimecres. Gipsy Kings - "Hotel California"

Avui el "temazo" del dimecres va dedicat al meu germà gran, que en pocs dies complirà 42 anys, i que ha estat un dels meus principals mentors musicals, gràcies a la seva amplíssima cultura musical.

Aquest temazo, inclòs a la banda sonora de la pel·lícula "El gran Lewobsky" dels germans Coen, està interpretat per la banda gitana d'origen francès, actualment establerta als Estats Units, Gispsy Kings.

Us deixo el fragment de la peli on sona la cançó. Un dels millors moments de la peli, sens dubte.

Carnaval de Terrassa: més festa que reivindicació.

Comparsa "defensem la llengua" de l'escola França a la rua de diumenge al migdia.

Aquest cap de setmana s'ha celebrat el Carnaval a la nostra ciutat. Enguany no l'he viscut tan intensament com en edicions anteriors, ja que no he participat a la rua del dissabte amb la gent de la meva colla, els Minyons, com en els darrers anys. Tanmateix, sí que vaig estar al ball de màscares del dissabte a la nit, i a la rua infantil del diumenge al migdia.

Pel que vaig poder veure de les diverses comparses participants, en línies generals, he trobat a faltar molta crítica i ganes de defensar drets (nacionals, lingüístics, humans, socials...) que alguns ens volen/voldrien prendre. Potser no tothom porta la mala llet que porto jo a sobre...

Sens dubte, si m'haguessin deixat escollir als vencedors de les rues del dissabte i del diumenge, jo hagués triat a les comparses de "Franco ha Wuerto" dels Rives Triplex Sex del dissabte, i als "defensors de la llengua" de l'Ampa de l'escola França del diumenge.

"L’exercici provoca canvis al cervell". (Campanya personal per tal d'ampliar les hores d'Educació Física en horari escolar).

(Article de David Bueno aparegut al diari Ara de diumenge).

Com a reacció a l’esforç físic, els músculs fabriquen una proteïna que indueix alteracions en àrees implicades en la consolidació i gestió de la memòria.

L’exercici físic afavoreix el benestar general; dir això no és cap novetat. Tampoc ho és dir que té un efecte beneficiós sobre la salut del cervell i les funcions cognitives. A banda dels beneficis que té per al sistema cardiovascular, se sap que alenteix l’envelliment del cervell, contribueix a superar les depressions, accelera la recuperació en persones que han patit un vessament cerebral o un atac d’epilèpsia i alenteix la progressió de malalties neurodegeneratives com l’Alzheimer i el Parkinson.

Tanmateix, fins ara no es coneixia el mecanisme precís que relaciona l’exercici físic amb tots aquests efectes sobre el cervell. Un equip d’investigadors de la Facultat de Medicina de Harvard i de la Universitat de Michigan, als EUA, encapçalat per Michael E. Greenberg i Bruce M. Spiegelman, han trobat la solució: l’exercici físic fa que els músculs fabriquin una proteïna que, després d’un llarg però ràpid periple, indueix canvis físics tangibles al cervell. Ho acaben de publicar a la revista Cell Metabolism, i la seva aportació obre la porta a la creació de nous fàrmacs neuroprotectors.

Després de fer exercici físic, especialment si és de resistència, ens sentim bé. El nostre estat d’ànim millora, veiem el món amb més optimisme, ens notem més actius i, si abans de començar teníem algun dolor, probablement la sensació disminueix. Tots aquests efectes es deuen a l’alliberament d’unes substàncies químiques anomenades endorfines. Literalment, unes morfines endògenes, unes substàncies amb una activitat similar a la de l’opi que són fabricades pel mateix cos. Aquestes endorfines interactuen amb receptors del cervell, i això fa que s’activin unes neurones determinades que indueixen sensacions positives, redueixen l’estrès, augmenten l’autoestima i milloren el son.

Tanmateix, l’activitat d’aquestes neurones no explica de cap manera els altres efectes beneficiosos que l’exercici té sobre el cervell, els quals requereixen canvis físics en la seva estructura, no només en l’activitat d’algunes neurones.

Del múscul al cervell

Quan fem exercici de resistència, el nostre cervell també incrementa l’expressió d’una molècula anomenada BDNF, un factor neurotròfic. El BDNF produeix canvis morfològics tangibles en el cervell, especialment en algunes àrees com l’hipocamp, implicat en la consolidació i la gestió de la memòria.

Els canvis que són més destacats consisteixen en un increment de la supervivència de les neurones i de la seva plasticitat, la formació de noves connexions nervioses, la migració de neurones cap a àrees on poden ser necessàries i la formació de neurones noves, una activitat que en condicions normals està molt restringida al cervell.

Sens dubte, aquests canvis físics, que modifiquen l’estructura morfològica del cervell, expliquen satisfactòriament els beneficis de l’exercici sobre les capacitats cognitives, com l’aprenentatge i la memòria, i també l’acceleració de la recuperació en les persones que han patit danys cerebrals i l’alentiment en la progressió de les malalties neurodegeneratives i de l’envelliment mental en general.

Tanmateix, quin lligam molecular hi ha entre l’exercici físic als músculs i l’increment de producció de BDNF al cervell? Quan fem exercici, les cèl·lules musculars incrementen el seu metabolisme, i això està regulat per una proteïna anomenada PGC-1. Utilitzant diversos tipus de ratolins als quals sotmetien a diversos règims d’exercici físic en rodes giratòries, Greenberg, Spiegelman i els seus col·laboradors van detectar que la proteïna PGC-1 també fa que incrementi la producció d’una altra proteïna anomenada FNDC5, la qual contribueix a la gestió energètica dels greixos corporals. Tanmateix, també van veure que aquesta proteïna és tallada de manera específica per les mateixes cèl·lules musculars que la fabriquen, i que un dels fragments que es genera, anomenat irisina, viatja per la sang fins al cervell. Un cop al cervell, actua de neurohormona i estimula les neurones a fabricar més BDNF, la qual cosa té les conseqüències que ja s’han explicat sobre la salut del cervell.

Nous fàrmacs

A banda d’haver resolt una qüestió important del funcionament del nostre cos, al final de l’article els autors destaquen que “la producció sintètica d’irisina podria generar un fàrmac capaç d’actuar com a neuroprotector en determinades patologies i de millorar les capacitats cognitives especialment en les persones grans”, quan els efectes de l’inevitable envelliment es fan més evidents.

Salvador Puig Antich: La lluita continua!

Avui fa 40 anys que l'estat feixista espanyol va executar al garrot vil (com a autèntics troglodites que eren), a l'activista català Salvador Puig i Antich. En Salvador va ser jutjat per un tribunal militar i condemnat a mort per la presumpta mort d'un subinspector de la policia. 

40 anys després, els familiars i amics del Salvador continuen reclamant justícia perquè es revisi el cas i es reconegui que el Salvador no era culpable del crim, i han hagut d'anar fins a l'Argentina per intentar que la justícia d'allà faci el que no vol fer la d'aquí.

I és que, com bé diu el Jutge Vidal, el franquisme perviu en la justícia espanyola.

Susan Robertson: “La idea de que l’educació està al servei de l’economia ha dominat el debat”.

La professora de Sociologia de l'Educació, Susan Robertson.

(Entrevista de Joao França apareguda a "El diari de l'educació" d'ahir divendres).

Susan Robertson és professora de sociologia de l’educació a la Universitat de Bristol, a on dirigeix el centre de recerca sobre Globalització, Educació i Societats. Robertson es va encarregar de cloure les II Jornades Educació Avui, organitzades per la Fundació Jaume Bofill, i va parlar especialment del paper d’organitzacions internacionals en les polítiques educatives.

Qui pren les decisions sobre el futur de l’educació?

Cada cop més són les grans organitzacions internacionals les que decideixen sobre el futur de l’educació. Algunes són molt més poderoses que altres, i en els països europeus apuntaria especialment a l’OCDE, l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic, perquè crea els marcs. Desenvolupa aquestes grans proves que preocupen els països. Els estats es limiten a recollir les dades, però les proves es dissenyen allà a dalt. Aquestes organitzacions internacionals estan prenent decisions per nosaltres sobre què és un bon professor, què és un estudiant competent, … Són idees molt específiques les que encaixen amb això i no sempre podem tenir veu sobre quines són.

Hi ha una homogeneïtzació de l’educació al món?

I tant que hi és, i això és paradoxal. Hi ha una forta tendència per generar una aproximació més uniforme. Si tots els països han de tenir una manera determinada d’organitzar el seu sistema educatiu, especialment al voltant de les competències, cada cop més entenen el que és un bon professor com un que s’implica en un aprenentatge constructivista, no té un rerefons disciplinari, no fa un ensenyament didàctic. Això empeny cap a una convergència, al menys a nivell de l’el·laboració de polítiques. Per altra banda, i aquesta és la paradoxa, per desenvolupar societats, i fins i tot economies, que siguin vibrants se’ns diu que necessitem individus reflexius, que siguin molt creatius, que puguin ser flexibles, però tot el que ens ve des de dalt porta un model de talla única. La contradicció és que per una banda volem el tipus d’individu que sigui creatiu i reflexiu, però per l’altra ens posen aquesta agenda competitiva.

És possible trencar amb aquesta agenda?

La veritat és que pensem que les decisions sobre l’educació tenen a veure amb els nostres governs i els ministeris d’educació, però tot i que els ministeris d’educació prenen algunes decisions sobre algunes coses, sovint poden ser els departaments de comerç els que decideixen. A nivell nacional, algunes decisions estan anant en aquesta direcció i altres estan anant cap a dalt, als organismes internacionals. Per això necessitem establir una conversa que impliqui ser més conscients d’aquestes dinàmiques, pensar que són quelcom important que hauríem d’estar discutint, i utilitzar totes les formes de mitjans socials que tenim al nostre abast per estimular una conversa viral.

Parla del paper dels departaments de comerç. Què pensa del paper que es dóna a l’emprenedoria en l’educació?

Com més educació han rebut els individus, a través de la universitat, més cínics són respecte l’emprenedoria. Hi ha una molt gran pressió sobre els individus perquè siguin més emprenedors. Crec que això es deu a que la visió és que si els individus són més emprenedors això solucionarà els problemes d’atur estructural, perquè es posen en marxa més negocis. Però, en cas que es doni, això és només una petita part de l’economia. Posar el pes en que els individus siguin emprenedors l’allunya dels governs, que haurien d’estar preparats per prendre decisions, sobre invertir en indústries, en habilitats, … Invertir en un sistema educatiu que no sigui només un model de talla única, sinó un sistema educatiu que tingui cert sentit, un grau de pluralitat i diversitat, que és molt important per al sistema. Crec que els governs poden i haurien d’estar fent això, però en realitat cada cop més aquestes agendes es porten al voltant de l’emprenedoria, que les agències internacionals han estat promovent.

Qui es beneficia de la imposició d’aquestes agendes?

Ens hauríem de preguntar com es beneficia l’OCDE d’això. Vam fer algunes entrevistes amb l’OCDE i sorprèn que tingui tant poder. Però grups més petits se’n beneficien més fàcilment. L’OCDE va organitzar una trobada a Nova York amb el departament d’educació nord-americà i en aquest espai essencialment hi havia un gran ventall d’organitzacions amb ànim de lucre. Poden establir converses amb, posem per cas, l’OCDE o el Banc Mundial lluny de l’escrutini d’un públic que té dret a que els polítics retin comptes sobre les converses que estableixen. Potser no es tracta del que aconsegueixen, sinó que es beneficien perquè esdevenen influents en la presa de decisions. Els beneficiaris sovint són sectors de la indústria que ho tindrien difícil per tenir converses amb autoritats nacionals. En qualsevol cas qui se’n beneficia no són els infants a l’escola, ni els professors. No els puc veure beneficiats de cap manera.

Com influeix la idea de “capital humà” en com pensem l’educació?

Hi ha una forta influència. Només veiem la formació dels nens i nenes com un investiment en ells mateixos per posar-los a la disposició de l’economia, o l’economia del coneixement global. Estem massa ocupats comptant quant aprenen els infants sobre mates o ciència, però, sense dir que les matemàtiques o la ciència no siguin importants, hi ha moltes altres matèries que són igualment importants per a una societat més saludable. Aquestes no compten, només aquells bocins que creiem que són importants per a l’economia. Que el coneixement sigui una inversió en ells com a individus, només per la relació que veiem en termes econòmics, és una visió molt limitada. Tots els grans temes que afrontem en el món: problemes de sostenibilitat, com vivim junts, atur creixent entre classes ben formades, … Aquestes són grans agendes. Hauríem d’estar desenvolupant maneres de construir connexions amb sentit de responsabilitat per a evitar aquestes grans explosions, com la primavera àrab, que eren joves àrabs ben educats que se sentien molt desencantats.

Aquest model d’educació fa avançar l’equitat en els països desenvolupats?

No, i hi ha un exemple curiós. L’informe PISA assegurava que podia detallar algunes relacions entre els resultats i rendiment i l’equitat, però en el cas d’Alemanya, empenyen els nens d’11 o 12 anys en itineraris més tècnics, i això ha tingut efectes sobre la mobilitat social. Però això és una forma concreta d’entendre l’equitat. Jo crec que la capacitat per influir en les decisions és una qüestió d’equitat, des del meu punt de vista. No és només qui pot treballar, sinó qui pot influir. Això és qüestió d’equitat i trobo que és important per les democràcies.

Però no creu que l’escola reprodueix les estructures de poder?

Sí, per suposat. I el que veiem són desigualtats creixents en aquest sentit. En països que no esperaríem, en els països escandinaus, on no les vèiem abans. Idees més neoliberals, idees de capital humà, aquesta idea de que l’educació està al servei de l’economia ha dominat el debat educatiu. En paral·lel hi ha desigualtats creixents en el sistema. La mobilitat social ha estat frenada, si no reduïda a zero, en molts països. És un gran debat als Estats Units, per exemple, on has de pagar molt per l’educació i és extremadament difícil pujar en l’escala social tot i tenir una bona educació.

Una qüestió que preocupa a Espanya és l’austeritat. Quins efectes té a l’escola?

Com hem pogut veure a les jornades [Educació Avui], hi ha menys diners dedicats a l’educació i una ràtio d’estudiants més gran. Un dels problemes de l’austeritat és que sovint se’ns diu que aquestes mesures tenen a veure amb l’austeritat però em sembla que tenen més a veure amb una classe social que no vol compartir –i hauria– el seu pes igual de la càrrega. L’austeritat tindria un sentit si tots fóssim iguals i compartíssim la càrrega, però aquest no és l’horitzó que veig.