Em trobareu a La Mola.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Carlos González: "Cobrar-se els favors".

(Com de costum, el Carlos González escrivint coses molt assenyades en matèria educativa.)

Hi ha coses que fem fer als nostres fills només per obtenir un efecte determinat. Rentar-se les dents per evitar la càries, anar a escola per aprendre... Hi ha una important relació de causa-efecte, i cap altre motiu important per fer aquestes coses. 

Però hi una tendència a fer servir els suposats efectes a llarg termini per argumentar o justificar qualsevol cosa. Donar el pit al fill per prevenir infeccions o al·lèrgies; explicar-li contes per augmentar el seu vocabulari i que tregui més bones notes en llengua; portar-lo al parc per millorar la seva coordinació psicomotriu...

En oblidar els veritables motius per fer aquestes coses, podem confondre el suposat efecte a llarg termini amb la mesura de l’èxit o el fracàs: tant de temps perdut explicant contes, i al final ha tret un insuficient! M’he sacrificat portant-lo al parc, i ara juga fatal a bàsquet... És com si pretenguéssim cobrar per haver exercit com a pares, com si els nostres fills estiguessin obligats a no tenir asma per pagar-nos la llet materna, a ser molt llestos per compensar el temps dedicat a estimular-los, a tenir una elevada autoestima i seguretat en ells mateixos a canvi del nostre tracte afectuós. 

Però, sincerament, crec que no, que els meus fills no em deuen res. Els he explicat contes, els he portat al parc, els he tractat amb afecte perquè els estimo, perquè així eren feliços i jo també. M’han donat el privilegi de ser pare; ja estic prou pagat. 

Sovint els pares senten argumentacions contradictòries sobre aquests suposats efectes. “Si l’agafes a coll s’hi acostumarà i no caminarà mai” o “Si l’agafes a coll, desenvoluparà un vincle segur i millorarà la seva autoestima”. “Deixa’l plorar; ha d’aprendre a tolerar la frustració” o “No el deixis plorar, tindrà un trauma”. Fins i tot l’absència d’efecte a llarg termini es fa servir com a justificació suprema: “Què passa, és que per donar-li una bufetada tindrà un trauma?” No, no crec que tingui cap trauma (sigui el que sigui, això). Tampoc el taxista tindrà un trauma si li dono una bufetada. Ni la meva dona. Però no ho faig. Perquè això no es fa. Perquè no es pega a ningú, ni als desconeguts ni encara menys als éssers estimats. 

No, no fem de pares per interès, per obtenir uns beneficis. Ho fem per amor. Fem el que és correcte. És el teu fill, està plorant... De veritat no saps què fer?

El cavaller irritant.

"El cavaller irritant" (Bertold Woltze, 1874).

Tu pensa el que vulguis, però què va passar al camp del Betis? Ja no recordes el gol fantasma que l'arbitre no va concedir? Ara ningú es recorda d'aquella errada, però allò ens va costar un parell de punts que haguessin anat molt bé per atrapar al Madrid. I del dia de Vila-real que me'n dius? Aquelles mans clamoroses del defensa llençant-se a terra i estenent el braç per aturar la pilota... Va ser escandalós també! És clar, ara amb la lliga acabada ningú es recorda de totes aquestes errades, però al meu parer, enguany al Barça li han robat la lliga. I ja ho sé que els nostres jugadors es van relaxar en excés en alguns partits i que aquest fet també ha estat determinant, però no em negaràs l'evidència. Aquest any tocava lliga per al Madrid i així ha estat. Hi havia molts interessos pel mig. Però mira, que la celebrin, perquè em penso que no la tornaran a guanyar com a mínim fins d'aquí a un bon grapat d'anys. Veuràs com el Barça s'ho prendrà més en serio d'ara en endavant. Això no quedarà així. Els nostres jugadors tenen l'orgull ferit. Oi que m'entens?

L'Emma va agafar la bossa de viatge i va anar a seure a un altre vagó. Estava farta d'escoltar a homes parlant de futbol tot el dia. Ella necessitava algú que l'abracés i li fes l'amor salvatgement, no a pesats obsessionats pel futbol.

Aquesta és la meva humil aportació als relats conjunts del mes de maig.

El "temazo" del dimecres. The Limboos - "Space Mambo"

El passat dissabte es va celebrar a la Jazz Cava la 1a edició del Ritme & Soul Festival, prenent el relleu de l'antic Diego's Festival que va morir l'any passat després de celebrar la 5a edició, a l'aparèixer finalment el personatge que donava nom a la trobada musical.

El nou festival va arrencar continuant la tradició de portar tres bandes vinculades amb músiques "negres" (rock'n'roll, funk, soul, ska...). Els convidats enguany eren The Limboos de Madrid, i els catalans Slingshot i The Soweto.

Una nit de bona música, gran ambient, i cervesa a preu raonable. Un èxit que espero es vagi repetint en el futur.

Kilian Jornet: trencant mites.

L'atleta català Kilian Jornet va aconseguir la matinada del passat diumenge al dilluns escalar el cim de la muntanya més alta de la terra, l'Everest, en poc més de 26 hores, havent iniciat l'expedició al camp base (antic monestir de Rombuk, a 5.100 metres), i sense utilitzar oxigen ni cordes. Una brutalitat només a l'abast d'un superatleta com en Kilian, que fa uns anys es va proposar demostrar que l'ésser humà encara no havia arribat al límit de les seves possibilitats, si més no, pel que fa a l'ascens de muntanyes.

El Kilian ha estat capaç de fer en un sol dia el que altres expedicionaris han trigat a fer quatre o cinc. No sé quant temps pot trigar un altre atleta a superar aquesta gesta, però el què és clar és que ahir el Kilian va tornar a donar un nou pas de gegant en la història de l'alpinisme. Un més. L'enhorabona!

El nou messies... (Hahahahahahaha).

De la bandera "rojigualda" gegant al darrera a cantar la Internacional braç en alt. Dr Jeckill i Mr Hide.

Ahir vaig seguir amb interès moderat (bàsicament perquè no tenia ganes de veure les celebracions madridistes del títol de lliga) l'enfonsament de la Susana Díaz en les eleccions primàries al secretariat general del PSOE. La baronessa andalusa va rebre una autèntica plantofada en tota la boca per part dels militants socialistes, que han confiat majoritàriament (més del 50% dels vots) en el seu principal rival, el repudiat per la cúpula del partit i per la vella guàrdia socialista, Pedro Sánchez. 

La propera alegria que ens poden donar els socialistes en un futur immediat amb Pedro Sánchez al capdavant, és el seu progressiu i imparable enfonsament fins la desaparició final. A Catalunya ho estan aconseguint, i a França ja és un fet. Pel que fa a Espanya es fa difícil fer pronòstics, ja que un país que permet que un partit com el PP governi, no és un país normal.

Pau Pérez-Sales: “Per a què serveix fer tants deures?”

Foto: Pere Tordera (Diari Ara).

(M'han semblat molt interessants les reflexions del psiquiatre Pau Pérez-Sales en aquesta entrevista de Francesc Orteu per al suplement Criatures del diari Ara.)

Psiquiatre i pare del Marcos i l’Héctor, de 14 i 12 anys. Treballa a l’Hospital La Paz de Madrid, és expert en el suport a víctimes de tortura, col·labora amb tribunals internacionals i publica ‘Tortura psicològica’ (ed. Desclée De Brouwer).

Els nens tenen una capacitat enorme d’assimilar l’horror i normalitzar-lo. He treballat en diferents llocs del món en l’exhumació de fosses comunes i sempre m’ha sorprès com els nens s’ho miren tot, i un parell de dies després d’obrir una fossa plena d’ossos ja hi estan jugant.

Els nens són durs.

Som massa porucs parlant-los de segons quins temes perquè creiem que els traumatitzarem, i no és així. L’únic que cal és explicar-los bé les coses.

Costa explicar la violència.

Un cop vaig fer un seminari en un institut sobre la tortura. Els plantejava dilemes com ara: si una persona té una informació que pot evitar un atemptat i no la vol dir, és ètic torturar-la? Doncs en el debat, en general, els alumnes tenien una postura més racional i ètica que els mestres.

El 'bullying' és una forma de tortura?

No. Definida legalment, la tortura només la practiquen els estats, exercint-la a través de funcionaris públics. Ara, des d’un punt de vista mèdic pot tenir una definició més àmplia.

Què li hem de dir a un fill quan un altre nen li pega? “Torna-t’hi”?

Si fem això cometem un error, perquè li estem demanant que competeixi en un terreny en què el nen agressor és millor. Quan un nen fa servir la violència és perquè n’obté beneficis. Cal aconseguir que qui fa servir la violència no obtingui allò que desitja.

¿Es pot fer desaparèixer la violència?

Hi ha dues estratègies per eliminar la violència entre els nens: afavorir l’empatia i construir identitats alternatives.

Explica-m’ho.

El nen agressor veu el nen víctima com algú diferent, perquè és més gras, més llest, d’un altre barri, d’una altra raça, etc. Cal fer-li recuperar aquesta capacitat empàtica, fer-li veure que té punts d’unió amb l’altre nen.

I les identitats alternatives?

Un factor habitual en la violència entre nens és la pressió del grup. Els nens tenen una identitat en construcció i els grups de referència són essencials. Si el teu grup fa servir la violència, l’acabaràs acceptant. Cal que el nen descobreixi altres possibles grups de referència que no facin servir la violència.

Què et preocupa, dels teus fills?

Que tenen un volum enorme de deures. Per a què serveix fer tants deures? En tres setmanes han de fer 25 exàmens. És normal, això? Per què els fem viure en un estat continu d’angoixa?

Quin sentit creus que té?

Els sotmeten a condicions brutals per ensenyar-los a obeir sense cap capacitat d’actitud crítica. L’escola els obliga ara a fer exàmens i després l’empresa els obligarà a ser obedients. Com a pare, com pots lluitar contra aquest sistema?

Alguna cosa hem de poder fer.

Els meus fills van a l’escola pública del barri i ja no tenen aquella assignatura que es deia ciutadania. Ara en fan una que es diu emprenedoria i activitat empresarial. Els ensenyen a ser bons capitalistes fent servir l’exemple de Mercadona. M’indigna molt. Si no tenim horitzons utòpics, què ens queda?