Una sonda aterra a Mart (versió Esta Passant).

Ja fa més d'un any que l'"Està Passant" és en antena, amb la baixa significativa de l'Òscar Andreu des de fa ben bé un parell de mesos, però tanmateix el tàndem Toni Soler - Jaïr Domínguez, funciona a la perfecció i estan trobant uns punts de complicitat i uns diàlegs magnífics. El passat dimecres els va sortir un gag fabulós, tractant el tema de l'aterratge d'una sonda espacial a Mart. Es van convertir, per art informàtic, en dos presentadors extraterrestres que donaven la notícia des de l'espai exterior. Brutal. Mireu i rieu. Són tres minuts i escaig.

La República comença a les aules!! VAGA!!

Malgrat el dèfícit fiscal i l'infrafinançament que pateix Catalunya, no podem tolerar que les retallades es perpetuïn en sectors clau com l'educació, la sanitat, o l'atenció a les persones. En l'àmbit educatiu a més, no s'està complint la llei que estipula un 6% d'inversió en educació, i estem fins i tot per sota de la mitjana europea no arribant ni al 3%.

Per què aquesta vaga?

• Restabliment de l’horari lectiu anterior a les retallades per a tot el personal (23 a Primària i 18 a Secundària) d’aplicació al curs 2019/20 com a reivindicació irrenunciable.
• Retorn a l’horari de permanència del professorat de Secundària (24h.)
• Reducció de les ràtios: màxim de 22 a Primària i 27 a Secundària (o inferior per garantir que no hi hagi tancaments de grups) el curs 2019/20 i de 20 a Primària i 25 a Secundària el curs 2020/21.
• Conversió dels terços de jornada en mitges jornades.
• Increment del personal de suport a la docència per atendre la diversitat.
• Retorn al caràcter lectiu de les dues hores de reducció al personal major de 55 anys.
• Recuperació de poder adquisitiu: Calendari de retorn de les pagues extres del 2013 i 2014; retorn al reconeixement del primer estadi de 9 a 6 anys.
• Consolidació del lloc de treball del personal interí; canvi del model d’oposicions.
• Manteniment de la Formació Professional pública i a Ensenyament.
• Retirada del Decret de Plantilles (39/2014).

El "temazo" del dimecres. The Penguins Band - "Cent mil barrots".

La banda santfeliuenca The Penguins presenta el proper dimecres a la sala Apolo de Barcelona el nou àlbum  "Herois de cartró". Entre espectacle i espectacle del Reggae per Xics han tingut temps de gravar un nou àlbum, després de quatre anys del darrer, amb un so que us recordarà molt a bandes com els Madness, i l'ska dels anys 80's.

Música per bellugar els malucs i per escoltar amb les oïdes ben obertes. Ganes de tornar-los a veure en directe.

Polítics execrables.

L'Encara Ministre d'Exteriors, José Borrell.

Josep Borrell és un d'aquells professionals de la política més bruta i dehonesta que es pugui fer, sempre al servei dels poders de l'estat i al seu propi. Porta en això mitja vida (des del 79 que va començar com a regidor de l'ajuntament de Majadahonda), i actualment, als seus 71 anys va ser nomenat Ministres d'Afers Exteriors del govern del socialista Pedro Sánchez.

Són molts anys de carrera política al servei de les clavegueres de l'estat i dels poders a l'ombra. Aquests serveis se'ls ha cobrat i se'ls continua cobrant a base de negocis fraudulents, com ara hem sabut arrel de la multa de 30.000 euros per part de la CNMV per la venda d'unes accions d'Arbengoa gràcies a informació privilegiada quan era Conseller d'aquesta.

Per altra banda, darrerament s'ha destacat com un dels estilets de l'antiindependentisme amb declaracions força desagradables, o directament humiliants, contra els líders polítics independentistes o, directament, contra els votants independentistes. Ha arribat a l'extrem de simular haver estat víctima d'una escopinada per part d'un diputat d'ERC al congrés dels diputats, tot i que les imatges televisives el desacreditaven de totes totes. 

En conclusió, una rata política, i un català execrable.

Marxar a mitja funció.

Un moment de la funció de "Maremar" de Dagoll Dagom (Foto: Poliorama).

Dissabte vaig anar al teatre Poliorama de Barcelona a veure la funció de tarda de "Maremar", de la reconeguda companyia catalana Dagoll Dagom. El cert és que hi anava amb poca informació sobre l'obra, més enllà que barrejava una història clàssica shakesperiana amb versiona de cançons del Lluís Llach. La combinació semblava perfecta. Doncs ves per on, no vaig aguantar més de 40 minuts. He de reconèixer que anava una mica cansat perquè havia pujat a esmorzar a La Mola pel matí, i no havia pogut fer migdiada, però estic convençut que si l'obra m'hagués atret més, no m'hauria vingut tal sopor. Ni el text, ni les cançons, i el ritme lent de la peça em van anar desanimant fins que vaig prendre la decisió de no allargar inútilment l'agonia i tornar cap a Terrassa. I dit i fet. Afortunadament, estava en un extrem de la llotja superior i amb poca gent al voltant. No crec que gaires ni se n'adonessin. 

És molt probable que molta gent s'emocioni i gaudeixi la funció, però a mi, com a mínim aquest dissabte se'm va fer infumable, i vaig decidir que no calia esperar més per aixecar-me i marxar. Tanmateix, no crec que sigui el primer ni l'últim espectador que ho fa. Al cinema ja ho havia fet en alguna ocasió, però no recordava haver-ho fet en un teatre així com el Poliorama. Bé, ja ho he fet.

Joan Sala: “No espero res més que la seva felicitat”.

Joan Sala (Foto: Cèlia Atset, diari Ara)

Màgnífica entrevista del Francesc Orteu a l'editor Joan Sala per al Criatures de l'Ara. Parla del seu paper com a pare, amb les seves joies i misèries, i l'evolució que ha experimentat pel que fa a les expectatives envers els fills. Un bon exemple, al meu entendre, per a pares novells. 

Editor i director de Comanegra i pare de 3 fills biològics i una que no, d’entre 35 i 27 anys. Té tres nets. És vicepresident d’Editors.cat, membre de la junta del Gremi d’Editors i president de la Setmana del Llibre en Català

Quan ets jove t’imagines un futur que, generalment, té poc a veure amb el que et trobaràs. Vaig tenir el primer fill, el Marc, quan tenia tot just 25 anys. Era un nen fantàstic, expressiu, actiu, tot apuntava que seria un nen intel·ligent i que tindria un gran futur.

I què va passar?

Als vuit mesos, arran d’una reacció a la vacuna triple vírica, va patir una síndrome de West, una mena d’epilèpsia de la infantesa que és terriblement destructiva. Les seqüeles per al Marc van ser molt importants.

Ho sento.

Van ser anys molt durs, per a uns joves com nosaltres. Ens vam trobar un fill molt estimat amb una discapacitat sobrevinguda que requereix molta atenció i molt esforç de tot tipus. Això va condicionar el creixement dels seus germans. L’atenció que pots donar als fills quan un d’ells en requereix tanta fa que, sense adonar-te’n, els altres creixin amb menys suport, i això és injust.

Què admires de cada fill?

En el Marc, indubtablement, el seu esperit de superació. És molt remarcable com, amb totes les dificultats que té, ha sigut capaç de fer coses increïbles, tant des del punt de vista cultural com esportiu. La Carlota és un exemple de responsabilitat i creativitat. La seva vocació com a mare ha arribat al punt de deixar la feina per convertir la seva experiència en una nova professió, que consisteix en l’acompanyament psicològic de mares i pares novells. El Jan ha sigut un empresari precoç, amb grans habilitats en màrqueting, i ha demostrat superar en capacitats empresarials els progenitors, a part que també és un pare admirable. I la Uxia...

Que es deia Nil...

Ella ha afrontat un procés de transgènere, amb tot el que això significa, amb una absoluta normalitat i orgull. Admiro la seva frugalitat, a mi que, com el meu pare, soc del tipus de gent que ha de viure envoltada de coses, llibres, quadres, etc. Veure com es pot viure amb no res m’admira. Tots quatre tenen els valors que ja em va inculcar el meu avi: honestedat, responsabilitat i generositat.

Amb els anys, què has après?

El temps m’ha ensenyat a no esperar més que la seva felicitat, només vull que siguin persones honrades, conscients i felices. Les seves vides avancen per camins diversos, i això és bo: el que és important és que puguin realitzar-se. Abans potser tenia una idea de com m’hauria agradat que fossin, i ara penso que anava errat: han de ser el que volen ser.

Quin llibre sobre la relació entre pare i fill t’ha impressionat?

Aquest any, a Comanegra, hem editat 'Infant dels grans', un text inèdit de Manuel de Pedrolo que explica un dia de la vida de la seva filla, l’Adelais, quan tenia vuit mesos. És un gran llibre, d’una sensibilitat molt especial.

¿Fa gaires anys que no plores, per un fill?

Vaig plorar molt quan el Marc va estar malalt, i els primers anys, quan no vèiem cap llum. De tota manera, com més gran em faig, més fàcil tinc el plor. Ara m’emociono amb els nets, amb els fills; però el plor ara és d’alegria, és un plor d’orgull del que són i aconsegueixen.

El malson.

Johann Heinrich Füssli, 1781, The Nightmare.

No m'ho acabava de creure. Jo ja estava donant classes d'Educació Física des de feia quatre anys, i ara el professor de l'assignatura de Didàctica de l'Esport em deia que m'havia suspès i que hauria d'anar a recuperacions de setembre. Però com et penses que em pots fer això? Però si jo ja sóc mestre? I si se n'assabenten els del Departament i em foten fora? Serà cabró aquest Galera! Segur que em suspèn perquè em té mania. No he fet tan mal examen, però m'està castigant pels meus comentaris a classe. Però que no pot ser home, que com els dic jo ara als de l'escola que he de plegar perquè no tinc encara el títol? I si no dic res i vaig fent? Potser els del Departament ni se n'assebenten. Tenen molta feina aquesta gent i d'aquí a que algú posi el crit al cel ja haurà acabat el curs, i potser m'hauré tret la puta assignatura de Didàctica de l'Esport. Però i si el malparit del Galera no me l'aprova al setembre, què? Serà el meu final com a mestre! Collons, amb lo bé que m'ho passo jo a l'escola i les vacances que em foto! Però com collons m'arriba ara aquesta notícia? Si jo em pensava que per fer de mestre ja ho tenia tot aprovat! Aquí passa alguna cosa estranya... A veure Xavi pensa, no et posis dels nervis abans d'hora, segur que ha d'haver algun malentès...

M'he despertat suant i amb el cor més accelerat del compte. He tornat a somniar que feia de mestre sense haver-me tret el títol per culpa d'una maleïda matèria. Per sort només era un malson. Apa, aixeca't i a treballar a l'escola.

Aquesta és la meva humil aportació als relats conjunts del mes de novembre.