80 anys de la mort de Rafael Catot Sallas a Mathaussen-Gusen.

 

El Valentí, el Rafael, la Carme, la Regina, el Francisco i l'Albert.

 

Ahir, 11/5/22, va fer 80 anys de la mort de Rafael Catot Sallas, al camp d'extermini de Mauthausen-Gusen. Fill gran de la Josepa i el Jaume, de Monistrol de Calders, va néixer el 10/02/1910. Va tenir 5 germans (foto): Francisco, Albert, Valentí, Carme, i Regina.

El febrer del 1939 va ser un dels milers de republicans que es van haver d'exiliar a França, juntament amb els pares i quatre dels germans. Un altre (Valentí) va ser detingut i empresonat a Espanya (va passar per diverses presons al llarg de 10 anys i quan fou alliberat també va anar a cercar la família a França). Després de passar pels camps de refugiats francesos, van traslladar-los a la zona de la Drôme: a Rivesaltes i Saint Cyprien els nois, i a Recoubeau les noies i els pares. 

A l'hospital de Die moria malalta la germana petita (Regina, 27/02/1939) que va emmalaltir arrel de les penúries, l'esgotament, la gana, el fred, etc., de l'exili a peu. El Rafael es va haver d'allistar a l'exèrcit francès per combatre els nazis. Va lluitar a la Línia Maginot i va caure presoner a Estrasburg (20-26/06/1940) Va anar a parar al camp de presoners V-D d'Estrasburg (matrícula 3216), i posteriorment fou enviat a Mathaussen (13/12/1940, matrícula 4696). 

Finalment el traslladen a Gusen (29/03/1941, matrícula 11214) on mor al cap de poc més d'una any (11/05/1942) probablement d'esgotament ja que és conegut que a Mathaussen-Gusen feien treballar els presoners en torns de més de 12 hores diàries a la pedrera. Honor i glòria per als republicans antifeixistes que van patir dues guerres: l'espanyola contra els franquistes i la mundial contra els nazis.

Finalment, el Rafael Catot Sallas rebrà l'homenatge pòstum que mereix, aquest juliol, amb la col·locació d'una pedra "Stolpersteine" al seu poble natal, Monistrol de Calders. Una pedra perquè mai oblidem les víctimes del feixisme i del nazisme.

 

(La germana de la meva àvia, Dolors Molas Estrada, la Maria Molas Estrada, va trigar 10 anys acabada la guerra civil espanyola a anar a França a trobar el seu estimat, Francisco Catot Sallas, amb qui es va casar i van tenir una filla, la Regina Catot Molas, cosina de la meva mare, resident a França i mare de tres filles (Sandrine, Sandie i Sonia).

El "temasu" del dimecres. Moscow Death Brigade (MDB) - "It's Us".

 

Fa un parell de caps de setmana vaig ser a Londres i vaig anar a veure aquest grup de russos bojos format l'any 2007, que fan un metal rap molt canyero i que tenen un directe brutal. La gent es torna literalment boja, saltant des de l'escenari, passejant dalt d'un cocodril inflable per damunt del públic... Feia temps que no tenia una descoberta musical tan impactant com aquesta. Ja tinc ganes de tornar a escoltar-los en directe, i no paro d'escoltar les seves cançons al Youtube. Com és que no els havia conegut abans?

Campions de la Champions de futsal!

 

Encara que sé que vaig tard, cal felicitar l'equip de futsal blaugrana pel gran èxit aconseguit a Riga, la capital letona. Tot just la la 4a Champions de la secció, que no es poca cosa si tenim en compte que no fa tants anys que el club va apostar amb força per la secció.

Per emportar-se el títol, el Barça va haver d'imposar-se en semifinals al Benfica (5-4) en un partit molt igualat. La final en canvi va ser molt més senzill, contra els també portuguesos de l'Sporting de Lisboa (4-0).

Tornen els Inadaptats: Inacabats, però mai vençuts!!

 

Com s'ha enyorat els Inadaptats aquesta darrera dècada de conflicte amb l'estat espanyol. Ahir, i abans-d'ahir, set anys després de la darrera ocasió (al recinte firal de Vilafranca del Penedés), la banda penedesenca va tornar a oferir un parell de concerts per als seus cada cop menys joves seguidors (en la quarentena la majoria) a la sala Razzmatazz barcelonina.

Va ser una hora i mitja de cançons i missatges polítics (ja fos en la veu del cantant, Àlex, o amb les banderes i pancartes que anaven apareixent a l'escenari. A destacar la gegantina bandera comunista que va apareixer darrera dels músics al final de xou). No van faltar la majoria dels himnes dels Inadaptats, ni les olles, ni fins i tot alguns pilars entre el públic. 

Vaig retrobar-me amb alguns col·legues d'arreu del territori, la majoria castellers d'altres colles. Una nit per al record, amb uns Inadaptats encara en plena forma. Frisant per quan serà el proper retrobament.

"Ecos de gloria".

 

Fa uns dies que he acabat la lectura d'aquesta novel·la històrica ambientada en la guerra entre Mèxic i els EEUU a mitjans del segle XIX, que va suposar la cessió d'una bona part del territori del nord mexicà a mans nord-americanes. 

Una novel·la que ens mostra la cruesa i el drama de la guerra, els valors més nobles i els més obscurs i innobles. I que ens mostra com el poble acaba enganyat per una classe dirigent traïdora i sense escrúpols que tan sols es preocupa per la seva butxaca i els seus propis interessos i beneficis. Una història que es repeteix al llarg dels segles i en conflictes arreu. Sense anar més lluny, a casa nostra.

Alcarràs.

 

Ahir vaig anar al cinema Catalunya a veure la pel·lícula de moda, l'aclamada i premiada "Alcarràs" de Clara Simón. Poques vegades he vist omplir la sala gran del cinema Catalunya, i encara menys per una pel·lícula catalana (i en català!). A la sessió de les 19:10 d'ahir es va omplir a vessar la sala i minuts abans de l'inici hi havia una bona cua de gent esperant adquirir una entrada.

Pel que fa a la pel·lícula he de dir que no em va decebre i que em va agradar molt. Una pel·lícula que mostra la realitat de la pagesia a casa nostra, en un poblet del Segria, amb les seves costums i peculiar forma de vida. La directora aconsegueix emocionar l'espectador amb la seva particular i encertada forma de fixar la càmera en els protagonistes i també en els paisatges, a banda d'aconseguir que els personatges siguin molt creïbles pel fet de no ser actors professionals, si no gent de la zona que són, pràcticament, tal i com apareixen a la pel·lícula.

En fi, dues hores de metratge que em van passar volant i que em van fer identificar en molts moments amb les vides dels protagonistes.

El "temasu" del dimecres. Stop JJOO - "La terra per sembrar".

 

Bonica i reivindicativa cançó coral amb amb rellevants músics de l'escena catalana que s'han unit per fer front als desitjos del govern de Catalunya, juntament amb el govern de l'estat, i quatre empresaris dels Pirineus, de presentar candidatura a l'organització dels JJOO d'hivern de l'any 2030. 

Ni ambientalment, ni territorialment, ni nacionalment, ens calen, ni hem de voler uns JJOO que enriquiran a uns pocs a costa de molts, de destruir territori i que no resoldran, més aviat el contrari, els problemes endèmics de la gent dels Pirineus.