(Article del pediatra Carlos González per al Criatures del diari Ara. Aquest cop sobre les modes psicològiques infantils, o aquella pulsió per cercar explicacions i etiquetes als comportaments, caràcters o formes de ser infantils. Ara la moda són les emocions. Quina serà la propera?)
Ja tinc una edat, i he assistit, per tant, a l’auge i caiguda (i sovint també a la corrupció) d’unes quantes modes en psicologia. Quan era petit, la gran qüestió era diferenciar els introvertits dels extravertits. Com es parlava del tema cada dia i quantes dècades he passat, després, sense sentir aquestes dues paraules! El que podria haver estat, simplement, una descripció molt reduccionista de dos trets de personalitat va degenerar ràpidament en un judici: “extravertit” és bo, “introvertit” és dolent.
A les revistes juvenils de l’època, quan preguntaven a un artista quina era la qualitat que més valorava, la resposta habitual era “la sinceritat”, aviat interpretada com “el dret de dir coses desagradables a tothom sense cap pietat ni respecte”.
Van sorgir els complexos. Hi havia “complexos” de tot. Tothom estava “acomplexat”, i era precís “desacomplexar-se”.
L’apoteosi del complex va ser la repressió. Estàvem “reprimits”. Es va convertir en un insult: “Vostè és un reprimit”.
Vingueren els traumes. Molta gent estava traumatitzada. Particularment perillós era el “trauma per a tota la vida”. No es podia pegar als nens però no perquè són persones i no es pot pegar ningú sinó perquè poden “agafar un trauma”. De seguida alguns saltaven: “Què passa, que per una “bufetada a temps” (tan educativa!) agafarà un trauma per a tota la vida?”. No, és clar que no agafarà un trauma per a tota la vida. Aleshores sí que es pot pegar als nens?
'Gestionar' les emocions
Va aparèixer l’autoestima. En anglès ja existia, self-esteem, que als diccionaris antics es traduïa per “amor propi”. Però entre nosaltres l’amor propi va estar tan desprestigiat durant tant de temps (has de ser humil!) que es va buscar un altre nom i es va inventar l’autoestima. ¿Millorar l’educació per tal que els nens es puguin sentir orgullosos del que saben i del que fan? Semblava molt més fàcil fer-los repetir en veu alta “soc valuós”, “soc important”, “ningú és millor que cap altre”... esperant que s’ho creguessin. Molts no s’ho creien.
Sembla que l’última moda són les emocions, que s’han de “treballar” amb explicacions teòriques, contes educatius a tot color i jocs més educatius encara. Durant més de 200.000 anys, l'Homo sapiens no ha sabut si estava trist o content, sort que ara sí que ho aprendran! Sento un cert desassossec en sentir parlar de “gestionar les emocions”; abans es gestionaven les empreses i les emocions se sentien. Trobo que en molts casos això acabarà amb els adults “gestionant” les emocions dels nens.
