"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimecres, 30 de juliol de 2014

Nicaragua - Dia 9 - Ometepe (cascada de San Ramon) + El "temazo" del dimecres. Chayanne - "Humanos a marte"


Us deixo un dels temes "de l'estiu" aquí a Nicaragua. L'he sentit per tot arreu i fins avui no he descobert qui era l'artista responsable... La veritat es que la canco te ganxo, però la lletra no s'aguanta per enlloc. En fi, no es pot tenir tot...

Un llangardaix, salamandra o el que sigui pel camí.

Avui m'he trobat molt millor que ahir i he dormit tota la nit d'una tirada, així que pel mati he decidit activar-me una mica (que ja tocava!!!) i anar a conèixer una mica millor l'illa d'Ometepe. M'he decidit per la cascada de San Ramon, i ha estat una bona aventura.

El nen amb prou feines arriba als pedals, però millor això que anar a peu a escola.

Com que per arribar al centre biològic de San Ramon, des d'on s'inicia la ruta cap a la cascada, tenia prop de 4 quilòmetres per una pista per on gairebé no hi passa ni Deu, he sortit d'horeta per no agafar la solana. Afortunadament, quan nomes portava prop d'un quilometre caminant he pogut pujar-me al 4x4 d'un nicaragüenc que feinejava, recollint fulles d'un arbre que fan servir per cobrir el menjar segons m'ha dit el noi que també anava al darrera de la ranxera, l'Emmanuel.

Igualet que Lucky Luck, no?

A la cascada s'hi podia pujar a peu o a cavall, i com feia molt temps que no muntava (Salta, Argentina. 2006), m'he decidit pel cavall. Total, la ruta d'un parell d'hores d'anar i tornar amb el guia inclòs per 500 cordobas, mes 100 de propina pel nano. Es a dir, al voltant de 18 euros.

La cascada de San Ramon.

La pujada se li ha fet dura als meus malucs, però el cavall, tot i ser vellet (15 tacos) ha pujat com qui no vol la cosa. De tant en tant se m'enganxava algun bitxo, o m'arrossegava la cama per les plantes als costats del camí. Per arribar a dalt de tot de la cascada encara he hagut de fer un tros a peu, de poc mes de quinze minuts. El suficient per arrencar a suar i tenir ganes de posar-me sota la cascada i al gorg d'aigua que s'acumulava a sota.

Intentant que la nena aprengui la llico.

La tornada fins a la finca on paro l'he fet sencera a peu. Un xino-xano. A mig camí però he parat a refrescar-me amb una Tonya fresqueta a una de les poques cases que venien beguda i menjar del camí. Allà he estat espectador de la llico d'escriptura que donava la mare a la filleta de 4 anys. Es veu que portava 15 dies sense anar a l'escola perquè la mestra estava malalta. Aquí va així. Si el mestre es posa malalt, no hi ha substitut, els alumnes a casa i a esperar que es recuperi. Per cert, que la nena no semblava gaire entusiasmada amb la llico de la mare. Mes aviat tenia ganes de dibuixar, però la mare erre que erre amb les lletres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada