Chiang Rai. (15)

Els quatre darrers dies els he dedicat a recórrer la zona nord de Tailàndia, arribant gairebé als límits fronterers amb Laos i Myanmar (Triangle d'Or). En aquesta zona, s'havia cultivat opi en grans quantitats, però actualment molts d'aquests cultius s'han substituït en gran mesura pels del te, les maduixes o altres. Tanmateix, encara avui se'n cultiva, tot i que en zones difícilment accessibles o directament restringides. Malgrat tot, no són pocs els locals que ofereixen opi i marihuana als turistes que es mouen per la zona.

 

Pagoda al recinte de la Wat Tha Ton.

Conduir la moto per les carreteres i/o camins d'aquesta àrea és un regal pel sentit de la vista, amb els paisatges de muntanya i el verd predominant, i molt menys estressant que conduir per les atapeïdes carreteres de més al sud. Conduir sense destí conegut i perdres una mica per vies secundàries pot portar agradables sorpreses i experiències úniques.

Vistes des de Mae Salong.

Una de les parades del tour ha estat un petit poble a uns 150 km. al nord de Chiang Mai anomenat Mae Salong. Aquí s'hi troba una nombrosa comunitat d'origen xinès, que va arribar en temps de la revolució comunista de Mao Tse Tung. Anticomunistes de la regió xinesa de Yunnan van fugir de l'exèrcit comunista i es van refugiar en aquesta zona. A banda de la comunitat xinesa o d'arrels xineses, també hi viu gent de les ètnies Akha, Shan o Lahu entre d'altres.

Una altra parada de la ruta ha estat Chiang Mai. La capital de la província de nom homònim va viure èpoques glorioses a finals del segle 13 quan es va convertir en capital del regne. Actualment hi viuen al voltant de 70.000 persones, i disposa d'alguns atractius turístics per fer-hi cap, tot i que està lluny de les allaus de turistes que rep Chiang Mai. 

Algunes ètnies de la zona estan començant a implantar els colors blaugranes al seu vestuari tradicional...

Nenes fent un piscolabis a la improvisada benzinera del poble de Mae Salong.

Dona d'ètnia Akha al poble de Mae Salong.

Rèplica del Buda esmeralda a la Wat Phra Kaew. Chiang Rai.

Temple blanc. Chiang Rai.

Cascada de Khun Korn.

La casa negra a Chiang Rai.

El "temazo" del dimecres. Dubioza Kolecktiv - "Hay libertad".

Molta crítica i molta mala llet en aquest alegre tema dels bosnians Dubioza Kolektiv, gravat amb la col·laboració dels catalans La Pegatina. Ska, ritmes balcànics, i patxanga que fan una combinació explosiva per fer ballar a la gent.

Doncs això, hay libertad... libertad para otros!!

Pai. (14)

Pai és una petita localitat situada a la província de Mae Hong Son molt propera a la frontera amb Myanmar, i a tant sols 140 kilòmetres de Chiang Mai. Amb la moto vaig trigar unes tres hores a arribar, ja que la malmesa i serpentejant carretera no permet una velocitat constant, ni gaire més enllà dels 70 Km/h.

Comunitat musulmana de Pai en plena oració.

Té fama de ser un lloc tranquil on venen a parar motxillers amb pressupost reduït i hippies, tot i que jo de hippies n'he vist més aviat pocs. Alguns fumadors d'opi i d'herba si que s'arriben fins aquí dalt, però la veritat és que pinta de hippies, el que es diria autèntics hippies, no en tenen. Si que et pots trobar el típic "Reggae Bar", i paradetes d'artesanies de carrer, però l'ambient en general no dista gaire de qualsevol altre lloc turístic per l'estil. S'agraeix, això sí, no trobar-te bars atapeïts de joves borratxos cridant i amb la música a tot drap. Pel que sembla, cada cop arriben més turistes nacionals, Així almenys no et sents en un "parc turístic", ja que són més els autòctons que els estrangers.

Esquerda a prop de Pai.

Els principals reclams turístics de la zona són; diverses cascades; una esquerda al sòl de prop de cent metres de llargada i uns deu de profunditat produïda per uns moviments de terres als anys 2008 i 2011; un canyó; diverses fonts termals; alguns miradors amb interessants vistes; el "memorial bridge", la via què van fer construir els japonesos per creuar fins a Myanmar i connectar amb el mar d'Andaman; alguns poblats Shan i xinesos; i, naturalment, uns quants temples i monuments budistes. 

Canyó de Pai.

Memorial Bridge.

Begoña Ibarrola: "Sense emocions no hi ha aprenentatge".

(Article aparegut al diari Ara del passat 21-12-2015).

Quan Enric Castellà surt amb els seus alumnes de secundària al carrer per provar de quantes maneres diferents tres persones poden asseure’s en un banc o quan manipulen material com els reglets numèrics de Maria Antònia Canals, en realitat el que està fent és que els joves experimentin, facilitant que tinguin una vivència. En definitiva, que sentin i visquin emocions, amb l’objectiu principal d’aprendre, en aquest cas, combinatòria i les potències.

L’Enric ensenya matemàtiques a l’Institut Miquel Biada de Mataró des de fa 13 anys i té claríssim que “la pissarra, el guix i els nens apuntant a la llibreta és un sistema que no funciona”. En canvi, activitats més vivencials com aquestes diu que li surten molt a compte: “Potser no fas gaire contingut però els alumnes l’integren molt més”.

La psicòloga i investigadora Begoña Ibarrola, autora de la reconeguda sèrie de llibres Cuentos para sentir, corrobora que el sistema tradicional d’ensenyar amb el mestre dalt d’una tarima fent un discurs d’una hora no és eficaç. “La neurociència ens aporta evidències que les emocions són en gran mesura responsables del domini cognitiu de qualsevol tema”, assegura. És més, “on va l’emoció va l’atenció”, afirma l’especialista en intel·ligència emocional. Recomana, per tant, revisar les pràctiques que els docents utilitzen a les aules per mirar de potenciar unes emocions afins a l’aprenentatge.

Potenciar emocions positives.

Tenint en compte que no hi ha emocions bones i dolentes, sinó positives i negatives, i que totes les emocions són útils, es considera que hi ha unes emocions que afavoreixen l’aprenentatge i unes altres que el dificulten. Segons l’experta en educació emocional Esther Garcia Navarro, “el fet de potenciar emocions positives com la curiositat o l’interès ajuda a focalitzar l’atenció”. “Això ens condueix a potenciar un aprenentatge significatiu”, afegeix.

I, per contra, se sap que emocions negatives intenses com l’estrès o la por poden arribar a provocar un bloqueig que dificulta l’aprenentatge. Garcia Navarro, formada a la Universitat de Yale (Estats Units) i coordinadora del postgrau d’educació emocional i benestar de la UB, va més enllà: “Ningú pot aprendre res si el que es disposa a aprendre no el motiva, si no l’encén emocionalment”.

Begoña Ibarrola acaba de publicar el llibre Aprendizaje emocionante, en què assenyala el professor i el clima emocional de l’aula com dues de les variables que més afecten l’aprenentatge dels alumnes. De fet, el clima de l’aula és el factor que millor explica per què els alumnes d’una classe aprenen més que els d’una altra.

Hi ha investigacions que demostren que encara que un alumne sigui molt brillant, si a l’aula se sent amenaçat, en una posició d’inferioritat o emocionalment malament, el seu cervell no tindrà el rendiment adequat, i tampoc rendirà acadèmicament si la relació amb el professor és tensa per molt motivat que pugui estar l’alumne. “El que realment afavoreix l’aprenentatge és un clima emocional sa a l’aula i un professor que sàpiga generar confiança i s’estimi els alumnes, que els transmeti afecte, que confia en ells i que els ajudi a desenvolupar el seu potencial més que no pas qüestions socioeconòmiques o familiars”, puntualitza Ibarrola.

Revaloritzar l’alumne.

Enric Castellà, com a docent, comparteix aquesta visió. Creu que els alumnes noten quan “els tens respecte i confiança, i t’ho retornen d’alguna manera”. Sovint percep que els falta estimació. “El que volen és que estiguis per ells”, diu. La seva estratègia a l’aula és donar molta importància a qualsevol cosa que diguin els seus alumnes, encara que sigui errònia, i intentar que tots tinguin el seu moment de glòria al llarg del trimestre.

La gran majoria dels idearis de centre es marquen com a objectiu l’educació integral dels alumnes, que vol dir no només introduir coneixements instrumentals sinó també treballar per al seu desenvolupament com a persona. No obstant, es lamenta Begoña Ibarrola, el desenvolupament de les competències emocionals a les escoles, que serviria per prevenir un munt de factors, es té molt poc en compte: “Un alumne quan surt de l’escola sap moltes coses sobre el món extern però molt poc sobre el seu món intern”.

Per revertir aquesta situació, segons la psicòloga, caldria integrar l’educació emocional de manera transversal en tot el currículum. Per això abans s’haurien de formar els docents. I, ara mateix, reconeix Ibarrola, “tenen molta pressió per formar-se en altres coses, com noves tecnologies, noves didàctiques, anglès...” A més, en molts casos, implicaria canviar de metodologia, la seva manera de transmetre el coneixement, i molts no sembla que hi estiguin gaire disposats.

El cablejat del cervell canvia quan aprenem.

L’aprenentatge és un procés molt complex i la definició que en fan educadors, psicòlegs i científics varia. Per a educadors i psicòlegs, aprendre significa adquirir uns coneixements que permeten desenvolupar unes habilitats que et serviran en el futur. I des del punt de vista científic, en canvi, aprendre és un procés en què el cervell reacciona davant d’uns estímuls i estableix connexions neuronals noves. Ja fa quinze anys Eric Kandel va ser guardonat amb el premi Nobel de medicina perquè va demostrar que quan algú aprèn alguna cosa el cablejat del seu cervell canvia. Mentre aprenem, s’alteren les estructures de les nostres neurones i s’enforteixen les seves connexions sinàptiques. El cervell té una gran capacitat per canviar davant de les demandes de l’ambient. Això implica tant la creació i enfortiment de connexions neuronals com el seu debilitament o eliminació. És el que s’anomena neuroplasticitat. Aquesta plasticitat del cervell és la que ens permet adquirir coneixements en qualsevol etapa de la nostra vida.

Chiang Mai. (13)

Wat Monthian.

Chiang Mai és una de les ciutats més importants i històriques del nord de Tailàndia. A uns 700 kilòmetres de la capital del país, és la destinació turística del nord per excel·lència, per diverses raons. Antigament Chiang Mai era una ciutat estratègica a la zona al estar localitzada en una antiga ruta comercial. Actualment, Chiang Mai ofereix cultura (temples, museus, música, artesania...), Parcs Nacionals, muntanyes, flora i fauna molt diversa, activitats d'oci de tot tipus, i tot això a preus força competitius.

Wat Lok Molee

Potser per totes aquestes raons vaig decidir fer un "alto en el camino" i passar uns quants dies tranquil·let per aquí. Evidentment, una setmaneta a Chiang Mai tampoc dona com per conèixer a fons la ciutat, però com a mínim m'ha ajudat a familiaritzar-me amb alguns costums locals, a dominat una mica el mapa de "google maps", i a veure i viure algunes de les activitats més populars i turístiques, perquè no dir-ho. M'he evitat però tot tipus de mogudes del plan "night safary", "elephant camp", o "adventure park", per posar alguns exemples...

El que sí que és d'obligada, i gairebé d'inevitable, visita, és algun de les desenes de temples que hi ha per la zona. a l'interior de l'antiga muralla que cobreix uns 4 kilòmetres quadrats al bell mig de la ciutat, s'hi acumulen gran quantitat d'aquests temples. De més grans i més petits, i tot i que al final tots s'assemblen, sempre hi ha algun detall amb el que quedar-se embadalit, i que et fa treure la càmera. 

A banda de visitar mil i un temples, a Chiang Mai també he visitat, gràcies a la 125 Cc. què vaig llogar, un parell de Parcs Nacionals: el de Doi Suthep, a l'oest de la ciutat, i el de Doi Inthannon, a uns 100 kilòmetres al sud-oest de la ciutat, i on es troba la muntanya més alta de Tailàndia (2.556 metres). En aquests parcs, a banda d'algun que altre temple, també es pot visitar alguna cascada interessant.

En el primer d'aquests Parcs vaig poder visitar un parell de viles del poble Hmong, sempre curiós amb les seves vestimentes tradicionals i els seus trets facials propis. Un dels poblats que vaig visitar, Doi Pui, s'havia transformat en un parc temàtic turístic, però l'altre, Ban Khun Chang, mantenia l'estil de vida tradicional d'un poble d'aquest tipus, i els turistes a penes hi arribaven.

Altres activitats que m'han ocupat el temps a Chiang Mai, han estat per exemple, les partidetes de ping-pong amb locals a una zona esportiva molt propera a la guesthouse on m'allotjava. He jugat contra joves, veterans, i adolescents, i he de reconèixer que aquí hi ha nivell. Ben poques partides he guanyat, i això que a casa sempre se m'ha donat bé aquest esport. A la zona, també hi havia una piscina de 25 metres (40 Bahts l'entrada) on vaig fer uns llargs, tot i que no vaig poder tornar a fer-la sevir perquè tot just l'endemà van tancar per vacances durant una setmana. Malgrat tot, vaig buscar per internet alguna altra piscina i la vaig acabar trobant en un ressort molt luxós a uns 4 kilòmetres del centre, on pagava 80 Bahts per fer-ne us. 

Wat Chedi Luang.

A Chiang Mai he conegut a uns quants membres de la secta dels "vegans". Quina colla! Fan trobades, tenen grups al Facebook i al Wattsup, i parlen entre ells com si haguessin salvat les seves ànimes des que es van passar al veganisme. Es coneixen tots els documentals que criminalitzen el consum de llet i/o carn, assisteixen a cursos de cuina vegana, parlen de menjars i begudes que tant sols ells coneixen, i animen a tots els que com jo mengem gairebé de tot, a unir-se a la secta.

A mi però, no m'han pogut convèncer, i he continuat anant a menjar al buffet de 129 Bahts, a l'hamburgueseria que em va recomanar el Txals, i a qualsevol de les paradetes que et venen els trossos de pollastre fregit, arrebossat, condimentat, etc. I els pinxos de porc o vedella a la barbacoa que estan per llepar-se els dits... 

A Chiang Mai he passat la darrera nit del 2015 i el primer dia del 2016. Les celebracions a la ciutat suposo que estan més encarades a atreure turistes que altra cosa, ja que els tailandesos budistes segueixen el seu calendari propi i celebren el cap d'any al mes d'abril. Tanmateix, molts tailandesos també s'apunten a la celebració d'arrel cristiana, i surten al carrer o van als centres comercials que organitzen saraus diversos. 

Una de les tradicions més pintoresques a Chiang Mai és la de llençar cap al cel globus de paper il·luminats per una flama al seu interior. No sé qui va començar la tradició, però el que és clar, és que avui en dia, la meitat, si no més, dels fanals que es veuen a l'aire els ha deixat anar estrangers, a uns 20-50 Bahts l'artefacte.

Escarabat volador fent la seva sessió d'abdominals.

A banda d'aquesta curiosa tradició, a la ciutat s'organitzen festes per l'ocasió per tot arreu, i es fa el tradicional compte enrere per acomiadar l'any i donar la benvinguda al nou any. I es llencen focs d'artifici i més llums voladores.

La hippy multiculti de torn imitant a un local ballant una dansa tradicional.

Bon any 2016?

Monjos, monges, novicis i novícies de Myanmar. (12)

Myanmar té al voltant de mig milió de monjos budistes, concentrats majoritàriament a la zona de Mandalay. Els monjos són molt respectats, gairebé venerats, pels creients budistes del país, que no dubten a realitzar-los ofrenes, tant dineràries com d'aliment, sempre que poden. Ja sigui als temples i monestirs on resideixen els monjos, o a peu de carrer o als mercats, els monjos saben del cert que no els faltarà mai l'aliment, ni el sustent econòmic.

És tot un espectacle veure les fileres de monjos carregant uns grans bols de ceràmica o metall, per recollir el menjar que els ofereix la gent, o diners. Les dones són especilament pesades i insistents, i es poden passar hores i hores passejant per un mercat de parada en parada recitant una cantarella per a mi incomprensible, però que servia d'esquer per rebre alguna cosa a canvi.

Explica la història que els monjos de Myanmar van encapçalar les protestes contra el govern l'any 2007 reclamant millors condicions de vida i econòmiques, malgrat que també van donar un cop de mà al govern militar a l'hora forçar la sortida del país de milers de musulmans d'ètnia Rohingya.