Dia 1: arribada a Ho Chi Min (Saigon)

Avui he vist com es neteja un avió. Amb 20 netejadors!

Avui després de prop de 20 hores acumulades entre vols, enllaços i esperes, he arribat a l'hotel de Ho Chi Min que havia reservat prèviament per internet. Espero que quan arribi la independència podrem fer molts més vols transoceànics sense tantes escales i connexions, ja que tothom al món pensarà que Barcelona és un lloc molt interessant per on fer passar els avions (un hub en diuen crec), sense necessitat de passar per Madrid que no serveix per gaire...

Per arribar a Ho Chi Min, he fet connexió a Istambul on he hagut d'esperar un parell d'hores per agafar un altre avió que, oh sorpresa, parava a Bangkok abans d'arribar a Ho Chi Min. Crec recordar que l'any passat ja vaig patir aquesta jugadeta dels de Turkish Airlines, però no per això deixa de sorprendre'm i indignar-me. A veure si els puc prèmer una mica perquè m'indemnitzin per danys i perjudicis (ja tinc certa experiència en la matèria...).

Arribat a Ho Chi Min, i amb el cansament acumulat per les hores de viatge i la poca i mala son, encara m'esperava l'odissea de traurem el visat. Per no haver d'anar a l'ambaixada de Madrid o enviar-los el meu passaport per correu ordinari, vaig fer una moguda per internet amb una agència (de les moltes que s'hi dediquen) que a canvi d'una taxa d'entre 10 i 15 euros, t'envia una mena de document que et possibilita per fer-te el visat a l'arribada a l'aeroport. Vaja, una màfia ben pensada: com treure més diners dels turistes... Amb aquest document m'he presentat al mostrador on s'indicava que per allà havien de passar els del "visat a l'aterrar". Tot confiat he anat amb el document que m'havien fet arribar els de l'agencia "d'extorsió" i el passaport, pensant que seria bufar i fer ampolles, però quan després d'uns quinze o vint minuts de cua li entrego a l'oficial al càrrec, em mostra un altre paper i em demana que l'ompli de cap a peus... Ah! I que li he de donar una foto de carnet!! Ja comencem... Total, que després d'una hora ben bona esperant esdeveniments amb tot entregat, em criden per tornar-me el passaport amb el visat enganxat, i em demanen que em faci una foto amb una càmera digital que casualment tenien per allà. La broma tot plegat: 50 dòlars! 45 pel visat més 5 de la foto!!!

Així doncs que amb ganes d'arribar a l'hotel i de deixar de pensar en carregar-me a Txarlis, o a oficials oficinistes corruptes, he sortit cames ajudeu-me cap a fora de l'aeroport en cerca d'una moto-taxi que em portés el més ràpid possible. I a la foto ho veieu... La negociació amb aquest no ha estat ni de bon tros tan durà, tot i que al principi, el paio potser es devia pensar que jo era un guiri més perdut que una puta al vaticà, perquè quan li he preguntat quan em cobraria ha començat a treure bitllets dels seus per una quantitat aproximada de 350.000 dongs. Finalment hem acordat que li pagaria 60.000, tot i que en un gest que m'honora i mostra la meva generositat, li he acabat pagant 70.000. Ha marxat ben content, la qual cosa vol dir que segurament m'hagués fet el viatge per 50.000 o menys.



Jo i el moto-taxista que m'ha dut a l'hotel.



Arribat a l'hotel m'ha agradat comprovar que tot i no ser dels cars, tenia molt bon aspecte. I l'habitació, amb wi-fi inclosa, era més que digne. En un plis-plas he deixat els trastos i m'he preparat per sortir una estona per aprofitar les hores de menys calor del dia, i per fer un primer reconeixement a aquesta ciutat. M'ha recordat molt a altres grans ciutats del sud-est asiàtic com Bangkok, Kuala Lumpur o Yakarta. Moltes motos, molta gent pels carrers, molts llos per menjar pel carrer, mercats, brutícia, algun ratot, i gent que t'ofereix de tot. I a banda de parar a sopar una mica (els cinc àpats acumulats als avions no m'havien tret la gana) i veure l'ambient del carrer, no m'he pogut estar de fer el primer...



Ambient a un carrer del centre de Saigon (HCM)

 ... efectivament, el primer massatge del viatge! Com podeu comprovar en la fotografia de sota, no havia caminat ni tres-cents metres que ja m'havien ofert 7 o 8 fulletons publicitaris de llocs de massatges. A banda dels paios i paies que m'aturaven pel carrer per oferir-me també els seus serveis (entenc que de massatges). Qualsevol es resisteix amb tanta insistència! Per començar he fet el típic de "body massatge" que és més relaxant que res, tot i que la noia se m'ha posat de peus a sobre i ha caminat uns quants metres... Res doncs, avui a dormir com una soca que això tot just comença.



Un massatge? difícil elecció.

El "temazo" del dimecres. Jimmy Clif - "Vietnam"

L'any que jo vaig néixer acabava la guerra del Vietnam, entre el Vietnam del nord i el Vietnam del sud que van mantenir una lluita fratricida de més de vint anys, amb el suport de l'exercit nord-americà els primers, i dels soviètics els segons. Finalment, van ser els nord-vietnamites qui s'emportessin el gat a l'aigua, provocant una autèntica humiliació per l'exercit nordamericà, tot i l'escabetxina que van dur a terme entre la població vietnamita. 

 

37 anys més tard de la fi d'aquella guerra, avui marxo cap allà a cercar una mica d'informació del que va suposar aquell conflicte, i a veure com ha evolucionat el país després d'aquells anys de barbàrie i terror.

Volta motera a Gallifa.

Ruta motera per carreteres del Vallès.

"Pedrolo" en la ruta entre Gallifa i Sant Llorenç Savall

Avui hem tornat a fer ruta motera pel Vallès amb el Timi. Abans però, pel matí, quan encara no picava excessivament el sol hem pujat a La Mola per cremar els greixos que poc després recuperaríem...

 

La ruta ens ha portat per la banda nordest del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt: Castellar del Vallès, Sentmenat, Caldes de Montbui, Sant Feliu de Codines, Gallifa, Sant Llorenç Savall, i novament cap a Castellar i Terrassa. En total uns 70 i tants quilòmetres plens de revolts, vegetació, ciclistes, pujades i baixades, i poc transit. Un plaer pels sentits.

 

Avui hem parat a dinar a Cal Ramon, a Sant Llorenç Savall, en la carretara que va a Gallifa. Un menú casolà per 10 eurets amb tres plats, postre i beguda. Ben dinat hem parat a petar la xerradeta amb les propietàries i ens ha agradat comprovar que al Vallès els Minyons som coneguts i reconeguts. I ens han parlat molt bé de la seva festa major a finals d'agost. Llàstima que encara no hi facin castells...

 

A Gallifa hem volgut arribar fins a l'ajuntament per fer-nos una foto amb la bandera "rojigualda" que es va fer famosa per les seves peculiars dimensions (No sé si vau veure a l'alcalde, Jordi Fornàs, intentant fer entendre als del canal fatxa Intereconomía les raons per haver pres tal decisió). Malauradament, malgrat que Gallifa és un poble amb quatre cases, no hem sabut trobar el famós consistori...

 

Carrer de Gallifa.





El veiem, el sentim, el visualitzem, ens el creiem, n'aprenem... 9d8 dels verds a Les Santes!

Primer 9d8 amb una enxaneta de la història, ahir a Les Santes de Mataró.

Ahir els Minyons teníem una cita castellera de les grans a la festa major de Mataró, Les Santes. Era la primera vegada que actuàvem en aquesta jornada, i no perquè els amfitrions no ens haguessin volgut convidar amb anterioritat, sinó pel fet que normalment els Minyons per aquestes dates ja estem de vacances. Enguany la incertesa de si ens convidarien a l'actuació de Sant Fèlix del 30 d'agost, va fer que els tècnics apostessin per Les Santes com una bona opció per fer grans castells abans de les vacances, amb la inèrcia de la festa major de la nostra ciutat, i amb la hipòtesi de poder allargar el període de vacances més enllà de mitjans d'agost si no s'anava a Vilafranca. 

Finalment, els nous administradors de la festa major de Vilafranca van decidir continuar comptant amb nosaltres, per la qual cosa, mai sabrem com hagués anat l'actuació d'ahir en el cas que als Minyons no ens haguessin convidat a Sant Fèlix. El més probable és que una part significativa del gruix de la colla que només es mobilitza per les cinc grans cites (FFMM, Sant Fèlix, La Mercè, Girona, Diada) hagués optat per venir a Mataró. Descartada la possibilitat d'un any sense Sant Fèlix, molts d'aquests no han fet l'esforç de sumar una nova actuació a les seves esquenes. I així, ahir a Mataró els Minyons no vam ser capaços de mobilitzar un gruix de gent suficient com per poder-nos plantejar castells superiors als que vam fer (3d9f, 4d9f, 4d8a, i pd7f). Fins i tot m'atreviria a dir que no vam anar gens sobrats en quant a soca en un castell com el 4d9f...

Més enllà del llast de la manca de personal que pateix la colla, ahir vam suar sang i llàgrimes (i alcohol alguns) per aconseguir alguns (per no dir tots) dels castells que vam portar a plaça. En part això també és conseqüència directa de la manca de gent i de la (baixa) qualitat de les proves d'aquests castells als assaigs (quants cops podem provar castells de 9 fins a sisens a l'assaig?). També però, s'ha de reconèixer que hi ha canvis importants en posicions dels troncs dels castells, i que s'ha de continuar treballant per polir-los.

En aquest sentit, reconec l'enveja que em provoca veure les estructures (i els troncs) que ahir van portar a plaça els Castellers de Vilafranca, que van mostrar una solvència i una solidesa digne d'admirar. Valdria la pena que els nostres tècnics prenguessin nota de l'espectacular 9d8 que ahir van plantar i descarregar en un plis-plas com si res. Sempre he pensat que aquest castell estava un xic sobrevalorat, sobretot quan s'ha realitzat amb tres enxanetes, però l'execució quasi perfecte d'ahir dels verds, ens ha de servir per cercar possibles millores en el nostre tronc d'aquest castell. Crec que si s'hi fixen una mica en la composició del tres interior dels verds ahir, trobaran la llum al final de túnel.

Ah! I per acabar, vull agrair el magnífic tracte que ens van dispensar els amics Capgrossos, tant la nit anterior cedint el seu local pels minyons més marxosos (i alguna casa particular ;-) ), com a plaça a les pinyes, i al dinar posterior. Ahir ells no van tenir un dia especialment afortunat, i van sortir profundament decebuts amb la seva actuació. Els qui portem uns quants anys en això, sabem com se les gasten els castells... Estic convençut que aviat els Capgrossos tornaran a somriure i a celebrar grans castells. De fet, són una colla resilient com cap altra.

Castells a l'aigua a la cerimònia inaugural dels campionats del món de natació de Barcelona.

Malgrat que els comentaris dels locutors de TV3 no fa justícia a la força de les imatges, val la pena mirar-se aquest vídeo del primer castell aquàtic de la historia (més enllà dels pilars i estructures vàries de molts malalts castellers a les piscines i les platges d'arreu) obra dels Castellers de Barcelona a l'acte inaugural dels mundials de natació de Barcelona, al Palau Sant Jordi. Un 4d7 net, amb baixos i segons sota l'aigua. A partir d'avui molts socorristes de les piscines d'estiu ho tindran una mica més difícil per controlar els impulsos castellers dels usuaris banyistes...

Comencen els mundials de natació de Barcelona. Fem saber al món que Catalonia is not Spain.

Les "sirenes" de la sincro. Aaaaaaahhhhhggggggg.

Aquest vespre arrenquen els mundials de natació de Barcelona amb la cerimònia inaugural al Palau Sant Jordi. Una vegada més, els catalans ens haurem de conformar veient als nostres esportistes competint pel país que ens domina, i havent de suportar als periodistes espanyols omplint-se la boca al parlar dels èxits dels esportistes espanyols, encara que més de la meitat siguin d'aquí. És per aquest motiu, bàsicament, que personalment prefereixo que cap esportista català guanyi cap medalla en aquests mundials. I si pot ser que cap esportista espanyol guanyi cap medalla, millor que millor. Així ens evitem la humiliació de veure onejar la bandera dels opressors al nostre país. Suposo que el dia que siguem lliures, tot això ja no m'importarà tant, però avui per avui és un tema que em fa bullir la sang.

Més enllà dels temes polítics, diu l'alcalde Trias que la celebració d'aquest esdeveniment a Barcelona comporta un ingrés de 5 euros per cada euro invertit. Sembla doncs un bon negoci per a la ciutat, i sens dubte pot servir perquè Barcelona es continuï projectant al món com una ciutat moderna i amb capacitat per organitzar esdeveniments d'aquest tipus. Crec que en la batalla amb Madrid per l'atracció i l'organització de mogudes com aquesta, Barcelona li passa la mà per la cara als madrilenys. Malauradament, qui governa a Ejpañia ho fa des de la capital, i si s'ha d'afavorir a algú en aquest sentit, i en d'altres, sempre s'acaba escombrant cap a casa. Només cal veure l'obsessió (i el dispendi) per portar els jocs olímpics sí o sí a la capital.

I en la vessant esportiva, aquests mundials han de servir perquè molta gent se n'adoni que hi ha vida més enllà del futbol, el bàsquet i els cotxes. Tanmateix, es fa difícil promocionar un esport quan solament apareix pels mitjans un cop cada dos anys quan arriben els mundials o les olimpíades. Algú ha pogut veure per la tele un dissabte qualsevol una competició de natació o de sincro? I un campionat de salts de trampolí? I partits de waterpolo? Bé, per sort el canal Esport 3, ofereix de tant en tant alguna d'aquestes coses, però en uns horaris de poca audiència.

Ah! I per cert... per quan la sincro masculina?? Igualtat ja!! Menys glamour i més esport! Menys sirenes i més atletes! Estic fins als ous de veure a les sirenes de la sincro en les revistes de moda, i posant com models de passarel·la.

Primera via ferrata, a Montserrat, amb els amics "mefus".

Els 4 MEF's de l'Abat Marcet a Sant Jeroni: Jose, Santi, David i jo.

la darrera canal abans de fer el cim.

Ahir vaig tornar a Montserrat després d'uns quants anys de la darrera vegada, i vaig tornar a escalar dos anys després de la darrera escalada al Cavall Bernat de Sant Llorenç del Munt. En aquesta ocasió també va ser un company de professió, el David, qui em va animar, juntament amb dos amics mestres d'educació física més, per anar a fer "Les Teresines" de Montserrat. Una via ferrata de les més antigues de Catalunya, sinó la que més.

Vam sortir de Terrassa prop de les nou del matí, i vam tenir la gran fortuna de començar l'ascensió amb un clima força favorable, ja que el matí no era especialment calorós, i uns núvols baixos tapaven el sol. Fins i tot vam tenir algunes gotetes de pluja a mig camí, però res que ens pogués fer preocupar seriosament.

La via ferrata no és excessivament complexa, ni cal ser un superheroi per acabar-la, però té la seva exigència i cal anar amb compte per no cometre cap errada fatal. Per tot el camí et vas trobant cadenes, cables, nanses i nansetes on anar-te agafant i assegurant, per la qual cosa és molt aconsellable portar uns guants per no deixar-t'hi les mans.

Vam tenir la gran sort també de no trobar-nos altres expedicions pel camí, que hagués fet la ruta més lenta i feixuga. Entre una cosa i altra, parades per esmorzar, fotos, i parades tècniques, vam estar prop de quatre hores i mitja des que vam deixar el cotxe fins que vam tornar allà on era. Abans de tornar cap a Terrassa vam fer una parada per reposar líquids a Monistrol de Montserrat. Jo em vaig fotre una gerra de clara glaçada que encara perdura a la meva memòria...