(Magnífic article de l'Ignasi Aragay aparegut al diari Ara d'ahir diumenge).
El que volem, d’una vegada per totes, és poder parlar i discutir-nos sobre com salvar les editorials i promoure la lectura, sobre la manera de finançar les llars d’infants, sobre qui paga la sanitat, sobre la feina de les entitats socials, sobre com ho hem de fer perquè els músics i els escriptors visquin del que fan, sobre quin model d’escola volem, sobre la necessitat imperiosa de transparència a l’administració... I hem arribat a la conclusió que l’única manera d’aconseguir dedicar-nos a aquestes coses, que, sí, són les importants, és amb un estat propi. La independència no és per amagar el debat ideològic, no és per tapar els problemes socials. Al contrari! És per poder-los posar al centre del debat, és l’única via per desfer-nos de la trampa identitària, i financera, en la qual estem atrapats. Sisplau, volem abandonar definitivament l’esgotador desencaix entre Catalunya i Espanya, plagat de malentesos i desconfiances. Fa massa temps que dura la broma. No podem més, de debò.
Som molts -i volem saber exactament quants- els que hem arribat a la conclusió que ni l’Espanya del PP, ni la del PSOE, ni sospitem que la de Podem -si un dia arriba- no ens alliberarà d’aquest llast tan pesat. En major o menor mesura, seguirem atrapats en la teranyina, que és gairebé una tortura psicològica. Com si tinguéssim un pare gelós i malfiat. De tant en tant sembla que confia en tu, que et deixarà fer, que et dóna autonomia, que no té por que no hagis sortit com ell volia, però al final sempre li surt l’ànima autoritària de pater familias a l’antiga: Estatut escapçat, escola sota sospita, amenaça que tornin els toros, paga retallada... És la minoria d’edat permanent.
Necessitem peremptòriament ser un país normal, en què es puguin confrontar diferents maneres d’entendre la societat sense la insana interferència de l’eterna pugna nacional. Estem farts de ser objecte permanent de sospita nacionalista. No en tenim cap culpa, d’haver nascut en un país on es parla català i on per seguir-lo parlant et veus empès a una militància esgotadora i a una permanent i absurda culpabilització. Puix parla català, deu ser un xenòfob excloent. No passa gairebé amb cap altra llengua, sigui mandarí o rus, italià o espanyol. I si te’n queixes, ets un pesat victimista. I si no te’n queixes, llavors alguns et veuen com a no prou català. Senzillament, ja n’hi ha prou. Això no porta enlloc. És insà.
Espanya no està preparada per ser plurinacional. No cal donar-hi més voltes. A tot estirar, abans de perdre Catalunya, acceptaria, amb gran malestar i rebombori, provar un maquillatge federal que no satisfaria ningú. Seria una nova versió de l’amor-odi secular. Al cap de trenta anys tornaríem a estar tots igual d’emprenyats. No val la pena. Fa vint-i-cinc anys que escric aquest article. I sempre em dic: aquesta serà l’última vegada. Però no.
És impossible escapar-se d’aquest bucle. És com un càstig bíblic: mai ens traiem l’estigma. Des d’aquesta Catalunya atrapada entre l’acomplexament i la reivindicació, no podem ser ciutadans del món. Irremeiablement som vistos com a ciutadans conflictius del món. Què hem fet per merèixer això? L’altre dia vaig veure a YouTube el concert que Joan Baez va fer al Palau d’Esports de Barcelona el 1977. Preciós. “Gracias a la vida, que me ha dado tanto... ” Hi ha un moment, però, que s’adreça al públic i els demana: “Espanyols o catalans?” I el públic respon a cor: “Catalans!” I ella, somrient, condescendent, replica: “D’a-cord, però jo no sóc nacionalista”. Buf! I el pitjor és que, quan ara torni, probablement ens dirà el mateix. Mentre necessitem reivindicar-nos, mai ens deixaran de veure com a nacionalistes. No hi ha solució. L’única és que ja no t’hagis de reivindicar. I que et puguis dedicar a les coses importants.
O sigui, que Mas i Junqueras es posin d’acord i que d’aquí un parell d’anys ja es puguin barallar ideològicament amb tota normalitat.
