Sempre fa mal perdre contra el Madrid, però ahir menys que mai (1-2).

 

Ahir es va disputar el segon clàssic de la lliga al Camp Nou. Tots esperàvem una nova golejada del Barça, després del 0-4 del partit de la primera volta al Bernabeu. Malauradament, tot i que les coses van començar bé amb el gol de Gerard Piqué en una rematada d'un servei de cantonada, el Madrid va acabar remuntant i marcant el gol de la victòria jugant amb un jugador menys per la merescudíssima expulsió de Sergio Ramos. El Barça no va tenir ni temps ni capacitat de reacció. Potser el cansament acumulat després dels partits de seleccions. Potser el fet que li portava deu punts d'avantatge a la classificació... El que sembla evident, és que el Madrid es jugava molt més que no pas el Barça i va mostrar-se molt més endollat en el tram final del matx.

En tot cas, no crec que ens haguem de fer sang d'aquesta derrota. Per molt dolorosa que sigui, el Madrid continua a 7 punts (amb el gol average en contra), i solament queden set partits per acabar la lliga. S'hauria de produir un important daltabaix per acabar perdent-la. Ara, toca analitzar els erros i carregar les piles per l'important partit del dimarts contra l'Atleti dels quarts de final de la Champions. Aquí si que no es pot fallar. I el Barça ha fallat ben poc els darrers anys. Total confiança. Som-hi Barça.

Per cert, espectacular el mosaic que es va dedicar al Johan Cruyff a la sortida dels jugadors. Llàstima que alguns imbècils no van saber respectar el minut de silenci, però segur que al Johan se li hagués posat "gallina de piel". DEP.

Carlos Gonzàlez: "Però si abans s’ho menjava!"

(Article del Carlos Gonzàlez publicat al Criatures del diari Ara del dissabte 26 de març).

 

“Ja no vol la fruita, que abans li agradava tant”. “El peix se’l menjava la mar de bé, i ara no hi ha manera”. “Cada cop es torna més llepafils amb el menjar”. Les preferències alimentàries canvien al llarg de la vida d’una manera bastant típica (tot i que sempre hi ha excepcions).

Els nadons, a partir dels sis mesos, habitualment mengen de tot. Bé, n’hi ha que només volen el pit i no mengen res durant mesos; però quan finalment es decideixen, mengen de tot. De fet ja han començat, mesos abans, a ficar-s’ho tot a la boca. Amb un nen que xucla llapis i claus, el dit de l’avi i el comandament de la tele, un nen a qui més d’un cop hem hagut de treure de la boca un tros de paper estovat, i que quan comenci a gatejar s’interessarà per la terra dels testos i les galetes del gos, ¿a qui li pot estranyar que també es fiqui a la boca enciam, lluç o pebrot escalivat?

A partir de l’any o any i mig, en canvi, és habitual que comencin a rebutjar coses. Ara no vol bledes, ara no vol llenties, ara no vol peix, ara no vol res de color verd... Algunes de les seves preferències són cícliques: durant uns mesos sembla que es deleix pel plàtan o per l’ou dur, més tard no els vol ni veure i l’any següent els redescobreix amb entusiasme. Altres preferències són més persistents, i a molts nens la fruita els agrada poc, la verdura encara menys, la sopa no gaire, i el peix ni veure’l. A poc a poc van restringint la seva dieta, fins a arribar al típic “menú infantil”. Si demà vénen a menjar a casa seva uns amics amb un nen de vuit anys, què els cuinarà? Coliflor i lluç o macarrons i pollastre? Tots sabem que els altres nens mengen macarrons i pollastre, però ens sorprèn (i ens preocupa) que ho faci el nostre.

No cal que li doni macarrons cada dia al seu fill. Un dia hi ha macarrons i l’altre hi haurà coliflor. Però ha de comprendre que de coliflor potser en menjarà menys, i probablement protestarà. No passa res. Si vol, que en mengi, i si no vol, que no en mengi. No cal insistir-hi, no cal prometre, enganyar o distreure, no cal córrer a cuinar una altra cosa si el nen no ha demanat res, si simplement no vol menjar. Amb l’adolescència i primera joventut començaran de nou a tastar altres aliments. Aliments nous, aliments rars, aliments exòtics. El públic habitual dels restaurants japonesos, vietnamites o indonesis són joves de vint o trenta anys, que troben grans dificultats per convèncer els seus pares, per no parlar dels seus avis, per acompanyar-los: “A mi no m’enredis amb coses rares, jo vull una paella de les de tota la vida!”

Dia "D" +2

Ni oblit ni perdó!

Manifest "Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent".

«Els sotasignats, estudiosos de la llengua, filòlegs, lingüistes, docents, escriptors, traductors, juristes i professionals d’àmbits afins, considerant la situació real de la llengua catalana i en la perspectiva del procés constituent que ben aviat s’encetarà a Catalunya, pel mandat democràtic expressat aquest 27 de setembre passat, es creuen en el deure ciutadà d’exposar a l’opinió pública això que segueix.

CONSTATEM:

1. Que la llengua catalana és la llengua de Catalunya, en el sentit que és la llengua endògena del territori de Catalunya, on s’ha format i ha evolucionat històricament, i des d’on es va estendre als territoris contigus del País Valencià i les Illes Balears. És la llengua en què sempre ha parlat el poble català.

2. Que la llengua catalana no està, tanmateix, en la situació normal d’una llengua territorial en el propi territori; perquè, a causa de l’annexió del Principat de Catalunya al Regne de Castella d’ençà del 1714, el castellà, com a llengua de dominació, li disputa coercitivament aquest estatus de llengua territorial i ha intentat i continua intentant repressivament de desplaçar-la dels àmbits d’ús lingüístic general. Igualment s’esdevé al País Valencià des del 1707, a Mallorca i Eivissa des del 1715 i a Menorca des del 1802. De la mateixa manera, s’ha anat imposant el francès als comtats del nord (ara coneguts com a Catalunya del Nord), a partir de l’annexió d’aquesta part del Principat el 1659 al Regne de França.

3. Constatem també que, com sol ser típic dels processos de dominació política lingüística, el mecanisme per a aconseguir la implantació del castellà a Catalunya va ser i continua essent la bilingüització forçosa de la població. Un procés que va costar segles i que fins el 1939 encara era força precari, pel que fa a la major part de les classes populars. El règim dictatorial del general Franco va completar tanmateix en dues generacions aquest procés de bilingüització forçosa mitjançant la repressió politicojurídica de l’ús del català, l’ensenyament obligatori i l’extensió dels nous mitjans de comunicació, tots dos absolutament en castellà, i la utilització d’una immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística.

4. Constatem que el règim constitucional del 1978 ha refermat la continuïtat de la imposició politicojurídica del castellà a Catalunya. La legislació de la Generalitat restablerta i la política lingüística consegüent han servit per a superar en certs àmbits i força precàriament la minorització total soferta pel català a mans del franquisme, però no pas per a revertir la norma social d’ús subordinat del català al castellà que condiciona l’ús lingüístic quotidià de la immensa majoria dels parlants i que porta a una indefectible substitució de la llengua del país per la llengua imposada per l’Estat.

5. Constatem que aquest procés de substitució s’ha anat accelerant, de manera que la situació actual de la llengua catalana en la majoria d’àmbits d’ús general és extremament crítica, fins al punt que el català no és a hores d’ara, a Catalunya, la llengua no marcada, aquella que espontàniament qualsevol habitant empra per adreçar-se a un desconegut. Tampoc no és la llengua predominant entre les generacions de la dita ‘immersió’: en les zones més poblades la coneixen però l’usen mínimament. I, en paral·lel a l’arraconament social, la degradació qualitativa, estructural, de la llengua no ha parat de créixer en el camí de convertir-se en una mena de dialecte del castellà.

DENUNCIEM:

1. La profunda anormalitat que significa que a Catalunya (i a tots els altres països de llengua catalana), la realitat lingüística normal en un país amb immigració aparegui en certa manera capgirada: la llengua de la immigració (però només l’espanyola) pren a tots els efectes el rol de llengua per defecte, de llengua del país, de llengua nacional, i, contràriament, la llengua del país va esdevenint privativa d’una comunitat closa, que es va reduint i acabarà desapareixent, com sol passar amb les llengües d’immigració. Aquesta anormalitat resta distorsionada per la major part de les enquestes lingüístiques que es promouen.

2. Denunciem la ideologia política de l’anomenat ‘bilingüisme’, que s’ha anat inoculant des de les esferes de poder a tota la població catalana d’ençà del 1978 per justificar el règim jurídic establert per la Constitució i l’Estatut d’autonomia fent creure que la coexistència de dues llengües a Catalunya, totes dues amb un suposat mateix estatus d’oficialitat i igualtat de drets, és un fet natural, positiu, enriquidor i democràtic. En realitat, aquesta ideologia bilingüista no és res més que una forma d’encobrir i legitimar la subordinació d’una llengua a l’altra i el consegüent procés de substitució lingüística que pateix la societat catalana. La lentitud d’aquest procés fomenta entre la població el miratge que el bilingüisme social pot permetre el reeiximent de la llengua minoritzada i una situació d’equilibri permanent entre la llengua endògena i l’exògena.

3. Denunciem les manifestacions d’alguns grups polítics que, sota la capa de la ideologia bilingüista, proposen per a la futura República Catalana que l’anormalitat lingüística actual continuï essent garantida i esdevingui la falsa normalitat de la república.

MANIFESTEM:

1. La urgència d’una presa de consciència del problema social que constitueix per a la societat catalana el desballestament lingüístic creat per la dominació espanyola, una consciència que ara manca en la majoria dels ciutadans i en molts dirigents polítics. Cal que tothom entengui que un dels grans problemes d’estat de la nova república, potser el més important, serà el problema lingüístic, perquè afecta la base mateixa de la cohesió social.

2. Manifestem la necessitat que aquesta consciència lingüística informi el debat ciutadà del procés constituent i el consens constitucional, si no es vol que la nova constitució sigui una forma de tancar en fals el problema lingüístic i entrebanqui o fins impossibiliti de començar a solucionar-lo per les úniques vies possibles: a) la restitució al català de l’estatus de llengua territorial de Catalunya (i igualment per a l’occità a la Vall d’Aran), b) la reversió de la pràctica de la subordinació sistemàtica i generalitzada de l’ús del català (o de l’occità) a l’ús del castellà, i c) la recuperació progressiva de la genuïnitat de la llengua.

3. Manifestem finalment la necessitat, com a fruit de la presa de consciència lingüística, de la creació d’un ampli moviment ciutadà per la normalització lingüística que aplegui com més vagi més voluntats compromeses en una conducta superadora de la subordinació lingüística; un moviment en què cal que vagi confluint tothom, sigui quin en sigui l’origen i sigui quina sigui la seva llengua inicial.

4. Manifestem la necessitat, en definitiva, que s’incorpori al procés constituent la voluntat d’articular la llengua catalana com a eix integrador de la nostra ciutadania en un marc d’assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual i social, amb totes les mesures necessàries per a garantir que tothom se senti reconegut i inclòs en la construcció d’un país normal, també pel que fa a la llengua.

Manifest impulsat pel Grup Koiné, format per Joaquim Arenas i Sampera, Joan-Pere Le Bihan Rullan, Diana Coromines i Calders, Lluís de Yzaguirre i Maura, Josep Ferrer i Ferrer, Àngels Folch i Borràs, Enric Larreula i Vidal, Mercè Lorente i Casafont, Margarida Muset i Adel, Dolors Requena Bernal, Silvia Senz Bueno, Blanca Serra i Puig, Pau Vidal i Gavilán i Josep M. Virgili i Ortiga.

Can Formiga, Rubí

17 d’octubre de 2015»

El "temazo" del dimecres. Def Con Dos - "Toponoto Blues".

L'última vegada que vaig veure als Def Con Dos a Terrassa, va ser a l'antiga sala Cannonball, al carrer Duero, fa uns 20 anys. En aquells temps, aquest grup format a Vigo l'any 1988 ho petaven bastant entre el jovent, amb la seva barreja de rap metal i les seves lletres subversives i catxondes. Aquest dissabte tornen a Terrassa, a la sala Faktoria, i serà una bona ocasió per recordar els bons moments passats amb els Def Con Dos.

Idomeni: Si no poden avançar, es poden alçar!

Al camp de refugiats d'Idomeni, frontera de Grècia amb Macedònia, els refugiats miren de vèncer la desesperació i el maltracte jugant a fer torres humanes, que solament la gravetat pot aturar. No hi ha home, ni tanca, ni gas, ni arma que pugui frenar aquest avenç/alçament.

Cels Galofré: "L’important no és el quan sinó el com llegeixen els nens i nenes".

El vallenc Cels Galofré a l'esquerra de la foto. (El Vallenc.cat).

(Entrevista de El Vallenc.cat al logopeda Cels Galofré).

En el marc de la primera activitat organitzada per Xerr@mpa’s, el passat dilluns 14 de març Cels Galofré, logopeda del CREDA Tarragona i Terres de l’Ebre, va oferir una xerrada a l’Escola Enxaneta titulada «Vull que el meu fill llegeixi, ja!».

A quina edat un nen o nena ha de ser capaç de llegir correctament un text?
L’aprenentatge de la lectoescriptura depèn de la línia que segueixi cada escola però, sigui quina sigui, l’important no és el quan sinó el com llegeixen els nens i nenes. És més una qüestió de qualitat.

Quins són els principals problemes del procés lector?
Més enllà dels problemes tècnics que són puntuals, com la dislèxia o el retard en la lectura, és més habitual que si un nen no té un bon llenguatge oral no té els fonaments pel llenguatge escrit. Si el nen no és capaç de fer una suposició mental, no agafa significació del que llegeix, que és del que es tracta. En termes generals, el pare ha de fer de pare i en tot aquest procés d’aprenentatge de la lectoescriptura s’ha de recolzar amb l’escola i a casa ha d’invertir temps als seus fills, que és quelcom molt positiu.

Quins símptomes poden alertar els pares sobre la presència d’algun d’aquests problemes?
Si hi hagués algun problema en el procés lector seria l’escola qui ho detectaria i n’informaria als pares. Els pares s’han de deixar aconsellar per l’escola i els professors.

En l’aprenentatge de la lectoescriptura a l’escola, quins són els mètodes més aconsellables?
Per damunt del mètode, són els professors els que fan bo el mètode. Hi ha escoles que opten per començar l’aprenentatge de la lectoescriptura abans i n’hi ha que ho endarrereixen. Les dues línies són correctíssimes. No és tant un problema de mètode sinó de voluntat de les famílies i de què l’escola i la família segueixin la mateixa línia.

Com han evolucionat aquests mètodes d’ensenyament?
Cada època té els seus mètodes i, com en tot, hi ha modes. La societat actual, en general, ja no només en educació, valora la rapidesa. Tothom ha de fer moltes coses molt aviat. I en l’educació passa el mateix.

I, fora de l’escola, com poden els pares contribuir en l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura dels seus fills?
Aquest és un aprenentatge que s’ha de realitzar des de l’escola. Els pares és important que parlin molt amb els fills. La seva feina en tot aquest procés és parlar amb els fills i escoltar-los. Si el nen o nena és capaç de fer-ho, ja tenim un 50% de guanyat en la lectoescriptura. Si, per exemple, l’escola aconsella llegir un determinat nombre de pàgines cada dia a casa, és bo que el nen ho faci, però si l’escola proposa un altre mètode els pares l’han de fer, ja que és la l’escola qui marca la línia.

Com d’important és que en l’àmbit familiar es potenciï el diàleg amb els infants?
És molt important. L’àmbit familiar ha de ser interactiu, comunicatiu i els pares han de saber que els nens necessiten escoltar i parlar.

Finalment, el dilluns 14 de març va oferir una xerrada a Valls organitzada per Xerr@mpa’s. Com de necessari considera que és la realització de xerrades de divulgació com la que vostè va oferir dirigida a pares, professors…?
Penso que els pares s’han de formar com a pares i és bo que tinguin una actitud receptiva a l’hora d’adquirir aquesta formació. Hauria de ser quelcom habitual que els pares periòdicament es formessin, com un professional que es va reciclant en el seu sector. Per tant, xerrades d’aquest tipus penso que són molt beneficioses.