Espanya jutja la democràcia.

Aquest matí la Presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, ha hagut de declarar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per haver permès el debat parlamentari sobre la independència de Catalunya. L'Estat espanyol continua doncs amb l'estratègia de judicialitzar qualsevol moviment polític que es promogui a Catalunya per tal de resoldre el conflicte existent.

Centenars de ciutadans han donat suport a la Presidenta en el trajecte entre el Parlament i el Tribunal. Ja de tornada a la seu parlamentària, Forcadell ha declarat que estava en joc la democràcia.

Mentrestant, el Tribunal Suprem espanyol ha arxivat la querella contra el criminal exministre Jorge Fernández Díaz per la guerra bruta contra el procés d'independència català, malgrat que hi havia proves més que evidents (gravacions de converses amb el Fiscal general a Catalunya) que l'implicaven directament.

I encara tenen la barra de dir que volen "dialogar"...

El Punt/Avui: "Caritas multiplica per quatre l'ajuda d'aliments en 10 anys".

 

Doncs sort que estem sortint de la crisi... després diuen que Catalunya és una regió rica, i que hem de ser solidaris...!

El "temazo" del dimecres. Barricada - "No hay tregua".

Fa 30 anys els de Pamplona (1982) van presentar el disc "No hay tregua" on incloïen aquesta cançó de títol homònim, que s'ha convertit, molt segurament, en el tema més popular de la banda. No hi ha festa que es preuï on no soni aquesta cançó i la gent la coregi a ple pulmó. Sense anar més lluny, el dissabte la vaig poder escoltar i cantar al camp de l'Osasuna just abans de començar la segona part del matx entre els locals i el Barça. Us imagineu escoltar-la al Camp Nou? Estaria molt bé!

Es el juego del gato y el ratón
tus mejores años clandestinidad
no es muy difícil claudicar
esto empieza a ser un laberinto
¿Donde está la salida?

Estas asustado, tu vida va en ello
pero alguien debe tirar de gatillo.

Tu infantil sueño de loco
no es respuesta demencial
este juego ha terminado
mucho antes de empezar.

Anónimo luchador
nunca tendrán las armas la razón
pero cuando se aprende a llorar por algo
también se aprende a defenderlo.

Estas asustado, tu vida va en ello
pero alguien debe tirar de gatillo

Llibertat d'expressió. Desobediència. Solidaritat.

L'Estat espanyol, en la seva creuada repressiva contra l'independentisme català compta amb l'inestimable ajuda de les autoritats policials catalanes (Conseller d'Interior Jordi Jané) a l'hora de perseguir, detenir i reprimir als dissidents i crítics amb les lleis espanyoles. Anem bé per anar a Sants...

Solidaritat antirepressiva!!

Ni rei, ni por!!

Diputats de la CUP estripant imatges del rei Felip al Parlament.

Crema col·lectiva de fotos de Felip VI en suport als detinguts pel mateix fet en el dia de la constitució.

PSC (Terrassa) style.

Joan Tamayo, al centre de la imatge (Foto: La Torre del Palau).

El principal favorit a l'elecció de Sindic de Greuges de Terrassa, Joan Tamayo, ha decidit retirar-se del procés d'elecció degut a les "males pràctiques" orquestrades des del propi govern municipal (PSC) per tal de col·locar a algú afí al règim en el càrrec. Un més dels "pucherazos" a que ens tenen acostumats els socialistes a la nostra ciutat, que no sorprèn, ja que fa més de 30 anys que la governen.

En paraules de Tamayo... "Jo no vaig acceptar aquesta responsabilitat per a participar d'una forma directa o indirecta en un altre frau democràtic sense límits d'aquesta ciutat caciquil que és Terrassa. Totes i tots sabíem que el procés participatiu que va crear l'Ajuntament tenia moltes llacunes i era molt pobre democràticament parlant, però segurament ens vam deixar portar per l'eufòria i l'alegria que per a primera vegada es participava d'alguna forma en l'elecció d'aquesta figura i la societat podia dir la seva, després d'un nou reglament impulsat per a la Sindica Isabel Marquès i posteriorment pels grups polítics. Hi vàrem actuar amb tota l'honestedat i responsabilitat que s'escau a moviments com Espai Drets, Consell d'Entitats d'Acció Ciutadana, Comissió Defensa dels DDHH de l'ICATER, OCM i altres moltes entitats i gent compromesa, i ens vam posar a treballar per seguir dignificant tot el possible un procés, ja de per si precari, i amb moltes dificultats. El Poder (i no es cap retòrica) no té límits i quan veu que se li pot obrir una porta a la democratització, a la transparència, a la participació oberta de la gent per a millorar la governabilitat i per tant a perdre privilegis, és capaç de fer el que sigui i de jugar i utilitzar les persones i els seus instints primaris de poder pel poder"

A favor de la municipalització del servei d'aigua a Terrassa.

L'Alcalde de Terrassa, Jordi Ballart i el President de Mina, Marià Galí (Foto: Nació Digital).

Avui, finalitza el contracte que va signar fa 75 anys Mina Pública d'Aigües de Terrassa amb l'Ajuntament franquista de la ciutat. Malgrat que el consistori municipal ha decidit remunicipalitzar aquest servei, i treure-li la concessió a Mina, aquesta no està disposada a perdre el "xollo" amb que s'ha enriquit a base de bé tots aquests anys, i ha iniciat una batalla legal i bruta contra el nostre ajuntament. Vaja, una colla de mafiosos on els hi hagi aquests de Mina. Potser els terrassencs haurem d'actuar per fer veure als dirigents de la companyia que els interessos privats no es poden imposar enfront la sobirania del poble.

Carlos González: "Vaga de deures".

(Article del Carlos González per al Cratures del diari Ara. Com de costum, molt d'acord amb ell).

En els últims dies he llegit coses ben estranyes en relació amb una suposada “vaga de deures”. En primer lloc, la mateixa paraula, vaga. Imaginem que un sindicat del metall, de la construcció o del que vulgueu, fes la següent declaració:

- Els treballadors continuaran treballant durant tota la seva jornada laboral, com sempre.

- A la tarda, en acabar la seva jornada laboral, els treballadors continuaran treballant a casa durant les hores que calgui, a completa discreció dels seus caps, com sempre.

- Durant un mes, els treballadors demanaran per escrit als seus caps que, sisplau, no els obliguin a treballar durant el cap de setmana. Faran, en el seu temps lliure, el que vulguin. Aniran a un museu, a passejar o parlaran amb la seva família. Si a pesar de la seva humil petició els seus caps encara els manen treballar en diumenge, només faran el que es pugui, si els queda temps.

- Després d’aquest mes, els treballadors tornaran a treballar gratuïtament dissabtes i diumenges, totes les hores que el seu cap decideixi. Com sempre.

I d’això en diuen vaga? Al meu poble una vaga consisteix a deixar de treballar durant l’horari laboral. Consulto encuriosit la web de la convocant, CEAPA, i no veig que facin servir enlloc la paraula vaga. És, simplement, una “campanya”. Per això, amb una proposta tan moderada, m’ha sorprès la contundència d’algunes reaccions als diaris: “Vaga absurda”, “Insubmissió cap al centre escolar i els professors”, “És una manera d’inculcar valors de rebuig”, “Estem desautoritzant els mestres”... Destaco dues perles, aparentment pronunciades per representants sindicals dels mestres: “Les vagues s’haurien de fer contra els poders públics i l’administració” (ensenyar als nens a desobeir els poders públics democràtics és la cosa més normal del món... només l’escola té dret a obediència absoluta), i “Maleduca els alumnes, [perquè] el missatge que es transmet al nen és que el pare mana més que el professor”. Algú sembla convençut que el professor mana més que els pares, i així ha de continuar. 

Però no, els pares no estan interferint en l’activitat escolar. És l’escola la que porta molts anys controlant el temps lliure dels alumnes i, per tant, de tota la família.