Crònica d'una setmana de carnaval.

Ahir vaig posar fi a la meva particular setmana blanca-negra-groga-vermella d'excesos (gastronòmics, alcohòlics, econòmics, físics, etc.), de viatges, i de "formació". Han estat 7 dies viscuts amb molta intensitat i emoció, i que quedaran gravats en la memòria un bon temps (no dic per sempre, ja que la meva memòria va esborrant records aleatòriament amb el pas del temps).

Començant pel principi, tot va començar de la millor manera el dissabte passat al matí, que em vaig despertar en perfectes condicions i vaig anar a la piscina a fer una mica de salut. Aquesta mitja hora de natació ha estat tot l'exercici físic dels darrers set dies. A partir d'aquí ve la relaxació i l'excés... Comença a casa del Ruben, en una trobada-dinar amb "mikro-punkys" que va començar amb pica-pica, vinet i carn a la brassa, i va acabar amb xarrups de "Chartreusse", "Mezcal" i no recordo si algun més... La següent parada va ser el local de Minyons on vam veure el partit Barça-Saragossa i va caure alguna cerveseta. I en acabat a sopar al "Galaxia" (bar de tapes del barri de Pere Parres que recomano a qui agrada de menjar molt i pagar poc) i cap al recinte firal al ball de màscares.

Diumenge, amb una ressaca de mil dimonis i amb evidents llacunes i forats negres del que havia fet la nit anterior, vaig marxar cap a Cádiz amb l'Ito i el Depor, a viure un dels Carnavals més coneguts i populars que es coneixen.

Vem arribar al vespre a Cádiz, ens vam instal·lar a un hostel de motxil·leros i vam sortir al carrer a viure la festa. Per sort, poc a poc, vaig anar recuperant la salut i les ganes de festa, i vaig començar a gaudir dels espectacles de carrer que se succeïen per tot arreu. Des de les populars "Chirigotas", als "Romanceros", els "Coros", o les "Comparsas" entre altres, hi ha una gran varietat d'"Agrupaciones" que fan del Carnaval de Cádiz, un esdeveniment únic i de gran interès cultural i artístic.

Si tenim en compte que a Cádiz hi viuen prop de 130.000 habitants, i només de "Chirigotas" se'n compten unes 230 (entre legals i ilegals), el que suposa uns 2.500-2.800 chirigoteros, més tota la gent que participa en la resta d'agrupacions, vol dir que un gran percentatge de la població participa activament de la festa. I no només els homes adults, sinó que hi ha agrupacions infantils, juvenils, de dones, mixtes fins i tot... Vaja, digne d'admirar.

Un altre aspecte a destacar és l'ambient de festa al carrer que es viu durant el carnaval. Els carrers cèntrics de Cádiz s'omplen a vessar de gent, per gaudir dels espectacles oficials i no oficials, i per prendre unes copes tot fent-la petar. El "botellón" és un altre signe identitari de la zona i hi ha multiples comerços que el promouen oferint "lots" en oferta per a butxaques poc plenes: ampolla de wisky, dues bosses de gel, i coca-cola de 2 litres per 20 euros, per exemple. Després es fa difícil passar entre la gentada, l'estretor d'alguns carrers i la gran quantitat de bosses, ampolles, llaunes i demés que s'acumula pel terra.

Un punt dèbil, al meu parer, de la festa, és que a part de les actuacions de les diverses agrupacions pels diversos escenaris i carrers, no hi ha música enlloc més, a part de les carpes de fi de festa. Els bars i penyes vàries, solament serveixen menjar i beure, però no hi ha cap mena de música de fons per animar l'ambient. Així que vas passejant pels carrers i trobes multituds de gent al mig del carrer xerrant, bebent i poca cosa més.

Coro de Cádiz

Comparsa

Per continuar la festa un cop acabades les actuacions de les diverses agrupacions, quedaven les dues carpes instalades per l'ajuntament a banda i banda de la bahia, amb música discotequera fins a altes hores. En aquest espai vam acabar les nits ballant i/o bebent al ritme dels classics del moment. És més, jo diria que cada dia es repetien les mateixes cançons i en similar ordre. Fins i tot vaig poder escoltar música catalana: Estopa, El Último de la Fila, Antonio Orozco... tot molt català, jeje.

Després de deixar Cádiz i d'acomiadar-nos del Depor, em vaig quedar amb l'Ito un parell de dies per Sevilla. Tot i el temps plujós que hem tingut, haig de dir que Sevilla és una ciutat encantadora. Edificis majestuosos, una catedral descomunal, una Giralda altíssima, uns carrerons encantadors, jardins per tot arreu... vaja, una delicia per passejar, mirar, veure, beure, menjar...

Giralda de Sevilla

Un fet curiós d'aquesta ciutat és l'estretor d'alguns dels carrers per on han de passar vianants i cotxes. Hi ha voreres que no tenen ni vint centímetres d'amplada i s'ha d'anar amb compte de no patinar quan el terra és moll per si ve un cotxe pel darrera.

També és curiós la gran quantitat d'imatges religioses que es veuen a les parets dels edificis. A part de la gran quantitat d'esglésies, convents, claustres, catedrals, etc., la gent decora les seves cases amb alguna imatge religiosa a la façana, com una verge, un sant, o un Crist (vaja un no, el que hi va haver).

vista des de dalt de la Giralda

A Sevilla no es viu el carnaval amb la intesitat que es viu a Cádiz, però també els encanta la festa i la bona vida. Ho vam comprovar en els diferents àpats que vam fer a la ciutat del Nervión: "tapita" per aquí, "tapita" per allà, vinito per aquí, canyita per allà... Ara ja comencen a preparar-se per la Setmana Santa que en aquesta ciutat es viu amb especial devoció. I poc després, la Feria d'Abril, que enguany celebraran al maig, i que allarga la festa uns quants dies més. Una noia catalana que estudiava allà ens va dir que a la universitat els havien dit que no calia que tornessin després de Setmana Santa, que ja es retrobarien després de la Feria.

Us deixo també un vídeo que vaig gravar en un espai de cultura flamenca bastant alternatiu que vam descobrir anomenat "El Corralón de Castellar" (al carrer del mateix nom). Gori a la guitarra i Carmen al cante. Molt emotiu i molt autèntic.

Bé, i així va acabar el meu periple carnavalesc-andalús de la setmana blanca. Entre coplas, tangos i bulerías,  montaditos, cañas i vinitos... una bona experiència a repetir, si és possible. Us ho recomano amb fervor.

Cesc.

El passat dimarts vaig poder seguir l'emocionant partit dels vuitens de final de la lliga de campions entre el Barça i l'Arsenal d'Anglaterra. Vaig patir com un boig davant el televisor del hostel on estavem allotjats, juntament amb els amics Ito i Depor, i un bon grapat de gent de tot arreu: brasilers, francesos, espanyols, xilens... vaig comprovar que el Barça desperta pasions per tot el món. El seu joc és motiu d'admiració i elogi, i els seus jugadors admirats i idolatrats.

Aquests dies s'ha tornat a obrir el debat de la necessitat que el Barça recuperi a Cesc, un jugador format a les categories inferiors del club, i actualment a les files "gunners". Es parla de la xifra topall que hauria de pagar el Barça per a recuperar a Cesc. Que si 30, 40, o com a molt 45 milions d'euros. Diuen que Guardiola el vol, i que la directiva pensa fer front a un esforç econòmic per tal que Cesc torni a casa.

Personalment penso que no s'hauria de pagar ni un "duro" per Cesc. No podem crear un precedent perillós de cara al futur. Si el Barça paga ara, estarà acceptant que les joves promeses puguin marxar del club per quatre "duros" després d'anys de formació i cura, i tornar al club per la porta gran i amb un cost extraordinari. El missatge pels joves de la cantera seria: marxeu sense por que si trionfeu ja us farem tornar al preu que ens demanin.

Crec que el missatge que el Barça ha de transmetre no és aquest, sinó el contrari. Si marxeu, penseu que us costarà molt tornar al Barça, i no farem cap esforç econòmic perquè torneu. Si tant us estimeu els colors blaugranes, quedeu-vos al club, i lluiteu per arribar el més amunt possible. Seguiu l'exemple de Xavi, Valdés o Busquets, i sereu estimats i valorats en la justa mesura. Crec que l'afició va resoldre clarament el dubte quan va acomiadar Cesc del camp amb una xiulada (i algun aplaudiment). Perquè serà?

Per cert, on anava Cesc amb les grenyes de quillo de la foto? Que em volia imitar o què?

El "temazo" del dimecres (la "Chirigota" de Los Enteraos)

Us deixo una petita mostra de les populars "Chirigotas" del carnaval de Cádiz. Aquesta és una perla d'un dels grups finalistes del concurs oficial l'any 2009, "Los Enteraos", que segons molts gaditans hauria d'haver estat la guanyadora. Això de cantar rimes catxondes per carnaval és un art que ve d'antic i mou a moltíssima gent en tota la província, i fins i tot, d'altres províncies d'andalusia. Aquest any, sense anar més lluny, els guanyadors del concurs oficial de chirigotes han estat un grup de Sevilla. Els gaditans però, ho accepten amb esportivitat i bon humor, com la majoria de les coses de la vida...

Properament us explicaré quelcom més d'aquest periple pel sud d'Espanya.

Setmana blanca (primera i última?)

Haig de reconèixer que jo vaig ser un mestre crític, molt crític, amb la gestió del exconseller d'educació Ernest Maragall. Però avui, vull fer un acte de constricció i dedicar-li unes paraules d'elogi per aquesta setmana blanca que ens va deixar. Potser última, segons diuen. Quina pena! I és que jo només hi veig coses positives en aquest període de descans, festa, vacances...

Personalment, com a mestre d'escola de primària, aquests dies de festa enmig del mes de març, i conincidint amb la festa de carnaval, em permet anar a gaudir una festa molt especial: el Carnaval de Cádiz. No sé si hauria pogut viure'l en directe mai, de no haver estat per aquesta fabulosa setmana blanca. I a ben segur que aquesta experiència em servirà per formar-me i cultivar-me, i repercutirà positivament en els meus alumnes... No ens hem de formar contínuament els mestres? Doncs aquesta és una bona ocasió per continuar formant-me.

Pels alumnes aquesta parada també és magnífica. Pregunteu'ls-hi. Que els trenca el ritme d'estudi? Bah! Tonteries. No existeix això del ritme d'estudi. Jo veig alumnes que estan igual d'empanats el primer que el darrer dia de classe, i d'altres que et fan la feina sigui quan sigui, i a l'hora que sigui. I aquests mateixos alumnes, depenent del que es faci a l'aula poden estar a plè rendiment o semblar que no hi són. Així que això dels ritmes no em serveix d'excusa. Segurament molts pares desitjarien que per no trencar el "ritme" d'aprenentatge dels seus fills, el calendari escolar s'allargués per l'inici i pel final. És a dir, que a finals d'agost anessin començant (que ja estan avorrits de tantes vacances, jajajajajaja), i que paressin cap allà mitjans-finals de juliol. Aleshores sí que tindrien un bon ritme i no es trencaria la dinàmica d'"estudi". 

És possible, fins i tot, que alguns alumnes aprofitin aquesta aturada de les classes per treballar a casa amb més tranquil·litat i avançar feina. De fet, més d'un mestre ja s'ha encarregat de deixar feina als seus alumnes, no fos cas que es dediquessin únicament i exclussiva, a jugar i fer el ronso. I qui no tingui feina, segur que tindrà algun exàmen a la tornada de les mini-vacances. Que aprofitin ara que tenen temps per estudiar. ;-)

També hem de pensar en tots els monitors, esplais, casals, cases de colònies, albergs, pistes d'esquí, etc., que se'n beneficien d'aquest període vacacional. Els avis i les àvies també han d'estar molt contents de poder estar amb els seus estimats nets durant una setmana sencera, oi?

L'estalvi energètic (ara tan de moda) que suposa tancar les escoles i instituts durant una setmana sencera segur que repercutirà positivament en l'economia del país, i ens ajudarà a aixecar el vol i tirar endavant. Jo, fins i tot, hagués allargat aquesta aturada una setmana més, per estalviar uns quants calerons més!

Bé doncs, companys, companyes, amics, amigues, alumnes, m'acomiado de tots vosaltres per uns quants dies, per anar a un curs de formació a Cádiz. Formació intensiva. Espero aprofitar bé totes les activitats que es realitzin (fins i tot si es fan cates de diferents begudes típiques de la zona), aprendre moltes coses interessants (no sabeu el que s'aprèn viatjant i a les nits), per poder explicar-vos-les a la tornada.

Visit Spain, Visit Madrid, but first visit Catalonia!

La mare que els va parir... Només em faltava sentir això. Resulta que el govern d'Espanya subvencionarà al Reial Madrid amb 1 milió d'euros (més 1 milió de la Comunitat de Madrid i 1 milió més de l'Ajuntament) per promocionar el país veí a nivell turístic. Diu el ministre d'Industria, Turisme i Comerç, Miguel Sebastian, que també van oferir al Barça de Laporta aquesta possibilitat, però que el senyor Laporta no ho va acceptar. Xapó pel Laporta. A prendre pel cul aquest milió d'euros de merda (comparat amb els 30 que ens donen els Qatarís és caca de la vaca) i els polítics espanyols en general.

Espero que el Sandruscu no es deixi entabanar per quatre duros i els enviï a prendre pel cul, igual que el Laporta. El Barça ha estat, és, i ha de ser un simbol catalanista, i amb el logo de Catalunya a la màniga i la senyera al clatell ja en tenim més que de sobres. El Barça és un pol d'atracció turística de primer ordre, i cal que el club continuï promocionant la terra catalana arreu del món. A Espanya ja hi ha prous equips com per promocionar l'imperi, així que, que no vinguin a tocar el que no sona ara.

Potser a partir d'ara hi haurà cues a les oficines del Ministeri d'Industria, Turisme i Comerç, de la resta de clubs espanyols que voldran rebre la mateixa subvenció que els blancs, per promocionar Espanya. Ja m'imagino la samarreta del València CF amb el lema "Visit Spain, Visit València" (amb perdó dels valencians de bé), del Sevilla "Visit Spain, Visit Sevilla", del Getafe "Visit Spain, Visit Getafe" i etc., etc.

Aquesta notícia m'ha refrescat la memòria i m'ha vingut al cap una cantarella que cantava de petit que deia "Ala Madrid, ala Madrid, el equipo del gobierno, la vergüenza del país (veí)"...

Tornen els "Sopa".

Després de deu anys d'inactivitat musical, ahir els membres d'aquesta popular banda del "rock català" dels anys 90, van anunciar que es tornarien a juntar per realitzar un concert únic el proper dia 9 de setembre al Palau Sant Jordi de Barcelona. 

Jo sóc de la generació que va viure amb plena intensitat el boom mediàtico-musical del aleshores anomenat "Rock Català", liderat per bandes com els Sopa, els Pets, Lax and Busto, Sau, Sangtraït, Kitsch, Umpah-pah, etc. Potser aquell boom va ser programat a nivell polític i mediàtic, davant de la necessitat de promoure a nivell popular i a nivell comercial la música "moderna" cantada en català. De fet en aquella època el que s'escoltava per les ràdios i teles eren bàsicament bandes de la "movida" madrilenya (Alaska, La Union, Hombres G, Mecano) i/o que cantaven en castellà (El Último de la Fila, Radio Futura, Loquillo, Rebeldes...).

Aquesta eclosió de grups que cantaven en la nostra llengua, va tenir el seu zenit en un concert celebrat l'any 1991 al Palau Sant Jordi amb la presència de les quatre bandes més seguides del moment: Sopa, Els Pets, Sangtraït (els meus preferits de sempre) i Sau. Van aconseguir omplir a vessar el recinte, i tot i que jo no hi era, vaig comprovar per la televisió i pels comentaris d'amics que sí que hi van ser, la catarsi col·lectiva que es va produir aquell dia.

Tot i que en el seu moment, amplis sectors de la població consideraven que aquella eclosió de la música en català era artificial i programada, i inclús es qüestionava la qualitat musical d'algunes de les bandes del moment, el pas del temps ha demostrat que darrera de tota la moguda mediàtica i la propaganda oficial, hi havia uns quants bons músics i unes quantes bones cançons, que no haguessin perdurat en el temps si no fos perquè a la gent els agradava, i van continuar escoltant-les. I les noves generacions, ja sense clixés ni prejudicis, continuen assistint als concerts de bandes sorgides en aquella època com els Pets, Lax and Busto, Dr Calypso, etc. I estic convençut que el dia 9 de setembre s'omplirà el Palau Sant Jordi dels fans de Sopa de tota la vida, i dels que els han anat descobrint des d'aleshores ja sigui perquè van trobar un disc a casa dels pares, o perquè els han sentit centenars de vegades en festes, al pub, o a la discoteca.

Gràcies a la moguda iniciada per bandes com els Sopa, avui en dia tenim un ventall amplíssim de bandes de diversos estils musicals cantant en català, i ja no és notícia sentir múscia en català a la ràdio o a la tele. Grups com La Troba de Kung-Fu, La Carrau, Kop, Mesclat, Dijous Paella, Gertrudis, Manel, Els Amics de les Arts, Obrint Pas...

Us deixo un "temazo" dels Sopa que vaig descobrir escoltant un programa de Catalunya Ràdio, que es feia a la matinada farà ja més de deu anys, i que es deia "La nit dels ignorants". El dirigia un tal Carles Canut (un paio bastant borde, val a dir).

El "temazo" del dimecres.

Els mítics Skatallites, de Jamaica, encara continuen tocant pel món tot i la seva avançada edat. Que potser han fet un pacte amb el diable? Si encara no els heu vist en directe, no desaprofiteu l'ocasió quan se us presenti.