Nicaragua - Dia 24 - Estelí - Palacagüina.

Els nens de l'escola de Musulí preparant els murals dels contes.

Aquest matí he marxat d'Estelí per anar més al nord, més rural, a Palacagüina. Allà hi havia de trobar a un parell de cooperants catalanes que estan fent un projecte educatiu de contes a les escoles de la zona, a través d'un casal de cooperació català d'Arbúcies, el Fundarpal (Fundació de solidaritat Arbúcies Palacagüina), que porta prop de 30 anys creant llaços de fraternitat.

Un dels grups de 2n exposant la seva feina.

He anat directament a una escola de primària del barri de Musulí on hi havia les dues cooperants, l'Eva i la Maria, i la Lourdes d'Estelí que també havia pujat a donar un cop de mà i a fer'ls-hi una visita. M'he trobat una escola d'un entorn rural, que poc té a veure amb la realitat escolar nostra. Solament hi havia els alumnes de 1r a 4rt, ja que la resta fins a 6è hi van a la tarda per poder compartir recinte escolar i cabre-hi. 

Alumnes de 2n en la classe d'expressió corporal i danses.

A banda de l'horari en torns partits, destacaria la gran diferència pel que fa als mètodes de treball i a les dinàmiques de les sessions. El nivell de xivarri i soroll a les aules és força elevat i les mestres han de tenir una paciència de santes. Hi ha nens i nenes entrant i sortint de l'aula habitualment, gossos que es passegen per la classe, mares, germans i demés mirant per les finestres o a dins de l'aula mateix, manca de recursos i materials, etc., etc. 

Alumnes de 3r.

Com ja havia comentat, l'absentisme és bastant habitual i és que hi ha alumnes que potser s'han de desplaçar una hora o més a peu i això al llarg de tants dies a l'any... aquí tenen poques vacances en comparació amb els alumnes catalans.

Pel que em van explicar, la metodologia de treball és força transmissiva i es basa molt en el escoltar, copiar i memoritzar.

També ens van comentar que molts alumnes quan acaben el batxillerat van a la universitat, que és pública i gratuïta, però el cert és que no vaig acabar de creure-m'ho gaire, i més després d'haver visitat un institut públic i haver comprovat que de treballar i estudiar, més aviat poc. 

Alumnes d'11è a l'institut.

A l'institut vam veure un munt de gent per fora de les classes que no sabíem ben bé que hi feien a fora. Les pistes esportives ocupades per altres nens de la ciutat que no eren de l'institut. Classes on la professora simplement seia i els alumnes xerraven entre ells o es miraven el mòbil. Vaja, que no s'apreciava un ritme de treball gaire intens... 

Amb les cooperants, l'Eva de Banyoles i la Maria de Darnius.

Pel vespre, l'Eva i la Maria em van portar a un "antre" del poble a fer uns birres, i vaig conèixer a un parell de nois del poble que treballaven a Estelí, l'Orlando i el Jose Miguel. També em van presentar a un cantant de rap d'un grup local anomenat los "Gueguenses", i a l'orgullós entrenador de l'equip infantil de beisbol del poble que havia guanyat un torneig no sé on. Vaja, gent oberta i agradable.

Nicaragua - Dia 23 - Estelí. El ¨temazo¨del dimecres. Kortatu - ¨Nicaragua Sandinista¨.

 Fulles de tabac curant-se.

Avui ha estat un dia de bastanta activitat, si més no, en contrast amb la escassa activitat que vaig tenir ahir. Pel matí m´he arribat fins al mercat on he tingut una animada conversa amb un grupet de gent, borratxos la meitat, al voltant del món del futbol, del Barça i del Madrid, i l'afició que senten aquí pel futbol en general i per la lliga espanyola en particular. Cap al final de la conversa un dels que bevia m´ha demanat 20 córdobas per més licor, però no he volgut col·laborar en la seva addició amb l'excusa que havia d'agafar un taxi.

Fulles llestes per fer el puro.

Més tard m´he arribat a una fàbrica de puros artesanal, i m'han deixat entrar sense cap problema i fins i tot m'han fet una completa visita guiada sense demanar-me ni un córdoba. He passat per tots els processos des que arriben les fulles de tabac dels camps, la deixen curar 7 o 8 mesos, i la preparen per produir els puros. He conegut les diverses varietats de la zona, i les diverses qualitats de les fulles (grans o petites, millor o pitjor textura...).

Humitejant les fulles per fer la capa exterior del puro.

També he pogut passejar-me per on els treballadors fabricaven els puros un a un, amb una depurada tècnica i un art inimitable. Puros més prims o més gruixuts, més llargs o més curts, més clars o més foscos, amb dues o tres, o quatre fulles de diferents espècies, etc. 

Puro extrallarg, especial pels turcs.

Segons m´han informat, actualment Nicaragua ocupa el tercer lloc en quant a producció mundial, just darrera de Cuba i la República Dominicana. Pel que fa a preu, es continua valorant més el cubà, però el nicaragüenc li està menjant mercat. Evidentment, la major part de la producció nacional de puros se'n va a l'estranger (EEUU, Anglaterra, Mèxic, Turquia, Espanya, nord d'europa...). 

Premsant els puros en aquests motlles de fusta.

Després de la fàbrica de tabac, he decidit llogar una bici i anar-me'n d'excursió fins a una cascada a uns 10 quilòmetres de la ciutat. La ruta et duia per una pista plena de pedres i sotracs, i quan encara em quedaven com 2 quilòmetres per arribar he punxat la roda del darrera. He decidit que ja que havia arribat fins allà, no podia marxar sense veure la cascada, i he decidit continuar tot xino-xano arrossegant la bici, amb l'esperança de trobar algú pel camí que pogués arreglar-la. I un home que m'he trobat, pagès de la zona, i que tampoc he acabat d'entendre, m'ha acompanyat fins al lloc on anava i un mica de pega de sabates per intentar posar-li un pegat.

La roda punxada... a mig camí!

Efectivament a la casa on et cobraven per entrar a la cascada, el propietari m'ha dit que tenia pegats i que ja miraria d'arreglar-la per quan hagués tornat de la cascada. La cascada encara estava a uns 800 metres d'on havia deixat la bici amb un desnivell considerable. L'esforç ha valgut la pena ja que en arribar m'he trobat una vista esplèndida i un gorg magnífic per fer un refrescant bany. Al tornar la bici estava reparada (o no) i l'home no m'ha volgut cobrar ni un duro per la feina, tot i que li he donat 30 cordobas perquè li comprés qualsevol llaminadura al fill petit. Doncs bé, la roda no m´ha durat ni 100 metres inflada... arreglada? Ni idea. Vull creure que sí però que el pneumàtic o la càmara estaven ja a les últimes.

La cascada de La Estazuela.

Per sort, quan solament portava caminats uns 300 metres més amb la bici al costat, ha passat una ranxera 4x4 i l'he aturat per demanar-li si em podia acompanyar a Estelí. Casualment era un paio de Saragossa que anava amb un grupet de ¨nicas¨, entre aquests la seva xicota. A l'arribar de tornada a l'hotel on l'havia llogat he demanat que em retornessin els calès pels danys i perjudicis causats, i aixì ha estat, afortunadament. No per la quantia, si no pel mal moment que m'han fet passar.

Més tard, m´he trobat amb la tal Lourdes, una professora universitària ja jubilada que va iniciar un projecte educatiu aquí a Estelì farà ja cinc o sis anys que s'anomena ¨Vinculos¨. Ara s'estan arreglant una casa per fer-la servir d'espai de joc i trobada, centre de recursos pedagògic, i hotel alhora per finansar el projecte.

Nicaragua - Dia 22 - Matagalpa - Estelí.

El noi guia que em va acompanyar a la cascada de San Ramón, a Ometepe.

Avui com que no ha passat gran cosa en tot el dia, a banda del trasllat de Matagalpa a Estelí en bus, la cerca d'allotjament, i la volta de rigor per la ciutat, tot esperant trobar-me amb una catalana que dirigeix un projecte educatiu en aquesta ciutat, la Lourdes, us explicaré alguns detalls més del país i del que he anat veient i escoltant, a banda de deixar-vos algunes fotos de diversos llocs, amb gent del territori.

Una noia venent quelcom a San Juan del Sur.

He comprovat que Nicaragua és un país on la presencia de la religió, o més ben dit, de Déu i de Jesucrist és molt habitual. Als autobusos, als cotxes i taxis, a les parets, pertot, es poden llegir missatges religiosos lloant a Déu o glorificant a Jesucrist. ¨Dios te ama¨, ¨Dios es todopoderoso¨, ¨Jesucristo eres mi guia¨, i etc., etc. A banda dels predicadors que poden apareixer en qualsevol moment en un bus, o des de l'atri d'una església fent les seves proclames...

Un paio a León.

Un altre cosa destacable és la gran quantitat de venedors de tot tipus que pugen als busos en qualsevol moment per oferir els seus productes: la cosa de horno, tosteleche, lecheburra, nancites, el tamal, el nacatamal, el churro, las papitas, chicharrones, burritos, el fresco, la gaseosa, los bananos, la ensalada de frutas, el vigorón, el maní, el lote, i etc., etc. No m'estranya que hi hagi molta gent amb sobrepes amb la de merdes que es foten, i amb la de vegades que mengen.

Furgoneta municipal que fa la venta de gra a un preu baix.

I destacable també la gran quantitat de gent (homes i més aviat bevedors) que em para pel carrer i inicia una conversa al voltant de qualsevol cosa (de vegades no sé ben bé de que em parlen). Els encanta donar-te la ma i saludar-te (algunes mans, fins i tot, fa una mica de recansa), i si entenen una mica de futbol i segueixen la lliga espanyola (Barsa i Madrid són seguits aquí amb devoció i passió, fins i tot arribant a les mans o més per aquesta causa) doncs ja tenen l'excusa per entretenir-te una bona estona. I, sovint fins i tot, demanar-te 20 pesitos per una altra ampolla de rom de baixa qualitat.

Un paio que s´ha parat per parlar al veure´m, tot i que no acabava d'entendre'l...

Nicaragua - Dia 21 - Matagalpa.

Catedral de Matagalpa.

Aquest matí, abans d'anar a veure el partit ajornat ahir entre el Matagalpa i el León, he visitat un parell de museus i esglésies. El museu del cafe i el de Carlos Fonseca, l'heroi nacional matagalpí assassinat per la guardià nacional del dictador Somoza l'any 1976, tres abans que el FSLN entrés victoriós a Managua. Els dos museus no són gran cosa, ni tenen uns expositors magnífics, peró estan prou bé per fer-se una idea bàsica del món del cafè i de la biografia del guerriller fundador del FSLN.

Escoltant l'himne nacional abans del partit Matagalpa - León.

Pel que fa al partit de beisbol, tot i que s'havia anunciat a les 10:30 del matí, ha començat amb mitja hora de retard perquè encara havien d'acabar de pintar les línies del terra i deixar la zona de terra ben plana i sense irregularitats.

Avui, tot i ser dilluns laborable, el camp s'ha tornat a omplir de gom a gom. Ahir em van explicar que probablement l'alcalde decretés el dia com a festiu perquè la gent pogués anar a l'estadi... Curiós.

L'enorme pitcher dels "Indigenas".

El partit ha estat forsa entretingut i s'han vist bones i espectaculars jugades. Finalment s'han imposat els locals per 7 a 2, amb la qual cosa es classifiquen per a les semifinals que hauran de disputar amb el màxim favorit, l'equip de la costa atlàntica, el Costa Caribe de la Corn Island.

Preciosa ermita a la Selva Negra.

Acabat el partit m'he agafat un bus direcció a Jinotega per anar a visitar la Selva Negra propera. Es diu així perquè és un bosc on hi ha una finca que es dedica al cultiu del cafè, i que a més tenen un negoci hoteler per turistes. Esta regentat per uns alemanys des de finals del segle 19, i van donar el nom recordant la Selva Negra alemanya. Hi ha camps cafeters per tot arreu (m'han dit que en l'època de recol·lecció hi poden treballar fins a 400 pagesos) a banda de plantes i arbres de tot tipus. I fang, molt fang pels camins.

Planta de cafè a la Selva Negra. Cap al desembre comenca la recolecta.

Quan tornava cap a la carretera on m'havia deixat el bus per tornar cap a Matagalpa, tot distret contemplant les plantes del cafè, un vigilant de seguretat m'ha donat un bon espant per l'esquena perquè m'aturés i xerrés una estona amb ell tot seguint el camí. Era un noi jove, amb la corresponent escopeta, i semblava bastant interessat en conèixer coses del nostre país. S'ha sorprès que a Catalunya no es jugui a penes a beisbol. També m'ha informat del tema del cafè, dels salaris que reben els que el recullen (uns 300 cordobas/dia en les bones èpoques, en funció del que recullen), etc.

Tomás Borge i Carlos Fonseca, herois nacionals, de Matagalpa.

Esperant el bus a la parada enmig de la carretera, he conegut a un pagès de la zona que m'ha estat explicant que ell va lluitar a principis dels 80's contra la Contra, i que en una immersió militar a Hondures per atacar uns escamots de la Contra, van rebre de valent, i prop de 700 matagalpins van morir. Putu Reagan!! Putus ianquis imperialistes!!!

Nicaragua - Dia 20 - León - Matagalpa.

Paisatge lleonès, amb església al fons.

Avui he deixat León per anar més al nord central cap a Matagalpa, on l'ambient és molt més fresc i agradable que als llocs on he estat fins ara. El viatget tampoc ha estat senzill, ja que a l'arribar a l'estació de León, he comprovat que la combinació cap a Matagalpa no era tan fàcil, i ja em veia esperant mig dia per agafar un bus directe a les 14:15. Finalment m'han dit que podia agafar un bus que sortia aviat i que em duria en la direcció a Matagalpa, fins a San Isidro, i que allà podria agafar un cap a Matagalpa sense llargues esperes.   

Com tenir bus turístic gastant pocs calers...

En mig d'una carretera, abans d'arribar a San Isidro he vist que baixava un munt de gent, i m'han dit que allà es podia agafar el que anava cap a Matagalpa. He conegut a un noi d'allà, l'Omar, que treballava com a ingenier en un petit municipi de la zona, i hem anat plegats fins a Matagalpa. Un cop arribats m'ha "convidat" a anar a fer un beure a un bar, i com que tampoc tenia res millor que fer he acceptat. Hem mantingut una interessant conversa i, a l'hora de pagar he col·laborat a sufragar els seus tres whiskys i el plat de pollastre i patates... Coi com bevia el nano!

Vista de la catedral de León des del Parque Central.

Ahir a León, abans d'anar a dormir vaig passar-me una estona pel parc central on feien una mena de festival amb música i paradetes de menjars típics i artesania. La pluja ho va deslluir tot una mica, i es va haver de posposar l'hora d'inici. En tot cas, vaig veure un grupet bastant amateur que tocaven música llatina a saco. Ballar, ballar, no ballava ni Deu, més enllà d'un nano que devia tenir algun problema mental, i una dona gran que anava molt posada de rom del dolent.  

Festival musical a León amb música salsera, cumbiera, bachatera...

A Matagalpa, després d'acomiadar-me de l'Omar, he anat a menjar un bon bistec de vaca a un restaurant que m'havien recomanat unes brigadistes que estan a Palacagüina i que han passat el cap de setmana a Matagalpa. La veritat és que no m'ha decebut gens la recomanació. Una carn boníssima i ben feta. Al restaurant m'he assabentat que aquella mateixa tarda es celebrava el partit de desempat entre el Matagalpa i el León de la fase regular de la lliga de beisbol, per la classificació a les semifinals de la lliga. I, "ni curt ni mandrós" m'he anat en taxi cap allà. 

Amb l'Omar de Matagalpa.

Per l'exterior de l'estadi, ja he vist que el partit era un aconteixement especial, pel nombre d'aficionats que intentaven obtenir una entrada. He anat a una finestreta-taquilla on no hi havia a penes gent i que resultava ser la de les entrades més cares (100 cordobas). Un noi m'ha revenut una de les seves perquè segons deia, un col·lega no havia anat... Quan he entrat a l'estadi m'he adonat que la reventa de bitllets havia funcionat força bé perquè allà a dins hi havia el doble de gent que devia poder seure. Aixi que tot i haver pagat una entrada de les cares m'he hagut de quedar de peu esperant que comencés el matx. I el matx no ha començat per causa de la pluja. S'ha suspés fins l'endemà al matí, i se suposa que podrem entrar amb el mateix bitllet...  

A l'estadi dels Indigenas de Matagalpa esperant l'inici que no es va produir.

Nicaragua - Dia 19 - León (Las Peñitas i Isla Juan Venado).

Amb Carlos Fonseca, net del fundador del FSLN, Carlos Fonseca.

Ahir al vespre abans d'anar a dormir vaig anar a veure un concert en directe d'un grup nicaragüenc a un bar just davant d'on m'allotjo. Allà vaig conèixer al net d'un dels fundadors del FSLN, Carlos Fonseca. Si us fixeu en la primera fotografia d'ahir, d'un mural, apareix ell a l'esquerra al costat del Che i de Sandino...

Amb el net d'aquest heroi nacional, enterrat en un mausoleu a Managua juntament amb els dos principals instigadors dels FSLN, Tomás Borge i Santos López, vaig conversar una bona estona de política, historia i demés. Vaig començar la conversa preguntat-li si no era molt subversiu lluir una samarreta comunista en un estat que s'anuncia com a cristià, socialista i solidari...

Concert del grup de León Amalgama.

Avui he anat a fer un volt cap a la costa de León, concretament al poblet de Las Peñitas, a uns 25 quilòmetres. Des d'allà es pot anar a l'Isla Juan Venado, un tros de terra on l'aigua de l'oceà entra formant rierols i on s'hi acumula molta fauna variada, i on es pot veure a les nits de juliol a setembre desovar a tortugues. Jo solament he vist el poble i uns quants pescadors que arribaven de la pesca i venien el producte a peu de sorra.

No són avi i neta, però podrien ben ser-ho...

Per la tarda s'organitzen actes culturals al parc central on hi ha la catedral, però això ho explicaré demà millor... 

A buscar el peix a la barca dels pescadors, al poblet de Las Peñitas.

Peixateria de Las Peñitas. Bones llagostes tenien.

Façana de la catedral de León.

Nicaragua - Dia 18 - León.

El Che, Sandino, i Carlos Fonseca, un dels fundadors del FSLN.

Avui he continuat el meu periple lleones passejant amunt i avall, avall i amunt pels carrers del centre de la ciutat. Pertot s'hi veuen murals referents a les diverses revoltes i guerres protagonitzades pels lleonesos, que sempre han estat molt actius a l'hora de defensar les llibertats del seu país. 

Sota del lleó hi ha enterrat el poeta nicaragüenc Rubén Darío.

A banda dels referents revolucionaris, si hi ha algun altre element pel que destaqui aquesta ciutat és per l'enorme quantitat d'esglésies que s'hi troben. Algunes més ben cuidades que d'altres, però cada dos-cents metres més o menys t'acabes trobant alguna joia de caràcter religiós. A la catedral de León, la més gran de sud-amèrica segons diuen, hi ha enterrat el gran referent de les lletres nicaragüenques, el poeta Rubén Darío. 

Parada de refrescs al mercat de León.

Rubén Darío és un altre dels símbols nacionals i hi ha un munt de monuments, museus, exposicions, etc., dedicades al poeta. Es veu que Darío també va estar per Catalunya, concretament a Barcelona, a principis del segle 20, i va conèixer alguns dels principals escriptors espanyols de l' època (Juan Ramon Jiménez, Machado, i d'altres...) 

Mural a l'interior de la universitat. 

Església La recolección.

Església El Calvario.