(Un bonic article del pediatra Carlos González per al Criatures del diari Ara).
Vaig passar una gran part de la infantesa preparant-me per ser pare.
De vegades de manera activa, observant, valorant, prenent nota mental de
quines coses m’agradaven i quines no, quines coses hauria de fer amb
els meus fills i quines no. El fet que els meus pares no m’haguessin
castigat mai a la vida em va demostrar que els càstigs són innecessaris
en l’educació dels nens. El fet que a l’escola m’haguessin castigat
alguns cops em va convèncer que, a més d’innecessaris, són humiliants,
contraproduents i mostren una debilitat patètica de qui castiga. N'hi va
haver prou amb dues bufetades, només dues tota la vida, una a casa amb
cinc anys i una altra a l’escola amb set, per convèncer-me que mai, mai
cal pegar a un nen. El viu record del fàstic que a certes edats em feien
determinats aliments (els “nervis” de la carn, o les pomes, que
curiosament ara és la meva fruita predilecta) i el record de
l’alleujament i l’agraïment que sentia quan finalment em deien “molt bé,
si et fa fàstic, no t’ho mengis”, em van fer veure que mai, per cap
motiu, s’ha d’obligar un nen a menjar. El meu pare es va avançar al seu
temps comprenent els perills del que avui anomenem “tabaquisme passiu”;
quan fumava el seu puro, jo tenia prohibit seure als seus genolls. Vaig
aprendre que fumar dificulta la relació entre pares i fills. Per això no
fumo.
Ben sovint em preparava de manera passiva. Anava
acumulant experiències, records, vida, que més tard em van servir per
fer de pare. Així, quan algú em va dir (com diuen a tothom) “no caminarà
mai”, “mai dormirà sol”, “fa comèdia”, “et pren el pèl”, “són llàgrimes
de cocodril”... jo vaig poder pensar i rebel·lar-m'hi: "No, tot això
són bajanades". Vaig dormir sol, però també recordo els dies feliços de
dormir amb els pares. Quan plorava, plorava de debò, em sentia malament.
Mai vaig fingir unes llàgrimes per “manipular” els meus pares, per
“sortir-me amb la meva”, per ser un “petit tirà”; no feia aquestes coses
i no puc creure que els meus fills (o cap altre nen) les facin. Quan
els pares em tractaven amb afecte era feliç; quan s’enfadaven amb mi
patia. Podem ser pares novells, però tots som fills experts. No és tan
difícil comprendre com pensa un nen, només cal fer memòria.
Més tard, ja convertit en pare, vaig entendre dues coses importants.
La primera, que també els meus pares s’havien sentit, com jo, perduts i
atemorits davant la responsabilitat; que també ells havien fet un pas
endavant i ho havien fet de la millor manera, que ells també em van
estimar més que a la vida, com jo m'estimava els meus fills. Que
m’havien donat un amor incondicional i que, per tant, el que jo havia de
fer no era tornar aquell amor, sinó transmetre'l. La segona, que els
nens petits sempre estimen amb bogeria els pares, facin el que facin.
Fins i tot els nens maltractats (això, tristament, ho vaig aprendre com a
pediatre) estimen els pares. I des d’aquell moment em vaig dedicar, no a
guanyar-me la seva estimació, sinó a intentar ser digne de l’amor que
generosament se’m regalava.
Espero
haver-ho aconseguit, almenys en part. No sé si ho dec haver fet tan bé
com els meus pares (són tants els errors, tantes les mancances...).
Ara
soc avi i ells pares. Els veig embadalits davant els seus fills, veig
l’amor amb què els parlen, el respecte amb què els escolten, la
paciència amb què els tracten, la suavitat amb què els corregeixen... i
m’adono que són millors pares i mares del que jo he estat. Res em pot
fer sentir més orgullós.
