En ple debat al Parlament espanyol sobre l'educació, un amic de
Sevilla, J.S., m'explica una història que considera "la millor lliçó"
que va rebre durant la seva època escolar, malgrat que no en va ser
conscient fins molts anys després. Exactament dues dècades després
d'haver deixat l'escola.
J. treballava aleshores, lluny del país, com a professor a la
Universitat de Managua. Una tarda, en sortir de classe, va agafar un
taxi per tornar a casa. És el dia 29 de febrer del 2001 i per la ràdio
del cotxe -un Lada atrotinat- sona una música que li evoca records que
romanien enterrats. " Little darling, I feel that ice is slowly melting ". És la veu de George Harrison cantant Here comes the sun.
-Harrison acaba de morir -li diu el taxista.
Però J. no contesta. Aquella cançó l'ha traslladat a l'adolescència i a
l'escola de capellans on va estudiar. Quan J. tenia 13 anys, uns fets
inconfessables que prefereix oblidar el van convertir en una persona
introvertida i atemorida. El seu nivell escolar va baixar
considerablement. Al pati va deixar de jugar amb els amics. A casa es va
convertir en una persona muda. Enmig d'aquella penombra, però, hi va
haver un professor singular, el professor d'anglès, que el va ajudar a
recuperar la seguretat i l'autoestima perdudes. Es deia Don Francisco,
però fora de l'escola tothom li deia Curro. Era un noi jove, alt, prim,
laic en un col·legi de capellans, els cabells llargs recollits en una
cua. Don Francisco ensenyava anglès amb cançons dels Beatles i, en
sortir de l'escola, de vegades convidava alguns alumnes a casa, on
escoltaven discos de Pink Floyd.
J. s'havia oblidat completament d'aquell professor d'anglès,
però ara, en escoltar vint anys després la veu de George Harrison dins
d'un taxi a Managua, s'adona que va ser aquell professor, la seva
amistat, el seu exemple, la seva paciència i atenció el que més el va
ajudar a superar una adolescència incapaç de recordar sense dolor.
S'adona també que mai li va donar les gràcies i pensa que, potser, el
professor ni tan sols era conscient dels terribles moments que vivia
aquell nen introvertit i atemorit.
Una tarda del mes de novembre del 2011, deu anys després de la
mort de George Harrison, J. va tornar a Sevilla. Gràcies a un amic va
aconseguir la direcció de Don Francisco. Volia dir-li com li agraïa
haver-lo tingut de mestre i el model de persona que havia estat per a
ell. Va trucar al timbre. El professor va obrir la porta. J. es va
adonar que ja no era la figura jove que recordava i que havia perdut
tots els cabells i es protegia el cap amb una gorra. Va pensar que
potser estava seguint un tractament de quimioteràpia.
-Els cabells potser tornaran a créixer, però aleshores ja no
seran tan negres -li va dir el professor amb un somriure tot
convidant-lo a entrar.
Va preparar cafè. Van parlar. Van recordar les cançons dels Beatles. En marxar, drets a la porta, es van abraçar.
-Gràcies -va dir J. abans d'allunyar-se caminant pels carrers de la ciutat de la seva infància.
Ocurrència de pintor
Penso en la història de J. i el seu professor
d'anglès mentre viatjo en un avió i llegeixo les notícies sobre el debat
parlamentari amb el cabo Wert , que és com el pintor Alfonso
Alzamora anomena el ministre en un text que ens ha fet arribar als
amics. L'avió està ple de famílies que han passat uns dies a Eurodisney.
Els nens juguen amb les tauletes concentrats i indiferents al que passa
al seu voltant. Una de les famílies es veu que només té una tauleta i
dos fills. Té, també, un aparell de matar marcians, però els dos germans
volen la tauleta. Es comencen a barallar. No tenen ni deu anys. Criden.
Ploren. Es claven cops. S'estiren la roba. Els pares no saben com
salvar la situació i jo ja fa cinc vegades que he llegit el mateix
paràgraf del diari, incapaç de concentrar-me en el que ha dit el cabo Wert
en el debat parlamentari. Finalment, els nens es calmen: els pares els
han promès que compraran una altra tauleta; una per a cada un. Compartir
frustra. I es veu que la tecnologia és bàsica per a l'educació. Com els
idiomes. Per això deuen haver anat a Eurodisney.
Tagore
Martha C. Nussbaum ha escrit un llibre, Sense ànim de lucre
, en què defensa que la veritable crisi mundial no és l'econòmica sinó
una crisi molt més profunda, causa de la primera: la crisi de
l'educació. Una crisi que posa en perill la democràcia, perquè una
democràcia necessita "ciutadans íntegres que puguin pensar per ells
mateixos, criticar la tradició i entendre la importància dels sofriments
i èxits dels altres". Una democràcia moderna, opina, s'ha d'adaptar a
una societat els integrants de la qual discrepen força en qüestions tan
transcendents com la religió, la riquesa, les discapacitats físiques i
la sexualitat. Serà una societat de persones diferents en què s'ha de
triar com es pot viure respectant tothom. "Una manera d'avaluar
qualsevol pla educatiu és preguntar-nos com s'hi prepara els joves per a
la vida en una forma d'organització social i política d'aquestes
característiques", escriu Nussbaum, que proposa privilegiar el pensament
crític, les humanitats i les arts com l'única manera d'afrontar els
nous reptes i salvar la democràcia.
Cita un text molt suggeridor de Rabindranath Tagore: "L'home
moral, l'home complet, està cedint cada cop més terreny, gairebé sense
adonar-se'n, per deixar espai a [...] l'home comercial, l'home amb
propòsit limitat. Aquest procés [...] provoca l'alteració de l'equilibri
moral de l'home i enfosqueix el seu costat humà sota l'ombra d'una
organització sense ànima".
