"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

diumenge, 15 de març del 2020

Jaume Trilla: "Bertrand Russell i Alexander Neill".

Bertrand Russell i Alexander S. Neill.

(M'ha agradat molt tornar a llegir del pedagog A.S. Neill, de la mà del catedràtic de la Facultat d'Educació de la UB, Jaume Trilla, que en aquest article per al Diari de l'Educació comenta la relació que va establir amb l'escriptor, educador, i premi Nobel de literatura, Bertrand Russell. Vaig tenir la gran fortuna de poder visitar durant tota una setmana l'escola de Summerhill, que A.S. Neill fundà a Suffolk, Anglaterra, l'any 1921, i que continua educant criatures gairebé un segle després).


En Jaume Carbonell recentment ha publicat aquí mateix un article sobre les idees pedagògiques d’un dels intel·lectuals més importants del segle XX: Bertrand Russell (1872-1970).[1] Ho fa aprofitant que enguany s’acompleix el 50é aniversari de la seva mort; i, tot i que l’edició original del llibre que comenta en Jaume es prou llunyana (On education, 1926), com molt bé destaca en el seu article, aquelles idees ja gairebé centenàries gaudeixen encara d’una gran vigència. Com també explica en Jaume, a Russell no solament l’interessava el pensament pedagògic, sinó que va voler posar en pràctica les seves idees. I ho va fer a l’escola que, juntament amb la seva esposa Dora, van crear i dirigir durant els anys 20 i 30 del segle passat. La lectura d’aquest excel·lent i oportú article m’ha fet recordar quelcom que fa temps vaig llegir a l’Autobiografia del gran filòsof, matemàtic, polític, pacifista militant i premi Nobel de Literatura, a més a més de pedagog. Quelcom que –si El Diari de l’Educació m’ho permet– proposaria com a afegitó o continuació de l’article de l’amic Carbonell.
En les seves memòries –que aprofito per recomanar efusivament–, Russell va incloure part de la correspondència que mantingué amb diverses personalitats coetànies;[2] i concretament en el segon volum (1914-1944) hi podem llegir la que, durant un temps –segona meitat dels anys 20 i començament dels 30– va intercanviar amb un altre personatge important de la pedagogia contemporània: Alexander S. Neill, el creador de la famosa, radical i controvertida escola de Summerhill. Pel que es pot deduir d’aquesta correspondència, sembla ser que no solament van tenir relació epistolar sinó que també van simpatitzar força i es van arribar a conèixer personalment. Tots dos sabien de les concepcions i iniciatives pedagògiques respectives i, com anirem veient, segons ells mateixos admetien, les coincidències eren força notables. Per exemple, veieu el que opina Neill del llibre On education de Russell, que llavors acabava d’aparèixer:
 “Estoy maravillado de que dos hombres, trabajando desde ángulos diferentes, lleguen a conclusiones esencialmente idénticas. Su libro y el mío son complementarios. (…) He leído su libro con gran interés y escaso desacuerdo. (…) Bueno, muchas gracias por el libro. Es el único libro sobre educación que he leído sin que me haya hecho renegar. Todos los demás son morales disfrazadas de educación.” (De Neill a Russell, 23/3/1926)[3]
Per la seva part, Russell, que ja llavors era un intel·lectual prestigiós i devia gaudir d’una certa influència política, va intercedir en favor de Neill en un problema inversemblant que aquest va patir amb l’administració educativa britànica. Pel que es veu, llavors com de vegades encara ara, la burocràcia més absurda no parava de destorbar les experiències més innovadores. El problema consistia en el fet que el Ministeri de Treball no deixava que Neill pogués contractar un mestre francès per ensenyar francès a Summerhill. Russell, amb bones dosis d’ironia, en una de les seves cartes a Neill li comenta la qüestió d’aquesta manera:
 “El único argumento que puede usted presentar ante el departamento es que un francés está mejor capacitado que un inglés para saber francés. Cuantas más averiguaciones haga el departamento acerca de sus métodos, más deseará molestarle. En este país nadie está autorizado para hacer nada bueno a no ser que lo haga mediante la trampa o el engaño.” (De Russell a Neill, 20/12/1930).[4]
I a les cartes que Russell va escriure a polítics i alts càrrecs del govern britànic per intercedir en favor de Neill diu d’ell coses com aquestes:
“A. S. Neill, de Summerhill School, Leiston, Suffolk, que es, como usted probablemente sabe, un hombre prestigioso en el mundo educativo, y que ha pasado de ser un dómine de escuela convencional, a ser uno de los más originales y acertados innovadores de nuestra época, me escribe diciéndome que el Ministerio de Trabajo se niega a autorizarle a que siga empleando a franceses para enseñar francés…” (De Russell a Charles Trevelyan, 20/12/1930)[5]
“Neill está realizando un experimento que cualquiera que esté interesado por la educación ha de considerar muy importante, en tanto que Whitehall está haciendo todo lo que puede por convertirlo en un fracaso. No me encuentro directamente ligado a la empresa de Neill, y no veo ninguna razón por la que gentes inteligentes que realizan trabajos importantes hayan de someterse mansamente al dictado de ignorantes metomentodo, tales como parecen ser los empleados del Ministerio de Trabajo.” (De Russell a Charles Trevelyan, 12/1/1931)[6]
Ja veieu que la pràctica burocràtica de posar pals a les rodes a les innovacions educatives de la qual es queixava Bertrand Russell té història, però desgraciadament encara no ha passat pas a la història. Una cosa més que podem afegir a la llista d’aspectes vigents que assenyalava en Jaume Carbonell en el seu article.
Però malgrat la mútua simpatia que Neill i Russell es tenien, i també les coincidències en les seves respectives concepcions pedagògiques, en la correspondència també s’expliciten, amb tanta claredat com cordialitat, algunes discrepàncies significatives. Discrepàncies que, com veurem, podrien ser fàcilment interpretables a partir de la manera de ser i de pensar dels dos personatges. Per exemple, Neill criticava fortament la pedagogia Montessoriana que, en canvi i com també destacava en Jaume Carbonell, a Russell li agradava tant:
“No comparto su entusiasmo –li diu Neill a Russell– por Montessori. No puedo estar de acuerdo con un sistema establecido por forzudas monjas con un estricto objetivo moral. Su deseo de ordenación me parece una reacción contra el pecado original. Además no veo qué virtud existe en el orden. Mi taller está siempre desordenado pero mi trabajo no lo está. Mis pupilos no tienen ningún interés hacia el orden hasta que llegan a la pubertad o alrededor de esta edad. Se dará usted cuenta de que a la edad de cinco años sus chicos no sabrán qué hacer con el aparato de Montessori (¿por qué no utilizar el aparato para hacer un tren?) Discutí esto con madame Macaroni, que hace unos años era el principal lugarteniente de Montessori. (…) Al fin y al cabo un tren es una realidad, mientras que los módulos montessorianos de ‘encaje’ son puramente artificiales. Jamás utilizo aparatos artificiales. En la escuela mis aparatos son los libros, las herramientas, los tubos de ensayo, los compases. Montessori quiere dirigir al muchacho. Yo no.” (De Neill a Russell, 23/3/1926)[7]
Ja es veu que allò que no li agradava a Neill era, sobre tot, el formalisme del mètode Montessori. Els materials dissenyats per la gran pedagoga italiana mai reprodueixen objectes reals de la vida quotidiana, sempre tenen formes abstractes, geomètriques. Potser es simplista, per part nostre, interpretar que per a un matemàtic i lògic com Russell, això no havia de ser pas cap problema, però que sí que ho era per algú, com Neill, de mentalitat i afeccions prou diferents. De fet, ell mateix ho reconeix quan li diu a Russell el següent:
“Observo que dice usted poco o nada acerca de los trabajos manuales en la educación. Los trabajos manuales siempre han sido mi hobby, y mientras sus chicos le preguntan sobre las estrellas, mis pupilos me preguntan sobre aceros y grosores de rosca. También es posible que yo de más importancia que usted al papel de la emoción en la educación.” (De Neill a Russell, 23/3/1926)[8]
Més enllà de l’anècdota (anècdota?) que a un li agradessin els tallers i les manualitats i a l’altre l’astronomia i les estrelles, aquestes frases del creador de Summerhill evidencien una saviesa educativa que va més enllà del simplisme d’alguns receptaris pedagògics. Vèiem en una citació d’abans que Neill criticava Montessori dient que ella pretenia dirigir els infants, i  que ell no volia fer-ho. Però en aquest darrer paràgraf ell mateix no s’està de reconèixer que qualsevol educador de veritat, inevitablement, transferirà allò més autèntic de si mateix. El gran defensor de l’antiautoritarisme més radical no veu cap contradicció entre la seva voluntat d’oferir la llibertat més gran possible als seus alumnes i el fet que a ells, per mor dels gustos personals de l’educador, els hi acabin agradant més els treballs manuals que les matemàtiques. Sembla que Neill no hi vegi contradicció, però es que probablement i en el fons del fons potser no n’hi ha de contradicció: l’educador pot oferir un medi que possibiliti i fomenti l’autonomia més gran, i a la vegada oferir-se a si mateix de forma personal i autèntica. En tot cas, si hi ha contradicció, deu ser una contradicció pròpia i inevitable de la vida mateixa.
En el paràgraf anterior llegíem que a Neill li semblava que ell donava més importància a les emocions que no pas Russell. Potser això també té a veure amb la biografia i la personalitat de cadascú. Però hi ha un aspecte important d’aquesta dimensió emocional en la que tots dos coincidien: la crítica a la repressió de la sexualitat en els contextos educatius de llavors. En una de les cartes de Russell a Neill, el filòsof escrivia:
“A veces y de un modo tímido he tratado de recibir un pequeño apoyo financiero de aquellas personas que pretenden creer en la educación moderna, pero he encontrado que la principal objeción era un hecho que había trascendido, y es el siguiente: que no presiono a mis empleados para mantenerlos en una virtud sexual estricta. He encontrado que incluso la gente que se considera bastante avanzada cree que únicamente pueden ejercer una influencia moral sana aquellos que ayunan sexualmente.” (De Russell a Neill, 31/1/1931).[9]
Sembla que, en aquest aspecte, hem anat millorant en relació a aquella època. Afortunadament, ara ja no no s’exigeix un estricte desdejuni sexual al professorat de les nostres escoles; si més no, al de la majoria d’elles. (Però, ara que hi penso, potser tota aquesta moguda del Pin parental té també alguna relació amb allò que neguitejava a Bertrand Russell i Alexander Neill. Potser els defensors del Pin el que voldrien és recuperar per les escoles actuals aquella moral sexual, repressora i carrinclona de fa cent anys).