(Interessantíssima entrevista de Lluís Amiguet a la Contra de La Vanguardia al mestre canadenc Gordon Porter. Interessants reflexions al voltant de la segregació escolar i de les conseqüències de la doble xarxa educativa pública-privada).
Anglès per a tothom. Que tots els nens
aprenguessin a totes les escoles un bon anglès, a més de bon català i
castellà, seria la millor mesura contra la desigualtat. Perquè, avui i
aquí, els que poden paguen als seus fills una escola en anglès. L’hi
explico a Porter, pioner de l’escola inclusiva que integra nens amb
discapacitats -també socioeconòmiques- i ell insisteix en el fracàs de
l’educació elitista: segrega ciutadans. Em recorda que el seu país, el
Canadà, Finlàndia, Singapur, Corea del Sud i altres països amb els
millors resultats educatius tenen una educació gratuïta de qualitat per
a tothom. Saben que aquesta és la millor garantia que continuaran sent
països cohesionats i pròspers.
Tinc 67 anys i en fa 40 que lluito
contra la segregació escolar. Sóc de New Brunswick (Canadà), país
pioner a coeducar nens amb més i menys problemes. L’educació inclusiva
és més eficient i menys costosa. Col·laboro amb la Fundació Aspasim en
el seu 75è aniversari.
Sóc mestre i m’estimo la meva feina: m’emociona ajudar un nen amb problemes a superar-los.
És emocionant.
Per això, després de la meva jornada laboral em vaig fer professor
voluntari en una escola per a nens discapacitats, la Peter Pan.
Ben fet.
Llavors creia que era millor educar els discapacitats en centres segregats.
Aquí hi ha molts centres així.
Però un dia li vaig demanar al meu fill de vuit anys que, quan anés
cap a la seva escola, s’aturés un moment a la Peter Pan, que li venia
de passada, i hi deixés uns papers…
…
…Però van passar els dies i el nano no hi portava els papers. La
meva dona em va explicar que a la criatura li feia vergonya que els
seus amiguets el veiessin entrar al col·legi “dels subnormals”.
Els nens reflecteixen els valors adults.
Aquell dia em vaig adonar que no només els nens Down, sords, cecs,
coixos o amb qualsevol altre problema… Tots els nens necessiten
educar-se junts per aprendre a apreciar la diversitat i a cooperar
entre ells!
Per què?
Perquè ningú no és perfecte. Si aprenen a tolerar, respectar i
ajudar els altres, també aprenen a superar els seus propis problemes. O
és que hi ha algun nen que no en tingui?
Tots en tenim i necessitem ajuda.
Doncs jo he dedicat la meva vida a ajudar-los a ajudar-se. I
continuo convençut que és un error educar en escoles especials cecs,
sords, Down, autistes, o qualsevol altre discapacitat. Hem aconseguit
que gairebé tot el Canadà tingui escoles inclusives i les he defensat
amb arguments a 40 països, com ara a Catalunya i Espanya.
També es discrimina per diners.
Un altre error! Al Canadà tots els nens van a la mateixa escola
-avui també els discapacitats-, on s’eduquen rics i pobres, cristians i
jueus i musulmans; als molt intel·ligents per a l’escola i als que ho
són per a altres coses.
Aquí hi ha col·legis cars i d’altres de franc, entre els quals n’hi ha de bons i de no tan bons.
Doncs això no és construir la convivència. A Llatinoamèrica he vist
com la prioritat dels professors de les escoles públiques és portar els
seus fills a una escola privada. Al Canadà, els polítics porten els
seus fills a la mateixa escola que els seus votants: quin incentiu
tenen si no per millorar l’escola de tots si ells porten els fills a
una altra?
És una bona pregunta.
Ara provem de barrejar a la mateixa escola nens de diferents entorns
socioeconòmics, sempre que les distàncies no siguin insalvables,
perquè això els enriqueix a tots.
Sona molt bonic, però un nen sord o cec, no endarrereix la resta del grup?
Per això tenim bons equips de reforç pedagògic: terapeutes, psicòlegs, especialistes…
El Canadà s’ho pot permetre, però potser altres països no.
Sempre és menys costós finançar equips de reforç per a tothom que construir escoles especials per a cada discapacitat.
Per què?
Perquè els països que segreguen els nens amb alguna discapacitat
dispersen els recursos; en canvi, als països amb educació inclusiva,
els recursos es concentren tots en el mateix sistema i tothom hi
guanya.
Suposo que integrar nens amb greus deficiències a l’escola no és fàcil.
És un camí difícil i no una solució màgica, però val la pena, perquè
és millor que la segregació des del primer dia. Me’n vaig adonar quan
vaig conèixer el David.
Expliqui’ns-ho.
Era un nen amb síndrome de Down, però a més amb seriosos problemes
per caminar i expressar-se. Jo era responsable d’educació del districte
pioner en educació inclusiva, així que em vaig presentar per sorpresa a
la seva escola a veure com anava.
El David s’integrava?
Vaig observar des d’un racó i, al principi, bé, però va arribar
l’hora de l’esbarjo i tots van sortir corrents i rient i el van deixar
sol a classe amb el terapeuta…
Potser vostè esperava massa.
…Em vaig deprimir. Vaig pensar que potser els casos més greus sí que
requerien un centre especial. Però els nens van tornar i el professor
tenia un pla magnífic: el David s’hi va integrar. Els nanos l’ajudaven
amb afecte. I vaig sortir somrient.
Me n’alegro.
Vaig aprendre que no hi ha miracles: hi ha resultats, i només si la
feina és bona. Ho vaig comprovar amb una nena cega, la Tracy. La
portaven a una escola per a cecs, però lluny de casa seva i la seva
mare ens va demanar que l’acceptéssim a la del districte amb tots els
altres nens.
Però, com podria seguir les classes?
Vam comprar un ordinador amb Braille perquè el mestre corregís el
que escrivia. Però com que la Tracy només havia estat amb cecs,
caminava mirant a terra. Entre tots li van explicar que així cridava
l’atenció i va corregir la postura. Va ser una lliçó per a ella i per a
tots els nens, que es van sentir més bé en veure que la nova amigueta
millorava.
