Doncs allò que deia en un post anterior d'algunes coses que no m'agradaven de l'escola, en David Castillo, mestre d’Educació Infantil i director de la Llar d’Infants Pública Sant Nicolau de Sant Andreu de Llavaneres, en desenvolupa una de forma argumentada.
Des de fa uns dies, i coincidint amb 
el final del curs, a les portes d’algunes escoles es veuen famílies 
esperant neguitoses: cues llargues que no s’acaben mai, plenes d’emoció,
 nervis i expectatives… Tothom espera i té preparat algun dispositiu que
 li permeti captar una imatge, un vídeo… La nit abans han tret aquella 
càmera gran que van comprar fa temps i que sovint no fan servir, n’han 
carregat les bateries i n’han netejat la lent, s’han assegurat que la 
targeta de memòria és buida…
Les famílies d’una llar d’infants 
esperen a les portes del teatre més important de la ciutat, després 
d’haver ingressat una quantitat de diners indigna per pagar la disfressa
 que portarà el seu fill i l’entrada. Mares, pares, àvies, avis… esperen
 que obrin les portes per ocupar la seva localitat…
Diumenge al matí, a les portes d’una 
escola de Barcelona, una cua llarguíssima de famílies d’infants que han 
escollit fer una extraescolar qualsevol i que provenen de diferents 
escoles de la zona esperen des de fa més d’una hora que obrin les portes
 per buscar algun dels pocs llocs lliures amb ombra que hi ha 
disponibles…
… tot està preparat per a l’espectacle
«El temps és un bé escàs a les 
escoles i les llars.» Possiblement aquesta és una afirmació amb la qual 
tots els que treballem en el món de l’educació estaríem d’acord. Ens 
falta temps per dissenyar noves situacions educatives, per revisar els 
processos documentats amb altres companyes i companys, per reflexionar 
en equip, per elaborar documentacions, per fer els informes, per poder 
tenir més trobades amb les famílies en les quals construir el projecte 
de la nostra escola… Més temps! Però en realitat no es tracta només 
d’una qüestió de quantitat, sinó també de prioritzar l’ús que fem del 
temps en coherència amb el projecte educatiu que estiguem construint i 
amb el concepte d’infant que es troba al seu centre. 
Els educadors i educadores, els i les
 mestres i els monitors i monitores han centrat tots els esforços a 
triar les músiques, crear les coreografies, ensenyar i fer repetir els 
moviments des de fa molt de temps… massa temps!
Aquesta realitat implica 
necessàriament fer un replantejament per part dels equips, per tal de 
dedicar temps a allò que realment és important per al nostre projecte… 
Quin temps dediquem a les escoles i llars a pensar, preparar, discutir, 
organitzar els espais i materials necessaris per tal de fer un festival 
qualsevol? Quin temps han de dedicar els mestres a ensenyar una 
coreografia, cançó… noves, fins a arribar a un nivell òptim per poder 
ser mostrat? Quina és la pressió que sent el professional per tal que el
 resultat sigui de qualitat i poder tenir un reconeixement per part de 
les famílies? Quina és l’actitud que té cap als infants que els costa de
 fer-ho, els que no hi estan interessats? En quins processos de 
competitivitat es veu immers tenint en compte la comparativa que fan les
 famílies, i alguns companys i companyes dels diferents grups que hi 
participen?
Els infants fa temps que assagen una coreografia, una dansa… molt de temps… massa temps!
I des del punt de vista dels infants…
 Quina significativitat té l’aprenentatge d’una dansa, cançó, 
coreografia… escollida per un adult amb la finalitat de mostrar-la a les
 famílies? Quin és el valor que li estem transmetent en posar-lo en una 
situació de fer uns moviments una vegada i una altra per aconseguir 
reproduir-los amb la màxima exactitud? Repetir amb esforç és una 
estratègia que pot tenir un gran valor si està contextualitzada en una 
situació viscuda per l’infant d’una forma funcional i significativa, 
però no és l’única vàlida, ni tampoc pot ser l’única en què els infants 
trobin explícitament el reconeixement d’educadors, mestres i famílies.
En algun moment algú s’ha parat a 
pensar per què es fan aquests tipus d’exhibicions infantils en el 
context escolar? Amb quina intenció es porten a terme? I quina concepció
 d’infància es troba al darrere de cada un dels festivals i de les 
«mostres» que es fan, independent del tipus de disciplina de què es 
tracti (esportiva, teatral, cantates…)? Potser estem parlant d’una 
infància exhibida?
A vegades he sentit com un argument 
el fet d’acostar els infants al fet teatral, a la vivència d’un concert.
 És cert que hi ha experiències que poden ser molt enriquidores en què 
es produeix un contacte i una col·laboració real entre grups escolars i 
persones «especialistes» que es dediquen a algun àmbit de les arts, com 
una manera de connectar escola i societat. Viure experiències com a 
espectadors i com a actors pot ser molt enriquidor en el moment just, 
partint de la realitat dels infants, trobant l’equilibri entre les seves
 capacitats, els seus interessos reals i les expectatives que sovint es 
projecten sobre ells. Quina necessitat real té un infant de 2, 3, 4 o 5 
anys de fer una actuació dalt d’un escenari? Com poden els infants 
gestionar les emocions que els suposa una experiència d’aquest tipus? 
Aquests han de ser els moments en què trobi el reconeixement per part de
 tothom?
Quan un equip de monitors, 
d’educadors i/o de mestres decideixen presentar a la vista de les 
famílies alguna cosa que els infants són capaços de fer (després d’hores
 de pràctica i repetició), tenen el propòsit explícit o implícit de 
demostrar l’èxit de la institució educativa a través de l’exhibició i 
l’espectacle, o inclús de la competició.
Quins pensaments tenim sobre les 
expectatives de les famílies respecte de les escoles i altres 
institucions que ofereixen activitats per a infants fora de la jornada 
escolar? Quin temps hem dedicat a reflexionar sobre el que pensem que 
esperen de nosaltres, i el que és més important, quin temps hem dedicat a
 reflexionar en el si de la nostra institució educativa respecte dels 
valors que volem promoure i sobre el concepte d’infant en què creiem i 
que tenim el compromís de transmetre més enllà dels límits físics de 
l’escola?
Oferir a les famílies allò que pensem
 que esperen, sense haver passat per un procés sincer i crític de 
reflexió de les pràctiques instaurades des de fa temps i repetides 
inconscientment, ens fa entrar en una espiral sense sortida en què cap 
dels agents que hi intervenim en surt beneficiat, i en la qual sí que 
n’hi ha un que en surt clarament perjudicat: la infància. Infants 
exhibits, des de ben petits, als quals se’ls acostuma a transmetre la 
idea del gran valor que té dedicar grans esforços a fer coses per 
mostrar-les, a practicar i practicar per aconseguir el reconeixement i 
la valoració dels altres… On queda el plaer de l’infant per gaudir 
d’aspectes tan importants com la música, l’expressió corporal, la 
pràctica de qualsevol esport…? Un plaer per gaudir de la seva 
creativitat plenament decidida i amb una intencionalitat i compromís 
clars. 
Potser hi ha la tendència de mantenir
 una actitud continuista i gens reflexiva respecte d’una concepció 
mercantilista i infravalorada de la infància que es va iniciar fa temps 
en determinats canals de televisió i campanyes publicitàries, en els 
quals entenen aquesta primera etapa de la vida com una gran possibilitat
 amb la qual aconseguir un benefici, en què el principal valor és la 
capacitat d’imitar accions o de fer allò que fan els adults… Infància 
exhibida i simplificada, en la qual es projecten anhels d’èxit de futur.
 Grans coneixedors de la tendresa que és capaç de generar la imatge d’un
 infant, l’exploten al màxim dels límits ètics en situacions ben 
diverses… Es crea, doncs, en l’imaginari col·lectiu de la societat una 
pressió inconscient sobre la infància, una gran dificultat per adonar-se
 del paper que tenen els infants en el present, en el seu present, en 
l’aquí i l’ara. Sovint el punt de vista dels adults es posa en el futur…
 un futur desitjat, imaginat, esperat… un futur a llarg termini… 
Aquestes expectatives de futur fan prendre decisions sobre l’educació i 
inclús la instrucció de la infància. Valors de competitivitat, de la 
necessitat de ser els millors per triomfar. 
Deixem d’exhibir els infants, recuperem les paraules de Janusz Korczak: «Els
 infants no són les persones de demà, són persones des d’avui»… valorem 
el present dels infants i permetem que visquin la infància en plenitud i
 calma, que siguin els protagonistes del seu temps. Reivindiquem la 
possibilitat de generar canvis socials a partir de l’escola; podem i 
tenim la responsabilitat de mostrar una altra infància que no 
s’exhibeix, que gaudeix del seu present. Fem-ho!

