"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dissabte, 30 de juny de 2018

Josep Rull i Lluís Puig, nous capgrossos de Terrassa.

Foto: El Món Terrassa.

Ahir es va donar el tret de sortida a la Festa Major de Terrassa, i ho va fer de manera molt emotiva al descobrir-se el nou capgròs, dos capgrossos, de la ciutat. Enguany, de manera extraordinària (només havia passat l'any del 25è aniversari en què es va fer un capgròs extra, que vaig tenir l'honor de portar, amb la imatge del constructor dels capgrossos, el terrassenc Jordi Grau) l'entitat organitzadora, el Casinet de l'Espardenya, va decidir fer cas al clamor popular, i van construir un capgròs per a cada un dels Consellers terrassencs represaliats, un a la presó (Josep Rull) i l'altre (Lluís Puig) a l'exili.

No esteu sols! Us volem a casa! Bona Festa Major Consellers! Llibertat Presos Polítics!! 

Foto: Nació Digital.





















divendres, 29 de juny de 2018

Bona Festa Major. Som-hi!!

  

Arrenca la nostra Festa Major. 
Que sonin gralles i timbals! 
Que tregui foc per la boca el nostre drac.
Que dansin gegants, bastoners i nans.

Concerts per tot arreu,
cantautors, bandes i punxa-discs,
revetlles fins no gaire tard,
carres i places a vessar.

Els castells no faltaran,
enlairant aletes al cel,
i tots plegats reivindicant
llibertat presos polítics!

dijous, 28 de juny de 2018

Un curs més que s'escapa.

"Surt de la finestra. No voldràs ser una alumna endarrerida, oi?" "Per mi perfecte!"



























Demà és el darrer dia de feina a l'escola. Els alumnes van acabar fa una setmana i ja els enyoro. Ara tinc un parell de mesos pel davant per poder descansar, viatjar i continuar aprenent i formant-me. Tinc un bon grapat de projectes interessants pel davant, començant per la Festa Major de la meva ciutat aquest cap de setmana. Bona manera d'iniciar les vacances. Espero poder compartir en aquest bloc algunes bones experiències. Espero que tots els que em llegiu gaudiu ben aviat del merescut descans laboral, i que tingueu també agradables experiències vitals durant les vacances. I si no en teniu, que us sigui lleu...

dimecres, 27 de juny de 2018

El "temazo" del dimecres. The Gramophone Allstars - "Iko Iko".


Divendres comença la Festa Major de Terrassa, que més que una festa major, es podria considerar un festival. Molts actes de tot tipus, per a totes les edats, i a dormir d'hora cada nit per no molestar als veïns. I si pot ser que la gent de Terrassa no es barregi excessivament millor.

Dels grups musicals que actuaran per la festa, no n'hi ha gaires que m'interessin, però si algun tinc ganes de veure, són els gironins The Gramophone Allstars Big Band, amb la seva barreja de soul i ritmes jamaicans i afroamericans. Un combo de gran qualitat i música ballable.

Serà el divendres a mitjanit a la Plaça Vella, centre neuràlgic de la festa, on malauradament, després d'aquest concert tot haurà acabat. En definitiva, un trunyo.

dimarts, 26 de juny de 2018

Històries de la Festa Major de Terrassa.


Aquest cap de setmana arriba una nova Festa Major de Terrassa, i els Minyons tornarem a participar-hi activament realitzant els nostres castells. Dissabte al vespre a la Plaça Vella, i diumenge al migdia al Raval de Montserrat intentarem pujar el nivell dels castells realitzats fins a dia d'avui, i si es possible encarar la "gamma extra".

Amb motiu d'aquesta cita, destacades personalitats de la ciutat han gravat uns vídeos de suport i explicant que representa per a ells la Festa Major de la nostra ciutat. Entre aquests personatges, destaquen dos Consellers del Govern de la Generalitat, el Conseller Rull, actualment empresonat a Estremera, i el Conseller Puig, exiliat a Bèlgica. Dos terrassencs il·lustres i molt aficionats als castells.

Per als Minyons aquesta Festa Major també serà una mica més especial, sabent que tenim a dos seguidors lluny de casa. Va per vosaltres!


diumenge, 24 de juny de 2018

Sant Joan a Valls. Diada Nacional dels Països Catalans.

La Plaça del Blat reclamant la llibertat dels presos polítics (Foto: elnacional.cat).
Enguany, un any més, he anat a celebrar la diada de Sant Joan a Valls, coincidint amb la Festa Major del poble. Una de les més tradicionals del país, i estretament lligada als castells i als seus xiquets. Enguany ha estat especialment lluïda i reivindicativa. La plaça del Blat s'ha omplert de banderes, llaços grocs i pancartes per reclamar la llibertat dels presos polítics, i a l'inici de la diada castellera una banda musical ha interpretat l'himne nacional i s'han alçat milers de banderoles amb el missatge "estem amb vosaltres". Pell de gallina.

Pel que fa als castells, s'ha viscut una jornada excepcional, sobretot per la banda de la Colla Vella que ha excel·lit amb un repertori mai vist en aquesta diada: 5d9f, 4d9fp, 3d9f i 4d9f simultanis, i pilar de 7 amb folre. Per la seva banda, la Colla Joves ha ofert un 3d9f, un 2d8 carregat, 5d8, i pilar de 7 amb folre carregat. Destacar la consecució de dos castells de nou pisos simultanis per part de la Vella. Una gesta que només els Castellers de Vilafranca s'havien atrevit a portar a plaça, fa ja 17 anys a la diada de Sant Ramon.

4d9f i 3d9f simultanis de la Colla Vella dels Xiquets de Valls (Foto: Nació Digital).


2d8 carregat per la Colla Joves Xiquets de Valls.

Plaça del Blat després d'un concert-vermut.


Els gegants de la vila en plena exhibició davant l'ajuntament.

divendres, 22 de juny de 2018

No ens cansarem de cridar contra la injustícia: Llibertat Presos Polítics!!


Emotiu homenatge als presos polítics al Polònia d'ahir que tancava la temporada abans de les vacances d'estiu, amb una aparició dels presos polítics catalans que han estat desapareguts durant moltes setmanes. Esperem que aviat puguin tornar a fer broma amb aquests personatges, senyal que ja seran al carrer i s'haurà acabat el malson.

Llibertat i República!!

dijous, 21 de juny de 2018

Solstici d'estiu.


Vídeo molt didàctic de l'equip metereològic del diari Ara sobre el solstici d'estiu. Resum: vigileu molt amb els rajos solars aquests dies, i fixeu-vos que la vostra ombra és més curta que mai.

dimecres, 20 de juny de 2018

El "temazo" del dimecres. Código Neurótico - "Radio Libre".


Tal dia com avui del 1983 Catalunya Radio feia la seva primera emissió per les ones radiofòniques. L'any següent iniciava les seves emissions una altra emissora encara en actiu, Radio La Mina, que aquests dies està fent una campanya per cercar suports econòmics per continuar emetent des de la indepenència i la llibertat d'opinió.

El 1994 el grup punk terrassenc Código Neurótico publicava l'àlbum "Colores de Guerra" on incloïa el tema "Radio Libre" que podrien perfectament haver dedicat a Radio La Mina.

dimarts, 19 de juny de 2018

Quan fan exactament allò que els demanes, però no allò que vols.


Divertidíssim vídeo viral, gravat a algun país sud-americà o centre-americà. Un d'aquests que treuen els de Zona Zapping amb canalla que et treuen un somriure.

dilluns, 18 de juny de 2018

My Guinness!!


Auxili!! És d'algú aquest gos què em persegueix? Podrien llençar-li una salsitxa o un tros de fuet a veure si deixa de perseguir-me? Ja fa estona que corro i encara el sento al meu darrera. Com es pot deixar a una bèstia tan grossa deslligada i sense morrió? Si no fos perquè m'agrada tant la cervesa ja li hagués entaforat l'ampolla al cap a aquest quisso pollós! Però és una Guinness saben. No he vessat ni una gota i espero que l'animal es cansi abans no me'n vessi cap. Ha, no em coneix aquest babau. Tinc cames d'atleta jo i em queden forces per córrer una marató sencera. El problema és que se m'acabarà escalfant la meva Guinness i això no ho puc consentir. Em sembla que entraré en alguna botiga per despitar al gos pesat aquest. Deu ser d'una raça ben estranya perquè no n'havia vist mai cap de tan gros, ni tan pelut. Ai mira, un policia allà. Senyor policia, pot fer el favor de dir-li a aquest gos pesat que deixi de perseguir-me??!! Tinc molta set jo...

Aquesta és la meva humil participació als Relats conjunts del mes de juny.

diumenge, 17 de juny de 2018

Els Miserables.


Ahir al vespre vaig anar a Mataró per veure l'obra Els Miserables, basada en el popular llibre de l'escriptor francès Victor Hugo, representada per la companyia del Centre Catòlic de Mataró, a la Sala Cabanyes. Hi participava en un paper destacat un vell amic, el Mia Castellví, mataroní il·lustre i capgròs des dels inicis. Entre l'elenc d'actors, tots amateurs, hi havia algun casteller mataroní més, i evidentment, quasi tots eren d'aquesta localitat maresmenca.

Tot i que no sóc un gran amant dels musicals, i menys de musicals amb un punt romàntic, he de reconèixer que ho vaig passar força bé durant les gairebé tres hores que durava la funció. La companyia ha aconseguit un espectacle rodó que té poc a envejar als espectacles professionals que es puguin veure a la capital. Bons actors, grans cantants, música en directe amb una banda de més de deu músics, una escenografia molt aconseguida i una magnífica il·luminació i efectes de so. Vaja, un senyor espectacle.

De fet, crec que han omplert pràcticament cada funció amb 400 persones i han hagut d'afegir-ne alguna que no estava prevista al principi. I segons vaig poder sentir és possible que hi tornin al setembre. Si no us fa mandra agafar el cotxe i desplaçar-vos per veure teatre, us la recomano de totes totes.





dissabte, 16 de juny de 2018

La nova feina de Mariano Rajoy.


Els aficionats del Valladolid que l'altre dia es van desplaçar fins a Sòria per animar al seu equip en la darrera ronda de la fase d'ascens a 1a divisió, van descobrir la nova ocupació de l'expresident del govern, Mariano Rajoy. Tot i que l'home, membre de l'equip de seguretat privada del club, va intentar passar desapercebut dins de l'estadi, els vallisoletans no van tenir cap dubte i el van delatar cantant-li cançons amb el seu nom i fent-lo botar amb ells. S'ha de dir que el Mariano va respondre com en ell és habitual amb sentit de l'humor i complicitat. Uns catxondos aquests pucelans...

divendres, 15 de juny de 2018

Pau-Marí Klose: "El rendiment dels estudiants millora quan al centre, o a l’aula, hi ha un percentatge elevat d'estudiants que provenen d’entorns afavorits".

Pau-Marí Klose (Foto: Albert Hernández).

Molt interessant l'entrevista de l'Albert Hernández, del Nació Digital, al Doctor en Sociologia per la Universitat Autònoma de Madrid, l'eivissenc Pau-Marí Klose. Descriu la dramàtica situació de pobresa en que es troba un elevat percentatge d'infants, que afecta no solament la seva salut (física i mental), sinó també el seu rendiment acadèmic i les seves possibilitats de reeixir en la vida adulta. La segregació escolar, apunta, és un altre element clau per a la cronificació d'aquesta situació.

La pobresa infantil es cronifica a Catalunya. Un estudi de Save the Children detalla un augment d'un 23% entre 2013 i 2015, a més d'una altra dada esfereïdora d'Unicef: l'Estat té 2,2 milions de nens amb pobresa relativa. El Doctor en Sociologia per la Universitat Autònoma de Madrid (UAM), Pau Marí-Klose (Eivissa, 1972), un expert en la matèria i estudiós del cas amb diverses investigacions, avisa el que s'exposa la societat amb aquest fenomen. Una situació que "se la troben els nens sense ser-ne responsables" i la situació catalana és "bastant dolenta" respecte a Europa. 
- Què fa que Catalunya estigui en una situació "bastant dolenta" respecte a Europa?
- Bàsicament per dos motius fonamentals: el mercat de treball, que està molt dualitzat. Les famílies més joves acostumen a tenir situacions laborals més precàries. I l’altre, l’estat del benestar, que té un impacte reductor de pobresa molt important en edats avançades, però no en d’altres com en el cas del infants. Si no existissin les pensions, la majoria de la gent estaria en situació de pobresa.
 
- Per tant, s’hauria d’impulsar una mena d’ajuda per als infants?  

- A d’altres països d’Europa, del centre i del nord, l’impacte reductor que té l’estat del benestar és equiparable i aquí no ho és. Bàsicament, perquè la composició de la despesa social se sustenta en, el que s’anomena, programes contributius: es rep en funció de les cotitzacions realitzades. La despesa pública se l’emporten, bàsicament, les pensions, les prestacions d’atur i polítiques que estan molt més desenvolupades com ajudes a famílies i nens. Aquí no és així, perquè són insignificants. Tenen una cobertura molt baixa, per exemple, les transferències per fills a càrrec només es donen a casos que siguin molt, molt pobres i es donen pocs diners, 280 i 290 euros l’any.
 
- Aquesta xifra té alguna influència per minvar l’impacte?

- No té cap mena d’impacte. Només es reduiria set punts la pobresa, en cas que no hi hagués estat del benestar. En aquest sentit, redueixen més la pobresa les pensions en la pobresa infantil, perquè en alguns casos hi ha un avi convivim amb els infants, que les ajudes específiques amb nens. Això és una anomalia. Tenim molt subdesenvolupat aquest aspecte de l’estat del benestar.
 
- Podria fer una fotografia de la situació d’aquí a 10 o 15 anys, si no s’hi posa remei.

- És difícil fer fotografies a llarg termini, els sociòlegs no estem per fer pronòstics. Pot variar la situació en el mercat del treball. En els últims anys, per exemple, s’ha començat a parlar, per primera vegada,  de rendes garantides i de polítiques que poden acabar beneficiant aquests infants. Però sí és veritat que tenim constància que la pobresa infantil té incidència sobre dinàmiques educatives, les capacitats es ressenten per alguns grups socials i poden veure perjudicades les seves oportunitats posterior al llarg de la vida com ara fracassen més, abandonen els estudis, ... Tot aquest procés pot incrementar, a llarg termini, les desigualtats.

- Quan es podran veure aquests efectes que comenta?

- Les situacions que es viuen en la infància tenen un efecte corrosiu que es fa notar cinc, deu o inclús molts més anys endavant. Hi ha estudis a la Gran Bretanya que apunten que haver estat pobre durant la infància redueix l’esperança de vida. La pobresa infantil deixa cicatrius que no acaben de curar mai i es poden tornar a obrir en una nova crisi. Per això és tan important tractar-ho ara i així quan afrontem la propera crisi, no ens trobem que no hem resolt les situacions que condueixen aquesta desigualtat. Cal tenir en compte que estem sortint pitjor del que vam entrar.

- Com afecta la pobresa infantil als companys d'aula o del centre que ho veuen?
- No conec recerca que en parli d'efectes directes. N'hi ha molta que mostra els efectes que provoca la concentració d'alumnes de perfils socials desfavorits en els centres i són afectacions del rendiment del conjunt de l'alumnat. Quan els estudiants són segregats, ja sigui per causes residencials, perquè assisteixen a diferents escoles o perquè són canalitzats a diferents aules o itineraris formatius dintre dels mateixos centres, els seus resultats empitjoren. És el que s’anomena també  hipòtesi de la “doble amenaça”, perquè suggereix que els infants de famílies desfavorides enfronten dificultats derivades de les condicions que troben a casa i de les circumstàncies socials que impera al seu centre educatiu. En centres fortament segregats, els equips docents han de fer front a situacions derivades de les desavantatges socials de l'alumnat, el que complica la seva feina i els treu temps per activitats estrictament pedagògiques.

- Precisament, un informe de PISA apunta que a l'Estat els professors més qualificats exerceixen a les escoles més avantatjades.
- El rendiment dels estudiants millora quan al centre, o a l’aula, hi ha un percentatge elevat d'estudiants que provenen d’entorns afavorits, inclús controlant per l’efecte d’altres característiques socioeconòmiques. Les escoles amb concentracions elevades d’aquests perfils tendeixen a presentar avantatges contextuals: atrauen els professors més motivats i capacitats quan aquests tenen marge per triar el centre, treballen amb famílies més conscients del valor de l’educació i més disposades a col·laborar amb les escoles, han de gestionar habitualment nivells més baixos de conflictivitat i problemes disciplinaris, i gaudeixen, en general, de climes escolars més favorables per a l’aprenentatge. La clau del bon funcionament són les xarxes de sociabilitat que s’estableixen a l‘espai escolar, que influeixen sobre els processos de conformació de compromisos i disposicions proeducatius  primerament dels estudiants, les seves famílies i els equips docents. Aquests compromisos i disposicions es contagien i esdevenen marcs de rellevància significatius, experimentats com a normals entre tots els individus.  

- Afecta a les relacions entre els nanos la pobresa i pot suposar que hi hagi casos de marginació, bullying, etc.
- Encara que la recerca sobre el tema és limitada, és cert que la pobresa es continua percebent com un estigma. Com a tal, pot fomentar situacions de marginació i assetjament. Sí sabem que l'assetjament escolar és més comú a països amb més desigualtat, però no hi ha recerca concloent sobre la relació entre bullying i estatus socioeconòmics.

dimecres, 13 de juny de 2018

El "temazo" del dimecres. La Mulata - "Però".


El passat dissabte vaig estar fent castells a Súria, en la diada de 10è aniversari de la colla local, els Salats de Súria. Acabada l'actuació, un grup manresà de batucada ens va portar en cercavila, parant en uns quants bars locals, fins al local dels suriencs. Allà vam sopar amb els castellers locals i uns quants dels Tirallongues de Manresa, padrins dels Salats com els Minyons. Ben sopat vam anar al pavelló municipal on hi havia concert amb els terrassencs Doctor Prats, que ja fa un parell d'anys que ho peten molt i que tenen molts concerts arreu del territori català, i un nou descobriment, La Mulata, un combo a mig camí dels ritmes llatins i l'ska-reggae. Molt interessants. Aquest videoclip és una col·laboració, precisament, amb els Doctor Prats.

dimarts, 12 de juny de 2018

120è aniversari de la proclamació d'independència de Filipines.


Avui es commemora el 120è aniversari de la proclamació d'independència de Filipines, colònia espanyola fins a l'any 1898. Al 2015 vaig viatjar-hi amb uns col·legues i vaig descobrir un país meravellós amb gent molt amable i agradable. Us el recomano. 

Oi tant que es pot!!

Independència i República!!







 

dilluns, 11 de juny de 2018

Acció contra la comissaria de la policia nacional espanyola.

Foto: Nacio Digital.
Aquesta nit, la comissaria de la policia nacional espanyola a Terrassa ha estat decorada amb pintura groga, el color que reivindica l'alliberament dels presos polítics catalans. Operaris de la brigada de l'ajuntament s'han esmerçat a esborrar les pintades pel matí, i des de l'ajuntament sociata s'ha emès un comunicat condemnant l'acció considerant-lo un "atac a la convivència"... personalment crec que un atac a la convivència va ser les càrregues i pallisses de la policia espanyola als pacífics catalans que vam anar a votar l'1O, o empresonar a polítics innocents per les seves idees. Això sí que genera tensió social i odi.

Visca els CDR terrassencs i Visca la República Catalana!!

Llibertat Presos Polítics!!


Foto: Diari de Terrassa.


Foto: Terrassa Digital.

dissabte, 9 de juny de 2018

Tenim tant per apredre dels finlandesos (en matèria educativa).

Foto: Sandra Vicente.

(Entrevista al mestre finlandès Pekka Tukonen per al Diari de l'Educació).

Finlàndia és coneguda i reconeguda com un referent en innovació i qualitat educativa: la formació dels seus mestres, els seus programes exportats arreu per a combatre l’assetjament i el compromís social de les seves administracions l’han convertida en un exemple per aquells centres que cerquen una renovació pedagògica. Però “tota aquesta fama contrasta amb uns resultats a PISA que van baixant”, explica Pekka Tukonen. És mestre i director de l’escola Saunakallio, a la localitat finlandesa de Järvenpää. Aquest docent, que parla perfectament català degut a la seva experiència de set anys en una escola de Sant Cugat del Vallès, diu no estar preocupat per aquesta prova: “cada cop ens concentrem menys en els continguts tradicionals que se’ns pregunta en aquests exàmens i ens focalitzem en aspectes emocionals que també formen part de l’entorn dels infants”.
Tukonen visita Barcelona arran del Prem Docent, una jornada de reflexió celebrada a l’escola gracienca El Nou Patufet sobre innovació educativa, que va comptar amb la veu d’experts i referents com el mestre finlandès per a abordar els reptes de la nova pedagogia. En una entrevista en la que se’ns uneix el director del centre, Francesc Granada, parlem sobre els aspectes que fan de Finlàndia un referent educatiu.
Fa tres anys vas concedir una entrevista al Diari de l’Educació en què parlaves del gran compromís i formació dels mestres com a clau de l’èxit de l’educació Finlandesa. Ara, a Catalunya, tenim manca de mestres a secundària i, en conseqüència, el proper curs la borsa d’interins estarà oberta també per aquells que no tinguin el màster en formació del professorat
La formació inicial dels mestres és molt important a Finlàndia: tots els docents tenen una llicenciatura i, després, estudien magisteri. Aquesta és la base de l’èxit que hem tingut. Sense formació, la confiança que es deposita en els mestres no existiria i aquesta és clau pel sistema educatiu. No tenim inspeccions d’educació des de fa moltíssims anys, perquè confiem en la tasca dels mestres i ens controlem entre nosaltres: fem avaluacions a nivell municipal i estadístiques a nivell estatal.
Un dels problemes que té l’educació catalana i espanyola, a banda que és una professió que no compta amb un gran reconeixement social, és que no té un camí clar. Renoveu massa sovint el currículum: cada cop que hi ha canvis polítics es canvia la llei d’educació i no pot ser que la política afecti tant el que passa dins l’aula. I, a més, cada canvi de llei no defineix una direcció clara, sinó que la difumina i hi ha un rumb massa variant.
Vas estar set anys treballant de mestre a una escola privada de Sant Cugat i ara fa 10 anys que ets director d’un centre en una zona d’un nivell socioeconòmic baix.
M’agradava bastant el centre, tot i ser totalment privada, que és un model d’escola que divergeix completament del centre en el que treballo a Finlàndia. Però s’ha de dir que les diferències entre centres en funció de la renda de la zona a Finlàndia no són tan grans com les que hi ha a Catalunya. Des de fa 3 anys comptem amb un projecte nacional que dóna més recursos a les escoles que estan en zones marginades.
Però, compte, perquè quan jo dic ‘marginades’ no té el mateix significat que si ho digués en context català: vosaltres teniu uns extrems molt separats. L’escola on jo estic és de les que rep més ajudes estatals i això es tradueix en que, per exemple, en lloc de tenir dos assistents d’aula, que seria el normal, nosaltres en tenim sis.
Es tracta d’un projecte que ens ha anat molt bé, perquè tenim més recursos personals i materials que ens ajuden a pagar la formació continuada dels mestres. Però encara que tinguem aquest suport, les diferències socials a Finlàndia van augmentant: tot i que l’economia finesa va molt bé i l’atur en general baixa, el nostre barri té una taxa d’atur que triplica la mitjana. Tenim moltes famílies en risc d’exclusió i aquesta situació afecta els nanos.
Com és l’escola pública finlandesa en comparació a la catalana?
Totes les escoles compten amb un nivell alt, fet que fa que normalment les famílies decideixin portar els fills a les escoles públiques més properes a casa seva. Independentment de la zona en la que visquis. Això és una mostra de confiança cap a la pública brutal.
Un dels aspectes que fa de Finlàndia un referent és la seva lluita contra el bullying. Com ha evolucionat des del programa KiVa?
Moltes escoles d’arreu del món estan implementant KiVa, que és un programa (també traduït al castellà) que va molt bé per a solucionar el bullying, però que té un problema: no té en compte que l’assetjament no és només cosa dels alumnes que estan enfrontats de manera activa, sinó que tota l’aula, tot el centre té un problema. Per això estem treballant en un programa més avançat que ens permet treballar des de la prevenció, amb tot el grup, a través de la psicologia positiva per a evitar que s’arribi a aquestes situacions greus.
Per fer això, la cooperació i participació de tota la comunitat del centre és imprescindible: tenim uns mestres i unes famílies molt implicades que lluiten per a la bona convivència en les aules. Tot aquest treball fa que l’atenció cap els alumnes millori i que estar a l’escola no sigui només un tràmit.
Això nota en aspectes com l’abandonament escolar, per exemple?
Efectivament. Per començar, cal entendre que quan es parla d’abandonament escolar aquí s’entén l’abandonament de l’ESO. Per nosaltres abandonament escolar es dóna a la formació professional, perquè el 99,7% d’alumnes acaben la secundària. Si no la finalitzen passats nou anys, tenen un desè curs, en el que poden recuperar les assignatures suspeses des d’un ensenyament molt més pràctic: es fan tallers i projectes que els ajuden a superar matèries com llengua o ciències mentre s’especialitzen en allò que els interessi: art, música, educació física, mecànica…
L’aprenentatge per projectes s’aplica només a aquest ‘desè curs’ o és per a totes les etapes educatives?
Treballem bastant per projectes des d’una perspectiva transversal. En el nostre cas, tota l’escola treballa una o dues setmanes un tema en concret a través d’entrevistes, presentacions a Internet, dibuixos o projectes artístics. Això és fa així, gràcies a que tenim un currículum amb menys continguts però per ser estudiats amb més profunditat. Aquesta és una mesura que, en teoria va bé si els alumnes estan motivats i ho fan bé.
S’ha donat més llibertat als alumnes i se’ls exigeix més autonomia, però aquesta llibertat no és igualment bona per a tots: donar un full en blanc a certs alumnes per a que pensin què volen fer, que facin els plànols, pensin els materials… Hi ha alumnes, sobretot els d’educació especial, que necessiten que els estiguis molt a sobre i que sí requereixen un currículum més marcat.
Consideres que aquest currículum flexible no és adequat pels alumnes amb necessitats educatives especials?
En el nostre cas, com que tenim molts assistents d’aula, poden treballar amb calma per a guiar els nanos amb necessitats especials. Intentem tenir sempre un enfocament inclusiu: tenim dues aules específiques d’educació especial però la major part del temps els nens i nenes estan integrats amb la resta d’alumnes. Per cada nano d’educació especial tracem un camí específic per a les coses que no pot fer amb el grup gran, sempre intentant que no hi hagi massa canvis de grup ni de mestres. Els pensem individualment i això fa que s’aconsegueixi la integració. Per exemple, si els observes durant l’educació física, una assignatura en la que acostumen a estar tots junts, no sabries diferenciar quins són els nanos amb necessitats especials.
Totes les escoles tenen aquesta política d’inclusió?
Es fa a tot arreu: encara es conserven escoles d’educació especial, però cada cop n’hi ha menys. El nostre municipi,  Järvenpää, té 42.000 habitants i 12 escoles, de les quals una és d’educació especial amb només 70 alumnes. Han de ser casos molt complicats per a que estiguin en aquests centres, la nostra política és la de la integració total.
Per això donem molta importància a l’educació emocional. Jo, com a director, estic molt pels passadissos, parlant amb els alumnes i, amb el suport de l’equip psicopedagògic, intentem analitzar i ajudar aquells qui necessiten més suport. És una tasca que demana molta constància perquè pensa que el caràcter del nord no té res a veure amb el mediterrani: som molt introvertits i tenim molts nanos que no expressen el que pensen i senten.
L’educació emocional a Finlàndia ha millorat molt des que jo era petit: abans ens centraven més a aprendre temaris tradicionals, però avio en dia ens concentrem més en tractar les emocions i els aspectes socials que també són part de l’entorn dels nens. Ja no ens concentrem tant en el que ens pregunten a PISA; de fet, els nostres resultats estan baixant. Hi ha molts mestres que no es fixen en els resultats, però sí que n’hi ha d’altres als que els preocupa que deixem de banda els coneixements més tradicionals.
[En aquest moment de l’entrevista, s’uneix a la conversa el director del centre El Nou Patufet, Francesc Granada] De fet, aquesta renovació pedagògica era el centre de la jornada Prem Docent
P. Tukonen: Hem d’aconseguir que els mestres tinguin motivació per a fer la seva feina de manera positiva i amb energia. No caure en la rutina, perquè els nanos se n’adonen de seguida. La frase que més odio és la d’un mestre que diu “Jo només treballo en aquest centre”. Aquest ‘només’ em posa negre, és com si diguessis que treballes en una fàbrica.
Què fa falta per a aconseguir la motivació dels mestres?
F. Granada: Necessitem més formació continuada pels docents, així com un període de descans que es pugui usar per a fer recerca, conèixer altres mestres, centres i experiències. Hem de mantenir fresc el mite original i reconnectar amb el per què ens van fer mestres. Això és indispensable per a continuar al peu del canó. La rutina desgasta aquesta certesa, però quan es recupera, els ulls ens brillen diferent. Això faria que l’educació tingués també més prestigi social.
P. Tukonen: Aquest és un dels temes que em va sorprendre més treballant a Catalunya: que als mestres no se’ls tingui en consideració. A Finlàndia l’educació compta amb molt prestigi, de fet les carreres amb més nota per entrar a la universitat són les de medecina, dret i després la de magisteri.

divendres, 8 de juny de 2018

Coses de canalla.


He vist aquest vídeo al programa de TV3 Zona Zapping i em pixava de riure tot sol a casa. La canalla sempre té sortides que et treuen un somriure, per molt estressat o enfadat que un estigui.

dijous, 7 de juny de 2018

Un espanyol de dretes és el que més s'asembla a un espanyol d'ultradreta.





















S'ha fet públic el nou govern del "socialista" Pedro Sánchez. Si algú s'havia fet algun tipus d'il·lusió que es produís un canvi de rumb respecte al govern sortint, ha quedat clar amb la tria de ministres que això serà pràcticament impossible. Hi ha noms que fan venir basques només de sentir-los i que no auguren res de bo pel que fa a la resolució del conflicte català. Això sí, carteres ministerials per un tub, que la casa és gran!

dimecres, 6 de juny de 2018

El "temazo" del dimecres. Inadaptats - "Presos".


Els Inadaptats, de Vilafranca del Penedès, van ser uns dels grups de música metal-oi-hardcore més reconeguts de l'escena catalana de finals del segle 20 i principis del 21. Van debutar amb l'àlbum "Crítica Social" l'any 1992, i de seguida es van prodigar en concerts i festivals per mil i una causes: independentisme, comunisme, okupes, antimilitars, antiracistes... Aquest tema era una clara picada d'ullet als presos polítics bascos, tot i que la lletra pren actualitat amb la situació actual. Avui seria més correcte cridar "presos al carrer, justícia i llibertat!".

dimarts, 5 de juny de 2018

David Bueno: "El que no s’aprèn a primer, s’aprendrà a segon: anar amb calma no és perdre temps, és respectar el ritme del cervell".

David Bueno, genetista i divulgador sobre neurociència i educació.

Li enviaré aquesta entrevista al nou Conseller d'Ensenyament, a veure si anem canviant una mica aquest model educatiu desfasat i ancorat en models anacrònics basats en omplir els caps dels infants de coneixements inútils que acaben oblidant-se.

Tothom ha sentit o pronunciat alguna vegada la frase “els nens són com esponges”, però fins a quin punt és correcta aquesta afirmació? Que les criatures en la primera infància assimilen millor certs estímuls és cert, però podem concórrer en el risc de sobreestimular-los? Els nens més menuts també s’estressen i els adults han de saber adaptar-se al seu ritme; perquè cada cervell és únic i únic serà també el pas de cadascú per l’aprenentatge. I del paper -protagònic- del cervell en aquest periple per l’educació en parlem amb el genetista David Bueno, abans de la seva xerrada al 28è Forum Local d’Educació: El valor de l’educació 0-3. 

Què fa que els nens siguin tan absorbents als coneixements i costums?
En aquestes edats, el que fa el cervell és adaptar-se a l’ambient extern, sobretot a l’ambient social. És una etapa en la que es fan connexions que canvien físicament l’estructura del cervell per tal d’adaptar el comportament a l’ambient en el què es viu. Aquesta és una de les fites més importants del cervell perquè allà on es viu de petit, tradicionalment, era on es vivia tota la vida. Ara viatgem i ens traslladem, però com a espècie, durant centenars de milers d’anys, moríem on naixíem i, per tant, el que més ràpid s’adaptava al seu ambient, era el que més possibilitats de sobreviure, biològicament, tenia.
En aquesta etapa condiciona l’estructura del cervell i, per tant, el comportament que tindrà la persona durant tota la seva vida. Un infant que neix en un ambient d’alta conflictivitat serà més impulsiu, ja que en un ambient en el que hi ha amenaces, s’ha de respondre sense pensar, perquè si no, no sobrevius. Encara que tot és reconduïble, perquè el cervell sempre és plàstic, el que s’aprèn instintivament en les primeres etapes de la vida en una tarda, pot requerir d’anys amb el suport de psicòlegs per a ser canviat.

I quin paper juga la bressol en aquesta etapa?
La petita infància és el moment en que es basteixen les bases dels aprenentatges posteriors i, per tant, ens cal generar un ambient enriquidor. I dic això, perquè tot i que és una etapa en la que s’aprenen moltes coses importants, mai no seran coneixements que es podran enumerar en un futur. I és que ningú no recorda res abans dels tres anys, per tant, no cal atapeir-los d’ensenyances sinó proporcionar-los un espai en el que puguin explorar lliurement, on tinguin jocs, accés a la natura, contes…i relacions socials amb els companys. I aquí ve la gràcia de l’escola bressol.
L’escolarització és clau en aquesta etapa per a posar-los en contacte amb nens i nenes de la seva edat, en un ambient en el que tinguin llibres, cançons i art a l’abast. Que puguin explorar què és la pintura, el fang o la música. Que toquin un instrument o repiquin contra el terra encara que no segueixin cap ritme perquè encara que ens pugui semblar un entreteniment, aquestes descobertes estan augmentant les connexions del cervell. I com més connexions tingui, més adaptables seran en un futur i més coneixements podran atresorar quan arribi el moment.

Es pot arribar a una sobreestimulació?
És clar, i s’ha d’evitar perquè porta a l’estrès, que és la resposta que dóna el cervell quan li demanem més del que pot fer, ja que ho percep com una amenaça. Si una criatura s’estressa ho manifestarà, segurament, de manera diferent a la d’un adult: estarà més irascible i més apàtic, tant que es tancarà en sí mateix.
Per tant, de tant voler ensenyar-los, acabem generant un rebuig: no és el moment de farcir-los, sinó de donar-los elements per a que siguin ells mateixos els qui ho explorin. Pensa que quan descobreixes per tu mateix mai et sobreestimules, perquè quan arribes al teu límit ho deixes estar.

Com afecta al desenvolupament neuronal la socialització en aquesta primera infància?
Si et quedes tancat tota la infància en una família amb una cultura concreta després et costarà molt més assimilar la diversitat amb la que, segur, hauràs de conviure. Si t’eduques amb ella, per contra, la barreja és completament assumible. Però això no vol dir que calgui estar vuit hores a la bressol, no hauria de ser un aparcament pels nens. Sé que de vegades no hi ha massa remei, degut a la feina dels pares i mares…i és precisament per la manca d’estímuls que hi ha sovint a la llar (no per falta de voluntat, sinó per qüestions de conciliació), que la bressol és insubstituïble.

I els qui decideixen escolaritzar els seus fills a casa en aquesta etapa, què haurien de tenir en compte?
Que no deixin mai de banda l’exploració: no cal explicar-los grans coses ni estar a sobre tota l’estona. Sovint els elements més quotidians poden ser una gran font d’estímul, ja que per a ells els objectes mundans ja són nous i especials. També cal donar molta importància a sortir, perquè estar a casa no vol dir quedar-se a casa. S’ha d’anar un parell d’hores cada dia a passar una estona amb nens de la seva edat, encara que no interactuïn massa en aquestes edats estan junts i aprenen els uns dels altres perquè s’observen.

La bressol i l’educació infantil són etapes molt manipulatives i lliures. Com és el salt a la Primària en la que, de cop, ja hi ha uns coneixements estipulats per a aprendre?
El que s’ha de solucionar, clarament, són els canvis d’etapa. Són massa bruscos i el cervell no fa un canvi tan gran en un estiu com el que suposa passar de P5 a Primària, sinó que ho fa de manera progressiva. Estaria bé que els últims mesos d’Infantil i els primers de Primària comencessin a canviar la dinàmica de paulatinament. Amb calma, que la vida és molt llarga i hi ha molt de temps per aprendre: el que no s’aprèn a primer, s’aprendrà a segon. I si no, a tercer.
L’aprenentatge a la infància s’ha de prendre amb calma, perquè d’altra manera només s’entorpeix el cervell. Adaptar-nos al ritme de cada infant no suposa perdre temps, al contrari, és guanyar-lo.

Costa respectar aquests ritmes amb currículums que complir…
Som cartesians per naturalesa: ens agrada classificar les coses, però l’educació hauria de ser més flexible. Tota la llibertat que es té fins a P5, quan cada alumne avança al seu ritme s’hauria de mantenir fins al batxillerat. Si no s’aprèn a llegir amb cinc anys, ho faran amb sis i no passa res. Precisament, fent les transicions més harmòniques donem temps als alumnes que encara no hagin madurat per a que ho facin. I als que ja han assolit aquests coneixements, els donem espai per a que els assentin.

Es considera que l’etapa clau per als aprenentatges com llegir o començar a entendre conceptes més abstractes és la dels 4 als 7 anys. És així?
Sí, és una etapa clau, però també és àmplia. El currículum preveu començar a llegir als cinc anys perquè quan s’arribi a Primària ja es pugui seguir una mica el ritme. Però llegir és molt exigent pel cervell, perquè necessites tenir les zones lingüístiques prou madures. La major part d’infants a aquestes edats ja les tenen, però no tots. Hem de tenir en compte que el cervell madura per imitació i assaig i error. Els qui venen de famílies on es parla entre els membres i s’escolta la criatura, ja han madurat. Però hi ha llars en les que la comunicació es fa a partir de paraules aïllades: “seu”, “menja”, “calla”, “dorm”… En aquests casos, més que no pas forçar a aprendre a llegir, és molt més útil dedicar un any a parlar: que els menuts s’expressin, que escoltin els adults parlar.
A més, per llegir també cal haver madurat les zones d’abstracció, perquè el llenguatge és abstracte: d’un palet vertical amb tres pals horitzontals en diem E, però aquesta grafia per si mateixa no vol dir res. I el 40% de nens de cinc anys no ha començat a madurar això encara i, fins que això no passi, no val la pena ensenyar a llegir.
No importa l’edat a la que es comenci a llegir -bé, potser si als set anys encara no n’ha aprés hauríem de controlar-ho. L’important és que quan comencin ho facin perquè el seu cervell els ho demana, perquè ho fan per gust. Si no, sentiran que llegir és una obligació i quan siguin adolescents voldrem que es llegeixin els grans clàssics de la literatura i que, a més, facin cara de passar-s’ho bé.

A nivell neurològic, què passa quan imposem un coneixement?
Si imposem quelcom, la persona no ho veurà com un coneixement útil i el més normal és que no ho aprengui. Podrà reproduir-ho durant uns dies, fins que superi una prova, però després ho oblidarà absolutament. I això és una llàstima perquè es poden deixar enrere coses que poden ser útils. Però el pitjor és que s’acaba relacionant l’aprendre a moments d’incomoditat, de temor. De por a que si no ho aprenc em renyaran, a suspendre o a, si s’és més petit, que els reis et portin carbó.
Això és molt perillós perquè estem formant persones que associaran el canvi, la transformació i l’aprenentatge a sensacions incòmodes. I amb això els estem restant qualitat de vida perquè sempre hauran d’aprendre coses noves per a poder adaptar-se a la vida i al canvi social.

I doncs, com s’incentiva l’aprenentatge?
A través del plaer. L’incentiu més gran que tenim és sentir plaer: qualsevol actitud biològicament associada a la supervivència ens és recompensada pel cervell en forma de plaer, com quan mengem o ens reproduïm. I quan aprenem coses també podem notar plaer, ja que és un incentiu pel progrés, que també és necessari per l’espècie humana. Això no només s’aconsegueix respectant els ritmes del seu aprenentatge, sinó proposant-los reptes.
Aprendre no ha de ser una imposició, sinó fruit d’una circumstància interessant en la que s’hagin de buscar elements nous per a resoldre una situació. Així, deixar de jugar per a posar-se a treballar no serà tan difícil, no dic que sigui divertit, però…

Així, què en penses dels deures?
Suposant que se n’hagin de posar (no entraré en la disquisició de si calen o no), han de ser activitats absolutament diferents de les que es fan a l’escola, perquè d’altra manera seria portar l’escola a casa. Llar i aula han de ser espais diferents, per tant, les tasques que es manen fer a casa han de ser absolutament diferents de les de l’escola. I han de ser lúdiques: si no són jocs, més val no fer-ho. Tornem a l’aprenentatge per imposició: quan surten del centre volen divertir-se i és normal. Així que els hem de proposar un esbargiment que, a més, els enriqueixi.

dilluns, 4 de juny de 2018

Un dijous de Patum.


Aquest dijous vaig pujar a La Patum com ja és tradició. Hi vaig trobar a uns quants vells amics, coneguts i saludats, com de costum. Enguany m'ho vaig prendre amb calma i no vaig entrar a la plaça de Sant Pere fins la tercera ronda de balls, just quan arrencava l'àliga. La veritat és que no recordava haver estat mai tan tranquil i a gust. Potser és perquè em falla la memòria, però també pot ser que hagi passat una mica la fal·lera post nominació de festa Patrimoni Immaterial de la Humanitat, i la cosa s'ha relaxat una mica. Vaig estar tan genial que em vaig decidir a entrar a dins la plaça amb el segon salt de plens que va anar de meravella, i vaig poder acompanyar a un novell, l'Adrià, sense patiments. Després dels tirabolts vam tornar a Terrassa, i enguany, per primera vegada que jo recordi, els mossos no em van parar per bufar. Vaig parar on tenien el control, vaig saludar amb un bona nit i em va dir que continués. Suposo que no hagués donat, però algunes cerveses m'havia begut al llarg de la nit. No crec que suficients com per donar positiu després d'haver deixat de beure'n un parell d'hores abans de marxar i haver-me menjat un parell de Donuts de xocolata per fer base.

 







dissabte, 2 de juny de 2018

Unes rises amb "Eugenia" Dolores de Cospedal (Polònia).


Genial esquetx del Polònia el passat dijous per tancar el programa, amb una Maria Dolores de Cospedal en el paper de l'humorista Eugenio explicant uns acudits sobre el PP, la corrupció i altres mandangues. Hilarant.

divendres, 1 de juny de 2018

De Guatepeor a Guatemala.





















Avui al congrés dels diputats dels veïns, el cap de l'oposició socialista, Pedro Sánchez, ha guanyat la moció de censura que havia presentat contra el President del govern, el popular Mariano Rajoy, com a reacció a la sentència del cas Gurtel que provava la corrupció institucional continuada del partit del govern. Ho ha fet gràcies als suports del grup de Podemos, el PNB, i els independentistes catalans.

Sé que aquest canvi al govern d'Espanya no suposarà la democratització necessària de les institucions espanyoles, però com a mínim s'avançarà una miqueta. Petitona, eh! I és que, de fet, no hi ha grans diferències entre socialistes i populars. Si més no en la seva concepció nacional i identitària del país. Molt espanyolistes uns i tant o més els altres.

Jo crec que trigarem poc a comprovar les minses diferències entre uns i altres. Al temps.

Bye bye Mariano. Trobarem a faltar el teu humor.