"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

divendres, 29 d’octubre de 2021

Koeman destituït.

 












El passat dimecres hores després de la dolorosa derrota a Vallecas (1-0 contra el Rayo), la directiva del Barça va decidir anunciar l'acomiadament del tècnic holandès, Ronald Koeman després de poc més d'un any (va arribar l'agost del 2020) de la seva arribada. L'holandès no ha aconseguit aixecar els ànims de l'equip i elevar el seu joc al nivell que els culers esperaven, i en el que portem de temporada la dinàmica ha estat força negativa (encara no s'ha aconseguit guanyar cap partit lluny del Camp Nou i a la Champions la classificació per als vuitens penja d'un fil) i sense gaires expectatives de millora.

Personalment, tenia força fe en Koeman. M'agradava com a jugador i tenia esperances que aconseguís aportar noves idees al club i variants tàctiques. El cert és que la temporada passada van arribar a desplegar un futbol força atractiu i semblava que la cosa anava cap amunt, però el final de temporada (maig-juny) va ser terrible i una patacada moral important. I amb aquella sensació s'ha començat la present temporada, a banda dels nombrosos jugadors lesionats (Araujo, Dembélé, Ansu, Pedri, De Jong, Piqué...). No sé si serveix d'excusa, però no poder jugar amb els millor homes alguna cosa ha d'influir...

Em sap greu per l'holandès. Va deixar tota una selecció holandesa per venir a entrenar el seu estimat Barça i s'ha trobat un club en decadència amb una plantilla amb futur, però amb un present que convida poc a l'alegria i molt a la desesperació. 

A veure qui porten per substituir l'holandès. Diuen que és a prop de fitxar el terrassenc Xavi. Fa temps que sona com a tècnic del primer equip, tot i que es veia un projecte a mitjà termini. Si ha de venir per aixecar l'equip pot passar com amb Koeman, i seria una autèntica pena que un jugador format a la casa i amb el passat gloriós de Xavi acabés com Koeman.

dijous, 28 d’octubre de 2021

Manifestació per l'estabilització dels treballadors interins de la Generalitat.

 
















Aquest migdia s'ha celebrat a Barcelona la manifestació amb motiu de la jornada de Vaga del sector públic contra el decret Iceta i per l'estabilització dels treballadors interins. Sota el lema "Les que hi som, ens quedem", milers de treballadors públics (majoritàriament interins i alguns funcionaris fixes solidaris) hem recorregut el trajecte que separa la Plaça Urquinaona de Plaça Sant Jaume, baixant la Via Laietana amb una imatge força espectacular, malgrat que els sindicats majoritaris no secundaven la convocatòria.

Personalment, tant UGT com CCOO no em mereixen cap respecte (per espanyolistes i per ser sindicats verticals al servei del règim), però veure com la Intersindical no s'ha sumat a la lluita i a les mobilitzacions m'ha portat a prendre la decisió de donar-me de baixa del sindicat i cercar altres sindicats nacionals que defensin millor, o de manera més decidida, la causa dels treballadors interins públics.

































dimarts, 26 d’octubre de 2021

Temps de bolets, castanyes, moniatos, mandarines...

 
















Possiblement em repeteixo més que l'all, però és que ha arribat la tardor i per a mi la tardor va estretament relacionada als fruits de temporada, que són probablement els meus preferits de tot l'any. Especialment la castanya, cuita i acompanyada de moscatell, i la mandarina. Però també els moniatos, els bolets, les peres, la carabassa o les carxofes. 

A la tardor també recupero els àpats amb vi negre, que ja no s'escalfa a temperatura ambient i te'l veus a la temperatura adequada. Comencen a venir de gust els plats calents de cullera (sopes i caldos, cremes, escudelles, estofats, etc.), i encendre llenya per fer brases.

Convius amb el fred (del matí, el vespre i la matinada) i la calor (dels migdies i tardes), i aprofites les darreres jornades de llum fins més enllà de les 19:00.

Sí, la tardor mola!

dilluns, 25 d’octubre de 2021

Els límits de l'humor de nou.

 










Ahir va saltar la polèmica a les xarxes arrel d'un tweet de l'humorista osonenc Peyu, que denunciava públicament que TV3 havia censurat un gag del darrer capítol de la sèrie "Bricoheroes" que s'emet per internet (Youtube) amb gran èxit, sobretot entre els sectors més joves de la societat catalana. El seu humor irreverent, destraler i sense pèls a la llengua enganxa el jovent, un públic cada cop més allunyat dels canals de televisió convencionals i, per tant, de continguts audiovisuals en llengua catalana.

El motiu de la censura va ser un comentari del Peyu on expressava el seu desig, inconfessable i inabastable, que la reina Letizia li fes una fel·lació. Segons la versió oficial de la cadena, el comentari podia ofendre per masclista i pel contingut sexual, i per aquest motiu van decidir tallar aquest fragment.

Personalment, sempre he estat partidari de no posar límits a l'humor. Repeteixo, a l'humor. Es comença censurant acudits masclistes i s'acaba censurant acudits de qualsevol altre col·lectiu que es pugui sentir ofès (futbolistes, forners, capellans, mestres, metges, bombers, policies...).

diumenge, 24 d’octubre de 2021

"I am a catalan".

 

Avui que se celebren 50 anys del discurs de Pau Casals a la seu de la ONU, convé recordar-lo per retre-li homenatge. Un gran músic, un gran català i una gran persona que va patir l'exili i que no va tornar a trepitjar la Catalunya ocupada fins a la seva mort, l'octubre del 73, a Puerto Rico.

dissabte, 23 d’octubre de 2021

Espectacles naturals efímers.

 










Sovint em maleeixo per no portar sempre una bona càmera de fotos al damunt. Ahir es va donar una d'aquestes situacions quan anava amb la moto cap a l'assaig de castells. Circulant pels carrers del centre de la ciutat em vaig topar amb una d'aquelles escenes que de tant en tant s'esdevenen i et captiven, amb una gran lluna (gairebé plena) apareixent immensa al final d'un llarg i estret carrer. No vaig dubtar a aturar la moto al mig del carrer per immortalitzar l'escena, tot i que com podeu comprovar el resultat no té res a veure amb el que veien els meus ulls. Per això lo de la càmera bona...

divendres, 22 d’octubre de 2021

Un conte per anar a dormir.

Un conte per anar a dormir - 2021 - Fina Veciana






















- Vet aquí un club de futbol d'una ciutat anomenada Barcelona, que es passejava triomfal pels camps de futbol d'arreu d'Espanya i d'Europa. Els aficionats dels equips rivals, i fins i tot els propis rivals, l'admiraven i reconeixien la seva superioritat i l'espectacularitat del seu joc. Tothom coneixia de memòria els jugadors d'aquell gran equip que meravellava a uns i altres: Messi, Ronaldinho, Etoo, Xavi, Iniesta, Puyol, Piqué... 

- Pare, ja me'l sé aquest conte. Me l'has explicat ja cinc o sis vegades aquest mes.

- Fill meu, però és que tu no pots arribar a entendre com ha canviat el conte, i com era el Barça de fa només una dècada.

- Sí pare, ja m'ho has explicat centenars, milers, de vegades. Les Champions, les lligues, les pallisses al Madrid, les pilotes d'or, els sextets...

- I mira ara. Mira on hem arribat! Un equip sense ànima, incapaç de guanyar el Granada a casa...

- Sí, això també t'ho he escoltat uns quants cops, i comença a cansar el conte.

- Ho sé fill meu. Però és que és tan gros tot plegat... que no me'n se avenir. Necessito desfogar-me amb algú.

 - Ja, però és que jo demà treballo i són les 0:00 tocades, i preferiria poder adormir-me sense sentir els teus planys.

- Bé fill meu, potser sí que tens raó i en faig un gra massa de tot plegat. Però és que vam ser els "putos amos", eh?! Gràcies a aquell Barça van guanyar un mundial aquells malparits!!

- D'acord, el que tu diguis, però ara em podries deixar dormir una miqueta?

- No pateixis que ja no et molesto més. Vaig a mirar Barça TV a veure si fan la repetició d'algun partit d'aquells d'escàndol.

- Au vés. I que gaudeixis! Bonat nit.

- Bona nit fill.


Aquesta és la meva humil aportació als Relats Conjunts del mes d'octubre.

dijous, 21 d’octubre de 2021

"Un dia de partit, al Camp Nou vaig anar..."

 

Ahir vaig aconseguir carnet per anar al Camp Nou a veure el tercer partit de la fase de grups de la Champions entre el Barça i el Dinamo de Kiev (1-0). Un partit estrany començant per l'horari d'inici (18:45), la pírrica assistència (no vam arribar als 47.000 espectadors), i l'ajustat marcador (normalment els rivals més fluixos del grup sortien del Camp Nou amb un grapadet de gols en contra). Tanmateix, vaig gaudir una vegada més de l'experiència de ser a les grades d'aquest temple futbolístic i de jugadors amb un futur molt prometedor com Ansu Fati, Gavi, Frank De Jong, o Dest.

dimecres, 20 d’octubre de 2021

El "temazo" del dimecres. Su Ta Gar - "Jo Ta Ke".

 

L'any 1991 els bascos Su Ta Gar publicaven el seu primer àlbum sota el títol de "Jaiotze Basatia" on incloïen un dels seus temes més populars i reconeguts. La banda de rock dur i heavy metal d'Eibar continua en actiu després de prop de 35 anys. 

Jo ta ke irabazi arte (Fot-li fort fins a la victòria!!!)

dimarts, 19 d’octubre de 2021

Teatre català en castellà?

 

No em considero un gran seguidor de les arts escèniques, però cada any acostumo a passar de 3 a 6 cops pel teatre (ja sigui per obres teatrals o altres arts escèniques). He de reconèixer que em fa bastanta mandra anar a teatre a Barcelona (pel temps que cal invertir, aparcament, horaris, transit...). De fet, tot i que sóc un fanàtic culer, tampoc aniria al Camp Nou gaire sovint si em regalessin les entrades per la mateixa mandra que acabo d'exposar.

Una cosa que tinc clara però, és que a casa nostra s'han fet i es fan grans produccions en la nostra llengua (Dagoll Dagom, Comediants, La Fura dels Baus, T de Teatre, Els Joglars...) i que si volem que així continuï essent en el futur, cal fer suport a les companyies que aposten per oferir produccions en la nostra llengua. Si hi ha companyies catalanes que aposten pel castellà pel fet de poder vendre el producte més enllà del territori de parla catalana, em sembla molt bé, però que no m'esperin.

dilluns, 18 d’octubre de 2021

Efrèn Carbonell: «Absolutament tots els alumnes amb discapacitat poden anar a una escola ordinària».

 














(Entrevista del Diari de l'Educació al psicòleg, mestre i director de la Fundació Aspasim, Efrèn Carbonell).

El fins ara director de la Fundació Aspasim, que tot just s’acaba de jubilar, considera que el Síndic de Greuges fa curt quan demana una reducció del 70% de l’alumnat de l’escola especial. I pensa que, per avançar, fa falta voluntat política i recursos, però també “posar-hi ganes i creure-s’ho”, com feien a finals dels noranta les escoles amb les quals Aspasim va començar a treballar les primeres experiències d’inclusió.

Efrèn Carbonell és un dels referents de l’educació inclusiva a Catalunya. I és, com tants altres aquí i a la resta del món, un psicopedagog que ve de l’escola especial. I que predica, des de fa molts anys, que les escoles especials s’han de tancar. Als 17 anys anava a estudiar Filologia catalana, però a última hora va canviar de parer i es va inscriure a Psicologia, pensant que potser així podria ser més útil a la seva germana Mercè, que tenia síndrome de Down. La Mercè aleshores estava escolaritzada en un centre d’educació especial anomenat Aspasim, que dirigia Vicenta Verdú, i al seu pare l’havien fet president de l’associació de famílies. Efrèn Carbonell hi acabaria entrant com a mestre a començaments dels vuitanta, i deu anys després, i durant els últims trenta, n’ha estat el director.

Ara es jubila, que no vol dir que es retiri, adverteix, ja que pensa seguir donant guerra. Al llarg d’aquests anys, Carbonell ha impulsat diverses jornades sobre educació inclusiva, ha portat a Barcelona experts de la talla de Gordon Porter, ha cofundat i presidit Dincat, ha estat un membre molt actiu de la Plataforma per l’Escola Inclusiva i de l’associació LADD (L’Associació en Defensa de les Persones amb Discapacitat). I ara passa a ser “un voluntari més” de la Fundació Aspasim, a banda d’haver accedit a formar part d’altres projectes, com la Federació Catalana de Voluntariat o l’Associació de Mestres Rosa Sensat. També està ultimant un llibre, que es titularà Aprendre a veus. Cap a cent anys d’educació diferenciada, que serà continuació i complement del que va publicar l’any 2017: Escoles inclusives, escoles de futur (Rosa Sensat).

Sempre m’ha sorprès que hi hagi directors de centres d’educació especial que defensin que s’han de tancar.

Nosaltres som una escola especial que vol tancar, però ho vol fer quan l’escola ordinària sigui capaç de donar la mateixa qualitat educativa a alumnes amb discapacitats greus. Pensa que en aquests moments la nostra escola, de tot el seu alumnat, només el 15% està a l’escola especial, tota la resta estan a escoles ordinàries.

En quin moment Aspasim va fer aquest clic?

El canvi de filosofia de l’escola apareix d’una reflexió que fem el 1987. Comencem a dir-nos que l’escola ho té tot menys la normalitat, i decidim començar a picar la porta d’escoles ordinàries, i així és com comencem a fer compartides amb l’Escola Solc, l’Escola Xiprers, l’Escola Nabí… Alumnes que estaven matriculats a l’escola especial i que van unes hores a l’escola ordinària. Hi havia una inspectora molt potent, que era la Maria Teresa Rodríguez, que ens va impulsar a transgredir la llei. I això ens deia: “La llei, perquè canviï, l’has de transgredir”.

Però les compartides no són el punt final. O sigui que hi va haver una evolució?

Correcte, nosaltres fem compartides entre el 1987 i el 1998, i entre el 94 i el 98 vaig tenir la sort de poder participar en un projecte Comenius de la UE, com a representant de la Generalitat. I allà vaig conèixer el que se’n deia la integració. I l’any 98 ens van enviar al districte londinenc de Newham a conèixer l’experiència de la inclusió. Allà és on vaig veure que qualsevol alumne, absolutament qualsevol, independentment de la seva discapacitat, podia estar a l’escola ordinària. Quan veus això ja no pots tirar enrere. Allà feia 10 anys que havien començat un pla de reconversió de tots els seus centres d’educació especial, que eren vuit o nou, i l’objectiu era tancar-los tots, de tal manera que el professional podia optar per marxar o bé recol·locar-se en els centres ordinaris que hi havia o bé en el centre de referència que van crear per aquell districte. Al final no es van tancar totes les escoles, en van quedar dues, que encara hi són, i són les dues que tenien l’alumnat amb més problemàtica de trastorn mental. Però la resta d’alumnes està a escoles ordinàries. Què hi havia? Voluntat política.

Perdoni que li ho faci repetir. Realment pensa que absolutament tots poden passar a l’escola ordinària?

La qüestió no és focalitzar-nos en el problema de l’alumne, sinó en veure què fa l’escola per adaptar-se a cadascun dels alumnes. El problema mai és l’alumne, sinó la transformació que ha de fer tota una escola per donar una resposta educativa de qualitat a aquest alumne. A Newham hi havia alumnes amb discapacitats molt greus –que aquí estan en centres molt especialitzats– a escoles ordinàries, perquè allà hi havia infermera i altres professionals necessaris. Un alumne no és un problema, és una oportunitat que tu tens de transformació.

Què passa quan torna de conèixer aquesta experiència?

Doncs que torno i li dic a Xiprers que aquests quatre alumnes que teniu aquí en compartida, per què no fem que els recursos de l’especial que tenim per aquests quatre alumnes els posem a l’escola ordinària? I diuen que val. Va ser un projecte fantàstic! I així vam seguir amb l’Escola Costa i Llobera, amb l’Escola Vila Olímpica, amb l’Escola Bellesguard… fins que l’any 2012 es veu que al Departament d’Ensenyament això que fèiem no els va agradar i ens va apartar. Vam haver d’anar a la justícia i el jutge ens va acabar donant la raó. Allò funcionava bé i estava emparat per la LEC! A partir d’aquí aquests suports els vam començar a fer amb un conveni experimental que va aprovar el mateix Consell de Govern i més endavant vam fer la concertació, quan encara no se’n deia CEEPSIR.

El síndic de Greuges ha recomanat el tancament de centres d’educació especial fins a aconseguir la reducció d’un 70% del seu alumnat. Això ha alarmat una mica, però entenc que per vostè encara seria una mesura tímida?

I tant! I també m’ho semblaven els plantejaments de la ministra Celáa, que d’altra banda ha estat una gran ministra i al País Basc va ser una gran consellera d’Educació, i per això allà la major part dels alumnes amb discapacitat estan a l’escola ordinària amb els recursos adequats i posant-hi el percentatge del PIB que toca. Però les 84 pàgines de l’informe del Síndic diuen moltes més coses i s’han de llegir atentament. Ha de ser un orgull per l’escola especial poder ajudar a transformar l’escola ordinària, i la normativa dels CEEPSIR és boníssima, perquè dona tot el ventall que vulguis per transformar l’escola ordinària.

Expliqui’m que és un CEEPSIR de forma sintètica.

Un CEEPSIR no són mans, no és una legió de vetlladors, un CEEPSIR és coneixement, que has d’aprofitar no només per aquest nen, sinó per tota l’escola. I nosaltres, amb aquesta resolució podem intervenir en tota l’escola, per ajudar a transformar. La idea bàsica d’un CEEPSIR és crear una situació educativa que permeti que aquell alumne tingui el màxim nivell d’autonomia i mínima dependència possible, i per això hauràs tingut en compte els altres 24 alumnes que hi ha a l’aula.

Amb el Consorci d’Educació de Barcelona portem anys treballant la metodologia del CEEPSIR. El Consorci és el qui ha d’assignar el CEEPSIR, a partir de les propostes que fan els EAP. Es quantifica, es fa una graduació de més a menys necessitat, la comissió del Consorci es reuneix i assigna els sis CEEPSIR que hi ha en aquests moments a Barcelona.

No li sembla que això va molt lent? Tota la seva vida laboral l’ha dedicat pràcticament a això…

I estic molt content, perquè centenars d’alumnes se n’han beneficiat, i no només aquests, sinó també els milers que han pogut estar amb ells i als quals ha impactat. Aquesta és l’essència de l’escola inclusiva, que no és una finalitat en si mateixa, sinó una palanca per transformar la realitat social i que tots hi tinguem un espai.

D’acord, però li preguntava si tot no avança massa lentament.

El que veig és que, des de l’any 1984, que seria el moment que arriba la integració a Catalunya, hem anat oscil·lant. I, paradoxalment, ara que finalment tens tot el marc jurídic i legal correcte, ara falta la voluntat. La voluntat política, la voluntat educativa i evidentment també falten les ganes de l’escola especial per entrar en aquest sistema. Aquesta és una part del problema que no s’ha d’oblidar. Una causa d’aquesta lentitud és l’actitud de l’escola especial, que molt sovint està desobeint la llei. És a dir, jo, escola especial, no puc agafar un alumne de 3, 4 i 5 anys. Puc agafar alumnes a partir d’unes edats i d’unes característiques. Per tant, si l’alumne que m’arriba no té aquestes característiques, jo li he de dir a l’EAP que aquest alumne no pot venir a aquesta escola perquè és il·legal. Aquest alumne ha d’estar a l’escola ordinària i jo, com a escola especial, t’ajudaré. Envia-me’l com a CEEPSIR i anirem allà on sigui l’alumne. Als EAP, en Josep Maria Jarque els anomenava els “guardaagulles del sistema”, aquesta descripció sempre em va semblar magnífica.

El decret 150/2017 diu que a l’escola especial només hi han de ser els alumnes amb discapacitat intel·lectual greu i molt greu.

Els documents d’acompanyament feien la previsió que 2.400 alumnes amb discapacitat intel·lectual lleu i moderada havien de passar a l’escola ordinària, i no només no ho han fet sinó que ara en tenim 1.000 més.

Veu menys voluntat política ara que abans, o és que mai n’hi ha hagut gaire?

Recordo com a bones èpoques la de la Carme Laura Gil, que va fer el primer pla director, i la de l’Ernest Maragall. I eren de colors polítics diferents. I naturalment també l’època de la Carme Ortoll i la Mercè Esteve, directora i subdirectora general quan s’està elaborant el decret d’escola inclusiva.

Quan treballeu amb escoles ordinàries per primer cop, quins serien els primers consells que doneu?

És que depèn de l’escola. N’hi ha que tot ve absolutament rodat. Un factor important és el mestre, un altre és l’equip directiu, que s’ho creguin. La cultura d’aquella escola és un factor important. Si veus que tenen molt clar que al davant tenen alumnes i no diagnòstics, a partir d’aquí tot tira endavant. Per això els expliquem que el CEEPSIR no som mans, som cap, som un instrument i ens has d’utilitzar i t’ajudarem a posar mirades diferents, com intervenir en un problema de conducta, per exemple. Ens trobem sovint amb la típica frase “amb aquest nen no sabem què fer”, i el primer és entendre que els problemes de comportament no sorgeixen perquè sí, no conec ningú que es comporti malament perquè sí. Hi ha d’haver una causalitat i sobretot una funcionalitat, i normalment també hi ha un problema de comunicació. Si intentem entendre per què fa el que fa, molt sovint arribarem a la conclusió que és perquè no ens havíem anticipat. Si tu treballes amb sistemes d’anticipació i, sobretot, de prevenció veuràs com els problemes de comportament milloren.

Però l’origen molt sovint no és algun tipus de trastorn mental?

Alguns sí, i llavors és una altra història, però la majoria no. Un problema de comportament d’un alumne amb TEA habitualment és perquè no t’entenen. Si vols que t’entengui has d’intentar posar-te al seu nivell, intenta mirar quin és el seu codi de comunicació, i veuràs com, si tu li vas avançant les coses, i li vas creant uns calendaris perquè vegi com anirà cada dia, veuràs com l’angoixa i l’estrès d’aquest alumne baixen, perquè sap el que ha de fer, i s’acaben els problemes de conducta. Un altre problema és pensar que estàs tu sol amb 25 a l’aula. No ho estàs, planteja’t treballar més amb els teus companys. Per mi és molt important que es redescobreixi el valor de treballar junts.

Us heu trobat mai que una escola on teniu un alumne com a CEEPSIR us hagi dit que aquest alumne millor que el curs vinent passi al CEE?

Directament no, indirectament sí. Ho intueixes, per exemple, quan algun professional d’EAP et comenta “escolta, d’aquest alumne n’haurem de parlar”. Què hem de fer? Detectar-ho i començar a donar-li la volta perquè això no passi. Aquest alumne no té cap problema, al contrari, és un valor. També ens hem trobat amb escoles que ens truquen per dir-nos que tenen barreres. Quines barreres… dos graons? A Xiprers hi havia escales i en tres mesos ho van arreglar amb una cadira. Això són excuses.

Les primeres escoles amb les que vau treballar eren inclusives per convenciment i ara n’hi ha massa que ho son o ho fan veure per obligació?

Als anys 70, a Itàlia, van ser les escoles ordinàries les que van dir “aquests nens han d’estar amb nosaltres”. Quan nosaltres vam començar amb aquest grup d’escoles que ho tenien claríssim transgredíem la llei! Amb projectes molt macos i molt acurats. I, efectivament, ho fèiem per convicció.

A això em referia: ara ja hi ha un dret reconegut però sembla que la convicció hagi desaparegut.

Doncs no sé què hem de fer… O sí que ho sé: que s’apliqui la llei a l’escola especial. Com pot haver-hi escoles que han creat unitats d’educació infantil? Nosaltres tenim un conveni amb l’IMEB, i aquest any tenim assignats 24 alumnes d’una vintena d’escoles bressol municipals. El que fem és formar als educadors d’aquestes escoles perquè siguin capaços de donar resposta a aquests alumnes. I és una formació en la que els educadors enregistren als alumnes, i així tots veiem què passa, hi ha posades en comú i entre tots construïm. Oli en un llum. I aquests alumnes acaben en un 90% a escoles ordinàries. Per tant, no facis unitats d’educació especial. Dota de recursos a l’escola on va aquest alumne, i aquests recursos no són tan humans com formatius. Al final, el mestre no vol teories, vol saber què ha de fer amb aquell nano al qual li passa això o allò. Tenim gent que fa molts anys que hi treballa i sap el que s’ha de fer, i tenim un espai on ens trobem cada quinze dies i compartim coneixement. Això sí, a les  6 de la tarda.

Un dels arguments més repetits és que no hi ha recursos perquè l’escola sigui inclusiva. Hi està d’acord?

En el llibre que ha de sortir explico la meva primera experiència com a mestre en una aula amb 5 alumnes, dels quals ho desconeixia tot. Una es fumia castanyes i s’estirava els cabells, una altra tenia síndrome de Down però no caminava i només feia que arrossegar-se pel terra, en tenia un altre que estava tot el dia movent-se, es feia caca i empastifava les parets, una altra tenia crisis epilèptiques molt sovint… Què feia jo amb ells? Em vaig buscar la vida. I fèiem sortides. La que caminava empentava la cadira de la que no. Què vull dir? Que al final el més important és posar-hi ganes. I més ara, amb el coneixement que hi ha. Nosaltres no teníem internet, els materials ens els fèiem nosaltres, aprofitàvem la feina que havien fet a mà la Maria Mullerat i la Vicenta Verdú, buscàvem publicacions als Encants… Ara a Internet ho tens tot. Falten recursos? Sí, però voluntat i actitud també. Està clar que el PIB del 3,6% no és el que diu la LEC, però ens hem de preguntar què puc fer amb el que tinc? En el meu recorregut vital m’ha ajudat molt un autor austríac que es diu Peter Drucker, i que sempre deia el mateix: tu pots estar a dos llocs, en el problema o en la solució. Tria.

Tampoc compra, per tant, l’argument de la falta de formació?

Al segle XXI tens la formació que vulguis. Cada dia el Consorci d’Educació t’envia una bateria de formacions que es fan. Tens la formació que vulguis en tècniques per implementar una escola inclusiva, de disseny universal de l’aprenentatge, de treball cooperatiu… el que vulguis i més. Això sí, t’has de voler formar. Tu creus que un metge quan acaba la carrera està format? S’ha d’estar formant constantment. Doncs els mestres, també.

Quines pors i neguits detecten en els mestres?

Un dels pitjors aliats que tens és la por i l’angoixa del mestre. I aquesta por és la que has de combatre, i normalment és una por a que no faràs prou per aquell alumne. La por es combat fent veure al mestre que no està sol. I d’aquí també la importància del pla individualitzat, que és una eina molt important. Aquí és quan al mestre l’ajudes a marcar objectius, i li ensenyes que amb aquest alumne no t’has de marcar trenta objectius, sinó tres. Llavors el mestre es tranquil·litza, i perd la por al “això no ho sabré fer”. La gent vol eines, no vol discursos.

Aquesta és una de les pors, però també hi ha la por a que et desmunti la classe.

Això seria l’alumnat que té comportaments disruptius. Aquí també hi entrem nosaltres, donem eines i pautes i de mica en mica aquest comportament es va minimitzant. Però això són tècniques. Una de les premisses del nostre projecte educatiu és el suport conductual positiu, és a dir, entendre el problema de comportament des d’un prisma multifuncional. En un tema de comportament el primer que has de descartar és que no hi hagi un problema orgànic, perquè una de les causes més habituals és que hi ha un patiment físic. Per tant, descarta primer que hi hagi un problema orgànic.

Vol dir que un malestar físic que l’infant no sap explicar és el que causa els problemes de comportament?

Passa sovint. En segon lloc, has de buscar totes les accions preventives possibles des de l’entorn. És a dir, tu has d’intervenir en l’entorn. Has de mirar tots aquells elements de l’entorn que poden possibilitar un problema de comportament. I llavors has de donar eines i habilitats a l’alumne que li permetin que amb allò que li ensenyaràs obtingui el mateix que amb la conducta problemàtica. El suport conductual positiu és una eina fantàstica, per a qualsevol mestre, perquè és preventiva.

dissabte, 16 d’octubre de 2021

Tots rucs.

 
















- Saps que hi ha un partit als Estats Units que té un dibuix d'un de nosaltres com a logo?

- Deu ser perquè els seus votants són d'idees fixes i desobedients.

- Que no sigui perquè són rucs i manipulables...

- També! Com a casa nostra.

divendres, 15 d’octubre de 2021

Gairebé normalitat.

 














Ahir les autoritats sanitàries catalanes van anunciar la represa de totes les activitats que s'havien vist afectades per la Covid, així com la tornada als aforaments prepandèmia. Això sí, conservant l'ús de les mascaretes.

Això vol dir que ja poden tornar a omplir-se recintes esportius, sales de concerts, restaurants o discoteques com passava fa poc més d'un any i mig enrere. 

Els castells també tornen a la normalitat i ja no hi ha limitació d'assistents als assaigs ni a les actuacions, i tampoc perquè les colles ens puguem donar un cop de mà a plaça.

Ara espero amb candeletes l'anunci que deixin treure les mascaretes a l'escola aviat.

dimecres, 13 d’octubre de 2021

El "temazo" del dimecres. Os Diplomáticos do Monte-Alto - "Ghaiteiro".

 

L'any 1995 el grup de A Coruña, ja dissolt, publicava el seu tercer àlbum sota el títol "Avante toda!" on incloïa aquest popular tema. Els gallecs van ser abanderats i pioners del "rock bravu", un estil que va fer escola a Galícia i que barrejava els instruments tradicionals com la gaita o l'acordió amb les guitarres roqueres i les lletres reivindicatives i amb missatge.

dimarts, 12 d’octubre de 2021

Boumort: la brama del cèrvol.

 

He passat el pont del genocidi espanyol dels pobles indígenes americans amb la Jèssica i el Rubèn a la serra de Boumort, entre el Pallars Jussà i l'Alt Urgell. Concretament hem estat fent nit(s) amb les furgos a l'àrea d'Esplà on hi ha un refugi lliure a 1500 i escaig metres d'altitud. Una zona preciosa on contemplar el vol dels voltors, escoltar bramar els cèrvols, visitar una trinxera de la guerra civil, una ermita, o collir bolets. I amb una climatologia que ha estat força bona. Gaudi i descoberta del territori.










divendres, 8 d’octubre de 2021

Reobren les discos.

 












Ahir per la nit van reobrir les discoteques a Catalunya, després de més d'un any i mig tancades per la pandèmia de la Covid. Avui als noticiaris hem vist les imatges de les cues que es van formar als accesos de les discoteques amb la gent mostrant el passaport de vacunació, obligatori per accedir-hi. També hem vist algunes imatges de l'interior d'alguna discoteca amb gent ballant, bevent, i xerrant, en alguns casos sense tenir la mascareta ben col·locada.

Molts joves tenien una gran necessitat de poder sortir de nit i relacionar-se després de tants mesos sense poder fer-ho amb normalitat. I molts empresaris del sector tenien la necessitat de reobrir els seus negocies per poder sobreviure. 

Personalment, la notícia no em fa  una especial il·lusió ja que cada any que passa trobo menys a faltar les discoteques. Sí que tinc ganes d'anar de concert i de poder allargar alguna nit anant de festa a algun lloc, tot i que a la meva edat quasi que prefereixo els locals amb música ambient, taules i cadires. Fint i tot sento certa vergonya aliena quan veig els balladors a la pista. Coses de l'edat...

dijous, 7 d’octubre de 2021

Tothom igual que Desigual!

 

Treballador de Desigual votant la proposta.















Els treballador de l'empresa de roba Desigual han votat la proposta de l'empresa de reduir un dia de feina a canvi d'una reducció de sou del 6'5%. El 86% de la plantilla ha validat la proposta i passaran a treballar 4 dies en comptes dels 5 que treballaven fins ara. 

Tant de bo que aquest tipus de jornada laboral s'estengui a moltes més empreses i sectors laborals i millori la qualitat de vida dels treballadors.

Jo fa temps que havia escoltat l'economista Arcadi Oliveres aquesta proposta per al repartiment del treball i de la riquesa, i és tot just el primer cas d'una gran empresa que aposta per aquesta formula. Segur que els seus treballadors milloraran la productivitat en el futur tenint un dia més festiu a la setmana.

dimecres, 6 d’octubre de 2021

El "temazo" del dimecres. Pomada - "Maria Mercè".

 

Els Pomada (Carles Belda i Helena Casas) van ser un grup que va fusionar la música tradicional amb sons electrònics i sàmplers de l'any 1995 al 2004. Van tenir cert èxit en els ambients catalanistes (casals, ateneus, cases okupades, i entitats de cultura popular vàries) a banda de festivals, i festes majors arreu del territori i a altres indrets. Al Belda encara l'hem continuat escoltant en diversos projectes musicals, ja sigui col·laborant amb altres músics o liderant projectes propis.

Un grup clau per entendre l'auge de les músiques d'arrel tradicional a finals dels 90's del segle passat.

dilluns, 4 d’octubre de 2021

Tornen les diades castellers a Terrassa.

 

Foto: Mireia Comas.

Ahir diumenge, gairebé dos anys després de la darrera actuació castellera (per la Diada de la colla del 2019), els Minyons vam tornar a exhibir-nos a la nostra ciutat, amb motiu de la IVa Diada de la Nova Atenes, celebrada enguany al Raval de Montserrat amb públic assegut i amb reserva prèvia, i un nombre limitat de castellers (160). Tampoc hi havia colles convidades, així que la diada va transcórrer amb molta agilitat i sense cap ensurt, ja que no vam passar dels castells de 7 pisos.

Malgrat les circumstàncies no ens permetes encara actuar com ens agradaria i amb tots els castellers que voldríem, reconec que em vaig emocionar tornant-me a vestir de minyó i anant xino xano cap a la plaça. I per descomptat les sensacions de tornar a estar envoltat dels companys i ocupar el meu lloc de contrafort a les pinyes, van ser molt agradables.

No vam passar dels castells de 7 pisos (3d7, 5d7, 4d7p i 4d7, més dos Pd5 i tres Pd4), però vam tornar a gaudir amb allò que tant ens agrada.

dissabte, 2 d’octubre de 2021

Fixesa ja!

 

Aquesta tarda se celebra a Barcelona una manifestació per l'estabilització de milers de treballadors interins públics, molts en situació de temporalitat de llarga durada, i contra el Decret Iceta que obre la porta a l'acomiadament massiu d'interins amb una indemnització pírrica.

divendres, 1 d’octubre de 2021

l'1O, el dia que ens vam unir i vam guanyar.

 














Han passat 4 anys del referèndum de l'1 octubre i cada any quan arriben aquestes dates els records s'acumulen i el sentiment de ràbia i odi envers l'enemic (l'estat espanyols) creix uns graus. I també creix l'orgull pel que els catalans vam fer aquell dia, desobeint tot un estat putrefacte, demofòbic i catalanòfob. Malauradament, els dirigents polítics van preferir refredar l'ambient i mantenir els càrrecs de la Catalunya autonòmica, i no s'ha avançat gens en el camí cap a la independència.