He voltat pel Priorat i he de dir que tenim un país que no ens l'acabem. Una de les comarques menys poblades de Catalunya, terra de vinyes, oliveres, avellaners, ametllers, i vi. Amb la serra del Montsant travessant imponent la comarca, amb les seves imponents cingleres, les muntanyes de Prades a la frontera amb el Baix Camp, i la serra de Llaberia al sud.
Al Despartament d'Educació se li ha ocorregut la "brillant" idea de fer una prova pilot posant policies de paisà a 13 instituts d'alta conflictivitat. Déu n'hi do el govern "socialista", apostant pel model ianqui de resolució de conflictes: més policies igual a més seguretat i menys conflictes.
La majoria dels sindicats de l'àmbit educatiu, així com la comunitat educativa, han sortit ràpidament a criticar i oposar-se a la mesura, i han reclamat, per reduir la conflictivitat, prioritzar el desplegament real del pla de
convivència, la reducció de ràtios, el reforç de personal docent i de
PAE, la dotació dels centres de serveis d’orientació i atenció
especialitzada, i una aposta decidida per l’educació inclusiva.
Aquest Sant Jordi tenia molt clar quin llibre havia d'engreixar la meva biblioteca personal. Després d'escoltar el discurs del mallorquí Carles Rebassa, el guanyador del Premi Sant Jordi, a la 66a Nit de les Lletres Catalanes, ho vaig tenir claríssim. Un discurs molt crític amb la classe política, i de defensa de la llengua, que va demanar fos imprescindible per viure als Països Catalans.
I per acabar-ho de rematar, l'autor es va negar a aparèixer a la imatge dels autors protagonistes de la Diada de Sant Jordi pel fet de negar-se a compartir aquest espai amb escriptors en llengua estrangera. Un dels nostres.
El passat divendres vam anar a Sabadell, a la sala Maloa, una sala molt guai que no coneixia, per veure el concert del Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic, el seu darrer projecte musical després d'haver fundat els Dusminguet, i La Trova de Kung-Fu.
El concert, a preus molt populars, va durar gairebé dues hores, i va haver-hi espai per algun tema de les seves bandes anteriors (Primavera, Sonajeros), així com d'alguns clàssics (Bella Ciao, o Yo no podía vivir sin ti).
Una gran nit musical, amb poca gent però bon ambient, i a preus populars. Magnífic!
Ahir vam anar a l'hort de l'avi a Viladecavalls, a tocar de la riera de Gaià, per fer la darrera (?) calçotada de la temporada, que s'hauria d'haver celebrat a mitjans de març però que no va poder ser a causa de la pluja. Ahir, ja en plena primavera i amb una temperatura força agradable (sort que no va fer un sol de justícia), ens vam trobar 12 persones per gaudir de l'acte gastronòmico-social potser més popular entre els catalans.
La jornada va ser força rodona, pel bon temps, la bona companyia, el menjar i el beure, i pel colofó final de veure guanyar el Barça, contra l'Espanyol, i col·locar-nos a nou punts del segon classificat, el R. Madrid. Mitja lliga a la butxaca!
Ahir vaig anar a Barcelona, al teatre Poliorama de La Rambla, a veure l'obra Perfectes Desconeguts, un text de l'escriptor italià Paolo Genovese que ha triomfat als escenaris de diversos països. Ara el director David Selvas ho porta a casa nostra amb un ventall d'actors de llarga trajectòria i reconeixement. Un d'ells, el vell amic minyó Biel Duran.
"Perfectes desconeguts és una d'aquelles obres que pertanyen al gènere de
la comèdia, amb un toc de vodevil, on els personatges juguen al gat i
la rata i en què les màscares socials cauen quan més s'espera que es
mantinguin en el seu lloc."
Acabada la funció vam esperar el Biel per emportar-nos-el a sopar a un restaurant asiàtic proper al barri del Raval, i es va presentar amb el Joel Joan, un altre dels grans del teatre català i tot un personatge. Un dels nostres, sens dubte.
