Vincles afectius a l'escola.

 

El vincle afectiu entre el mestre i els seus alumnes és un element fonamental en el procés educatiu. Quan l’alumnat se sent estimat, respectat i escoltat, es crea un clima de confiança que afavoreix l’aprenentatge i el desenvolupament personal. El mestre no només transmet coneixements, sinó que també acompanya els infants en el seu creixement emocional i social.

Un bon vincle afectiu permet que els alumnes se sentin segurs a l’aula, cosa que facilita que expressin dubtes, opinions i emocions sense por. Això contribueix a una major motivació i implicació en les activitats escolars. A més, quan els mestres mostren empatia i interès real pels seus alumnes, ajuden a reforçar l’autoestima i la confiança dels infants en les seves capacitats.

En definitiva, l’educació va més enllà dels continguts acadèmics. El vincle afectiu crea un entorn d’aprenentatge positiu on els alumnes no només aprenen matèries, sinó també valors, respecte i habilitats per a la vida. Un mestre que estableix aquest vincle pot deixar una empremta molt significativa en el futur dels seus alumnes.

El temassu del dimecres. Dropkick Murphys - "I'm Shipping Up To Boston".

 

Els Dropkick Murphys són una banda originària de Quincy (Massachussets) creada fa 30 anys i que continua en actiu. Fusionen la música irlandesa amb el punk i el hardcore, i aquest tema el van incloure a l'àlbum "Warriors Code" del 2005. Bona música contundent per escoltar al bar amb una Guinness a la mà.

Nova traïció (esperada) al col·lectiu docent dels sindicats verticals CCOO i UGT.

 

Ho han tornat a fer. Els sindicats verticals UGT i CCOO, que tot just tenen un 20% de la representació sindical entre el col·lectiu docent, han arribat a un acord vergonyós amb el PSC, d'esquenes a la resta dels sindicats, per aplacar i aturar la lluita dels docents per a la millora dels drets laborals i de la qualitat educativa. Un acord del tot insuficient que planteja recuperar una part del poder adquisitiu perdut els darrers quinze anys, amb increments anuals durant quatre anys. Un increment pírric que d'aquí a quatre anys, amb la pujada de l'IPC ens deixarà si fa no fa com estem ara.

En tot cas, no és res que em vingui de nou, ja que fa mesos que ho anava anunciant que d'aquests dos sindicats no te'n pots fiar gens, ja que no és la primera vegada que negocien d'esquenes a la resta de sindicats i que trenquen l'unitat sindical per afavorir el partit polític de torn, i de pas, continuar rebent subvencions d'aquí i d'allà. Són, al meu parer, un gran tumor per a la classe treballadora i fins que no se n'adoni tothom i deixi de fer-los suport haurem de patir les polítiques laborals i socials que venim patint de fa temps.

Confio que el col·lectiu docent sabrà veure que l'acord al que han arribat el govern i aquest dos sindicats minoritaris a l'educació és una vergonya i que continuarem lluitant per a un acord digne que situï els salaris on correspon, i per un increment important de la inversió per a la millora educativa.  

El temasso del dimecres. Potato - "Derroche".

 

Aquest divendres vaig a Barna a veure de nou als Potato, banda històrica basca del reggae amb més de 40 anys de trajectòria. Uns clàssics del reggae encara al peu del canó (dels originals potser només queda el cantant Pako Pecao). Per celebrar el 40è aniversari van gravar aquest clàssic de la banda amb diferents artistes de l'escena reggae i ska. Puto derroche.

Torno al "vici".

 

Doncs que he tornat a caure al vici dels escacs online. Després de les vacances de Nadal, veient el mundial d'escacs de ràpides per internet, em va tornar a picar el cuquet. I comences, gairebé amb una mica de por per si recordaràs com es jugava i si et fotran moltes pallisses, et veus jugant regularment, i cada dia una mica més, i tornes a necessitar jugar una partida rere l'altra. Per sort encara ho tinc controlat de no jugar a partir de la mitjanit per poder anar a dormir sense taquicàrdia, haha.

I a l'igual que fa quatre anys quan feia de tutor d'un grup de 3r, enguany he fet unes quantes sessions de projecte dedicades als escacs amb el meu grup de 4t. Un gran recurs educatiu que proporciona als alumnes un bon grapat d'aprenentatges molt interessants, per a l'escola i per a la vida.

El primer hat-trick de Lamine.

 

Avui el Barça ha derrotat el Vila-real en la 26a jornada de lliga (4-1) en un partit força complet dels blaugranes. En l'exhibició culer ha brillat amb llum pròpia Lamine Yamal, que s'ha convertit en el jugador més jove del Barça a marcar un hat-trick (tres gols), amb 18 anys i 231 dies), superant Giovanni Dos Santos i Leo Messi que eren el primer i segon respectivament fins avui.

Més enllà dels tres gols, avui Lamine Yamal ha tornat a mostrar-se com un jugador desequilibrant, gairebé imparable. Tant de bo continuï la ratxa dimarts vinent al partit de tornada de semifinals contra l'Atlético de Madrid. Necessitarem la qualitat de Lamine per intentar remuntar els 4 gols que vam encaixar al Metropolitano.

Moren els franquistes però continua el franquisme. Mor Tejero.

 

Fa tres dies es commemorava el 45è aniversari de l'intent de cop d'estat de Tejero el 23F del 1981. Al crit de "Quieto todo el mundo. Al suelo" aquest guàrdia civil franquista va entrar al Congrés dels Diputats de Madrid per prendre el poder de l'estat. No se'n va sortir, però molts van viure unes quantes hores de pànic i escagarrinamenta, i ja tenien les maletes preparades per fugir cames ajudeu-me cap a França.

Quina casualitat més casual que l'artífex (el titella?) d'aquell intent de cop d'estat morís ahir als 93 anys. Potser es va assabentar que el govern havia decidit, 45 anys després de l'intent de cop d'estat, desclassificar tota la documentació classificada relativa a l'assumpte (segur que quatre paperots i poc transcendentals) i això li va fer pujar la tensió, o ves a saber...

La veritat és que si ahir algú m'hagués preguntat si sabia si el Tejero era viu o mort, no hauria sabut què respondre. Però bé, en tot cas, ahir va ser un bon dia per a tots els demòcrates del món, perquè ens hem deslliurat d'un altre feixista.