Nova traïció (esperada) al col·lectiu docent dels sindicats verticals CCOO i UGT.

 

Ho han tornat a fer. Els sindicats verticals UGT i CCOO, que tot just tenen un 20% de la representació sindical entre el col·lectiu docent, han arribat a un acord vergonyós amb el PSC, d'esquenes a la resta dels sindicats, per aplacar i aturar la lluita dels docents per a la millora dels drets laborals i de la qualitat educativa. Un acord del tot insuficient que planteja recuperar una part del poder adquisitiu perdut els darrers quinze anys, amb increments anuals durant quatre anys. Un increment pírric que d'aquí a quatre anys, amb la pujada de l'IPC ens deixarà si fa no fa com estem ara.

En tot cas, no és res que em vingui de nou, ja que fa mesos que ho anava anunciant que d'aquests dos sindicats no te'n pots fiar gens, ja que no és la primera vegada que negocien d'esquenes a la resta de sindicats i que trenquen l'unitat sindical per afavorir el partit polític de torn, i de pas, continuar rebent subvencions d'aquí i d'allà. Són, al meu parer, un gran tumor per a la classe treballadora i fins que no se n'adoni tothom i deixi de fer-los suport haurem de patir les polítiques laborals i socials que venim patint de fa temps.

Confio que el col·lectiu docent sabrà veure que l'acord al que han arribat el govern i aquest dos sindicats minoritaris a l'educació és una vergonya i que continuarem lluitant per a un acord digne que situï els salaris on correspon, i per un increment important de la inversió per a la millora educativa.  

El temasso del dimecres. Potato - "Derroche".

 

Aquest divendres vaig a Barna a veure de nou als Potato, banda històrica basca del reggae amb més de 40 anys de trajectòria. Uns clàssics del reggae encara al peu del canó (dels originals potser només queda el cantant Pako Pecao). Per celebrar el 40è aniversari van gravar aquest clàssic de la banda amb diferents artistes de l'escena reggae i ska. Puto derroche.

Torno al "vici".

 

Doncs que he tornat a caure al vici dels escacs online. Després de les vacances de Nadal, veient el mundial d'escacs de ràpides per internet, em va tornar a picar el cuquet. I comences, gairebé amb una mica de por per si recordaràs com es jugava i si et fotran moltes pallisses, et veus jugant regularment, i cada dia una mica més, i tornes a necessitar jugar una partida rere l'altra. Per sort encara ho tinc controlat de no jugar a partir de la mitjanit per poder anar a dormir sense taquicàrdia, haha.

I a l'igual que fa quatre anys quan feia de tutor d'un grup de 3r, enguany he fet unes quantes sessions de projecte dedicades als escacs amb el meu grup de 4t. Un gran recurs educatiu que proporciona als alumnes un bon grapat d'aprenentatges molt interessants, per a l'escola i per a la vida.

El primer hat-trick de Lamine.

 

Avui el Barça ha derrotat el Vila-real en la 26a jornada de lliga (4-1) en un partit força complet dels blaugranes. En l'exhibició culer ha brillat amb llum pròpia Lamine Yamal, que s'ha convertit en el jugador més jove del Barça a marcar un hat-trick (tres gols), amb 18 anys i 231 dies), superant Giovanni Dos Santos i Leo Messi que eren el primer i segon respectivament fins avui.

Més enllà dels tres gols, avui Lamine Yamal ha tornat a mostrar-se com un jugador desequilibrant, gairebé imparable. Tant de bo continuï la ratxa dimarts vinent al partit de tornada de semifinals contra l'Atlético de Madrid. Necessitarem la qualitat de Lamine per intentar remuntar els 4 gols que vam encaixar al Metropolitano.

Moren els franquistes però continua el franquisme. Mor Tejero.

 

Fa tres dies es commemorava el 45è aniversari de l'intent de cop d'estat de Tejero el 23F del 1981. Al crit de "Quieto todo el mundo. Al suelo" aquest guàrdia civil franquista va entrar al Congrés dels Diputats de Madrid per prendre el poder de l'estat. No se'n va sortir, però molts van viure unes quantes hores de pànic i escagarrinamenta, i ja tenien les maletes preparades per fugir cames ajudeu-me cap a França.

Quina casualitat més casual que l'artífex (el titella?) d'aquell intent de cop d'estat morís ahir als 93 anys. Potser es va assabentar que el govern havia decidit, 45 anys després de l'intent de cop d'estat, desclassificar tota la documentació classificada relativa a l'assumpte (segur que quatre paperots i poc transcendentals) i això li va fer pujar la tensió, o ves a saber...

La veritat és que si ahir algú m'hagués preguntat si sabia si el Tejero era viu o mort, no hauria sabut què respondre. Però bé, en tot cas, ahir va ser un bon dia per a tots els demòcrates del món, perquè ens hem deslliurat d'un altre feixista. 

El temasso del dimecres. Tijuana in Blue - "Urroztarra, Fuerza y Garra".

 

Els Tijuana in Blue van ser una banda basca originària de Pamplona, fundats l'any 1985. Van publicar 5 àlbums d'estudi (el primer a mitges amb la banda vitoriana de reggae Potato) i un darrer àlbum gravat en directe l'any 2003, tot i que la banda havia deixat els escenaris l'any 1992. Feien un rock bastant punki, amb pinzellades escatalítiques i patxangueres.

El tema d'aquesta entrada el van incloure a l'àlbum A Bocajarro de l'any 1988. 

Qué haces tú,

qué haces tú,

que no bailas con Tijuana in Blue!! 

Gal·les - Escòcia. 6 Nacions en viu a Cardiff.

 

Aquest cap de setmana vaig fer un viatge llampec per anar a veure el segon partit de la meva vida del 6 Nacions (recordeu que l'objectiu és veure'n 6, un a cadascun dels estadis de les sis nacions participants). En aquesta ocasió vaig aconseguir entrades per al Gal·les - Escòcia, un partit que podria haver estat de tràmit ja que en teoria les dues seleccions no han estat entre les favorites a guanyar el títol en els darrers anys, però que enguany Escòcia encara manté alguna esperança si guanya els dos partits que li resten (França i Irlanda) al guanyar dissabte de manera ajustada i amb remuntada inclosa (23-26). 

L'estadi dels Gal·lesos, el Principality de Cardiff gairebé es va omplir amb prop de 71.000 espectadors, dels quals ben bé uns 10.000 eren escocesos barrejats amigablement entre els aficionats locals a les graderies. Sense anar més lluny, jo vaig estar envoltat d'uns i altres. L'ambient als carrers i als pubs als instants previs va ser impressionant, i a molts pubs calia fer cua per poder entrar, i més cua per poder demanar una cervesa.

L'anecdota del cap de setmana va ser la cancel·lació del meu allotjament sense previ avís. Els fills de puta de Booking devien revendre la meva habitació per una quantitat més elevada que la que havia pagat jo (fa mesos) i no em van ni avisar. Quan vaig arribar a la Guesthouse em va dir un noi que sortia que era tot ple i que m'havien cancel·lat la reserva. I es queden tan amples. I ja em veus a mi un dissabte a dues hores de començar el partit buscant un nou allotjament, tenint en compte que hi havia 10.000 escocesos a Cardiff. Afortunadament vaig trobar una casa particular que llogava habitacions (un Homestay) no gaire lluny de l'estadi (més de mitja hora a peu) per un preu una mica superior del que havia pagat, però espero reclamar i que no em costi un euro més, i si pot ser una compensació pels inconvenients causats. Això sí, l'amfitriona em va fer un bon esmorzar típic britànic l'endemà al matí, i vam estar xerrant amb ella i un gal·lès d'uns 70 anys que havia vingut sol des del nord de Gal·les per veure el partit.