Avui, en el dia internacional de solidaritat amb el poble palestí, us comparteixo aquesta cançó del Fermín Muguruza, interpretada en directe fa 10 anys al teatre Vorterix de Buenos Aires. Un cançó inclosa al seu àlbum "Euskal Herria Jamica Clash" de l'any 2006. Per a l'ocasió va comptar amb la col·laboració de la cantant argentina Malena d'Alessio.
El passat diumenge va actuar a Terrassa a la Factoria Cultural (antic Centre Cultural), i en sessió doble de migdia i tarda, el Circ Xinès, integrat per una trentena d'acròbates formats a l'escola xinesa del circ i també provinents de la gimnàstica (amb algun medallista olímpic fins i tot).
El muntatge que van presentar diumenge a Terrassa explica, a través de l’acrobàcia, la història d’un jove que, a través dels seus somnis, coneix un fènix. Al llarg de les gairebé dues hores d'espectacle, es combinen els números acrobàtics, de malabars, equilibris, salts increïbles, etc. Amb una perfecció pràcticament absoluta de tots i cadascun dels artistes (meitat nois i meitat noies).
També cal destacar l'escenografia, la gran varietat de vestits que surten a escena, i les músiques d'arrel xinesa que acompanyen cada número.
Per no tancar boca.
 |
| Si això no és penal, que baixi Déu i m'ho expliqui. |
Si bé és cert que el Barça ha encadenat uns quants partits de mal joc i que hi ha hagut algun partit que han merescut perdre perquè el rival ha estat superior, també cal reconèixer que aquesta temporada hi ha hagut una sèrie de decisions (o millor dit "no decisions") arbitrals que han perjudicat greument els culers.
El partit d'avui a Vallecas ha estat una nova mostra d'aquesta dinàmica, amb fins a tres clars penals no assenyalats (un per empenta d'Isi a Balde dins de l'àrea, un altre per agressió del defensa central a Lewandowsky, i el tercer, encara més flagrant, per puntada de peu del defensa a Raphinha quan anava a rematar), i un gol il·legal concedit als locals en una jugada amb fins a dos fores de joc posicionals de jugadors del Rayo.
Però la cosa ve de lluny, ja que enguany ja se'ns han escapat un bon grapat de punts que podrien no haver-se escapat a poc que el VAR s'ho hagués mirat amb una mica menys de nacionalmadridisme. Així de memòria, em venen al cap els claríssims penals a Araujo contra el Madrid (amb penjada al coll del defensa), i contra el Vila-real (també amb claríssima puntada de peu del defensa quan l'uruguaià anava a rematar). I ja no parlem de gols anul·lats, fores de joc mil·limètrics, o targetes grogues que veuen els culers amb gran facilitat i no així els rivals.
Vaja, estic una mica que em bull la sang, i amb la sensació que aquesta temporada, per molt que els blaugranes s'esforcin i millorin, res podrem fer contra els àrbitratges i els (no) videoarbitratges.
Aquest passat dissabte van tocar a Terrassa els Agua Bendita, dins de la gira "30 anys, 30 concerts" que van iniciar l'11 de febrer del 2022 a la sala La Cabra de Vic.
Els Agua Bendita van tenir força èxit en els ambients alternatius a la dècada dels 90, amb una barreja d'estils entre l'ska, el punk-rock, i el reggae. Els vaig veure en uns quants festivals i festes majors compartint escenari amb bandes com Def Con Dos, SA, Color Humano, Discípulos de Otilia, etc. Diria que encara dec tenir per algun lloc els dos primers àlbums en format casset.
El dissabte van compartir escenari amb els terrassencs Ostiaputa (punk) i van aplegar força gent, majoritàriament majors de 40 anys. De fet, feia temps que no anava a un concert en aquesta emblemàtica sala terrassenca, i em vaig retrobar amb vells coneguts que feia anys que no em trobava.
 |
| Foto: Món Terrassa. |
Aquest passat dissabte es va disputar una nova edició del tradicional cros escolar de Terrassa. No us sabria dir el nombre d'edicions disputades, però deuen ser més de 40 com a mínim, ja que quan jo era petit ja es disputava, a la zona esportiva municipal que hi havia al costat del camp del Terrassa FC. Enguany hi havia inscrits prop de 4.000 infants de primària i secundària de les escoles de Terrassa i voltants. De la meva escola hi havia una representació de prop de 40 alumnes, que per ser una escola d'una sola línia està força bé.
Enguany les curses eren mixtes, suposo que per no haver de fer tantes curses i poder-les esponjar una mica més al llarg del matí. Tanmateix, com que hi havia molts alumnes de primària, van haver de fer dues curses per cada any. Aquesta nova modalitat mixta imita les curses populars on homes i dones competeixen a l'hora però igualment hi ha tres guanyadors de cada sexe. L'únic inconvenient és que rarament es veu entrar primera a una nena ja que acostumen a guanyar totes les curses els nens.
En tot cas, per a la majoria dels infants el més important no és guanyar la cursa, ja que solament pot guanyar un entre cent cinquanta o dos-cents, sinó el fet de participar i fer-ho amb altres amics, i acompanyats pels pares. Tots porten l'emoció a la cara i els nervis de la competició. Recordo de petit quan em preparava per a la sortida, les empentes i els cops de colze a les primeres files. I algunes caigudes només començar la cursa.
Aquest vespre he anat a veure la pel·lícula "El mestre que va prometre el mar", producció catalana basada en la novel·la de títol homònim del periodista català Francesc Escribano. Dirigida per Patricia Font, i amb els actors Enric Auquer (Antoni Benaiges) i Laia Costa (neta d'un exalumne de Benaiges) en els papers de protagonistes principals.
Basada en la hisòria real del mestre català de Montroig del Camp, Antoni Benaiges, destinat per la República al poble de Bañuelos de Bureba, a la província de Burgos. Un mestre d'idees progressistes i amb una metodologia moderna per a l'època, i molt allunyada de la vella escola catòlica que s'havia dirigit sempre, fins aleshores, des de la parròquia.
El mestre es topa amb les reticències inicials dels habitants del poble. Un poble de tradició conservadora i creient que, d'entrada, no veu amb bons ulls el nou mestre, tot i que amb el pas dels mesos i dels cursos acaba reconeixent la seva bona tasca i, fins i tot, acceptant la proposta del mestre d'emportar-se els alumnes a veure el mar a Catalunya.
Tanmateix, aquest bonic propòsit quedarà en això, en propòsit, degut a l'alçament militar feixista del 36.
