"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimarts, 26 de maig de 2020

Una bona descoberta en sèries: Evil.























A l'inici del confinament vaig tenir unes expectatives altes de tot el que podria fer amb tant de temps lliure a casa. Comptat i debatut, el temps ha anat passant i tinc la impressió que he deixat de fer moltes coses que pensava que faria. Per exemple llegir més, o mirar més sèries, o cuinar més... 

Bé, en tot cas, avui us vull presentar la sèrie que acabo de descobrir, un cop finalitzada la darrera temporada de Peaky Blinders, i abans de començar-ne una de nova de "The Walking Dead", o la darrera de "Joc de Trons", em va donar per jugar-me-la amb alguna del catàleg de Movistar, i vaig triar aquesta.

Es tracta d'una serie nord-americana de 13 capitols (diuen que s'està rodant una nova temporada) d'uns 40 minuts de durada, sobre fets sobrenaturals en forma de thriller psicològic, amb tocs de terror, i també algunes pinzellades còmiques. Els personatges principals són una mare que viu sola amb les quatre filles menors, i que es contractada per un grup especial d'investigadors de l'església catòlica per casos sobrenaturals on el dimoni podria estar actuant.

L'estructura dels capitols segueix sempre la mateixa línia argumental, amb la presentació d'un nou cas on es pensa que el diable està intervenint, la investigació dels tres protagonistes principals, i la resolució final del cas. Enmig d'aquesta investigació, anem coneixen una mica millor els protagonistes, i veiem com afecta les seves vides els fets sobrenaturals què investiguen.

Vaja, potser no és una sèrie d'excel·lent, però a mi m'ha enganxat i la durada no gaire llarga la fa perfecte per posar-se un capítol al vespre. 

dilluns, 25 de maig de 2020

Trobades a la segona fase (que és la 1). Dia 74 del confinament.

Gent fent cua per agafar lloc a la terrassa d'un bar nocturn.
























Avui Terrassa entra a la Fase 1 de la desescalada del confinament. Diuen que ja podem fer trobades de fins a 10 persones (mantenint les distàncies de seguretat), i anar a bars i restaurants amb aforament limitat. Malauradament, no canvien els horaris de circulació lliure, i de pràctica d'esport, i continuen vigents les franges horàries per edats. És a dir, que puc anar a comprar a Sabadell o a Mataró, o al bar, a qualsevol hora, però no puc anar amb la bici més enllà dels límits del meu terme municipal, fins les 20 h. del vespre, o abans de les 10 h. del matí. Ah, i a missa també s'hi pot anar. Curioses normatives...


dissabte, 23 de maig de 2020

Xavier Diez: "Escoles tancades, escoles obertes".


(Sempre va bé llegir l'historiador i professor gironí Xavier Díez, portaveu del sindicat USTEC a Girona, per entendre com funciona el sistema educatiu català. Ara, amb l'anunci del Conseller Bargalló de l'obertura dels centres amb l'entrada a la Fase 2, cal saber quines són les causes reals de les presses i la improvisació per la reobertura. Escrit extret del diari digital Vilaweb.) 

Dijous, 12 de març de 2020. Una data per a recordar. A principi d’aquella setmana, la pandèmia encara ressonava lluny, confinada a les seccions periodístiques d’internacional de ressonàncies xineses i italianes. Certament, la preocupació entre aquells que disposàvem d’un nivell d’informació lleugerament superior a la resta anava pujant graons. El dia anterior, quan el drama s’acostava, s’havia fet una reunió amb el Departament d’Educació en què es negociava la mesura de subministrar sabó i gels desinfectants a unes escoles amb mancances cròniques de paper higiènic i on hi podia haver una pica per cada cinquanta alumnes. Al vespre, el tancament decretat de la Conca d’Òdena va canviar radicalment el panorama. El pànic es va estendre més de pressa que el virus. El matí del 12, vaig baixar a una reunió a Barcelona on hi havia convocades unes cinquanta persones. Només ens hi vam presentar una dotzena.

En l’improvisat gabinet de crisi vam provar de gestionar aquella situació excepcional. Als mòbils s’anaven filtrant notícies que deien que es tancarien els centres educatius el dilluns, dia 16. Vaig ser testimoni, aleshores, d’una dinàmica de trucades nervioses en què es pressionava alts responsables d’Educació per avançar-ho aquella mateixa tarda. Sorprenentment, al cap d’una hora i mitja, el president Torra decretava el tancament dels centres educatius l’endemà. Potser va ser una decisió improvisada, fruit de la situació caòtica del moment. Tanmateix, vist en perspectiva, va ser encertada. Sens dubte, les presses van ajudar a trencar cadenes de contagi. M’agradaria pensar que aquella feliç improvisació, i veient com van evolucionar les coses, va salvar vides.

Els polítics professionals tenen por dels periodistes. Al meu entendre, haurien de tenir-ne més dels historiadors. Al cap i a la fi, qui escriu això prefereix la mirada llarga en base a l’anàlisi dels fets concrets i les seves conseqüències que no la mirada curta del fum efímer de declaracions. I, efectivament, i tot manllevant el títol a Stefan Zweig, aquell podria haver estat un dels episodis considerats ‘moments estel·lars de la humanitat’. El Departament d’Educació i la Presidència de la Generalitat, malgrat les circumstàncies urgents, la por d’equivocar-se i l’abisme de la incertesa, van prendre la decisió correcta. L’alternativa britànica, nord-americana o brasilera hauria estat encara més terrible del drama viscut aquest temps.

Tancar escoles és una decisió extremadament difícil, inèdita per a totes les generacions vives del país. És un gest que convida a confinar-se, a protegir-se, a minimitzar els danys d’una amenaça terrible. A partir d’aquí, ens vam endinsar en un terreny desconegut que probablement ens marcarà com a societat. Les primeres setmanes, el món educatiu es va haver de reinventar. El teletreball, allò que havíem plantejat en el terreny de les hipòtesis i en articles especulatius llunyans, es va imposar com a una nova realitat que vam haver d’aprendre a fer servir a marxes forçades. Vam posar fi al mite de la suposada ineficàcia de les videoconferències. Alumnes i mestres van mostrar la seva intimitat domiciliària, en un acte de proximitat inèdit que, potser en molts casos, va estrènyer els llaços entre la comunitat educativa. Les relacions interpersonals van entrar en dimensions desconegudes. Malgrat això, i si em permeteu abusar de Tolstoi, ‘tots els confinaments feliços s’assemblen; els dissortats ho són cadascun a la seva manera’. Les misèries materials, més o menys conegudes, més o menys dissimulades, es van fer més evidents que mai. Com a resum, l’escola telemàtica ha mostrat algunes (poques) potencialitats i ha manifestat les (moltes) carències.

Ara bé, la decisió encertada de tancar no va ser prou per a ocultar les mancances d’un sistema educatiu que fa almenys una dècada i mitja que acumula aigua a les bodegues, amb uns professionals que proven de bombejar-la a còpia de sobreesforç personal per a evitar el naufragi. En poc temps, els responsables polítics del departament van demostrar que no hi havia ningú al timó. El dogma gairebé religiós de l’autonomia educativa –una bona idea teòrica de lamentable execució pràctica– deixava en mans de cada centre la gestió general de la crisi. Això, traduït, vol dir que alguns centres van optar per posar-se a fer videoconferències com si no hi hagués demà, tot tractant de replicar l’escola presencial de manera virtual i aclaparant amb feina alumnes i famílies que passaven per una situació difícil. Ens vam trobar amb situacions estranyes, amb docents pressionats per algunes direccions, treballant de matinada, fent reunions en dies festius, impartint classes a distància amb una desena part d’alumnes connectats o perdent el temps en activitats poc útils. Altres, per contra, probablement la majoria, van cenyir-se a les instruccions raonades que, en termes generals, compartia el departament i alhora es veia incapaç d’imposar-les. Altres, poques, no seguien cap criteri uniforme. En aquell moment, el departament va desaparèixer, perquè entenem que una mínima coherència i cohesió hauria posat ordre a una dinàmica, impulsada ja fa anys, competitiva entre centres, especialment en període de pre-matriculació en què alguns establiments educatius proven de reclutar les famílies amb més capital cultural, i per a qui l’activitat telemàtica responia més a un criteri de propaganda que no a cap efectivitat pedagògica. És cert que, passades algunes setmanes, la majoria d’escoles hi va posar certa racionalitat, sobretot a partir del tradicional instint heurístic (assaig-error) del professorat. Tanmateix, el dogma de l’autonomia ha portat el sistema a una atomització que s’ha revelat perillosa amb normalitat o sense.

Una de les coses que més ens va sorprendre van ser els criteris i missatges contradictoris dels responsables d’Educació. Cada vegada és més evident que assistim a una progressiva disputa interna pel control del departament. Veiem un sector sensible als postulats més neoliberals (a partir de la Fundació Bofill, l’Escola Nova 21 i el Centre UNESCO), partidari de desregular el sistema tant com es pugui i trasplantar a casa nostra el model nord-americà de centres independents que a la pràctica funcionen com a empreses que es disputen el mercat educatiu. Eduard Vallory, educat als Estats Units, guru de l’Escola Nova 21, antic cap de gabinet d’Andreu Mas Colell (el mateix que va triplicar les taxes universitàries, expulsant dels estudis superiors tota una generació de joves de classes treballadores), es proposava de conseller d’Educació. Tanmateix, unes revelacions periodístiques extretes de les famoses Moleskine de Josep Maria Jové dibuixaven uns plans per a desfuncionaritzar els docents i convertir el sistema educatiu a imatge i semblança de les escoles privades. Això –una bomba de rellotgeria que hauria comportat una conflictivitat terrible per a un govern fràgil– va limitar les seves possibilitats polítiques, la qual cosa no vol dir que el seu entorn, especialment amb la cobertura intel·lectual d’uns mitjans periodístics afins –molt especialment el diari Ara–, no intenti pressionar el conseller actual, que aquest sector el deu veure massa tou o moderat respecte a les seves aspiracions de desregulació educativa total. Al principi, tanmateix, sembla que hi va haver un ànim de col·laboració amb l’actual conselleria. El projecte d’escoles innovadores (l’Escola Nova 21, un confús projecte d’innovació patrocinat per conegudes empreses privades amb interessos en el mercat educatiu) pretenia ser la doctrina oficial pedagògica del departament. Tanmateix, fa poc més d’un any, el conseller va abocar una gerra d’aigua freda sobre aquesta aspiració i va desestimar-ne la possibilitat. Probablement, els informes d’inspecció sobre l’absència de beneficis pedagògics tangibles i els problemes derivats devien orientar, amb encert, la decisió de Bargalló. Ara bé, això va precipitar una certa ofensiva, potser interna, potser mediàtica, contra el departament.

Certament, les pressions per l’obertura dels centres durant el juliol amb presència dels docents sacrificats, primer (especialment a càrrec del diari Ara i de la Fundació Bofill), i les que comminen a l’obertura precipitada, ara, tenen força a veure amb aquest moviment de fons, aquesta tensió interna dins la conselleria, de la mateixa manera que, des de fora, sectors empresarials i els seus think tanks pressionen per a l’obertura total de les escoles. De la mateixa manera que el tancament va precipitar el confinament –i la paralització econòmica–, el retorn podria implicar la represa de la normalitat (sense considerar-ne els riscos) anhelada per l’empresariat del país. En bona mesura, això podria ser com l’error de la patronal de la Llombardia quan es va resistir a tancar les fàbriques al març, amb resultats tràgics. Certament, aquestes aspiracions profundes no s’expressen en aquests termes. Es construeix un discurs que apel·laria a ‘l’emergència educativa’ en què ‘les famílies més vulnerables’ i sobretot els infants i adolescents provinents dels sectors més desafavorits patirien uns dèficits educatius terribles. És curiós que aquests mateixos sectors no protestin pel fet que les taxes universitàries catalanes siguin les quartes més elevades d’Europa, o que les seves opcions pedagògiques, en base a una ‘innovació’ que va generant cert caos, no redueixin les desigualtats, ans al contrari. Tanmateix, la proposta concreta de desconfinament, incidint en la necessitat d’obrir les escoles, especialment en els cursos inferiors, pot resultar terrible, perquè els riscos possibles, objectivament, superen els beneficis probables.

Crec que tot aquest complex panorama i les pressions creuades expliquen la confusió de les instruccions del suposat retorn progressiu a la normalitat dissenyat per la conselleria. Un dels mals del nostre sistema educatiu té a veure amb l’escassa confiança mútua entre diversos agents, cosa que fa molt difícil un diàleg i un retorn mínimament consensuat. Les disputes internes dins el departament mateix de ben segur que contribueixen a aquest clima enrarit. Tanmateix, el pitjor de tot és que el departament (i això va més enllà de l’actual administració) ha anat dibuixant tota una geografia del desastre. La llei d’educació de Catalunya, i les seves derivades de privatització, d’autonomia creixent dels centres, del pes més gran de les direccions, de la precarització dels docents (entre el 35%-40%) i de les retallades han deixat inerme el sistema educatiu a nivells similars als que va deixar la sanitat al peu dels cavalls (o de la pandèmia). És utòpic creure que es poden doblar els espais o fer ràtios de quinze alumnes en menys de quatre mesos. Si als Serveis Territorials de Girona una escola de cada tres té un barracot és perquè no tenen espai. Amb grups classe de trenta-tres alumnes a l’ESO o per sobre dels trenta-cinc a la postobligatòria, adaptar-se als criteris sanitaris és infinitament més difícil que si tinguéssim ràtios més racionals, de vint-i-dos o vint-i-tres, com és habitual als països del nostre entorn.

Tornar-hi ara és precipitat. Entenc les angoixes de les famílies. Amics personals em truquen aclaparats per la situació preguntant-me quan podran tornar-hi, els seus fills. Tanmateix, els riscos són terribles. Podria no passar res, i moltes famílies podrien recuperar certa normalitat. Tanmateix, i si passa res? I si l’infant agafa la malaltia? I si l’encomana? I si acabem lamentant, en poques setmanes, drames terribles i irreparables? Aquests són dilemes morals terribles als quals ningú no voldria ésser sotmès. Potser per això la conselleria ha actuat de manera escassament valenta. Entenc que el conseller està molt pressionat dins i fora del departament. Tanmateix, traspassar als centres la responsabilitat d’obrir i com obrir és subcontractar aquesta responsabilitat moral (i probablement, legal) terrible.

Qui escriu això és de lletres i té escassos coneixements sobre epidemiologia, i per tant, prefereix abstenir-se d’emetre opinions científiques. Tanmateix, sap una mica d’història. Una de les lliçons de l’anomenada ‘grip espanyola del 1918’ (que es va emportar una germana de la meva àvia paterna, que aleshores tenia setze anys) és que va tenir un segon brot, fruit d’una estranya mutació. El primer, com a grip convencional, va causar morts entre les persones més grans o de salut afeblida, com fa la grip convencional. Tanmateix, el segon va saber enganyar el sistema immunològic provocant que les pròpies defenses ataquessin el malalt. Això va fer que fos terriblement letal en les persones més joves i de més bona salut. El perill d’haver-nos d’enfrontar a una situació com aquesta no el sabria valorar, tot i que voldria creure que és reduït. Tanmateix, tornar precipitadament a les escoles sense prou garanties podria implicar un segon brot que, evidentment, tindria conseqüències tràgiques per a infinitud de famílies, i que seria un fort cop moral col·lectiu del qual seria difícil recuperar-se.
La Generalitat va encertar al principi de la crisi. Que no s’equivoqui ara.

divendres, 22 de maig de 2020

40 anys del Pac-Man.






























No sóc capaç de recordar de manera rotunda quin o quins van ser els primers videojocs de la meva vida. Recordo que de petit havia anat a una sala de jocs del barri, molt a prop de casa, on hi havia algunes màquines de videojoc, a banda dels tradicionals futbolí, ping-pong, el de colpejar una piloteta amb dues pales que penjaven d'una barra per fer gol a l'altre costat (que després es va modernitzar amb una fitxa rodona grossa que també es colpejava amb una mena de bolet que lliscava per la superfície de la taula)...

Però els records més intensos són de la màquina del Pac-Man que van posar al bar de sota del pis on vaig viure fins els 12 anys, el "Bar 2001". No sabria dir l'any exacte que van instal·lar la màquina, però diria que no més enllà del 1985. Aleshores era habitual que els menors entressin als bars, ja fos per jugar als videojocs o les taules de ping-pong o els futbolins. De fet, jo recordo haver comprat tabac a les màquines expenedores de ben petit, o demanar-me un frankfurt i una cola amb 20 duros que havia pispat als pares. De fet, per jugar al Pac-Man també pispàvem monedes de 25 peles, a través d'una ranura i amb pinces, d'una ampolla d'aigua de plàstic de litre i mig que amagaven els meus pares a l'armari de la seva habitació.

Aquella màquina del Pac-Man va ser l'entrada al món dels videojocs de manera definitiva. Em venen escenes al cap dels tres germans davant la màquina, i de passar algunes pantalles de manera automatitzada, sabent els moviments exactes que calia fer per avançar de pantalla; esquerra, avall, dreta, engany i novament dreta per agafar un punt dels grossos... Un joc que ara sembla tan simple i monòton, i que aleshores era excitant i addictiu.

Curiosament, avui dia no jugo gens als videojocs. No tinc videoconsoles, i no m'instal·lo jocs a l'ordinador. Solament tinc instal·lats al mòbil el Candy Crush (al que fa temps que no em connecto) i el Chess.com, del que m'he desenganxat molt, i que té poc a veure amb els videojocs moderns.

dijous, 21 de maig de 2020

"El jueu errant".

"El jueu errant" (Samuel Hirszenberg, 1899).

A veure, si són les set del vespre què collons fot tanta gent a la platja? No havíem quedat que aquest és l'horari de la gent gran? Jo és que flipo! No podeu esperar que siguin les vuit que és la vostra hora? A banda, que no sé si ho sabeu, però aquí s'hi ve a nadar o a fer esport, no a estirar-se a la sorra com feu vosaltres!! No veieu que no es pot ni passar? On és la distància de seguretat? I les mascaretes on coi les heu deixat? Bé, de fet, veig que per no portar no porteu ni banyador, porcs! Què us penseu que això és una platja nudista? On collons és la policia quan se la necessita? La gent gran també tenim drets, eh! Aquest jovent ja no respecta res! Mira, si trepitjo algú mala sort. Jo porto setanta anys venint a nadar al mar i no penso tornar a casa sense fer unes braçades perquè una colla d'irresponsables i egoistes es pensin que poden fer el que els surt dels pebrots. Per pebrots els meus! Au, disculpi si l'he trepitjat...


Aquesta és la meva humil participació als Relats Conjunts del mes de maig.

dimecres, 20 de maig de 2020

El "temazo" del dimecres. Todos tus muertos - "Hijo nuestro".


El passat dilluns es van complir 125 anys del naixement del general nicaragüenc Augusto Cesar Sandino, que va combatre l'exèrcit imperialista ianqui a la seva Nicaragua natal.

L'any 1994, la banda argentina de rock, reggae, ragga, etc., Todos tus Muertos publicava l'àlbum "Dale Aborigen" on incloïa aquesta cançó dedicada a l'heroi nicaragüenc. Sé que els TTM continuen actius i que van ser per casa nostra fa tres o quatre anys. Espero que tornin aviat perquè era d'aquelles bandes que vaig seguir amb devoció a la dècada dels 90. Un dels seus líders, Fidel Nadal, va col·laborar amb Manu Chao en la gravació del darrer disc de Mano Negra, "Casa Babylon", de l'any 1994.

dimarts, 19 de maig de 2020

60 anys dels "Fets del Palau". No surrender.

Avui es compleixen 60 anys dels "Fets del Palau de la Música", quan en un acte de commemoració del centenari del naixement del poeta Joan Margall, les autoritats franquistes van prohibir la interpretació del "Cant de la senyera", obra del propi Maragall, però uns quants joves la van interpretar des de les seves butaques i es van llençar octavetes, sota el títol "us presentem el general Franco", obra de l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol, que va pagar tres anys de presó per aquests fets.

60 anys després continua la censura, la repressió i la submissió. Sempre ens quedara cantar alçats:

Al damunt dels nostres cants
aixequem una senyera
que els farà més triomfants
Au companys, enharberem-la
en senyal de germandat
au germans, al vent desfem-la
en de llibertat,
que voleiï, comtemplem-la
en sa dolça majestat
contemplen-la en sa dolça magestat
Al damunt dels nostres cants
aixequem una senyera
que els farà més triomfants
OH, bandera catalana
nostre cor t´és ben fidel
volaras com au galana
pel damunt del anhel
Per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel
Per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel
Al damunt dels nostres cants
aixequem una senyera
que els farà més triomfants
I et durem arreu enlaire
et durem i tu ens duràs
voleiant al grat de l´aire,
el camí assenyalaràs
Dóna veu al teu cantaire
llum als ulls i força al braç
llum als ulls i força al braç
Al damunt dels nostres cants
aixequem una senyera
que els farà més triomfants