Ha acabat el Mundial de futbol i malauradament ja guanyat la selecció espanyola, amb més de la meitat dels jugadors d'origen català i basc. Està clar que mai permetran que les nostres nacions puguin competir internacionalment de manera oficial, ja que les seleccions espanyoles perdrien moltíssim potencial, i perquè ells manen a les colònies i decideixen.
Davant d'aquesta negativa, només en queda desitjar que Espanya perdi sempre, i dir "Puta Espanya"!
Fa 50 anys La Trinca ja en portaven sis de trajectòria, i aquell any van publicar el disc Opus 10. Entre els temes destacats va fer fortuna aquest de "La faixa", una divertida però indissimulada crítica a l'estat feixista espanyol.
Avui que milers de persones celebren la classificació d'Espanya per a la final del Mundial de futbol, m'ha vingut de gust recordar allò que La Trinca va cantar amb tanta gràcia i que 50 anys després encara veiem que no ha canviat. Han canviat cares i noms, però igualment baixistes!
Per cert, que fa una dies es va homenatjar el trinco Toni Cruz al festival Canet Rock, un any després del seu traspàs.
Portem tot just una setmana de Tour de França i sembla que el resultat final està dat i beneït després de l'exhibició de força de l'eslovè Tadej Pogacar a l'etapa d'abans-d'ahir pujant, i baixant, el mític Tourmalet, als Pirineus.
Sí en els darrers sis quilòmetres d'ascens va poder treure un minut i mig al danès Jonas Vingegaard, màxim aspirant al destronar l'eslovè, en el descens i els escassos vint quilòmetres fins la línia de meta encara li va treure un minut i mig més.
Així doncs, que sembla que el que queda de competició serà un passeig militar per a Pogacar, que a més a més té un equipàs de luxe per ajudar-lo. Molt millor que el del danès.
Bé, haurem d'esperar un mal dia de Pogacar, que se li faci llarga la cursa, o una millora notable de Vingegaard per animar-nos una miqueta i poder seguir les curses amb una mica d'emoció.
Acabat de sortir del forn el segon senzill dels Revolt, la nova banda de rock ballable del meu germà Carles, que hi canta.
El videoclip està força aconseguit tot i que segur que està fet amb una sabata i una espardenya, haha.
Gaudiu, canteu, balleu, i compartiu!
Ahir va començar a Barcelona la 113a edició del Tour de França, la prova ciclista més important al calendari. Enguany acabarà, com sempre, a Paris el 24/7.
És la primera vegada en la història que la sortida es fa a Barcelona, amb la contrarellotge per equips pels carrers de la ciutat. Diuen que més de 10 milions d'euros s'ha gastat el consistori barceloní per tenir la sortida de la prova.
Personalment, m'encanta el ciclisme, i acostumo a seguir aquesta competició amb interès (vaja, les etapes de muntanya sobretot), però no m'agrada que es malgastin diners que són molt necessària per a altres qüestions més importants.
I que a sobre sigui un govern socialista qui es vulgui marcar el tanto i penjar medalles, encara rebenta més. Per no parlar de l'escassa projecció de la catalanitat del país.
Futbol, futbol, futbol... Això cantaven els Mano Negra l'any 1994 a l'àlbum Casa Babylon, darrer àlbum d'estudi de la banda poc abans de la ruptura. Potser el seu millor disc, tot i que en tenen de molt bons.
Aleshores dedicaven el tema al malaguanyat Diego Armando Maradona, que aquell any era sancionat i exclòs del Mundial dels EEUU per dopatge.
Segurament avui dia els Mano Negra dedicarien alguna cançó al mes gran de tots els temps, Leo Messi, argentí com Maradona, i que està disputant el Mundial coorganitzat pels EEUU, Canadà i Mèxic.
Per pura casualitat, avui que es compleixen 36 anys de la mort de Manuel de Pedrolo, m'he acabat de llegir una de les seves millors novel·les, La Terra Prohibida (1957), un retrat de la resistència catalanista durant la guerra i la postguerra.
Pedrolo és un dels autors més prolífics i reputats de les lletres catalanes, i va cultivar tot tipus de tipologia textual: poesia, teatre, novel·la, assaig, textos periodístics...
Si Pedrolo no és més conegut a nivell internacional és degut, bàsicament, al seu independentisme militant i irredempt.
