Arno Stern: “Preparem els nens per al futur en detriment del seu present”.

Arno Stern (Foto: Inma Sainz de Baranda / La Vanguardia).

(Interessantíssima entrevista de l'Ima Sanchís per a la Contraportada de La Vanguardia al fundador de l'Institut per a l'Investigació de la Semiologia de l'Expressió, Arno Stern. Paraules sàvies i plenes d'humanitat i sentit comú). Gràcies Albert per fer-me'n coneixedor i per l'interès.

Tinc 92 anys. Vaig néixer a Kassel ( No vaig poder anar a la universitat. La nostra societat basada en el consum s’ha acabat. Els polítics busquen solucions pedagògiques, so­ciològiques, però no en troben perquè no n’hi ha, a l’interior del sistema. Sóc jueu però no sóc religiós.

El joc de pintar

A la paupèrrima França de postguerra, un jove Arno Stern, a qui l’ascendència jueva li va costar la persecució, va començar a treballar amb nens en un orfenat: la seva missió era entretenir-los, i va utilitzar el paper i pintura. Amb els anys va crear el seu famós Closlieu, un espai on pintar és una altra cosa i que el va portar a dur a terme múltiples investigacions que l’han convertit en una de les grans figures de la investigació pedagògica de l’expressió graficoplàstica, demostrant que el traç és universal: tots, amb independència del entorn cultural, representem les mateixes figures primàries. El 1986 va crear l’ Institut per a Investigació de la Semiologia de l’ Expressió. Ha ofert una conferència a CaixaForum.

Té cap idea per a una societat millor?

Fa més de trenta anys que vaig crear i treballo en un espai, el Closlieu, un lloc perquè les persones, i en especial els nens, experimentin el joc de pintar.

I què ha observat?

El que passa quan no hi ha competència, ni judici, ni objectius, quan es desenvolupa una actitud creadora en cadascú, sense jerarquies per edat ni classes socials, sense mestre.

Aleshores, quin és el seu paper?

Soc un servidor, els faig la vida agradable, i aquesta funció transforma les actituds. És el contrari d’una societat competitiva, en la qual s’estableixen objectius i es prepara els nens per a un futur que va en detriment del seu present.

És un equilibri difícil.

Sempre els estem empenyent cap endavant. Els allunyem cada vegada més de ser i els imposem l’esdevenir. La vida al Closlieu transcorre en el moment present, no es pinta per després mostrar-ho als altres, no hi ha un després.

Fer pel plaer de fer.

Sí, i aquesta és una actitud creadora, una experiència extremadament important per als nens, que es realitzen plenament i viuen la relació amb els altres. Es crea un equilibri i no una contradicció, i això repercuteix enormement en la seva vida quotidiana.

Què va viure vostè en la infantesa?

Fins als nou anys vaig viure a Alemanya, i, quan Hitler va pujar al poder, vam fugir. El meu pare va ser molt visionari i no es va esperar. Ho vam abandonar tot i ens en vam anar a França.

Es van convertir en jueus apàtrides.

Sí, persones tolerades amb drets que eren molt limitats. Quan els alemanys van envair França, van tornar a fugir durant setmanes fins que es va declarar una zona lliure a la vall del Roine i ens hi vam instal·lar.

Fins que van canviar les lleis.

Sí, i van començar a arrestar els estrangers. Ens vam amagar a les muntanyes i un miracle va fer que poguéssim entrar a Suïssa, on vaig viure tota la meva adolescència en un camp de treball.

Què va entendre en aquell periple?

Va ser molt interessant, érem sobrevivents, constantment amenaçats. Mentre vivíem a França, ens podien arrestar i afusellar en qualsevol moment. Aquesta amenaça era permanent, i, malgrat tot, jugava.

Vivia amb por?

T’habitues a la por, és la pulsió vital. El meu pare era un home extraordinari, era molt creient i se sentia protegit i conduït pel seu àngel de la guarda. No analitzava les situacions, actuava. Jo no tinc aquella fe, però crec que, efectivament, a ell el portava el seu àngel, perquè ens va salvar de la mort moltes vegades.

Vostè va acabar encarregant-se d’un grup de nens orfes de guerra a França.

Se’m va demanar que els ocupés, era just després de la guerra, a França no hi havia res. Vaig trobar llapis i uns papers reciclats, els vaig fer dibuixar i vaig veure que sentien un gran plaer, de manera que vaig buscar pintura, i això va ser el deliri! Quan l’orfenat es va tancar, vaig muntar el meu propi taller.

Va recórrer mig món a la recerca de tribus desconnectades de la civilització.

Sí, perquè vaig observar que tots els nens occidentals dibuixaven les mateixes coses i em vaig preguntar si era una qüestió cultural. Vaig constatar que aquells nens, preservats de l’escolarització i la civilització, fan les mateixes figures que els nens a la nostra societat, i que aquesta manifestació, aquell traç, és universal.

Quin és llavors l’origen?

No és el que suposàvem: que els nens miren, enregistren i reprodueixen. Es tracta de la memòria orgànica, on s’emmagatzemen tots els fets de la nostra vida prenatal, el naixement i els ­primers anys de la vida. Es tracta del programa genètic que compartim i que avui les neuro­ciències anomenen memòria cel·lular.

I la fa aflorar a través del joc de pintar?

En dic formulació, un codi universal d’expressió. Considero que no només hi ha una memòria genètica, sinó un mitjà d’expressió d’aquesta memòria. Així vaig crear la semiologia de l’expressió, un nou camp científic. En el traç lliure hi trobem el nostre començament, és una manera de completar la persona.

A través del traç inconscient?

Es tracta de deixar-se anar, de deixar aflorar i entendre que no hi ha un després, però a la nostra societat fa falta un entrenament per a això, perquè hem estat educats per ser raonables.

Em sembla una qualitat.

Sí, però sobrevalorada en detriment d’altres capacitats com l’espontaneïtat, una cosa que es produeix més enllà de la intenció i del judici dels altres. La formulació expressa una necessitat interior ignorada. Tenim una cosa dins nostre, un anhel, i està a una profunditat que se’ns escapa.

Fa més de setanta anys que treballa amb nens. Què n’ha après, d’ells?

Jo vaig arribar a aquell orfenat sense prejudicis, encara no havia llegit res sobre el tema, no sabia res, era verge d’idees, i per això vaig trobar la veritat sobre els traços dels nens.

Abomina l’educació artística.

És paralitzant. Els omplim d’idees teòriques que no els permeten ser espontanis. Els joves que han estat arrossegats de petits pels museus no en volen saber res, de museus. Mentre que els nens que han viscut el joc de pintar tenen ments creatives i obertes.