Fa temps que està de moda
parlar de “les conseqüències” com a mètode educatiu, suposadament
diferent i molt millor (més modern) que els càstigs. En la majoria dels
casos només hem canviat el nom: “Com que has suspès l’examen, castigat
sense jugar a la consola” / “Has suspès l’examen; en conseqüència, no
pots jugar a la consola”. És el mateix i tots els nens són prou llestos
per adonar-se’n. Fins i tot els que han suspès un examen.
Hi
ha un tipus de conseqüències que no són, és cert, el mateix que els
càstigs. Són les “conseqüències naturals”; és a dir, el que
espontàniament pot passar si fas certes coses. Si no menges, després
pots tenir gana; si no ets amable amb altres nens, potser no voldran
jugar amb tu; si no reculls les joguines, es poden perdre. Però han de
ser naturals de veritat: no val prendre-li les joguines i amagar-les
perquè no les ha recollit; això seria un càstig. S’han de perdre soles. I
la major part de les joguines que es queden per terra fan nosa, però no
es perden. La major part de les coses que fem malament no tenen
conseqüències, o no tenen conseqüències negatives, o són negatives només
per als altres i no per a nosaltres, o no són immediates, o no són prou
greus per fer que ens decidim a canviar de conducta. Si volem que els
nostres fills no fumin, haurem de fer alguna cosa més que esperar
quaranta anys perquè en vegin les conseqüències.
Això ens porta a un altre problema: en molts casos, les possibles
conseqüències són tan greus que no les podem utilitzar com a mètode
educatiu; no podem permetre que un nen de dos anys jugui amb un ganivet
perquè vegi que es talla un dit; o que pegui a un altre nen perquè vegi
que l’altre nen s’enfada. No podem permetre que els nostres fills passin
tot l’any sense estudiar ni fer els deures perquè vegin que han de
repetir curs. La nostra obligació, com a pares, és prendre-li el ganivet
abans que es talli, o esbrinar per què ha abaixat el rendiment escolar i
intentar posar-hi remei abans que perdi un curs. La nostra obligació
és, precisament, evitar que els nostres fills pateixin les conseqüències
dels seus errors.
Així que les conseqüències, en
definitiva, només es poden fer servir com a mètode educatiu quan són
lleus i sense importància. Que faci el que vulgui, i que passi el que
hagi de passar. És a dir, “deixeu el nen en pau”.
