"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

diumenge, 21 d’octubre del 2018

A Sants, santa paciència...

4d9f a la plaça Benet i Muixí del barri de Sants. (Foto: Minyons)

Avui els Minyons he actuat a la diada de la colla de Sants, desena participació des del 2008, on hi hem assolit una "tripleta màgica" (3d9f, 4d9f, 5d8, i un pd7f final), que no assolíem des de l'actuació a la Festa Major de Sitges a finals d'agost. Hem actuat al costat dels locals, els Borinots, i dels Capgrossos de Mataró, dues colles amb les que coincidirem a la nostra diada en la darrera actuació de la temporada, i amb les que sempre mantenim bona sintonia a plaça. Colles del "nord" casteller, educades en la cultura de fer-se pinya i de fer vacances a l'agost... haha.

Avui la diada s'ha allargat més de tres hores com a conseqüència de la caiguda dels locals amb el 2d9fm, que no han arribat ni a carregar. La llenya ha estat lletja, per dalt, i ha provocat que diversos castellers hagin hagut de ser atesos, la qual cosa ha implicat l'aturada de la diada per prop d'una hora (fins que els responsables dels serveis mèdics de la diada no donen el vist-i-plau, aquesta no es pot reemprendre). Un suplici. És de les coses que darrerament porto pitjor. Després de molts anys a mil i una places, actualment em fot molt no poder arribar a dinar amb la família a una hora prudent, i ara per ara, sóc partidari de fer algun tipus de protocol compartit per tot el món casteller per posar solució a aquest problema. Vaja, si és que la resta ho contempla com un problema... De cara a l'espectador, que al meu parer és per a qui fem els castells, són fatals les aturades de més de deu minuts. Doncs imagineu una hora! I per als propis castellers, opino que no és el mateix saber que el diumenge dedicaràs dues o tres hores a l'activitat castellera, que cinc o sis. Segur que seríem més si ho féssim més àgil. Sí, i castells més grans també!

Un dels aspectes destacats de la jornada, a banda dels castells assolits, i de la desesperant aturada, ha estat la meva primera trobada amb un dels meus col·legues blocaires, el Xavier Pujol, santsenc il·lustre que ha sabut trobar-me entre el rotlle dels Minyons durant la llarga aturada. L'he reconegut de seguida, no només físicament, sinó també per la samarreta dels "Cims per la llibertat" i la placa de "llibertat presos polítics". M'ha explicat la relació de la seva família amb els Borinots i fins i tot m'ha fet una foto, que espero veure algun dia...

És curiós que en poc temps he coincidit amb dos dels meus principals col·legues blocaires. Ha costat però ho hem aconseguit!!