Interessants reflexions per al Diari de l'Educació sobre el fet d'avaluar, de la mestra d'anglès a l'Escola del Mar. Coincideixo força amb els criteris de la companya. Sobre-avaluació, qualificació, promoció de la competència (entre alumnes i entre centres). Què entenem per avaluar?
Es va acabar el primer trimestre i milers d’alumnes van arribar a
casa amb el pertinent informe de notes. A alguns i algunes, aquest
document els donarà forces i seguretat a l’hora d’afrontar la resta de
curs. Per a uns altres, no obstant això, aquest mateix informe podrà
significar una decepció: una valoració externa i imposada que no acaben
d’entendre. I que un alumne no se senti identificat o no comprengui el
contingut d’aquest informe és quelcom que hauria de preocupar-nos, o si
més no, fer-nos reflexionar sobre aquest instrument avaluatiu i la
manera com l’utilitzem.
Anem a pams perquè hi ha diferents aspectes a tenir en compte. D’una
banda, caldria parlar de la sobre-avaluació a la qual tant l’alumnat com
el professorat estem exposats. Un informe cada tres mesos, no serà
massa? Fem nombres: des d’aquest primer dia d’escola (a mitjan setembre)
fins a les vacances de Nadal, han transcorregut amb prou feines tres
mesos; entre els quals, cal no oblidar, hi ha hagut dies festius. Si
tenim en compte que el curs escolar ja se sol iniciar amb una avaluació:
l’anomenada avaluació inicial (aquella que pretén veure en quin nivell
es troba cada alumne a cada àrea); i que dissenyar-la, passar-la,
corregir-la i avaluar-la sol prendre de tres a quatre setmanes, ens
trobem que el temps invertit, des que sabem d’on vam partir fins que fem
l’avaluació trimestral, es redueix encara més, dos mesos?
Exposat això, la pregunta que ve és inevitable: un trimestre és
suficient temps per fer un informe? Fins a quin punt pot donar fe del
cicle d’aprenentatge? Estem davant d’un debat cada vegada més estès i
més recolzat entre la comunitat de professors, que en pocs anys hem vist
com el temps per a l’aprenentatge es redueix cada vegada més en pro de
les consecutives avaluacions.
Fem un supòsit. Posem el cas que un professor/a inicia el curs amb un
grup nou d’alumnes. És obvi que li portarà un temps conèixer-los pel
que fa a l’àmbit d’aprenentatge: detectar les seves dificultats i els
seus punts forts, conèixer el seu entorn familiar i com aquest afecta
l’aprenentatge, els seus hàbits d’estudi, etc. D’altra banda, també s’ha
de consolidar la relació entre ells, això és, establir empatia i
confiança. Per no oblidar, que també ha de crear-se un ambient propici
per a l’aprenentatge a l’aula: veure en quina manera el grup aprèn
millor, de quina manera distribuir l’aula, etc. D’altra banda, ells
també han de familiaritzar-se amb aquest nou context: companys,
professor/a, contingut, ritmes, etc. Així bé, sembla difícil que pugui
emplenar-se un informe concloent sobre l’evolució i els aprenentatges de
l’alumnat en tan sols dos mesos.
A tot el que s’ha dit, a més, cal sumar-li el fet que (qui més qui
menys), tots els professors estem immersos en un procés de
renovació/revisió que abasta diferents àmbits: canvis en la metodologia,
reptes d’inclusió cada vegada més presents i exigents, nous continguts,
nous materials, noves manera i procediments d’avaluació, etc. Amb tot,
el que acaba ocorrent és que, quan amb prou feines has aconseguit
fer-te una llibreta de programació, avaluació i seguiment adequada al
grup i als nous reptes que t’has plantejat per al curs; quan amb prou
feines sents que coneixes al teu grup-classe i comenceu a entendre-us,
ja has d’asseure’t i fer un informe que marqui amb una nota fins a quin
punt s’han adquirit les competències treballades. Aquest és el moment en
el qual t’adones que el cicle del calendari escolar no està en
concordança amb el cicle natural d’ensenyament-aprenentatge i fins i tot
de la relació alumnat-professorat.
El sistema educatiu es troba en un moment de canvis i de molts debats
que pretenen reajustar els pilars sobre els quals s’assenten les bases
de l’educació. Potser és per aquest motiu que ens trobem davant tantes
contradiccions. Entre elles, el fet d’integrar l’avaluació contínua
(aquella que registra no un punt final, sinó el procés i progrés
d’aprenentatge), l’autoavaluació: (aquella que implica a l’alumnat en la
seva pròpia avaluació i la dels companys), i les avaluacions per part
de l’Estat i dels governs autonòmics: avaluacions diagnòstiques. En què
quedem?, ens preguntem els professors. Volem realment aplicar una
avaluació contínua i fer a l’alumne partícip del procés? O bé volem
seguir donant tots aquests informes qualitatius juntament amb les proves
externes, les quals, per cert, cal assajar prèviament perquè els
alumnes s’acostumin a la tipologia de preguntes i plantejaments (més
proves a passar!)
Cada escola té el seu propi projecte educatiu, això és cert, però
ningú s’escapa de les exigències d’un sistema educatiu que en poc temps
ha donat un gir sobtat i abrupte cap als resultats, la qual cosa, a
llarg termini, té tota la pinta de voler anar cap a la
professionalització de l’educació en el seu aspecte més pejoratiu.
Escoles que funcionen com a empreses, les quals, en acabar l’any, fan
balanç dels resultats acadèmics (guanys) a partir dels quals marquen ja
els objectius i les mesures a aplicar per al curs següent.
Un sistema que categoritza les escoles segons els seus resultats,
gairebé podríem parlar d’un paral·lelisme amb Borsa: L’escola X ha
baixat 2,5 punts els seus resultats. Baixa la confiança en aquesta
escola i això, sense dubtar-ho, tindrà conseqüències en els inversors
(famílies que inscriuen als seus fills a l’escola). Les escoles, per fi,
acaben dirigint els seus esforços a guanyar-se la confiança dels
millors inversors (famílies amb bons ingressos), perquè d’això dependrà
el capital que disposin per fer front a la competència cada vegada més
agressiva a la qual estan exposades les escoles-empreses actualment.
Com podem conciliar aquesta allau d’avaluacions amb l’aprenentatge?
Perquè cal dir que es fa difícil, i es treballa sota molta pressió (tant
per a alumnes com a professors), quan en l’horitzó sempre apunten les
orelles de les notes finals i de les proves diagnòstiques. Si volem que
els nostres alumnes s’impliquin de ple en el procés d’aprenentatge: i
això significa que des que es comença un tema o projecte, fins al moment
d’avaluar el domini de les competències adquirides, ells siguin
plenament conscients d’en quin punt es troben; serà necessari disposar
de temps.
Cada vegada som més els professionals que considerem que l’informe
qualificatiu trimestral castra un procés que a l’aula té un ritme
diferent, i que, en molts casos, també atempta contra la idea, cada
vegada més consensuada, que cal atendre als diferents ritmes
d’aprenentatge. Ara com ara, encara hi ha molts professors/as que en
finalitzar el trimestre corren a recollir notes per emplenar l’informe,
perquè durant aquests escassos dos mesos no han tingut suficient temps
per fer-ho (hi ha hagut moltes altres coses importants de les quals
ocupar-se).
Per aquest motiu, som ja bastants els que advoquem per reduir el
nombre d’informes qualificatius en pro (si fos necessari), d’un informe
que tracti aspectes sovint oblidats com són l’adaptació al grup, al
professorat, a la metodologia de treball, etc; Un informe que gens
tingui a veure amb notes, sinó amb tots aquells aspectes actitudinals i
aptitudinals que fan possible que, al llarg del curs, s’assumeixin les
competències treballades.
El seu fill ha tret un bé en matemàtiques, però no sap en quines
qüestions ha fallat, o com pot fer-ho per millorar aquests resultats.
Les qualificacions no serveixen de gens, si l’estudiant no entén en
quins aspectes ha de millorar i com pot fer-ho. Per no esmentar que, com
més temps fa que sóc mestra, menys sentit li veig a les notes, doncs,
per molt que ens hi remirem, mai són objectives: varien segons el
professor/a, l’escola, el poble, la comunitat, etc.
És hora de dedicar temps a l’aula a pensar sobre els processos, temps
per reflexionar sobre quins hem fet, com ho hem fet i com podem
millorar-ho. Però per això necessitem que l’ombra de l’informe
trimestral no estigui present des que iniciem el curs. Necessitem poder
mirar cap a davant i, en comptes d’un mur, trobar una plana d’espai i de
temps que ens permeti arribar on volem arribar sense anar coixos.
El dia en què deixem de veure alumnes que en acabar el trimestre
obren el sobre dels informes com quan rebíem les fotografies revelades
del laboratori (preguntant-se com hauran sortit) significarà que alguna
cosa ha canviat realment.
