El pediatre Carlos González donant una nova lliçó sobre les claus de l'aprenentatge. El text va apareixer (com a part 1) al Criatures de l'Ara al desembre del 2016 i no l'havia copiat esperant la segona part. No sé si l'autor se'n va oblidar, o si encara està pendent de publicar...
La teoria de l’atribució és un dels models amb què els psicòlegs intenten comprendre la conducta humana. Bàsicament, podem atribuir la nostra conducta (i la dels altres) a factors interns (ho faig perquè vull, perquè m’agrada) o externs (em pressionen, m’hi obliguen, m’ho han demanat, les circumstàncies…).
Quan atribuïm les nostres accions a factors interns, fem les coses amb
entusiasme, hi dediquem temps i esforç, ens agrada fer-les. Quan la
nostra atribució és externa ens molesta fer les coses, ens cansa,
remuguem, treballem com menys millor i ho deixem de fer quan ningú ens
vigila.
El punt clau no és la realitat, sinó la
nostra percepció. Si pensem que fem les coses per gust, les farem amb
gust, encara que en realitat algú ens estigui obligant a fer-les. Si
creiem que algú ens hi obliga, fins i tot les nostres activitats
favorites es converteixen en una càrrega.
Ens
truquen un dissabte a la tarda per dir-nos que ens hem d’aixecar
l’endemà a les sis per dedicar tot el dia a certa activitat. No és el
mateix si qui ens truca és un amic per anar d’excursió, o el nostre cap
per dir-nos que ha sorgit una feina inesperada a l’empresa i cal fer
hores extres. En tots dos casos és algú que ens truca i ens demana fer
una cosa. Però en el primer estem convençuts que volíem fer aquesta
excursió, que desitjàvem rebre aquesta trucada, i la nostra atribució és
interna.
I potser la nostra feina era el nostre
somni, ens hem esforçat per arribar-hi. Però hem començat a treballar,
amb uns horaris, uns caps, un salari. I en molt poc temps la nostra
atribució ha passat a ser externa. Ara treballo perquè m’hi obliguen,
perquè em paguen, perquè cal guanyar-se les garrofes, i ja no ens fa cap
il·lusió fer hores extres el diumenge. Preferim anar d’excursió, tot i
que mai havíem dit “Jo, quan sigui gran, vull ser excursionista”, tot i
que anar d’excursió és físicament més cansat que la feina, tot i que no
ens paguen per fer-ho.
A gairebé tots els nens els
agrada estudiar. Potser a tots. Perquè investigar, aprendre, descobrir
com funcionen les coses són característiques innates en la nostra
espècie. Però sovint els pares o els mestres cometen l’error de
pressionar els nens perquè estudiïn: “Ja no estudio perquè vull saber,
ara ho faig perquè m’han promès la bici”. Però si em paguen per fer-ho,
és una feina.
