"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

divendres, 31 de maig del 2013

Pilar de sis net!!! (... a Tailàndia).


Avui, navegant per internet, m'he trobat que algú havia penjat aquesta foto d'un grup de torres humanes de Tailàndia fent un pilar de sis net (sense pinya que agafi en aquest cas). Una estructura que no s'ha aconseguit mai al món casteller (més enllà del parell de segons que van aguantar el pilar de sis sense agafar i abans que els caigués, els Falconers de Vilafranca a la tradicional entrada de les colles abans de l'actuació de Sant Félix, farà quatre, cinc o sis anys). Vaja, que això és un "papinu" en tota regla, i el fan com si res, davant d'un reduït grup d'espectadors, i un cordó de seguretat més aviat minso.
 
Sobta, veient la imatge, que l'equilibrista del segon pis (una de les posicions clau) sembli del mateix, o fins i tot menor mida que el que està just a sobre seu. I a la gent que hi ha a sota no sembla que els sorprengui excessivament l'alçada de l'estructura, a tenor de les expressions de la cara i de la posició dels seus cossos.
 
Sé que la tècnica de construcció d'aquestes torres no té gaire a veure amb la dels nostres castells, però no es pot negar el mèrit que suposa arribar a aixecar un "papinu" com aquest.

dijous, 30 de maig del 2013

T'han suspés "Gimnàsia"?? Què dolentots aquests professors...

L'alumna suspesa i després aprovada.

Aquesta setmana ha aparegut als mitjans de comunicació el cas de la jove estudiant gironina Silvia Diao, que ha estat a punt de quedar-se sense beca per estudiar a l'estranger (Escòcia), degut al suspens que arrossegava de l'assignatura d'Educació Física de primer de batxillerat. Segons la versió de la jove estudiant, jugadora d'elit de bàsquet, té a veure amb l'obligatorietat de saber nedar que imposava la professora de l'assignatura.

D'entrada, els mitjans ens presenten la història com un cas evident d'injustícia escolar (com pot una esportista d'elit suspendre Educació Física) i de mala praxis professional per part de la professora (com pot condicionar l'aprovat de la matèria al fet de que l'alumna sàpiga nedar?). Malauradament, no hem pogut llegir ni escoltar la versió de la professora, que potser ens hagués pogut fer comprendre les seves raons per haver suspès a la noia.

A mi se m'acudeixen un munt de possibilitats per arribar a imaginar els perquès d'aquest suspens. D'entrada, he llegit en algun mitjà que la noia va deixar de fer natació al cap de poc d'haver començat a provar, i va decidir no anar-hi més (vaja, quina gran actitud, quina capacitat de sacrifici...). Per altra banda, també expliquen que tot i ser esportista d'elit i tenir la possibilitat de quedar exempta de fer educació física, mai va presentar la documentació requerida (molt responsable...).

Sovint la gent tendeix a creure que l'assignatura d'Educació Física és insuspenible, i encara menys si es tenen unes bones aptituds físiques. No es té gaire en compte que els professors d'aquesta assignatura poden tenir molts i variats criteris d'avaluació més enllà de si un alumne és boníssim en algun esport en concret. Jo personalment, com a mestre d'aquesta matèria, valoro moltes altres coses molt més importants al meu entendre que no pas el nivell de domini d'un esport determinat. Per exemple, l'actitud (participació, interès, implicació...) de l'alumne/a envers les activitats que es porten a terme; el respecte als companys i a l'autoritat del mestre; la solidaritat i el treball en equip; la capacitat d'esforç i sacrifici; l'autonomia; la capacitat de resoldre conflictes autònomament: etc., etc.

Tanmateix, també us he de dir, que preferiria no haver de qualificar (que no és el mateix que avaluar) als meus alumnes, però això ja són figues d'un altre paner...

dimecres, 29 de maig del 2013

El "temazo" del dimecres. Kayo Malayo - "El rei"


La banda skatalítica terrassenca Kayo Malayo estrena tres nous temes que podeu descarregar-vos a la seva web, i s'atreveixen a fer d'actors en el videoclip d'un dels temes, "el rei". I aquest dissabte els tindrem en directe a casa, al Faktoria.  

dilluns, 27 de maig del 2013

Xavier González, un jove artista terrassenc força interessant.


Llegeixo al diari La Torre que l'artista terrassenc Xavier González exposa la seva col·lecció titulada "L'alegria del salt" a la Fundació Arranz Bravo de l'Hospitalet de Llobregat. Segons la informació de la notícia, és la primera exposició individual que l'artista presenta a Catalunya. Vaja, jo pensava que a Terrassa ja havia exposat la seva obra en algunes galeries d'art, però potser em confonc... 

Ja he comentat en alguna ocasió que el meu gust artístic no és gens refinat, i les meves habilitats artístiques són més aviat tirant a pobres (no passava del sufi en dibuix a l'institut, i tampoc puc dir que em quedés embadalit a les classes d'història de l'art). Però recordo haver vist alguna obra d'aquest autor i haver pensat que m'agradava el que veia. A banda de dominar les tècniques pictòriques, els seus dibuixos m'entren bé pels ulls. Molt millor que algunes suposades obres mestres dels Picasso, Miró, Tàpies i d'altres farses.

diumenge, 26 de maig del 2013

Joan Cavallé: "La concentració bancària afavorirà que les cooperatives guanyin quota fins al 10%"



Ciutadans de Catalunya: si volem una banca ètica i arrelada al territori (català), ja podem anar traient els estalvis i les nòmines (qui en tingui) dels bancs que dominen el mercat, i que basen la seva acció en l'enriquiment màxim de les seves cúpules directives (sovint mitjançant estafes als propis clients, lladrocinis varis, inversions gens ètiques, etc., etc.). A prendre pel sac el Banc Sabadell, La Caixa, Bankia, Santander, BBVA, Banco Popular...

(Llegiu aquesta interessant entrevista del diari Ara al director general de la Caixa d'Enginyers, Joan Cavallé)

A Caixa d'Enginyers tenen clar que no són una entitat financera corrent, i per això han llançat la campanya comercial Som diferents . Baix nivell de morositat, àmplia base social pròxima al soci, escassa dependència del mercat majorista de finançament i creixement equilibrat. Aquesta llista és la que enumera Joan Cavallé per definir la gestió de la cooperativa de crèdit professional. L'entitat va augmentar un 7% els recursos de tercers gestionats i el benefici net es va situar en els 8,5 milions d'euros el 2012, un 49% més que l'any anterior.
Vostès s'han beneficiat clarament de la desaparició de model espanyol de caixes, no?
Queda clar que, malgrat el nostre creixement sostingut des de l'inici de la crisi del 2007, els clients que vénen els robes a la competència. És veritat que hi ha un gran desencís al sector, i també he vist un estudi d'Ernst & Young que especifica que un 15% de la població volen canviar d'entitat financera.
La quota en dipòsits de la gran banca ha crescut. Quina part del pastís es poden quedar les cooperatives?
Primer m'agradaria destacar que les cooperatives de crèdit són la referència a tot Europa. El model és vàlid, i hem de tenir present que cap cooperativa europea ha presentat concurs de creditors els últims temps. El que sí que hi ha hagut ha estat un procés de concentració. Al mercat espanyol, el nostre sector compta amb una quota de mercat en dipòsits del 7%. Aquest percentatge podria incrementar-se fins al 10% amb la reestructuració que s'està fent.
¿La concentració de bancs pot acabar amb la banca mitjana?
Ja està passant, perquè les entitats cada vegada han de tenir més volum per guanyar solvència. Al final, és possible que només Bankinter i Banca March quedin com a entitats mitjanes, a banda del sector de cooperatives. De fet, el Fons Monetari (FMI) ja ha parlat d'entitats financeres més centrades al territori, i al Regne Unit ja s'està replantejant una mica tot, amb la possibilitat que es rebaixin els requeriments regulatoris pels nous agents que vulguin entrar al sector financer.
¿És realment veritat que el sector ha perdut credibilitat?
El que creiem a la nostra entitat és que quan un cicle canvia un s'ha d'adaptar. Fa cinc anys tot el sector financer estava orientat només a créixer i molt pocs pensàvem en el servei. Justament per això hem preparat la campanya Som diferents , en què expliquem com ens relacionem amb els clients. Estem contents perquè els socis són els primers que ens recomanen. El 65% de les persones busquen informació a través dels amics i un 15% en les xarxes socials. I això ja ens va bé.
Llavors, quin és el pla estratègic de Caixa d'Enginyers?
Volem créixer, però sense perdre l'estabilitat. Hem d'assumir els mínims riscos, i que al balanç els dipòsits financin els crèdits, cosa que en moltes entitats no ha passat. El que sí que volem és augmentar la relació amb els clients, i que cada cop facin més coses a través nostre. Aquesta voluntat passa de manera necessària per augmentar la multicanalitat. La banca electrònica és bàsica en el nostre esquema.
I els clients demanen crèdits?
Tenim una reputació, una imatge de l'entitat. Nosaltres seguim amb l'activitat creditora. El total d'actius a finals de l'any passat va ascendir a 2.302,9 milions, fet que va suposar un creixement del 10,4% sobre el 2011, i el crèdit als socis es va situar en els 1.405 milions, un 0,8% més.
I la morositat...
L'any passat vam haver de fer un esforç en provisions, com tothom. La morositat va passar de l'1,5% al 2%, però queda clar que estem molt per sota de la mitjana del sector.
L'entitat també va passar els exàmens d'Oliver Wyman del 2012...
Sí, els tests ens van donar com a resultat que teníem un excés de capital. De fet, vam ser la tercera entitat amb més bons resultats i la cinquena en el supòsit més advers de l'examen. El coeficient de solvència consolidat del grup es va situar en el 12,71% a finals de l'any passat, és a dir, més de tres punts per sobre del mínim exigit.
És necessari ampliar capital?
No ens cal, tot i que tenim el permís de l'assemblea per augmentar recursos els tres anys vinents.

divendres, 24 de maig del 2013

Qui diu que el jovent no és creatiu?


L'altre dia tornant d'una visita al MACBA (per cert, de qualsevol cosa en diuen art...) amb els i les alumnes de cinquè de primària de l'escola on treballo, una alumna m'explicava un nou sistema d'emborratxament entre el jovent. Es veu que darrerament es porta el suca-tàmpax (anal i vaginal) i el gota-gota ocular com a noves formes d'absorció alcohòlica. Es veu que d'aquesta manera l'alcohol arriba abans a la sang i la sensació d'embriaguesa és major i més ràpida. 

Casualment, avui, llegint la versió digital del diari Ara he confirmat la informació de la qual m'havia fet coneixedor la meva alumna, en aquesta notícia on afirmen que alguns especialistes sanitaris han donat el toc d'alerta davant d'aquesta preocupant moda. Parlen dels perills per a la salut que aquesta pràctica pot comportar, i dels nombrosos casos amb que s'han trobat.

Aquesta nova moda és un clar exemple de la capacitat creativa del jovent d'avui en dia, i de la capacitat per cercar solucions als problemes derivats de la crisi (econòmica) i de la manca de recursos (alcohòlics en aquest cas). Si els joves de fa quaranta anys descobrien que barrejant vi (barat) i cola en sortia una beguda refrescant (Kalimotxo), dolça, i que pujava al cap que ni te n'adonaves, a un preu raonable, els joves de fa vint anys descobrien que si es fotien un cop al cap després d'engolir un xarrup alcohòlic per la via directa la sensació d'embriaguesa era superior, el jovent d'avui en dia també ha sabut innovar en aquest sentit.

Queda clar doncs que no cal patir tant pel futur del país, amb un jovent tan eixerit i creatiu com el que tenim. A mesura que ens fem grans, tendim a criticar per costum tot el que els que ens venen al darrera, fan o deixen de fer. Potser que també sapiguem reconèixer-los les seves aportacions i la capacitat per fer front a l'actual crisi, encara que sigui en l'àmbit de l'oci (vici).  

dijous, 23 de maig del 2013

Riure fins plorar gràcies a l'Homo APM.


Ahir vaig tenir un d'aquells moments tan estranys de riallades solitàries a casa, gràcies al personatge de l'Homo APM de TV3. Un autèntic monstre aquest paio. Però no dels dolents com els del PP, C's, UPyD, UDC, PxC, Família y Vida, Faes, Intereconomía, La Razón, El Mundo... sinó dels bons i simpàtics amb el seu peculiar humor babau. M'imagino que cada setmana li deu costar més trobar a innocents que no el reconeguin, doncs ja porta uns quants anys fent el pallasso per tot Catalunya. En el darrer capítol l'hem vist pels X-Games a Barcelona i ha deixat unes quantes perles de les seves.

Pareu especial atenció a la que a mi em va fer esclafir a riure tot sol al sofà de casa. Quan es planta al davant d'uns patinadors d'skate i es trenca la samarreta imitant a un cambrer-hoolligan mig tarat (si no del tot) del R. Madrid.

dimecres, 22 de maig del 2013

El "temazo" del dimecres. Iron Maiden - "Fear of the dark".


Ahir va reaparèixer un monstre molt monstruós, de carn i ossos, entrevistat a una cadena privada  espanyolíssima de televisió, d'aquelles que intento ni sintonitzar, per tornar a espantar-nos i atemorir-nos amb les seves prèdiques i la seva visió de la situació sociopolítica actual. Sí, és aquell que va donar suport al president dels EUA, George Bush, en la seva croada bèl·lica contra l'Irak (encara ara esperem que apareguin les armes de destrucció massiva). Ah, i també el que parlava català a la intimitat i llegia versos de Pere Gimferrer. Mama por!!!
Potser Iron Maiden li dedicarà algun dia un tema com aquest clàssic "Fear of the dark" de l'àlbum homònim de l'any 1992. Jo ja tinc el títol pensat: "Fear of Aznar".

dimarts, 21 de maig del 2013

José Luis Montes: "Ser un consumidor responsable és el que de debò pot canviar el món"

(foto: Ruth Marigot. Diari Ara.)

(entrevista de Lara Bonilla a l'empresari José Luis Montes per l'Ara)

Durant 25 anys va ser un empresari d'èxit fins que va decidir fer un gir i posar els valors al centre de la seva vida. Així va néixer l'entitat sense ànim de lucre que va fundar, Wikihappiness. Ho va explicar a El hombre que tuvo la fortuna de fracasar . Ara demostra que empresa i valors no són incompatibles. Ell en parla com a Organizaciones Gandhi . Aquest és també el títol del seu últim llibre. 

Per què Gandhi?
Ell deia: "Sigues tu el canvi que vols veure en el món". Fem nosaltres petits canvis que sumats siguin grans! El que fem a Wikihappiness és ajuntar gent normal que vol fer petites coses, els inspirem i els oferim diferents possibilitats de canvi.
Un exemple?
La nostra eina de microcrèdit. Uns quants centenars de persones hi posem 50 euros i amb aquests diners des de fa quatre anys estem donant microcrèdits. Ja hem ajudat 1.800 dones a engegar els seus negocis. Al cap de vuit mesos ens tornen els diners. I els wikiinversors -així ens diem- ens trobem, els que volen recuperen els diners i, si no, es tornen a invertir, i decidim on.
Això demostra que hi ha una altra manera de fer.
Sí, i és col·laborativa perquè codecidim les coses i coresponsable perquè ningú hi guanya diners. Hem posat el límit d'inversió en 50 euros perquè no volem grans heroïcitats sinó fer coses petites.
Les empreses i els valors poden anar de bracet.
Hem construït frases del tipus una empresa no és una ONG o una empresa existeix per guanyar diners . No dic que no, però a costa de què? L'empresa està plena de persones. El gran problema de la crisi és que durant molt de temps hem posat els beneficis, sols, al centre. I s'ha de fer que siguin compatibles amb les persones. No es tracta de treure'n uns per posar-hi els altres sinó de crear sinergies.
Com?
El que diferencia les empreses en aquest moment és el talent i com el cultivem. Si tu treballes amb persones de talent que són felices al seu lloc de feina, construiran coses positives, donaran el millor d'elles mateixes, faran que la gent del voltant faci el mateix i es generarà un cercle positiu. I després hi ha els consumidors, que ja no admeten algunes coses, com empreses que produeixin amb treball esclau o en què les dones cobrin menys que els homes. Les empreses tenen cada cop més pressió per funcionar d'una manera sana, si no els treballadors bons i de talent marxaran.
Ara sort en tenim de tenir feina.
D'acord, però quan en tinguis la possibilitat, treballa allà on siguis feliç, allà on vegis que hi ha un cercle positiu. Al final el sentit de la vida és aconseguir que quan moris hagis deixat darrere teu un món una mica millor de com el vas trobar.
Sosté que no es tracta de treballar menys sinó de fer-ho amb sentit.
Com que consumim molt, s'ha de produir molt, i hem de treballar molt i ens venen que això genera llocs de treball, però és mentida. Només genera una roda malaltissa que ens atrapa a nosaltres. El que hem de fer és consumir menys i assegurar-nos que està produït com cal.
Ser un consumidor responsable.
Sí, això és el que de veritat pot canviar el món.
Sovint la por al fracàs ens frena a fer canvis.
Ens atrapen moltes coses que són mentida o són innecessàries i a canvi les paguem amb la nostra llibertat o la nostra vida. És un mal negoci pagar amb la vida coses que no ens fan falta o són falses. Per què vull un cotxe de luxe potent si igualment no puc passar de 120 km per hora?
Per què un dia, després de 25 anys treballant en multinacionals, va decidir canviar de vida?
Va ser una nit, ho recordo perfectament i no va ser cap fet trasbalsador: ni un fill amb càncer o un amic que es mata. I m'agrada que sigui així perquè és trist que hagi de passar una cosa greu perquè decidim donar sentit a la nostra vida. Simplement, estava treballant i pensant en el meu segon fill, que estava a punt de néixer, i vaig sentir una connexió amb un pare que se'n va a dormir amb el patiment de no poder alimentar el seu fill. Vaig pensar que hi havia més pares com aquests que no pas pares com jo. I vaig fer un clic. M'adono que sóc afortunat de tenir unes oportunitats que no són mèrit meu. M'havia passat 38 anys gaudint d'aquesta sort i vaig decidir dedicar l'altra meitat de la vida que em quedava als pares que no tenen tantes oportunitats. Em vaig vendre l'empresa i vaig fundar Wikihappiness.
Diuen que ajudar és una font de felicitat. És més feliç, ara?
Sí, perquè puc anar a dormir tranquil i pensant que estic en el bon camí. ¿Sóc perfecte? Ni de bon tros. ¿No he comès errors? Ni de bon tros. ¿Ja he canviat el món? Ni de bon tros, però estic en el bon camí. És millor viure intentant que la teva vida tingui un sentit, i en comença a tenir des del minut 1 d'intentar-ho. El problema és que vivim en una roda i pensem que ja tindrem temps per fer coses, però ningú t'assegura que visquis fins als 80 anys. Podem triar però també som responsables de les nostres decisions.

dilluns, 20 de maig del 2013

Els secrets d'un bon pilar.

Pd6 d'ahir a la Festa Major de Badalona.

Ahir els Minyons vam fer castells a la diada de Festa Major de Badalona (3d8, 2d8fc, 4d8a, pd6), acompanyats pels Micacos locals, i els Capgrossos de Mataró. En aquesta actuació vam estrenar un nou castell en la present temporada, el pilar de sis, que va esdevenir una agradable sorpresa per la tranquil·litat i la suficiència amb que es va carregar i descarregar. I dic sorpresa, perquè tots els minyons sabem de les dificultats i les decepcions que aquest castell ens ha generat històricament. M'atreviria a dir, que pels Minyons aquest és un castell "maleït" o com a mínim, un xic travessat, sobretot els darrers anys. 

Aquesta estructura i els seus derivats (pd7f, pd8fm, 4d8a, 3d8a, 3d9fa...) han fet incrementar el percentatge de caigudes de la colla notablement en les darreres temporades, i algun any ha condicionat la resta dels castells de forma més que notable (recordeu l'intent de 3d10fm de Girona de l'any passat?, recordeu el 3d9fa de la Diada del 2009, i que havia passat dues setmanes abans? que va passar fa dos Sant Fèlix? quantes enxanetes titulars del pilar hem perdut perquè no han aguantat la pressió?).

Tots aquests antecedents han de pesar, i molt, als companys pilaners de la colla. Tots ells saben que quan la colla s'enfronta a aquestes estructures, s'enfronta en part a aquest passat tan present en les memòries de tots i cadascun dels que ho hem viscut. No ha de ser gens fàcil suportar aquesta gran pressió psicològica, àdhuc més si tenim en compte que en l'actual estructura del pilar hi ha un parell de castellers que han viscut de manera directa alguns sonats fracassos, i que segur que se'n senten plenament responsables.

És per aquest motiu que no m'esperava un pilar tan maco com el d'ahir. La força mental que demostren els pilaners és d'admirar. Sobretot els que porten tants anys d'assaigs específics i tants desenganys. Suposo que el treball psicològic del cap de colla hi té molt a veure, i en aquest sentit cal felicitar-lo. Però la felicitació més gran ha d'anar pels companys que dilluns rere dilluns assagen aquest castell i que mai han donat el braç a tòrcer.

I pel que fa al títol d'aquesta entrada... sota el meu punt de vista, el pilar és el castell més psicològic dels que es fan. El fet de no poder repartir-compartir responsabilitats amb altres companys al pis (al dos, al tres, al quatre o al cinc, la responsabilitat d'una caiguda pot ser compartida, o si més no difuminada) fa que l'aspecte mental pesi molt més que en altres estructures. I malgrat que és un castell que es pot entrenar molt més que altres gràcies a les xarxes d'assaig i al nombre de castellers involucrats, la psicologia hi juga un paper tan destacat, que per molt que el castell es perfeccioni tècnicament a l'assaig, els resultats poden no anar en consonància amb les proves als assaigs. És a dir, que descarregar el pilar de cinc net tres-centes vegades a l'assaig, no té perquè significar que a plaça serà bufar i fer ampolles.

Per que us feu una idea de la importància de la psicologia en aquest castell, només cal que feu memòria i recordeu el pilar de cinc de comiat de la vigília de la Diada de l'any passat. L'enxaneta estava tant aterrida que per poc no fa caure tot el castell, i això que era l'enxaneta titular del pilar de vuit. Afortunadament, a dia d'avui tenim un pilar mig nou, i de quarts en amunt les castelleres que hi pugen no saben que és caure d'aquest castell. I si aconsegueixen descarregar-ne set o vuit més de seguits, és molt probable que la colla aconseguim canviar el xip amb aquesta estructura.

diumenge, 19 de maig del 2013

Toni Soler: "Compte ministre"


(article d'en Toni Soler aparegut al diari Ara d'avui diumenge)

UN ARIET. Estic una mica perjudicat, com es diu ara, perquè durant una bona estona he fet un esforç sincer de ficar-me en la pell del ministre Wert. Ha estat una experiència desagradable, com es poden imaginar, però m'ha fet arribar a una conclusió devastadora: crec que gairebé cap dels objectius que persegueix el ministre té a veure amb l'educació. Hi ha alguns aspectes, relatius a l'organització dels centres docents, que poden agradar més o menys, però si més no revelen la intenció de canviar el deplorable estat de coses en el món educatiu. Però en general la llei no es pot considerar un objectiu per se , sinó una eina política i ideològica, pensada per satisfer altres prioritats que no tenen res a veure amb les aules. La llei Wert no és una bona llei perquè no ha estat concebuda per millorar el devastat panorama educatiu espanyol. És més aviat un ariet, una bomba de fragmentació, una maniobra de distracció i una campanya d'imatge, tot alhora. Dit d'una altra manera, el govern espanyol no intenta millorar l'escola, sinó servir-se'n de la manera més matussera possible per satisfer interessos tàctics. I això, francament, no té perdó.

MISSATGES. El govern Rajoy està en un moment baixíssim. Bloquejat entre les bronques que rep de Brussel·les i la contestació al carrer, incapaç de fer front al desafiament català amb una certa altura de mires, al PP només li queda aplicar fil per randa la doctrina FAES per mobilitzar els fidels i desviar l'atenció. (Zapatero feia el mateix: quan no convenia parlar d'economia, fotia canya a l'Església i defensava els drets dels homosexuals, les últimes trinxeres del pensament d'esquerres). Pel que fa a Catalunya, el capteniment de Wert és aznarisme pur: que es trenqui Catalunya abans que Catalunya pugui trencar Espanya. No sé si el ministre s'apunta a la moda de titllar-nos de nazis, però segur que quan es reuneix amb Irene Rigau pensa en Munic, 1938, quan Chamberlain va regalar Txecoslovàquia a Hitler per apaivagar-lo (amb els resultats que tots coneixem). Per tant, la nova llei en aquest cas també té una funció instrumental: és un avís, i no va dirigit a les 17 famílies que volen educar els fills en castellà, sinó a les 800.000 restants, és a dir, al conjunt del país. Madrid calling : amb Espanya no s'hi juga. D'avisos com aquest n'hem rebut d'altres, procedents del ministeri d'Hisenda i, especialment, del d'Interior.

RISCOS. Faríem bé de no menystenir Wert, ni la FAES, ni un estat que té segles d'experiència i molts mecanismes d'autodefensa. A més, hauríem d'entendre que el risc de divisió a Catalunya sempre ha estat controlat... però latent. Mentre la qüestió lingüística s'utilitza de manera frívola, aquí fabulem sobre el futur rang del català com a única llengua oficial, la qual cosa és exactament el que volen sentir el PP i Ciutadans; una proposta tan temerària com poc realista. Però Espanya hi té també molt a perdre, en aquest embat. Em torno a posar en la pell del ministre Wert, i em dic: compte, José Ignacio. Compte, perquè el PP està tensant la corda de tal manera, està obrint una rasa mental tan profunda entre Catalunya i Espanya, que podria molt ben ser que amb la seva política se salvi l'Estat, però només com una closca buida, fortificada però sense ànima (no tenir estat és un drama, però no tenir nació és molt pitjor). I que tot això passi en nom de l'educació!

dissabte, 18 de maig del 2013

Mourinho, ¿Por qué... no te piras? Ha ha ha ha ha ha....

Mourinho: ves-te'n i no tornis, siusplau.

Si hi ha alguna cosa que ens faci feliços als culés, més enllà de les victòries i els títols del nostre equip, són les derrotes del màxim rival històric, és a dir, el Real Madrid. I la d'ahir a la final de la copa del rei al Bernabeu, va ser especialment celebrada entre la parròquia culé, per raons diverses: enguany el Madrid no ha guanyat cap dels tres títols importants en joc (lliga, copa i champions); enguany Mourinho, "the special one", no ha pogut treure pit com acostuma a fer sempre que guanya alguna cosa; sembla que el darrer projecte del president blanc, Florentino Pérez, ha arribat a la seva fi (tot indica que l'entrenador marxarà al final d'aquesta campanya), amb el trist balanç d'una lliga, una copa i una supercopa en tres anys amb Mourinho al capdavant.

Si normalment, pels culés, veure perdre al Madrid ens deixa un bon cos, en l'etapa mourinhista l'estat de benestar i eufòria és encara major. Aquest entrenador, amb les seves declaracions incendiàries i irrespectuoses, la seva actitud xulesca i prepotent, la seva mala educació i la manca d'esportivitat, ha aconseguit que l'animadversió envers el club blanc hagi crescut arreu. I malgrat que cada dia que passa els seus seguidors incondicionals a Madrid són menys, no podem oblidar que fins fa tres dies es corejava el seu nom al Bernabeu i apareixien pancartes amb el seu rostre o amb lemes tan edificants com "Mou, tu dedo nos indica el camino"...

Veurem quin futur espera als blancs després del pas d'aquest entrenador incendiari. Mourinho ha aconseguit, ell sol, coses que semblaven impossibles: seure a Casillas a la banqueta i que se sentissin xiulets en contra del capità blanc al seu propi estadi; dividir a la plantilla en diversos bàndols i unir-la, finalment, en contra seva; dividir als mitjans entre mourinhistes i no mourinhistes; prendre el control absolut del club, fins i tot per sobre del propi president, Florentino; l'augment de victimisme i barcelonitis entre l'afició merengue; la pèrdua total del "señorío" madridista, si és que mai va existir...

Tant de bo Mourinho marxi finalment al final d'aquesta campanya. Tot i que als culés ja ens aniria bé que continués, vistos els pobres resultats que ha aconseguit amb el club blanc, el nivell d'embrutiment i crispació que ha portat al món del futbol, i el terrible exemple que representa per tots els practicants i aficionats (infants, joves i adults) d'aquest meravellós esport, és intolerable.

divendres, 17 de maig del 2013

Divendres amb notícies sucoses (de bones, de dolentes i de pitjors)...

Col·laborarà la División Azul també amb la causa independentista-nazi catalana?
 
De les pitjors (perquè us aneu animant a mesura que llegiu aquest escrit):
 
- La Delegada del Govern a Catalunya, Llanos de Luna, encara no ha dimitit després de saber-se que havia assistit a l'homenatge a la División Azul (els militars feixistes espanyols que van anar a ajudar a Hitler en la seva dèria imperialista i de neteja ètnica).
 
- El govern espanyol no pensa ni destituir ni desautoritzar a Llanos de Luna.
 
- El Consell de ministres aprova la LOMCE (Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Educativa), i Wert pretén que la Generalitat pagui l'escola privada a aquells que vulguin més castellà.
 
De les dolentes:
 
 
- Cospedal anima els professors a sentir-se "orgullosos" d'ensenyar les noves generacions a "estimar" Espanya (tinc unes ganes d'ensenyar als meus alumnes a estimar Espanya... a estimar-la com s'estima a la parella amb qui t'has divorciat, això sí).
 
De les bones:
 
- Ha mort l'exdictador argentí Jorge Videla (ja en queden menys...).
 
 
- Un banquer a la presó!!! L'expresident de Caja Madrid, Miguel Blesa va entrar a la presó ahir al vespre (apostem a que no dura ni una setmana?).

dijous, 16 de maig del 2013

Carlos González: Hàbits saludables.



(us copio un article del pediatre Carlos González, molt crític amb les autoritats sanitàries, aparegut a les pàgines del suplement "Criatures" del diari Ara del dissabte 27 d'abril. L'article té una segona part que podeu trobar per la xarxa. Molt interessants sempre les reflexions d'aquest doctor, que podeu seguir alguns dissabtes al Criatures).

Veig a la tele un d’aquells anuncis que no saps què dimonis anuncien. Que si el 2030 estarem tots grassos, que si dormirem malament (¿deu ser un anunci d’un gimnàs, d’un pla de pensions, d’una infusió de til·la?), que si els mals hàbits alimentaris seguiran creixent (¿deu ser un anunci d’una mútua?, ¿de verdures congelades...?)
 
Doncs resulta que és un anunci de Coca-cola! Ara hi veig la relació: són un dels màxims experts mundials en mals hàbits alimentaris. Per tant, saben de què parlen. L’anunci recomana dos webs: cambialasestadisticas.com (pura publicitat de Coca-cola) i habitosdevidasaludables.com. I la pregunta és: què fa Coca-cola recomanant hàbits saludables? Això és tirar pedres contra la seva pròpia teulada: si la gent es torna saludable, s’arruïnaran! Tinc curiositat. La segona web, la dels hàbits saludables, porta el segell del ministeri de Sanitat, de l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició i de la Fundación Alimentum (“Una organització privada sense ànim de lucre, constituïda per les principals empreses del sector d’alimentació” que “comparteix la filosofia de l’Estratègia NAOS”). Inclou una llista d’“empreses adherides”.

La col·laboració entre el sector públic i el privat sempre és preocupant. Perquè les empreses han de buscar, per definició, el benefici propi, i això pot entrar fàcilment en conflicte amb el benefici comú. ¿Pot passar que tots dos beneficis siguin compatibles, o fins i tot sinèrgics? Si fos, diguem, un banc qui fes campanya pels hàbits saludables, l’únic que hi guanyaria el banc seria publicitat i bona imatge, i això no va a favor ni en contra de la salut. Si fos, diguem, una companyia d’assegurances, el benefici comú coincidiria amb el benefici empresarial, perquè com més sana estigui la gent, més hi guanyarà la companyia. Però, fins i tot en aquests casos, ¿és ètic que una administració s’aliï amb una empresa concreta, i no amb la competència? Si una empresa vol promocionar la salut, benvinguda sigui, però no veig just que ho pugui fer en nom de l’Estat, que és de tots. 

Ara bé, moltes de les “empreses adherides” a la campanya del ministeri no són ni “saludables” ni “neutrals”. Al contrari, el primer hàbit de vida saludable hauria de ser deixar de consumir alguns dels seus productes (o tots): hi ha Coca-cola, Pepsico, Ferrero, Nestlé, Wrigley (caramels i xocolatines)... Barrejades amb marques de productes alimentaris acceptablement sans (però tampoc n’hi veig cap de fruites i verdures...). Del complex entramat d’iniciatives i fundacions que han muntat aquestes empreses amb l’administració, i de les seves conseqüències, en parlarem d’aquí quinze dies.

dimecres, 15 de maig del 2013

El "temazo" del dimecres. Cheb Mami - "Douha Alia"


Avui voldria cagar-me en el CNI, en els mossos i els ertzaintzes que es dediquen a reprimir els moviments socials alternatius i antisistema, en els peperos de l'Aragó i del País Valencià per anticatalanistes, però prefereixo relaxar-me. I quina millor manera que escoltant aquesta cançó de l'autor algerià establert a França, Cheb Mami.
 
Aquesta cançó de l'any 1991, "Douha Alia", va servir de sintonia pel programa de TV3 "El món d'Ariadna" l'any 1997.

dimarts, 14 de maig del 2013

El Jueves: una revista sense pels a la llengua.


En l'edició d'aquesta setmana de la veterana (1977) revista humorística "el jueves", amb redacció a Barcelona, apunten i disparen cap a la monarquia i la seva impunitat jurídica. Després que el rei aparegués a la tele en el seu discurs nadalenc afirmant amb tota la seva patxorra que la justícia era igual per a tots els espanyols, resulta que l'Audiència Provincial de Palma ha desimputat a la infanta Cristina després de ser imputada pel jutge Castro per la seva vinculació amb el cas Noos. Vaja, que novament es demostra que la justícia a l'estat espanyol només és justa amb els pobres desgraciats i amb els delinqüents de baixa estopa. 

Afortunadament, encara queden alguns mitjans de comunicació-entreteniment que denuncien aquestes injustícies, encara que sigui a través de l'humor. Humor amb grans dosis de mala llet, com ha de ser. És l'avantatge de ser un mitjà de comunicació no depenent dels grans patrocinadors i anunciants.

dilluns, 13 de maig del 2013

Minyons: Keep Calm i no ens pensem ara que som els reis del mambo.

4d8 amb l'agulla, dissabte a la Fira Modernista.

Si fa un mes s'hagués fet una enquesta entre els Minyons (actius i passius), una gran part de nosaltres no hagués apostat que a dia d'avui la colla es trobaria en la situació en que es troba: havent descarregat ja els castells de la gamma bàsica de vuit, i estrenant el 2d8f i el 4d8p el passat dissabte, per la Fira Modernista, d'una tacada. I amb l'afegit de la notícia de la invitació dels administradors de la Festa Major de Vilafranca a l'actuació de Sant Fèlix, que suposa la trentena presència consecutiva per a la colla.

Què ha canviat en els darrers trenta dies perquè la situació hagi fet un tomb tan destacable? Doncs, suposo que per una banda, els tècnics han començat a encertar les alineacions idònies dels castells. Per altra, la canalla se sent cada dia més segura i convençuda de les seves possibilitats (no hem d'oblidar que tenim tres o quatre incorporacions allà a dalt), i això té una importància cabdal en la realització dels castells. A més a més, crec que la gent dels troncs comprova, assaig rere assaig, que les coses van sortint millor, i potser se n'adonen que el que fem no és tan difícil com semblava i que sovint hi ha massa nervis i desconfiances.

En aquest sentit, cal reconèixer l'esforç d'uns quants castellers molt implicats, que des de finals de gener estan assajant tres cops per setmana per assolir tots els reptes que s'estan plantejant des de la tècnica. Estic convençut que la constància als assaigs donarà els seus fruits. És matemàtic. Com més assages, més millores i millor et surt. Ara va arribant l'hora que la gran massa dels Minyons, els que han d'omplir les soques, folres i manilles, comencin a apropar-se al pati d'assaig per començar a treballar els grans "papinus" que tots volem tornar a veure.

Ara bé, no pensem que serà fàcil i que triomfarem pel sol fet de ser els Minyons. Al llarg de la temporada segur que hi haurà entrebancs, caigudes, decepcions, i frustracions. Ja sabem com són els castells i el que costa pujar el nivell (o mantenir-lo). Així que "Keep Calm", i continuem fent el que sabem fer, sense retrets ni condicions. Si anem tots a una som molt millors. Som-hi!

diumenge, 12 de maig del 2013

Campions de lliga! I ja en van 22.

Barça campió de lliga 2012-13.

Tot i que el Barça juga aquesta tarda a Madrid, contra l'Atletico, el seu partit de la 34a jornada de lliga, ahir ja es va proclamar matemàticament campió després que el Madrid no passes de l'empat (1 a 1) al camp dels "pericos" de l'Espanyol. Així doncs, a falta de quatre jornades perquè s'acabi la lliga 2012-13 els barcelonistes ja podem celebrar un nou títol, i ja en van vint-i dos. Tot i que enguany hagin saltat totes les alarmes per la desproporcionada patacada a les semifinals de la Champions contra el Bayern, i les ensopegades contra el Madrid a la lliga i a la copa, no podem oblidar el que aquest equip ha aconseguit fins ara, i que guanyar una lliga no és gens fàcil. No cal remuntar-se molt en el temps per recordar èpoques en que guanyar una lliga era quelcom excepcional i celebradíssim, o fins i tot quan es guanyaven a l'últim instant, amb el culet ben apretat, i fins i tot amb penals fallats pels rivals en l'últim minut de l'últim partit. 

Sembla clar que aquest Barça necessita una sacsejada i alguns canvis de peces de cara al futur. Després de cinc anys continuats d'èxits i de ser considerats els millors del món, veiem com altres equips ens superen i cada dia es fa més evident que depenem massa del millor jugador del món, Messi. Hi ha jugadors a la plantilla amb molts partits a les cames, i caldrà fer canvis per rejovenir-la, i per no dependre tant del crac argentí. Potser l'arribada de Neymar pot apaivagar aquesta Messidependència.

Espero però que no ens tornem bojos i passi el que va passar a la fi del cicle victoriós del Dream Team. Després de quatre o cinc anys d'èxits, la humiliant derrota a la final de la Champions d'Atenes contra el Milan (0 a 4) va suposar la dissolució d'aquell magnífic equip, i el comiat d'alguns dels seus puntals (Zubi, Laudrup, Salinas...). Aquella revolució va suposar l'empitjorament de les coses, i una travessia pel desert pel que fa a l'obtenció de títols. Jo crec que amb un parell o tres de baixes, i una parell o tres d'altes, n'hi ha prou per tornar a ser a on érem.

divendres, 10 de maig del 2013

Intens cap de setmana amb la Fira Modernista.

Els Grallers del Teler, tornaran el dissabte de la Fira Modernista.

Aquest cap de setmana es celebra a la nostra ciutat l'onzena edició de la Fira Modernista. Aquesta festa, inventada pels gestors culturals de l'ajuntament tenia molts números d'acabar convertida en una simple Fira comercial ambientada en el Modernisme, com moltes altres jornades, fires i mercats, arreu del territori amb excuses diverses com l'època medieval, els romans, els ibers, o la fil·loxera. És a dir, un cap de setmana amb un munt de comerciants, artesans i artistes, fent negoci a costa de la ciutadania.

Tanmateix, a la ciutat de Terrassa s'està aconseguint trobar un equilibri just entre comerç i cultura popular gràcies al destacat nombre d'entitats de tot tipus (culturals, esportives, socials...) implicades en l'organització de la Fira. I també del, cada edició major, nombre de terrassencs que surten al carrer disfressats d'època tot i no participar en cap acte en concret. És a dir, que cada any més terrassencs decideixen participar activament de la festa d'una manera o altra.

Els Minyons que enguany tornarem a alçar castells en solitari a la plaça Vella el dissabte a la tarda, també viurem uns dies intensos de Fira amb diversos actes a la nostra seu. Concerts de gralles, caramelles, visites guiades, menús modernistes... podeu llegir aquí els actes més destacats. Ens veiem per plaça, o fent una copeta pel local de la colla.

dijous, 9 de maig del 2013

Una nova jornada de lluita del sector educatiu. I van...


Avui toca manifestar-se a Barcelona per defensar l'Educació, que entre els uns i els altres s'estan carregant a marxes forçades. És probable que en pocs dies les autoritats educatives a Catalunya ens diguin que els alumnes de sisè han millorat el seus resultats en les proves de competències, i tinguin la temptació de fer-nos creure que tot i les retallades, la qualitat educativa no s'ha vist afectada, però qui tingui no menys de dos dits de front, entendrà que és molt difícil augmentar la qualitat educativa reduint pressupostos, retallant per totes bandes, i amb lleis educatives que promouen la millora qualitativa mitjançant la competitivitat entre centres, i l'amenaça dels acomiadaments a qui es despengi.

Avui, novament, em manifestaré, i ja van no sé quantes manis en els set anys que porto com a mestre. Entre vagues generals, vagues contra la LEC, vagues contra les retallades, la Lomce, etc., ja m'he descomptat dels dies que he deixat de fer classes. Han servit per alguna cosa totes aquestes jornades de vaga? Doncs els temps dirà... sembla que el present ens demostra que de ben poc han servit les queixes i les aturades, però que hagués passat si ningú ho hagués fet? Com estaríem ara? I que podria passar en el futur si ens resignéssim definitivament?

No entenc a una gran part del col·lectiu de mestres que no secundarà aquesta vaga. Puc arribar a justificar a aquells que viuen situacions econòmiques de precarietat (que també els hi ha dins de l'àmbit dels docents), però no em puc creure que en una escola amb trenta-cinc mestres n'hi hagi trenta, o més, que no arribin a fi de mes si els resten la paga d'un dia. Quin exemple estem donant als nostres alumnes si veuen que passem, que no estem al costat de la resta dels companys en aquesta lluita? Després n'hi ha que exigeixen una estratègia de protesta diferent per part dels sindicats i tal, però m'agradaria veure que farien la majoria en el cas hipotètic que es demanés al professorat fer una vaga indefinida. Quants li donarien suport?


dimecres, 8 de maig del 2013

El "temazo" del dimecres. Àngel Villalba - "Olivera d'Aragó".


Encara no s'ha inventat la nova llengua del Lapao i ja he trobat algun tema en aquest idioma per la xarxa. Suposo que aquells que llegiu (i enteneu) aquestes línies, podreu seguir sense gaires dificultats la lletra de la cançó del cantautor de Favara (Matarranya, Aragó), Àngel Villalba. Com diuen els castellans, "no hay mal que por bien no venga", i la polèmica del canvi de denominació del català a l'Aragó, m'ha servit per descobrir a aquest interessant cantautor de la Franja.

dimarts, 7 de maig del 2013

Comencen les proves de competències bàsiques de sisè de primària.


Aquest matí, tots els centres educatius catalans han començat a passar les proves de competències bàsiques als alumnes de sisè (bé, no tots, ja que hi ha alguns centres on els pares han decidit no portar als seus fills a escola a fer les proves, per protestar contra les retallades en educació, i contra aquest sistema d'avaluació). Entre avui i demà, els alumnes s'examinaran de les matèries de català, matemàtiques, anglès i castellà.

Em pregunto per què, si als currículums oficials, quan es parla de competències bàsiques, es mencionen competències com la d'aprendre a aprendre, la comunicativa, la d'autonomia i iniciativa personal, l'artística i cultural, la social i ciutadana, etc., com és que en aquestes proves avaluatives que ara es passen als alumnes, només es fixen en les mates i les llengües. Potser creuen els caps pensants educatius que els ben educats són els que treuen millors qualificacions en aquest tipus de proves?

Estic convençut que països com la Xina, el Japó, Corea del Sud, Singapur o Finlàndia, obtenen resultats molt millors en aquest tipus de proves que no pas Catalunya, però dubto si aquestes societats són molt millors que la nostra... Al cap i a la fi, amb l'educació hem d'aconseguir, o com a mínim hem de pretendre, a banda del desenvolupament integral dels infants i la seva capacitació per la vida adulta, la millora de la societat on es desenvoluparan aquests infants.

Malauradament, des que de cinc cursos ençà es van començar a passar aquestes proves als estudiants, la principal preocupació de la majoria dels centres educatius ha passat a centrar-se en els resultats d'aquestes avaluacions. I per tal de quedar bé davant de les famílies (presents i futures), i del Departament d'Ensenyament, es focalitza el tipus d'ensenyament en la direcció que marquen aquestes proves. No importa si els alumnes no són autònoms, ni solidaris, ni responsables, ni creatius, ni res més, si al final el resultat d'aquests exàmens és positiu.

Cal destacar també que els resultats d'aquesta avaluació s'utilitzen habitualment per promoure la comptetitivitat entre centres, i se'n deriva un rànquing d'escoles, de les més "bones" a les més "dolentes" (casualment entre les bones sempre acostuma a haver-hi les privades i les concertades, i entre les dolentes, les públiques de barris més deprimits... sempre he tingut ganes de fer un experiment i enviar durant tot un curs als alumnes d'un grup del Viaró, per posar un exemple, a qualsevol escola de la perifèria de Terrassa, i a l'inrevés, els alumnes d'aquesta escola al Viaró. A veure si són capaços al Viaró de mantenir l'excel·lència amb els nous alumnes...). Fins i tot hi ha escoles que fan maniobres poc "ètiques" per aconseguir que la nota mitjana del centre sigui el més alta possible (per exemple fent que els pitjors alumnes no vagin a escola el dia de les proves, o amagant-los a una altra classe), i poder així destacar entre la resta d'escoles.

Ah, per cert. Aposto que enguany els resultats de les proves seran millors que els del curs passat. És curiós com aquest govern de les retallades aconsegueix millorar resultats tot i que els pressupostos educatius baixen any rere any... No serà que per pujar notes es baixa el nivell de les proves? Mira si n'és de fàcil.

dilluns, 6 de maig del 2013

A partir del dijous, els catalans serem més cultes.


El govern popular del PP a l'Aragó, en la seva fòbia anticatalana, està decidit a aprovar una nova llei de llengües per aconseguir que el català que es parla a la franja fronterera  d'aquesta comunitat autònoma amb Catalunya, passi a anomenar-se "Lapao" (Lengua Aragonesa Propia del Àrea Oriental). Segons estudis estadístics, hi ha al voltant de 30.000 catalanoparlants en territori aragonès.
Bé doncs, si finalment triomfa l'incultura, el fanatisme i l'anticatalanisme, resultarà que els catalans, com qui no vol la cosa, ens convertirem en un dels pobles amb un domini més ampli d'idiomes. A la pròpia llengua catalana li haurem de sumar el coneixement de la nova llengua aragonesa, el "Lapao", la valenciana, la castellana, l'argentina, la paraguaia, l'andalusa, etc. Així doncs, els catalans ens convertirem de cara a l'exterior en un dels països més cultes i més poliglotes del món. I tot gràcies als imbècils del PP...
Per cert, ja posats a inventar noms, no podrien haver buscat alguna cosa més simpàtica? No sé, però això de Lapao sona massa a "lapo" o "cagao"... Potser hauria estat millor dir-li directament "mierda idioma ese", "puto catalán" o "polaco", no?

dissabte, 4 de maig del 2013

Humor contra el fanatisme i la manipulació informativa de Telemadrid.


Els del Polònia han trobat un nou filó en la caricaturització de la periodista de la casa, i matadeperenca en tots els sentits, Bibiana Ballbè, (TV3, Bestiari Il·lustrat i altres fricades), i estan creant gags autènticament hilarants i d'un friquisme insuperable. Si l'estrambòtica entrevista de fa un parell o tres de setmanes amb el líder dels socialistes catalans, Pere Navarro, ja em feia pixar de riure al sofà de casa, la que ha mantingut aquesta setmana amb Hitler, no li va al darrera. Ara que a Madrid està tan de moda relacionar independentisme (i qualsevol altre moviment políticosocial que no els agradi) amb nazisme (Telemadrid dixit), una bona dosi d'humor per apaivagar una mica la ràbia i l'odi que ens genera.

divendres, 3 de maig del 2013

La culpa no és sempre dels pares!!

Juan Pablo Wert, germà bo del ministre.

Sovint, les persones (i molta gent també) tendeixen a culpabilitzar als pares (pare i mare) de la mala educació dels seus fills, quan en realitat hi ha molts factors i agents educatius que influeixen tant o més que els pares en l'educació de les criatures: els mestres, els monitors varis, els companys de classe, els mitjans de comunicació, els videojocs, els jocs, els entrenadors de les extraescolars, els espectadors d'un esdeveniment públic, el xicot o la xicota, els avis i demés familiars, i etc., etc.

Sense anar més lluny, només cal veure l'exemple dels germans, qualsevols. Fills d'un mateix pare i una mateixa mare, educats amb idèntics o similars mètodes, i tan diferents els uns i els altres com un ou i una gallina. Un exemple clar de germans amb grans diferències evolutives, l'hem trobat en els germans Wert (Jose Ignacio, ministre d'Educació, i Juan Pablo, professor d'Història de l'Art a la Universitat de Castella la Manxa).

Mentres el primer s'ajunta amb els més fatxes i retrògrads del país, i intenta carregar-se l'educació pública, el segon es dedica a cultivar el gust per l'art dels joves estudiants i es manifesta contra les retallades en educació. Podeu llegir la notícia completa aquí, i entendre els motius del germà del ministre per decidir-se a donar classes al carrer com a alternativa a les retallades que promou el seu germà.

dijous, 2 de maig del 2013

Arriba la "ditocràcia" a l'educació pública de la mà de CIU.



Tot i que la consellera Rigau hagi assegurat aquest migdia, després de la trobada amb els representats sindicals a la a la reunió de la Mesa Sectorial de negociació del personal docent no universitari en l’àmbit de l’Administració de la Generalitat de Catalunya, que "els directors no nomenaran professors a dit amb el decret de plantilles", en l'esborrany que el Departament ha fet arribar als sindicats del ram queda ben clara la intenció del Departament. Si arribem fins al capítol 4 (Intervenció de les direccions en el nomenament de personal interí docent), en l'article 25 (Propostes dels directors de nomenaments d'interins en vacant de plantilla), al punt 2 (es prioritzaran les propostes de les direccions en el procediment de nomenaments d’interins per davant del criteri d’ordenació de la borsa). És a dir, que si això no significa una elecció a dit del personal, que baixi Déu i m'ho expliqui.

A banda d'incentivar la "ditocràcia", i els consegüents amiguismes, endollisme, xuclapollisme... en l'àmbit de l'educació pública, el Departament vol convertir als directors dels centres escolars en directors de Recursos Humans, i donar-los poders per triar, contractar i acomiadar al seu antull. Fins a dia d'avui, els centres públics han mantingut unes dinàmiques (en la majoria dels casos) positives en les relacions entre les direccions i la resta del professorat, gràcies, bàsicament, a les relacions no jerarquitzades entre els uns i els altres. Sembla però que el govern de CIU vol acabar amb aquest model tan democràtic de gestió dels centres, i apropar-lo a un model més proper al dels centres privats.

Per si de cas la cosa es posa seriosa, començaré a fer-me el simpàtic amb el director de la meva escola actual. De fet, ja hi ha bon rotllo, però crec que em convindria (mai se sap si algun dia puc requerir del seu favor) ser encara més amable i servicial amb ell, perquè vegi que bon mestre que puc arribar a ser. I a partir d'ara, quan em trobi amb algun/a director/a d'alguna altra escola on he treballat, aniré a saludar-los peti qui peti. Fins i tot amb aquell/a amb qui no m'hi feia gaire i que segurament ja no es deu enrecordar de mi... I potser he d'anar pensant en comprar-me algunes robes noves, de cara a les possibles entrevistes que hagi de fer amb algun/a director/a en el futur. Vaja, segur que no em veuran amb aquell xandall amb un foradet a la zona genital, i tampoc aquell que fa vint anys que em poso.


dimecres, 1 de maig del 2013

El "temazo" del dimecres. Inadaptats - "Orgull de classe"


Avui, dia del treballador (quin deu ser el dia de l'aturat?), val la pena encendre's una mica amb els missatges conscienciadors dels Inadaptats. Per allò de que no deixem de tenir clar qui som i on estem. I que siguem conscients que la classe obrera som la majoria i no ens podem deixar esclafar per quatre aprofitats depredadors. Potser va sent hora d'esmolar l'eina... (avui especialment dedicada als 377 treballadors bangladís morts mentre treballaven en condicions infrahumanes. Si Espartac aixequés el cap...) 

Soc fill/a d'un barri obrer
on es lluita per viure
per pagar unes lletres
a uns bancs que et roben el futur
i sols per tenir un sostre!
I penso
que anem malament
si els nostres nens/es als carrers adopten
actitud de vençuts/des

I una ma m'acaricia
amb les durícies que es fa a l'obra
i un cop de porra enmig del nas
em torna al lloc quan estic fora
Em torna al lloc, al meu maleït lloc

A aquests nens/es els hi canvien l'amor
per l'odi d'un pare frustrat
que colpeja amb crits
que neguen el diàleg!
I un/a jove incomprès/a
mira cap al demà i no veu res
sols l'herència letal dels seus vells
que l'eduquen amb cops
estúpids i racistes

El veí treballa d'encarregat
en el supermercat del barri
i em mira arrogant
per sobre l'espatlla!
Ell vol ser com els rics
que viuen en els seus barris tan bonics
i eduquen contents els seus fills/es
per ser els nostres patrons
i jo els odio a tots

I EM TATUO EL PIT
AMB L'ODI ENTRE CLASSES QUE TINC
UNA FALÇ; I UN MARTELL AL MEU BRAÇ;
I EL MEU CAP PER LLUITAR
ORGULL DE LA CLASSE OBRERA