"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

diumenge, 2 de febrer del 2020

Llàgrimes d'emoció.



Ahir vaig tornar al Teatre Auditori de Sant Cugat, on el divendres de la setmana passada vaig estar veient el màgic Juan Tamariz. Ahir amb motiu de la visita dels Obeses, un dels grups catalans més creatius i més genials del moment, als que vaig veure per primera vegada en directe al mateix espai l'any 2015, en un concert memorable amb la Banda Municipal de Barcelona. 

Aquest cop ho feien acompanyats per la Cobla Jove de Berga, i el Cor d'Obeses, i l'Auditori presentava una magnífica entrada tot i que no va acabar d'omplir-se en les files de la grada superior. Tanmateix, per ser un grup amb escassa repercussió mediàtica, i un estil força iconoclasta on s'atreveixen amb l'opera, el heavy, la sardana o el tango, per posar alguns exemples, cal lloar la capacitat de convocatòria dels osonencs. Són d'aquells que van picant pedra i van acumulant seguidors concert a concert, i disc a disc.

Ahir, vaig tornar a gaudir de l'espectacle d'Obeses en format teatre. Assegudet i podent-me concentrar en escoltar atentament tots els detalls musicals de l'espectacle. Des d'una posició privilegiada on ningú em tapava l'escena i podia, a més, gaudir de l'espectacle del propi públic en els moments de major excitació general.

El grup tenia una sorpresa preparada, una que no m'esperava i que em va fer caure un parell o tres de llàgrimes galtes avall. Va ser amb la versió de "La Santa Espina", que vaig trobar tan genial que no em vaig poder contenir. Casualment, vaig mirar a la companya de butaca del meu costat dret i vaig veure com també s'eixugava alguna llàgrima. Grans Obeses, gran Cobla Jove de Berga, i gran Cor d'Obeses!