"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

divendres, 31 de gener del 2020

La Mola i el President Bartomeu.


Aquest migdia, i ja en van 3 de consecutius, he aprofitat les dues hores i mitja de pausa entre les classes del migdia i les de la tarda per anar-me'n a dinar a La Mola. En poc més de mitja hora arribo al monestir des dels dipòsits, i tinc temps de pujar, dinar i baixar. Els tres cops que ho porto fent, m'he demanat el xai amb mongetes seques, que està per llepar-se els dits.

Avui ha estat un ascens en un dia magnífic assolellat. He pujat en calça curta i màniga curta, i la mar de bé tu. Em penso que a mesura que la calor vagi avançant, em serà menys agradable pujar els divendres al migdia, així que de moment aprofito...

Avui, ha estat una jornada una mica especial, perquè m'he trobat un personatge molt popular i que ostenta un càrrec força destacat dins de la societat catalana: el President del FC Barcelona, Josep Maria Bartomeu. L'he trobat en un primer moment en l'encreuament dels camins de Can Poble i els dipòsits, acompanyat per una dona i força distrets perquè els he sorprès per darrera i potser es pensaven que no els veia ningú...

Els he vist entrar al restaurant i seure molt a prop de la cuina, i quan m'he aixecat per anar a pagar amb la targeta per marxar de seguida, l'he saludat i li he dit "Visca el Barça, Visca Catalunya i Visca els Vallès", i hem tingut una xerradeta curta, on he sabut que ell era de Vilanova del Vallès i que era un excursionista empedreït. M'ha presentat a l'amiga, barcelonina, i ens hem acomiadat sense més.

Un dia per recordar. No cada dia es saluda el President del Barça!! Hehe.

dimecres, 29 de gener del 2020

El "temazo" del dimecres. Twisted Sister - "I wanna Rock".


Els Twisted Sister van ser una banda de heavy metal, hard rock i glam metal, amb origen als anys 70 a Nova York, que van gaudir d'uns quants èxits internacionals als 80 gràcies, en part, a la gràcia i la promoció dels seus videoclips pel canal MTV. Especialment populars van ser aquesta "I wanna rock" i el "We're not gonna take it", on mostraven una estètica propera als Kiss i un missatge força transgressor i crític amb el sistema. 

Recordo que als anys 80's gairebé tots els joves eren heavies, amb llargues melenes, i les jaquetes texanes i creuades de pell negra amb pegats i algunes peces metàl·liques s'imposaven. Així que l'escena del videoclip, de l'institut nord-americà ple d'alumnes amb melenes i movent els caps al ritme de la bateria, eren força fidels al que passava als instituts nostrats.

Llarga vida al heavy metal!!

dimarts, 28 de gener del 2020

Mor en accident d'helicòpter, Kobe Bryant, un dels millors jugadors de bàsquet de la història.

Kobe en una visita al primer equip del Barça fa tres o quatre anys.




























Abans-d'ahir va morir en un tràgic accident d'helicòpter a Califòrna, als 41 anys, Kobe Bryamt, un dels millors jugadors de bàsquet de la història, exjugador dels mítics Lakers de Los Angeles del 96 al 2016, amb els que va guanyar 5 anells de l'NBA. També va guanyar un parell de cops els JJOO amb la selecció nord-americana.

Sempre s'havia reconegut com un gran seguidor del FC Barcelona i en alguna ocasió havia visitat les instal·lacions i els jugadors del primer equip de futbol.

Hi ha però una taca negra en la seva biografia. L'any 2003 va ser acusat de violació, tot i que se li van retirar tots els càrrecs perquè la víctima va rebutjar testificar (segurament a canvi de molts diners).

dilluns, 27 de gener del 2020

La mesa del Parlament de Catalunya obeeix l'estat i inhabilita el MHP President de la Generalitat.

Els diputats de JxCat aplaudint la intervenció del MHP Torra, mentre el vicepresident i la resta dels diputats d'ERC passen.
























Aquesta tarda, la mesa del Parlament de Catalunya, amb el President Roger Torrent al capdavant, ha avalat la inhabilitació del MHP Torra com a diputat del Parlament, tal i com reclamava la JEC espanyola, amb els vots a favor de tots els membres de la mesa (ERC, PSC, i C's), a excepció dels representants de JxCat.

Una nova baixada de pantalons (i en van...) de polítics suposadament independentistes, per obeir la (in)justícia espanyola. Com bé ha expressat el President Torra aquesta tarda al Parlament des del faristol, "té cap valor el què votem els catalans?"

Aquests polítics ens han de portar a la independència? No tenen el valor de desobeir ni a una instància administrativa com és la JEC i pretenen plantar cara a l'estat opressor que ens continua reprimint, empresonant i enviant a l'exili? Va home va!!

Sembla evident que s'apropen eleccions anticipades...

dissabte, 25 de gener del 2020

Un altre que volia veure: Juan Tamariz.






















Ahir vaig poder veure, per fi, un d'aquells artistes que han marcat una etapa important de la meva vida, el màgic Juan Tamariz, que es va popularitzar als anys 80's gràcies a l'aparició en programes de la tele, com l'"1,2,3". A banda de la seva vis còmica, es reconegut per ser uns dels millors màgics de cartes de l'estat espanyol, però sens dubte, el seu estil histriònic i les seves bromes als col·laboradors del públic, et feien els trucs molt més interessants.

Ahir va omplir el Teatre-Auditori de Sant Cugat, un teatre que té una programació força interessant i multidisciplinar, en un espectacle d'unes dues hores de durada, amb la col·laboració d'un altre màgic madrileny i de la seva actual parella, una colombiana filla d'un prestigiós màgic colombià ja mort, que també fa algun truc, tot i que no gaire lluit, al meu entendre.

Bé, ja puc dir que vaig veure al gran Juan Tamariz (77 anys) en directe. I des de la segona fila!!

dijous, 23 de gener del 2020

L'Anella verda de Terrassa serà una realitat.





























Aquest dimecres, la Comissió Territorial d'Urbanisme de l'Arc Metropolità de Barcelona, ha aprovat la modificació del POUM que garanteix a tots els terrassencs mantenir una anella verda (un entorn natural i agrícola) envoltant la ciutat, i impossibilitant d'aquesta manera que el ciment i el totxo se'ns mengin. Un pulmó per poder fer activitats a l'aire lliure en un entorn natural, que tenint en compte la proximitat amb Barcelona i la seva àrea metropolitana, cal celebrar. Els que ens agrada anar amb bici i sortir una mica del bullici de la ciutat estem d'enhorabona!

dimecres, 22 de gener del 2020

El "temazo" del dimecres. Toy Dolls - "Toccata in D minor".


El passat dissabte van tornar a passar per la sala Razzmatazz de Barcelona els anglesos Toy Dolls, que estan de gira del seu 40è aniversari, que es diu ràpid. Feia temps que no m'ho passava tan bé en un concert, i és que aquests veterans punks saben engrescar l'audiència amb les seves cançons de ritme trepidant, contundent, i divertides alhora. La sala barcelonina es va omplir com en les grans ocasions per rebre aquests mites de l'escena punk britànic que tot i l'edat no van parar ni un moment en l'hora i mitja llarga que va durar el concert. Brutals.

Us deixo un dels seus millors temes que acostumen a tocar sempre en directe, i que tot i que són solament tres músics, sona de puta mare.

dimarts, 21 de gener del 2020

L’ansietat en infants i adolescents: «Els nens del segle XXI no juguen, les seves agendes de ministre no ho permeten».

Eva Millet (Foto: Èlia Pons).
(Entrevista del Diari de l'Educació a la periodista Eva Millet, que acaba de publicar el seu tercer llibre sobre educació al voltant dels infants i adolescents que pateixen ansietat. Estic molt d'acord amb les seves reflexions al voltant dels canvis socials que imposen uns ritmes accelerats en la criança dels fills i unes expectatives excessives pel que fa al futur professional dels fills, que porten a carregar les agendes d'aquests amb un excés d'activitats.)
 

Eva Millet és periodista i va començar a escriure sobre educació en el moment que es va convertir en mare. El 2016 va publicar Hiperpaternidad, que és el terme utilitzat als Estats Units per definir una criança intensiva i obsessiva basada en la sobreprotecció dels fills i la saturació de les seves vides amb múltiples activitats. Més endavant, va publicar Hiperniños: hijos perfectos o hipohijos? (2018), on analitzava l’impacte d’aquest tipus de criança sobreprotectora en el desenvolupament dels fills. Ara acaba de treure Niños, adolescentes y ansiedad: ¿Un asunto de los hijos o de los padres? (Plataforma), llibre en el qual fa una radiografia de com l’ansietat es manifesta en els infants i adolescents i les causes que la poden propiciar.
Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), més de dos-cents setanta milions de persones al món pateixen trastorns d’ansietat. La mateixa organització calcula que entre un 10% i un 20% de nens i adolescents a tot el món experimenten trastorns mentals, el més comú dels quals és l’ansietat. Segons Millet, es tracta d’un trastorn especialment alimentat per les vides frenètiques que porten els nens i adolescents. Considera que la hiperpaternitat i l’ansietat van de la mà i, per això, aquest últim llibre que publica suposa, en certa manera, el tancament d’una trilogia.
Vivim en un entorn ansiós. Això ha fet augmentar l’ansietat?
L’ansietat és una emoció molt humana, primària. Sempre ha estat allà. Hi ha dos corrents, una que diu que ara hi ha més ansietat que mai i una altra que diu que sempre n’hi ha hagut, però que el que passa és que ara se’n parla més, es diagnostica més i, en definitiva, que hi ha més noció de l’ansietat. Jo crec que és una suma de les dues visions, però sí que és cert que hi ha un ingredient fonamental que fa que hi hagi més ansietat, que és el ritme frenètic en el qual vivim. Aquest no parar, aquesta híper estimulació, genera molta ansietat.
Al llibre expliques que l’ansietat, en certa manera, pot ser positiva. Quan aquesta «ansietat aliada» es converteix en negativa i s’ha de tractar?
Ben portada i en les dosis adequades, l’ansietat és importantíssima. La necessitem per arribar als nostres objectius. Però quan es desborda et fa la vida impossible. El problema arriba quan no et deixa viure bé. Quan es converteix en un obstacle en la teva vida i tu ja no funciones. Pots tenir ansietat una setmana abans dels exàmens, però quan ja han passat els exàmens i segueixes sense dormir, amb taquicàrdies, amb suors o mal de panxa, aleshores, aquesta ansietat s’ha de començar a tractar. La màxima expressió de l’ansietat és quan es produeix un atac de pànic, això és un avís que alguna cosa no va bé.
Creus que la precarietat laboral també influeix en l’ansietat?
Sí, la idea que el món s’acaba i que tot és molt difícil ens crea molta ansietat. Estem en temps particularment ansiògens, i per aquest motiu és important aprendre a lidiar amb aquesta ansietat i tenir-la a ratlla, així com posar en marxa eines per no caure en ella. Perquè l’ansietat sempre hi és. I, a més, és molt subjectiva. El que a tu et pot crear ansietat a mi em pot semblar una cosa sense importància, i viceversa. Per tant, no només influeix l’entorn, sinó també les característiques de la mateixa persona i l’educació que ha rebut. És una emoció molt misteriosa, molt difícil de definir, és allò de “no sé què em passa, però no estic bé”. La por és causada per una cosa concreta, tangible. Però, en canvi, l’ansietat és la por a la por. És molt més abstracte.
En els teus anteriors llibres parles de la hiperpaternitat, dels pares que protegeixen massa els seus fills. Quina relació hi ha entre hiperpaternitat i ansietat? Un nen sobreprotegit té més possibilitats de tenir un comportament ansiós?
Un dels combustibles de la hiperpaternitat és l’ansietat. Aquesta idea d’estar molt a sobre del nen perquè no li passi res i perquè triomfi i arribi on jo vull és un gran generador d’ansietat. I aquesta ansietat dels pares perquè el seu fill sigui el millor és transmesa als fills. Per una banda, es tradueix en unes grans expectatives. Si els teus pares estan súper pendents de tu, ho donen tot i esperen molt de tu, tens un pes i una pressió important. I tot això genera inseguretat als fills. D’altra banda, tenim l’estil de vida frenètic que aquests nens porten, i que és una conseqüència d’aquesta hiperpaternitat. Aquest no parar, fent moltes activitats extraescolars, genera estrès a l’infant. Perquè no paren igual que no paren els adults. Hi ha nens que estan fent vides de miniadults i tenen una agenda de ministre. Si gestionar el meu estrès ja em costa, imagina’t un nen de sis anys que està tot el dia cap amunt i cap avall. La tasca dels pares és criar persones ben educades, però si com a pare vols tenir un Einstein, això és impossible.
També és molt interessant veure com l’ansietat s’està convertint també en un signe de cert status. Al món acadèmic anglosaxó, per exemple, un nen o adolescent amb ansietat té més temps per a fer un examen. Hi ha pares que van bojos perquè els seus fills els diagnostiquin amb trastorns d’ansietat, perquè així tenen certs avantatges. És surrealista. L’ansietat s’està convertint en un «bé». S’està convertint gairebé en un producte capitalista.
Com hauria de canviar l’educació que reben els nens?
Com diu el pedagog Gregorio Luri, tots els nens tenen dret a tenir uns pares relaxats. Estem en un moment molt ansiós, i el que jo reivindico és que parem una miqueta, que això no és una cursa d’obstacles, que la infància és un moment gairebé sagrat de la vida de cadascú i que els nens tenen dret a viure com a infants. Tenen dret a tenir temps per fer les coses que fan els nens, com jugar. Jugar és importantíssim i els nens del segle XXI, del primer món, no juguen. No tenen temps, les seves agendes de ministres no ho permeten.
Com es pot gestionar i prevenir l’ansietat en els nens i adolescents? Quin hauria de ser l’ambient adequat perquè creixin?
Hi ha diverses formes. Dormir, per exemple, és una manera natural de prémer el botó reset. També ajuda portar una bona alimentació, ja que hi ha una vinculació entre el que mengem i com funciona el nostre cervell i les nostres emocions. I, sobretot, portar una vida més relaxada, més en contacte amb la natura, amb uns ‘tempos’ menys embogits. També es pot fer un treball des de les escoles. N’hi ha algunes que estan incorporant l’educació emocional, i és una bona manera de prevenir l’ansietat. Està molt bé que s’eduqui en les emocions, que s’expliqui què és l’ansietat, però jo penso que això és una feina bàsicament dels pares. Com a pares hem d’arriscar-nos a que els nostres fills s’equivoquin, que pateixin una miqueta de tant en tant, i educar-los en la responsabilitat, que sàpiguen que són responsables dels seus actes. Nosaltres hem de deixar anar aquesta ansietat que portem a sobre i que transmetem als nostres fills. Com no ens repensem el model actual, no anem bé.
Als nens habitualment els costa més expressar el que senten i, per tant, pot ser més difícil detectar l’ansietat. Quins poden ser els senyals d’alerta més habituals?
Si als adults ja ens costa explicar que tenim ansietat, pels nens és encara més difícil. No la saben expressar, aleshores hem d’estar alerta a una sèrie de símptomes, com per exemple petites malalties o molèsties continuades, com patir mal de panxa o mal de cap constantment. Coses que no tenen una explicació medica clara, però de la qual els nens sempre es queixen. La reticència d’anar a llocs que els agradava anar, per exemple a l’escola o a una festa d’aniversari, són petits signes d’alerta que com a pares hem de tenir en compte. També el mutisme, deixar de parlar. Això va relacionat amb la fòbia social, un dels trastorns d’ansietat més comuns en els adolescents. No dormir bé o tenir molts malsons també pot ser un símptoma. També pot ser la falta de gana o, a l’inrevés, tenir molta gana, les exageracions. En els adolescents els símptomes ja són més clars, ja són fòbies específiques, tenir molta por a equivocar-se, a fer el ridícul…ja es manifesten d’una manera més madura. En definitiva, els senyals d’alerta poden ser qualsevol cosa que com a pares detectem que no es correspon amb la manera com són els nostres fills. Tot allò que ens faci formular la frase: «no reconec el meu fill».
De quina manera les pantalles i les xarxes socials influeixen en l’ansietat dels joves?
Les pantalles són grans generadors d’ansietat. Per una banda, a causa del seu component addictiu. Les xarxes socials, els jocs d’ordinador… estan dissenyats per enganxar, i quan no pots consultar el mòbil o no pots jugar a un joc perquè no tens bateria, això fa que generis estrès i ansietat. Hi ha aquesta part purament biològica, física, i després hi ha la part que sobretot afecta més als adolescents, que és l’ansietat per la necessitat d’agradar, que t’acceptin, de no fer el ridícul, d’aconseguir més likes. També hi ha l’ansietat que et provoca veure que els altres s’estan divertint i tu no, que s’ho estan passant millor que tu. I és tot mentida, però clar, per arribar a aquesta conclusió has de tenir una certa maduresa.
Quin paper hi juga la classe social?
Per escriure el llibre, vaig parlar, per una banda, amb adolescents d’una escola de Barcelona per a famílies més aviat benestants, i estaven tots posseïts per l’ansietat. Tenien molta angoixa a l’hora de prendre decisions, per por a equivocar-se. A una noia amb la qual vaig parlar, per exemple, escollir el tema del Treball de Recerca li provocava una ansietat brutal. Aquests nens eren un reflex molt clar d’aquesta criança fruit de la hiperpaternitat. D’altra banda, també vaig parlar amb uns adolescents tutelats, i aquests tenien una concepció molt diferent de l’ansietat. Molts no sabien què era exactament. Però això no vol dir que no en tinguessin. De fet, un entorn socioeconòmic complicat genera més ansietat. El que passa és que aquells nois tenien tantes altres coses per les quals preocupar-se, per exemple, què faran quan compleixin 18 anys, que no es podien permetre tenir ansietat. Per ells, era un luxe l’ansietat. En canvi, els nens de classes més benestants la podien expressar sense cap problema. De fet, era el seu principal problema, perquè les altres necessitats ja les tenen cobertes.
És adequat tractar l’ansietat infantil i juvenil amb fàrmacs? Quin és el tractament més efectiu?
La teràpia és molt millor que els fàrmacs, el que passa és que és més cara i més llarga i, a més, suposa exposar el teu fill. La manera més efectiva de superar l’ansietat és enfrontar-te al que et genera ansietat i veure que tu ets capaç de superar aquesta por a la por. Les pastilles no es recomanen per a menors, però s’utilitzen cada vegada més. De fet, segons un estudi del Pla Nacional sobre Drogues del 2018, l’ansiolític és la primera droga d’ús dels joves espanyols de 12 a 16 anys, per sobre del tabac i l’alcohol. És a dir, els joves s’han pres abans un diazepam que una cervesa. Els ansiolítics funcionen bé, actuen directament sobre el sistema nerviós i et calmen, però són una ajuda puntual. Com a tractament no és adequat, és més recomanable fer teràpia, del tipus que sigui. També hi ha ansiolítics naturals. Per exemple, una noia amb la qual vaig parlar em va dir que quan va tenir el seu primer atac de pànic la va ajudar més l’abraçada de la seva mare que qualsevol medicament.

dilluns, 20 de gener del 2020

Escurçó negre.

Rowan Atkinson, Tony Robinson i Tim McInnery, protagonistes de BlackAdder II, 1986.























- Bàldric, vols deixar de posar cara de peix bullit? Aquesta foto la veuran milions de persones, ho entens?

- Senyor, es que aquesta és la meva cara. No sé posar-ne una altra.

- Déu del cel. Doncs intenta somriure almenys. Pots intentar-ho això?

- Però senyor, és que no estic content jo. Avui encara no he fet ni un mos i som ja prop del migdia.

- Si no has menjat ha estat perquè no has volgut maleït desagraït. Bé que t'he deixat les restes del meu esmorzar.

- Però senyor, només m'ha deixat les engrunes del seu entrepà i la pell del fuet, i de fet, se m'ha avançat el gos.

- Valga'm déu, fins i tot el gos és més llest que tu!

- Sí senyor, té vostè un gos molt intel·ligent. Em donarà alguna cosa per menjar després del retrat?

- Quin retrat capsigrany? Què no veus que estic fent un "selfie" amb el mòbil?

-  Porta vostè una espasa molt estranya senyor.

- Espasa? No veus que és el pal del selfies? Gamarús! Encara no t'has adonat que estem al segle 21?

- Senyor, jo no entenc de números...

- Au, feta. Ves a escampar la boira una estona, i si pot ser no tornis fins al nadal.

- Senyor, però si acabem de celebrar les festes.

- Doncs per això mateix Bàldric.



... i aquesta és la meva humil aportació als Relats Conjunts del mes de gener.

dissabte, 18 de gener del 2020

Com el Merlí.

El Merlí amb els seus alumnes de l'institut.

























Ahir, a l'escola vam celebrar un acte on hi havia els pares convidats, i em vaig assabentar que algunes mares del meu grup de 3r ja m'han batejat com a Merlí. En honor a la veritat, no m'he mirat ni un capítol d'aquesta reconeguda sèrie, que fins i tot s'ha popularitzat a països com l'Argentina on em comentaven que la miraven en català. Tanmateix, vaig entendre que m'anomenaven així perquè s'adonen que sóc un mestre que fa les coses de diferent manera, i que els alumnes també perceben que no sóc un mestre com els que han tingut fins ara. Bé, de fet, sóc el primer mestre tutor home que tenen els meus alumnes des que van començar a P3...

La meva missió principal com a mestre és aconseguir que els alumnes s'hi trobin bé a l'aula i a l'escola, i que vinguin contents. A partir d'aquí, que aprenguin més o menys, més o menys ràpid, ja no és una qüestió que depengui exclusivament de mi. Bé, de fet, en ocasions em plantejo si aprenen malgrat jo. En tot cas, tinc clar que és més fàcil aprendre coses quan un es troba emocionalment estable i equilibrat, si té una bona autoestima, si està ben integrat al grup, si no percep que l'estàs avaluant contínuament i per tot, etc.

M'agrada pensar que els pares estan contents amb la meva feina, malgrat se surti un xic dels cànons habituals. Bé, ja veurem com acaba la història al mes de juny...

divendres, 17 de gener del 2020

Límit 48 hores.

Jordi Cuixart a la sortida de Lledoners (Foto: Pau Venteo).























Ahir, el govern col·laboracionista català va permetre la sortida per 48 hores de la presó de Lledoners del president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, que porta dos anys i tres mesos entre reixes, i li han aplicat el segon grau per tal que comenci a "gaudir" dels beneficis penitenciaris que la llei (espanyola) permet.

Lamentablement, em recorda el títol d'aquella pel·lícula dels anys 80, amb Nick Nolte i Eddie Murphy, on un pres rebia un permís de 48 hores per ajudar un policia a cercar uns criminals.

Suposo que tant per al Jordi com per a la seva família, aquestes 48 hores seran molt apreciades després de tants mesos tancat, però com a poble, no podem celebrar aquesta ignomínia.

dijous, 16 de gener del 2020

En Noah, un paio que porta 20 anys seguits fent-se selfies cada dia.



Interessant experiment el d'aquest fotògraf nova yorkès de 39 anys, que va començar a fer-se autoretrats l'any 2000, i que se n'ha continuat fent cada dia durant aquests vint anys. Diuen que solament s'ha deixat de fer la foto 27 dies en tots aquests anys, i que unes quantes fotos se li van perdre quan se li va fer malbé el disc dur d'un ordinador. Genial.

dimecres, 15 de gener del 2020

El "temazo" del dimecres. Sangtraït - "Imqui-Missió".


El passat 3 d'aquest mes moria a Figueres, d'un infart de miocardi, el bateria del mític grup heavy metal català Sangtraït (que van deixar els escenaris l'any 2002), Martín Rodríguez, nascut a Huelva l'any 1955. Els que vam ser fans del grup de l'Empordà, vam rebre la notícia amb tristesa i melangia. Malauradament ja mai tornarem a veure els Sangtraït amb la formació històrica. No recordo quin any els vaig veure per darrera vegada. El què sí que recordo és l'actuació del Martín i el cantant, el Quim Mandado, al Centre Cultural de Terrassa amb la banda Los Guardians del Pont, acompanyats d'una petita orquestra de corda, on van recuperar un bon grapat dels mítics Sangtraït. Grans.

dimarts, 14 de gener del 2020

Adéu Valverde, hola Setién.

Presentació del nou tècnic del FC Barcelona aquesta tarda.























Després de l'eliminació a mans de l'Atlético de Madrid a les semifinals de la Supercopa d'Espanya el passat dijous, els dirigents del Barça van començar a moure's per substituir al tècnic de les dues darreres temporades, Ernesto Valverde. Reconec que, personalment, i diria que per a la majoria dels aficionats culés, aquest canvi sobtat ha estat del tot inesperat. Si s'hagués fet al final de la darrera campanya, o al final d'aquesta, o fins i tot després d'alguna patacada major el que restava d'aquesta temporada, hagués estat molt més comprensible. En canvi, que es faci ara, de pressa i corrent, pel fet d'haver quedat eliminats a la Supercopa, doncs no sé, sembla un xic precipitat.

En tot cas, no podem negar que hi havia un bon gruix d'aficionats que criticaven constantment a Valverde i el joc que oferia l'equip. Molts encara viuen del Barça gloriós de Guardiola, o dels darrers anys, quan hi havia futbolistes com Xavi, Iniesta, Puyol, Álves, etc., i voldrien veure el Barça jugant com aleshores, i sobretot, guanyant com aleshores. Feina complicada. Li desitjo tota la sort del món al Quique Setien. D'entrada, reconec que m'agrada el seu estil atrevit de futbol, que ha demostrat a clubs com el Las Palmas o el Betis. Tan de bon aconsegueixi conjuntar l'estol de figures que té, i les motivi per continuar guanyant títols i,s sobretot, continuar esforçant-se al màxim. Tasca complicada amb tant de veterà que ho ha guanyat tot...

dilluns, 13 de gener del 2020

Que es fotin!

Comín i Puigdemont a la sessió del Parlament europeu d'aquesta tarda, a Estrasburg.
























Sabeu, aquelles ocasions que només et surten improperis de la boca i ganes de fotre una bona botifarra a l'enemic? Doncs avui és un d'aquells dies. Finalment, Puigdemont i Comín han accedit al Parlament europeu com a diputats amb tots els ets i uts. Una puntada a l'estòmac dels ultraespanyolistes més cavernícoles i demofòbics. Foteu-vos!

diumenge, 12 de gener del 2020

Un rei Melcior passat de voltes.



Fa una setmana exacta de l'escena aquesta, viscuda a la tradicional cavalcada de reis de la meva ciutat, Terrassa. Algun(s) brètol(s) es van dedicar a fer punteria amb el rei Melcior, amb els caramels que havien recollit, dels milers que se'n llencen. I l'home va perdre els estreps i s'hi va tornar llançant grapats de caramels amb tota la fúria...

Una escena lamentable en un dia "màgic" on hi ha milers d'infants pendents dels seus estimats Reis d'Orient. A la cavalcada de Terrassa, cada any hi ha algun incident desafortunat. De fet, és l'acte popular que atreu més gent als carrers del centre de la ciutat de tot l'any. Hi ha una multitud de gent seguint el seguici reial, i quan no és algun babau que es llença a recollir un caramel sota les rodes d'un tractor, és (o era) el cavall que s'esfondrava enmig de la multitud o que començava a fer moviments descontrolat i aclaparat...

Em penso que caldria repensar això del llançament continu de tants i tants caramels (que en moltes ocasions acaben a les escombraries o directament al terra), perquè la gentada no s'obsessioni en recollir-los i se centri en veure passar les carrosses i saludar ses majestats. Potser se'n poden tirar alguns per no perdre del tot la tradició, però no cal que es faci des de totes les carrosses, i per descomptat, no cal que sigui en la quantitat desproporcionada actual.

dissabte, 11 de gener del 2020

Els horaris escolars han de canviar.



Acabo de descobrir, gràcies a un article del Criatures de l'Ara, aquesta campanya que van engegar la fundació Jaume Bofill i la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya (FMRPC) el juliol del 2019, sobre la gestió del temps escolar. Em sembla molt interessant endegar el debat sobre els temps escolars, ja que també sóc dels que considera que els horaris escolars no van gens a favor d'un aprenentatge pausat i que respecti els ritmes i els interessos de tots i cadascun dels alumnes.

divendres, 10 de gener del 2020

Operació Judes: terrorisme d'estat.























Avui han sortit de la presó els dos darrers, dels 9 en total, independentistes detinguts des del passat mes de setembre, arrel de les protestes per la sentència del judici contra els líders i polítics catalans. L'objectiu de l'Operació Judes era la de desactivar la creixent radicalització de les protestes als carrers, i per fer-ho possible, van activar-se immediatament tots els poders de l'estat (tribunals, policials, polítics, mediàtics...) per tal de desactivar el moviment. A través de pistes i acusacions falses de la Guàrdia Civil, l'Audiència Nacional va emetre les ordres de detenció contra els presumptes CDR, que van ser segrestats fins i tot de matinada a les seves llars, a la força, i en presència de les seves famílies. I encara hi va haver gent, fins i tot a les files independentistes, que van avalar la tesi dels mitjans i de l'estat espanyol, i van criminalitzar ja d'entrada els detinguts, que en el cas dels darrers alliberats, han passat més de 3 mesos a la presó.

Ràbia, impotència, odi... Ni oblit, ni perdó!!!

dijous, 9 de gener del 2020

Benjamí Martos: "Digues com avalues i et diré com ensenyes".


(Interessant article del psicòleg i mestre de primària, Benjamí Martos, per al Diari de l'Educació, al voltant del procés d'avaluació dels alumnes. 

Això de posar notes és una de les tasques docents que menys m'agraden. I no per la feina que impliquen, sinó pel flac favor que fem a molts alumnes qualificant-los i classificant-los, en comptes d'ajudar-los a ser conscients de en quin punt del seu procés d'aprenentatge es troba, i com pot millorar/progressar. L'autoestima és molt important per mantenir les ganes d'aprendre, i les qualificacions negatives poden provocar exactament el contrari del que, suposadament, pretenen).


Els mestres dediquen molts esforços i hores a l’avaluació dels seus alumnes i, sovint, és un dels aspectes més tècnics, complexos i feixucs de la tasca docent. Fins i tot, i segurament alguns dels lectors s’hi sentiran identificats, molts mestres voldrien treure’s de sobre l’avaluació, ja que tenen la sensació que els resta temps per dedicar a altres tasques més agraïdes. Malgrat tot, es vulgui o no, l’avaluació és una part inherent al procés d’ensenyament. Fins i tot en activitats on el mestre no estableix un procés d’avaluació formal sorgeixen processos espontanis d’autoavaluació i coavaluació. Dit d’una altra manera, no existeix aprenentatge sense avaluació. Les persones ens avaluem inconscientment a nosaltres mateixos quan aprenem i l’error esdevé el motor que genera nou aprenentatge. És prou important, doncs, posar atenció en un procés que, vulguem o no, tindrà un paper principal en l’aprenentatge i influirà de manera decisiva en el que l’alumne aprèn.

Tradicionalment, l’administració no ha facilitat l’avaluació a les escoles canviant tot sovint els protocols i el llenguatge amb el qual plasmar l’aprenentatge de l’alumnat a l’informe de notes. L’avaluació, però, té poc o res a veure amb els informes de notes. Sí, ho heu llegit bé: avaluar i posar notes són dues realitats ben diferents que cal diferenciar. Posar nota és un acte que considera l’alumne com a subjecte passiu, és un procés quantitatiu, classificador, estàtic i que no genera millora. Posar una qualificació ja sigui en forma de números, de lletres o, qui sap, potser en un futur amb emoticones, és relativament fàcil per un mestre i probablement podria fer-ho intuïtivament sense por a equivocar-se i sense haver de recórrer a interminables algoritmes per calcular mitjanes numèriques.

En canvi, l’avaluació és un procés qualitatiu, dinàmic i busca generar la millora i l’empoderament de l’alumne. És un procés intrínsec a l’aprenentatge que no pretén etiquetar l’aprenent sinó generar estratègies que li permetin aprendre dels errors i avançar. L’avaluació no ha de ser una finalitat en sí mateixa sinó un mitjà que busqui potenciar l’aprenentatge. La metacognició, l’autoconeixement, la regulació… són processos que han de formar part d’una avaluació reguladora i formativa. L’observació, la recollida d’evidències (en diferents formats), les rúbriques i altres eines d’auto i coavaluació són els instruments per articular l’acte avaluador. I si un cas, quan haguem fet tot això, ja dedicarem una estona a posar notes en un informe.

L’ensenyament de competències que marca el currículum educatiu ha d’anar vinculat forçosament a processos d’avaluació qualitatius, reguladors i continuats. De res serveix desenvolupar un treball d’aspectes competencials a l’aula si no s’acompanya d’una bona avaluació que reguli el procés d’aprenentatge. De fet, un treball per competències autèntic va lligat indissolublement a un procés avaluador que reguli el que l’alumne aprèn i, sobretot, com ho aprèn. Si no és així no estarem parlant d’un treball de competències estricte i ben fet, ja que es perdrà l’efecte d’empoderament que produeix una bona avaluació competencial.

La innovació educativa, un tema capdavanter al món de l’educació als últims anys, ha de basar-se en un canvi profund dels processos d’avaluació als centres. Qualsevol reformulació dels processos d’ensenyament i aprenentatge en una escola ha d’abordar forçosament l’avaluació. Si no es canvia la manera com s’avalua no s’estarà canviant res de manera real, i tot quedarà en retocs estètics i poc profunds que tindran una data de caducitat molt curta. Només si es parteix del què i el com avaluem podem plantejar noves dinàmiques d’aprenentatge a les escoles que suposin un vertader canvi respecte del que sempre s’ha fet, ja que l’avaluació determina allò que s’aprèn i la manera com s’aprèn. Digues com avalues i et diré com ensenyes, això és tan clar com l’aigua.

dimecres, 8 de gener del 2020

El "temazo" del dimecres. Elvis Presley - "Always on my mind".


Un dia com avui de fa 85 anys naixia a Tupelo (Mississipi, EEUU), el cantant i actor, Elvis Presley, que moria amb 42 anys, l'any 1977, d'un atac de cor a Graceland (Memphis). Un dels cantants més famosos de tots els temps, fet que queda palès amb el sobrenom que li van donar, "el rei del rock". Va deixar un bon grapat de clàssics que qui més qui menys ha escoltat alguna vegada. Personalment, no he consumit gaire la música de l'Elvis, però un amic dels meus pares n'és un gran fan i de petits ens regalava gravacions de l'Elvis en cassets. Aquest tema és un dels que més m'agraden i que anys després ha estat versionats per altres bandes.

dimarts, 7 de gener del 2020

Investidura de Pedro Sánchez. Jugada mestra. Ho tenim a tocar.

Foto: 20 minutos.

Fa escassos minuts, el Congreso de los diputados de Madrid ha investit nou president de l'estat espanyol el socialista Pedro Sánchez per un escàs marge de vots (167 a favor, 165 en contra, i 18 abstencions). 

Les forces independentistes, per variar, no han anat a l'una, i si els dos respresentants de la CUP i els 8 de JxCat han votat en contra, per la seva banda els 13 diputats d'ERC s'han abstingut i han permès d'aquesta manera que Sánchez fos investit. Una abstenció a canvi d'una taula de negociació amb el nou govern de coalició PSOE-Podem. Sense cap altre compromís a canvi més enllà de negociar. Ni alliberament dels ostatges, ni retorn dels exiliats, ni fi de la repressió, ni assumir el dret a l'autodeterminació de Catalunya. Res de res.

Estic força indignat amb la baixada de pantalons d'ERC. Donar suport, a canvi de res, als carcellers i repressors ho trobo d'un botiflerisme flagrant.

Bé, tan sols ens queda deixar passar el temps, fins que arribin noves eleccions a Catalunya, i quan quedi clara la nova presa de pèl de l'estat espanyol, que els votants independentistes actuïn en conseqüència.

dilluns, 6 de gener del 2020

Salut i bon any.























Doncs això, que vull desitjar-vos un bon any 2020 a tots els que passeu més o menys sovint per aquest bloc.

Jo per la meva part espero anar fent si fa no fa com fins ara. Amb això ja estaré content. Viatjant, anant a concerts, fent castells, menjant i bevent bé, sortint amb bici o a caminar, anant a la piscina, trobant-me amb la família amb regularitat i en salut, treballant amb la canalla, i per descomptat, reclamant la llibertat del meu país i de tota la gent presa, exiliada o represaliada per l'estat espanyol.

diumenge, 5 de gener del 2020

60 anys de l'assassinat del maqui català Quico Sabaté.



El 5 de gener del 1960 moria assassinat a trets pel sometent de Sant Celoni, Quico Sabaté Llopart, un dels darrers maquis catalans, guerriller anarquista antifeixista. Militant de la CNT des dels 17 anys, aquest veí de l'Hospitalet de Llobregat va mostrar la seva personalitat llibertària i antiautoritària des de ben jove. Amb 10 anys ja va deixar d'anar a l'escola de capellans on assistia. A partir de l'adolescència va començar la seva lluita contra les injustícies socials i a favor dels més desfavorits, fent accions com sabotatges i robatoris.

Va participar com a combatent a la Guerra Civil a les ordres de la CNT-FAI, i a la columna Durruti. Va passar per la presó, i l'exili, i finalment es va dedicar a fer de maqui entrant des del Vallespir (Catalunya Nord) on residia. En una de les incursions, en l'intent d'alliberar un pres amic a Barcelona, va ser interceptat, i ferit, per la Guàrdia Civil, juntament amb els seus companys d'acció, i finalment va ser abatut pel sometent de Sant Celoni on s'havia refugiat cercant algun sanitari que pogués curar les seves ferides.

Glòria i honor pels combatents catalans contra el feixisme!!!



dissabte, 4 de gener del 2020

Grècia (9): Atenes.

La porta d'Adrià.

Avui, si tot va tal i com està previst, estaré volant cap a Barcelona de tornada als volts de les 22. Així doncs, avui ha estat el meu darrer dia a Grècia, i l'he aprofitat per fer el darrer passeig per Atenes, i per exorcitar algun esperit maligne que encara em rondava...

Pel matí he anat a fer el volt per la zona del temple de Zeus i la porta d'Adrià, i he pujat al cim de la muntanya de Filopapo des d'on es veuen unes magnífiques vistes de l'Acròpolis i de tota la ciutat d'Atenes. 

Per la tarda tenia intenció d'anar a veure el partit de futbol de l'AEK d'Atenes contra el Ponionios, però resulta que m'he equivocat de dia, ja que era l'endemà. Així que m'he quedat amb les ganes d'entrar a l'estadi on milers de culés van ser torturats cruelment el 1994, quan el Barça va perdre una final que s'havia de guanyar sense baixar de l'autobús al AC Milan (0-4).

He dinat en un centre comercial d'aquells amb botigues de les marques internacionals que trobes a tots els països, i he agafat el metro de tornada al centre per anar a recollir les coses al hostel del cotat de la plaça Sintagma. He descansat una estona, i he anat a pel bus que m'havia de dur cap a l'aeroport.

El temple de Zeus.

Un deixeble de Sòcrates trencant branques de l'olivera per fer no sé què.

L'entrada al teatre de l'Acròpolis.

Presó de Sócrates.

El Partenón des del cim de la muntanya de Filopapo.

Vista de l'Acropolis des del cim del Filopapo.

Entorn de la zona olímpica.

Estadi olímpic d'Atenes.

divendres, 3 de gener del 2020

Grècia (8): Atenes.

Basílica de Sant Dionís.


Avui, penúltim dia per Grècia, m'he dedicat a passejar i descobrir nous llocs. Pel matí he voltat a prop del centre, de la Plaça Sintagma, i he passat pel mercat central. Hagués parat a menjar allà perquè hi havia un restaurant a l'interior que tenia molt bona pinta, però no hi havia lloc. Potser demà... El què sí que he pogut fer ha estat tastar el raki, el famós aiguardent grec, en un bar petit també a l'interior del mercat, d'aquell on s'ajunten treballadors i algun client per fer el got. Pel que he vist, deu ser una beguda força casolana, ja que l'ha tret d'una ampolla de plàstic sense etiqueta força sospitosa...

Per la tarda he anat en metro fins al barri del Pireu, barri marítim, on se m'ha fet de nit passejant pels carrers, sempre il·luminats (els encanten els llums de nadal als grecs). He tornat amb el bus per canviar una mica el sistema de transport i per veure una mica més la ciutat, tot i que de nit...

Acadèmia d'Atenes.

Biblioteca nacional.

Sector de la carn al mercat central.

Peixateria al mercat central.

Tenda d'espècies a l'exterior del mercat central.

La dona que ven alls.

Interior de la catedral ortodoxa de El Pireu.

Catedral ortodoxa de El Pireu.

Teatre de El Pieru.

Interior d'una església ortodoxa a El Pireu.

Fent un raki a un bar de l'interior del mercat.

dijous, 2 de gener del 2020

Grècia (7): Gastronomia.

Pastissets de tota mena i per tot arreu.

Una de les coses que més gaudeixo quan viatjo són els àpats que hi faig. A Grècia es pot menjar força bé, doncs tenen una gran varietat de productes que els dóna la terra i el mar, i per altra banda tenen moltes aportacions de les diferents cultures que han passat per la zona. Els plats més típics són la mussaca (una mena de lasanya amb patata, trinxat, beixamel i tomàquet), el formatge feta i el tzatziki (una aperitiu a base de iogurt amb cogombre, herbes, all, oli i vinagre), el suvlaki (o broqueta de carn), o el giros (una mena de pita amb carn i verdures a dins).

I evidentment, una gran varietat de dolços i pastissos que trobareu en una gran quantitat de pastisseries o cafès que hi ha per tot arreu.

Mussaca.

Uns espaguetis al forn amb bacon i formatge.

Mussaca i albergínies fregides amb salsa.

El tradicional iogurt, amb mel.

Potes de pop a la brasa.























El formatge Feta a l'esquerra i una mena de mussaca feta amb barreja de pasta i trinxat.

dimecres, 1 de gener del 2020

Grècia (6). Nàuplia.

Casc antic de Nàuplia.




























Avui, primer dia de l'any, els nens grecs es despertaran i trobaran els regals que el rei Basili els ha deixat a sota d'un vaixell. La tradició ortodoxa diu que Sant Basili, un personatge de la zona de Turquia que va viure al segle IV, portava regals als grecs en les seves visites per aquestes terres. I avui, dia de Sant Basili en el calendari ortodox, també es menja el tortell de Basili, un pastís rodó on també hi amaguen una moneda, que qui la troba tindrà sort la resta de l'any.

Part d'aquesta història me l'ha explicat el propietari de l'hotel on m'allotjo a Nàuplia, que m'ha estat explicant unes quantes coses del país aquesta tarda.

Pel matí, he pujat fins la fortalesa de Palamadi, pels 913 graons. Malauradament, avui dia 1, la fortalesa era tancada. Ohhh!! Però ha valgut la pena la pujada per les vistes panoràmiques de la ciutat i de la costa i les muntanyes que he vist.

De baixada a la vila, m'he topat amb la celebració oficial de l'any nou a la plaça de l'església principal de la ciutat, amb les autoritats (administratives, polítiques, policials, militars...) assistint a una missa, que segons m'ha explicat el de l'hotel, podia durar més de tres hores. Jo hi he estat poc més de 10 minuts però ja ha valgut la pena per fer-me una idea i flipar una mica amb la posada en escena, l'estètica i la solemnitat.

Pel vespre, abans de tornar a l'habitació he anat a un bar entre carrerons no cèntrics per menjar alguna cosa (molts eren tancats avui) i he tingut prou dificultats per demanar alguna cosa per menjar. La noia de la barra no sabia anglès, però per sort amb el mòbil m'ha ensenyat el que m'oferia, que era alguna cosa de porc, i he dit que endavant. Es tractava d'un pintxo de talls de porc a la planxa ben tendre i gustós. Encara he passat per una de les moltes pastisseries que hi ha al poble per fer un talladet amb un parell de pastissets amb xocolata ben bons.

Badia de Nàuplia.

Un dels murs de la fortalesa de Palamidi, amb les escales d'accés i la ciutat de fons.






Celebracions oficials de l'any nou.



Un fidel besant la figura d'un sant a l'entrada a l'església.