A l'abril d'aquest any es compliran 40 anys de l'assassinat, per arma de foc, de Marvin Gaye, i 85 del seu naixement als EEUU (va morir un dia abans de complir els 45).
Marvin Gaye va ser un dels compositors i cantants més populars de música soul i R&B, i destacat membre del so Motown.
Aquest tema, de l'any 1967, el va gravar en format duet amb la cantant Tammi Terrel.
Ricki Rubio ha reaparegut avui, després de mesos fora de les pistes de bàsquet degut a una depressió, a l'entrenament del Barça. Fa uns dies va anunciar a través de les xarxes socials que havia arribat a un acord amb el club blaugrana per poder entrenar-se per anar recuperant la forma, i sensacions, després d'un llarg període d'inactivitat (des de l'estiu del 2023). Fins a dia d'avui Ricki no ha aclarit on pensa jugar després d'haver abandonat l'NBA, però aquest pas d'incorporar-se als entrenaments del Barça ens pot donar una bona pista. Tant de bo acabi fitxant pel seu darrer equip abans d'anar als EEUU. Seria un reforç de luxe per als culers, i una nova carta de qualitat de cara als reptes que li venen al damunt fins a final de temporada.
El passat dissabte a la roda de premsa posterior a la dolorosa derrota del Barça davant del Vila-real (3-5), Xavi va anunciar que deixaria de ser l'entrenador del primer equip quan finalitzi la present temporada. Les pressions que ha patit l'entrenador terrassenc des de principi de temporada a conseqüència del mal joc de l'equip i alguns resultats negatius han estat factors clau en la decisió presa pel tècnic.
Tot i que reconec que el joc del Barça aquesta temporada deixava molt que desitjar, jo era dels que apostava per Xavi i la seva capacitat per revertir la situació i convertir-se en un entrenador de llarga durada. Penso que enguany l'equip ha estat força condicionat per les lesions d'alguns jugadors clau (Pedri, Gavi, Ter Stegen, De Jong...) i per uns quants arbitratges vergonyosos que han fet perdre punts. Molts punts. Ahir mateix, ni l'arbitre ni el VAR van considerar un parell d'accions de mans dins de l'àrea rival. Mans clares que es van poder veure a la repetició, però que els àrbitres no van ni considerar necessari revisar-ho amb les imatges. Un nou escàndol, i en van uns quants.
Bé, a veure si un cop alliberats tots plegats de la tensió per la continuïtat o no de l'equip tècnic, puguin centrar-se en jugar bé, i donen el millor de sí mateixos el que resta de temporada per intentar quedar el més amunt possible a la lliga, i perquè no, donar la sorpresa a la Champions. Me n'alegraria tant pel terrassenc.
Faig aquesta entrada per tal d'aclarir que no tinc cap mena de relació amb el "Xuxo rondinaire" aquest que s'ha popularitzat als mitjans (vegeu la notícia aquí). Ni el conec, ni he estat amb ell, ni tant sols coneixia la seva existència. Sí que conec els xuxos i a uns quants rondinaires, entre els quals m'incloc, però d'aquí a intentar involucrar-me amb aquest personatge hi va un abisme. Jo no tinc cap culpa que aquest senyor, o senyora, hagi suplantat el meu malnom per a les seves coses. Ara, sincerament, si ha fet el que ha fet per defensar Catalunya dels seus enemics, ben fet que ha fet!!
 |
| La Consellera Simó amb les representants dels sindicats verticals CCOO i UGT. |
Abans-d'ahir la Consellera d'Educació, Anna Simó, va anunciar a so de bombo i platerets un acord amb dos sindicats (els sindicats verticals d'obediència espanyola CCOO i UGT) que representen tant sols el 20% de la força sindical al sector educatiu a Catalunya, per restablir el primer estadi docent als 6 anys en comptes dels 9 que tenim des de fa nou cursos, quan es van produir unes importants retallades a l'educació.
Es pensa la Consellera que la gent es mama el dit i que amb aquest acte públic de cara a la galeria la majoria dels catalans pensaran que la Conselleria és capaç d'arribar a acords amb el col·lectiu docent i que tot va com la seda. Res més lluny de la realitat. La gran majoria dels docents (bé, com a mínim dels afiliats a sindicats), un 80%, no aprova aquest acord, que queda molt lluny de les reivindicacions de millores laborals que portem exigint des de fa un bon grapat d'anys, amb vagues i mobilitzacions diverses.
Personalment, trobo inacceptable que no s'hagi arribat encara a un acord per tal que el govern es comprometi a pagar el que deu a milers de treballadors docents que vam veure com de la nit al dia ens passaven el primer estadi docent de 6 a 9 anys, i que hem deixat de rebre més de 10.000 euros en molts casos. No estic disposat a renunciar al que em pertoca i si cal continuarem lluitant fins que baixin del burro i ens paguin allò que ens deuen.
Un dels meus grups favorits de finals de segle XX i principis del XXI són els bascs Joxe Ripiau, formats a Irún l'any 1996, un cop dissolts Negu Gorriak, l'anterior banda de l'Íñigo Muguruza amb el seu germà Fermín.
Per a la nova banda es va ajuntar amb l'altre dels germà, el Jabier (acordió). Completaven la banda Sergio Ordóñez (güiro i percussions), i Asier Ituarte (trombó).
Feien un còctel explosiu de músiques llatines combinades amb la patxanga, l'ska, i el reggae. Impossible quedar-se quiet en els seus concerts.
Estic acostumat a veure setmana rere setmana, temporada rere temporada, com els àrbitres ajuden el Real Madrid davant dels seus rivals, però el que va passar ahir a l'estadi Santiago Bernabéu feia temps que no ho veia en directe.
En el partit que enfrontava als blancs, líders, contra l'Almeria, cuers, els andalusos es van avançar amb dos gols a la primera part, mentre el Madrid es topava una i altra vegada contra la defensa rival i el porter.
Aleshores va començar el festival del VAR (videoarbitratge), amb una sèrie d'intervencions, sempre favorables als blancs, que van fer canviar per complet el signe del partit. Decisions molt controvertides per no dir del tot tendencioses a favor del Madrid. I així van anar caient els gols blancs després d'un penal més que dubtós precedit d'una doble falta als defenses de l'Almeria, un gol il·legal amb el braç de Vinicius, i el tercer i darrer quan passaven 9 minuts del temps reglamentari i amb l'Almeria totalment ko després de tantes decisions arbitrals en contra totalment injustes.
Tampoc es pot oblidar que a l'Almeria li van anul·lar un gol, van perdonar-li la targeta vermella a Vinicius per una agressió a un defensa rival, i van perdonar l'expulsió de Carvajal per treure's la samarreta (groga) i celebrar-ho amb el públic (2a groga) en el gol que va significar la victòria blanca.
Escàndol històric.
Tal dia com avui de l'any 1924 moria als 53 anys, Vladímir Ilitx Uliànov "Lenin" a la ciutat russa de Bolxie Gorki (antiga Unió Soviètica) com a conseqüència d'un vessament cerebral. Líder del sector bolxevic del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus, va promoure la revolta contra el govern burgès en el que popularment es coneix com la "Revolució d'Octubre" o "Revolució Russa", i va ser el primer dirigent de la Unió Soviètica (desembre de 1922) fins a la seva mort.
Un referent clau per als moviments d'ideologia comunista-leninista, del qual podem trobar un bon grapat d'estàtues en honor a la seva persona a diferents països de l'òrbita soviètica. Encara es pot visitar el seu cos embalsamat al mausoleu que li van fer expressament a la Plaça Roja de Moscou.
He descobert per les xarxes aquesta festa de Sant Antoni del poble de Pollença (Mallorca). Una festa que se celebra a diversos indrets dels Països Catalans, sense anar més lluny, a la localitat veïna de Matadepera on també planten i pelen un pi per acabar-lo grimpant. Tanmateix, aquí ho fan lligats i amb l'objectiu d'arribar a dalt de tot fins a tocar el pernil que hi han penjat, i fer-ho en el menor temps possible. 16 anys tenia el jove grimpador que va arribar primer dalt de tot a Pollença. Tant de bo poder anar-hi algun any per Sant Antoni!
Doncs tocava acomiadar-se del restaurant de La Mola amb una expedició nocturna amb sopar, i ahir vam pujar un grupet d'amics per fer-ho. Una vetllada fantàstica menjant, bevent, rient... gaudint a la fi! Ens ha donat tantes bones estones aquest restaurant! Diumenge serà el darrer dia que obri, i ara la Diputació vol donar uns nous usos a l'espai, malgrat les protestes de milers d'usuaris (més de 15.000 signatures a favor de mantenir el restaurant).
El Sweet Caroline és una cançó del 1969 escrita i interpretada pel cantant nord-americà Neil Diamond, que actualment té 82 anys i pateix alzheimer. Tanmateix, fa uns dies li van retre un homenatge amb motiu del seu aniversari i va poder cantar un tros d'una cançó davant d'un auditori amb milers de persones emocionades.
Aquesta cançó l'he escoltat en alguns recintes esportius d'Anglaterra a la prèvia d'un partit o a la mitja part, i la majoria dels espectadors cantant la cançó a cor.
El jugador nord-americà Jabari Parker va decidir el partit d'ahir del Barça a Tenerife amb una cistella de tres punts a manca d'un segon per al final, amb el defensa enganxat a ell. Un triple de vuit metres que segellava la victòria culer i posava la cirereta personal a un gran partit on a més a més, va deixar una acció per al record, amb una esmaixada lateral amb un salt estratosfèric que semblava impossible.
En Jabari va arribar aquesta temporada de l'NBA després d'uns quants anys castigat per les lesions i on havia baixat força el seu rendiment. Va arribar a l'NBA l'any 2014, procedent de la universitat de Duke, amb gran expectació (número 2 del Draft), fitxant pels Milwakee Bucks, on va estar quatre temporades abans de començar un periple per diversos equips sense acabar de quallar.
Era una aposta arriscada per un jugador en hores baixes però amb una qualitat incontestable i amb l'inconvenient afegit de no conèixer el bàsquet europeu ni la lliga espanyola. Tanmateix, en poc més de quatre mesos de competició el nord-americà està començant a oferir mostres de la seva gran qualitat i de la seva integració a l'equip i a l'estil de joc. Tant de bo mantingui aquest creixement i pugui ajudar el Barça a guanyar títols aquesta temporada.
Quedes un divendes per sopar amb els amics i descobreixes, als teus 48 anys, que existeix un tall de carn anomenat "Tomahawk", un tall extret de les costelles davanteres de la vedella i que pot arribar a pesar més d'un quilo i mig. I que cuinat a la brasa està per llepar-se els dits. Per compartir, això sí!
Quan arriba el fred costa molt més animar-se a sortir amb la bicicleta. Tanmateix, en dies assolellats del cap de setmana ve de gust treure la pols de la bicicleta de muntanya per sortir a pedalar per algun dels múltiples camis de la serra de l'Obac. El passat diumenge vaig quedar amb el Xavi per fer una volteta d'un parell d'hores que ens va portar fins a dalt de la urbanització dels Caus pel camí de la Pineda, per després baixar per la pista que surt de davant del bar El Teix i que et porta molt a prop de la font dels Caus i la font de la Cirera, fins a la riera de Gaià, i novament a Terrassa per la carretera de Rellinars.
El passat dijous moria als 64 anys, a causa de les complicacions derivades d'un transplantament de fetge, el cantant del grup punk de Cornellà La Banda Trapera del Rio, grup pioner en l'escena punk catalana, originals de l'any 1976, fa gairebé 50 anys. Van arribar a participar en la 4a edició del festival Canet Rock l'any 1978, i al llarg de tots aquests anys van intercalar les etapes d'activitat amb les d'inactivitat. De fet, el Morfi Grei (de nom real Miguel Angel Sánchez Tenedor) era el darrer dels components originals de la banda.
Molt recomanable la pel·lícula documental "Venid a las cloacas" sobre la trajectoria de la banda.
Aquesta "Ciutat podrida" es condierada la primera cançó punk en català.
Ahir era un dels dies més esperats per a molta canalla. El dia que arriben els Reis de l'Orient carregats de regals i desfilen pels carrers del centre de la ciutat acompanyats de bandes de música, i tot un seguici de patges regalant caramels als que surten a rebre'ls.
Malauradament, enguany la pluja va fer acte de presència just a meitat de recorregut, i va deslluir força l'espectacle. Té nassos que haguem estat setmanes i setmanes sense veure ni una gota de pluja, i que precisament ahir, el dia que més gent es mobilitza a la ciutat per veure passar els reis de l'orient, descarregués una bona ruixada.
Tanmateix, la cavalcada no es va aturar ni suspendre, i va continuar tot i que a mig gas. Algunes bandes musicals no tocaven els instruments; la gent no s'ajupia gaire a agafar els caramels que quedaven molls a terra; els pobres patges amb prou feines llençaven caramels tot xops i morts de fred...
Avui he pujat a acomiadar-me del restaurant de La Mola que tanca aquest mes de gener després que la Diputació de Barcelona no hagi volgut renovar la concessió de l'espai als propietaris que han regentat el restaurant els darrers 60 anys. Ara s'obre la incògnita de què passarà en el futur en aquest emblemàtic espai. Avui, potser per la gran quantitat de gent que està pujant aquests dies per acomiadar-se, no quedaven moltes de les coses que ofereixen a la carta. En tot cas, tenien el meu plat preferit, el xai a la brasa amb mongetes, amb el que he gaudit tot regant-lo amb el porronet petit de vi negre. Com ho trobaré a faltar...
A punt per agafar l'avió de tornada a Catalunya, us deixo amb el videoclip d'un artista albanès perquè us feu una idea de per on van els trets de la música albanesa.
Colpit quan ahir un albanès em va explicar que el seu pare era un entre el prop de 20.000 albanesos que van segrestar aquest vaixell, l'agost del 1991, per anar a Itàlia.
L'any 1985 moria el dictador Enver Hoxha, i va començar una lenta transició cap a la democràcia que es consolidaria l'any 1992 amb les primeres eleccions democràtiques. Entre una cosa i l'altra el país va passar una profunda crisi amb escassetat de béns de primera necessitat, i això va provocar que milers d'albanesos decidissin anar a buscar-se la vida a un altre lloc.
I per què Itàlia? En primer lloc per la proximitat entre els dos països, separats per unes desenes de quilòmetres (de la costa est italiana a l'oest albanesa). En segon lloc, perquè molts albanesos va descobrir Itàlia a través dels anuncis promocionals per al turisme de la tele italiana que veien a les seves cases (durant la dictadura les televisions estrangeres eren prohibides).
Així doncs arribem al dia que milers d'albanesos es presenten al port de Durres per segrestar un vaixell i ho fan amb un vaixell de càrrega que acabava d'arribar de Cuba amb sucre.
Davant l'allau de gent, i forçat a fer-ho, el capità del Vaixell va posar rumb a la costa italiana. Després de gairebé dos dies navegant, i la prohibició de les autoritats de Brindisi per atracar, van fer-ho finalment a Bari, on els ciutadans albanesos serien conduïts fins a un estadi de futbol en desús.
Les autoritats italianes van fer tot el possible per retornar els albanesos al seu país, i amb un bon grapat ho van aconseguir, però molts altres van poder escapar (davant la passivitat/complicitat policial) i quedar-se al país.
De fet, en l'actualitat es calcula que a Itàlia hi viuen prop d'1 milió d'albanesos.
Hi ha més albanesos fora del país que al propi país (uns 2'7 M a Albània i uns quants més repartits pel món. Les principals comunitats albaneses, a banda d'Itàlia, es troben a Grècia, Macedònia del Nord, Alemanya, Suïssa, Anglaterra...)
Ah, i els kosovars que també són albanesos (1'8 M).
