"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimecres, 30 de setembre de 2020

El "temazo" del dimecres. Revolusonats - "Els joves del demà".

 

Els Revolusonats estan molt productius en plena pandèmia. Acaba de veure la llum aquest videoclip amb la col·laboració del raper Markus FM, també terrassenc. Un tema molt ballable, a l'estil Pirats Sound Sistema, amb una lletra per despertar consciències entre el jovent. I, com de costum, un videoclip gravat en espais emblemàtics de Terrassa i jovent de la ciutat.

dimarts, 29 de setembre de 2020

La mort de Guillem.

 

Aquest vespre he pogut assistir a l'estrena de la pel·lícula sobre l'assassinat del jove independentista antifeixista de Burjassot, Guillem Agulló, al cinema Catalunya. Els fets es remunten a l'any 1993, en un País Valencià on els antifeixistes i els independentistes patien la persecució de grups neonazis d'extrema dreta. Aquest va ser el cas del pobre Guillem, emboscat per cinc ultres i finalment apunyalat al cor a Montanejos (Castelló), on havia anat a acampar el cap de setmana. El seu assassí, Pedro Cuevas, era un conegut neonazi que va comptar amb la connivència del jutge que va presidir el judici per rebre una condemna menor.

La pel·lícula es basa fonamentalment en la lluita dels pares per aconseguir que es fes justícia, i dels patiments, penúries i amenaces que es van succeir els anys següents a la mort del seu fill.

Colpidora, dolorosa, emocionant. Em sento orgullós d'haver aportat el meu granet de sorra perquè aquesta pel·lícula es fes realitat.

Ni oblit, ni perdó!

dilluns, 28 de setembre de 2020

Per una pancarta, per un wattsap i per un nas de pallasso.

 

El MHP Torra, la Tamara Carrasco i en Jordi Pesarrodona.


Avui, un cop més, els catalans hem vist com l'estat espanyol feia servir els seus poders i la seva autoritat per inhabilitar un altre president legítim de la Generalitat, i per jutjar dos activistes independentistes com a escarment per al moviment. No ens ve de nou, i sabia que aquest dia arribaria, però no per això deixa de bullir-me la sang i d'indignar-me la situació.

Suposo que ningú no es sorprendrà si afirmo que aquesta situació té una única manera de d'aturar-la, i es diu INDEPENDÈNCIA. Fins aleshores, repressió i més repressió per al moviment independentista. Tant de bo els nostres governants, se n'adonin aviat.

diumenge, 27 de setembre de 2020

La lliga de futbol comença com va acabar.

 












Aquest vespre el nou Barça de Ronald Koeman s'estrena a la lliga espanyola de futbol contra el Vila-real al Camp Nou, encara a porta tancada, tot i que fa un parell de caps de setmana que va arrencar aquesta competició marcada encara per la pandèmia del Covid19.

Així doncs, tot i que el Barça encara no s'ha estrenat, hem pogut veure un parell de partits del Reial Madrid, i si bé al primer no es va haver de parlar de l'arbitratge ni del Var, a la segona, al camp del Betis, ja ha arribat un primer escàndol. Un penal que no ho era, i una expulsió a un jugador bètic que van sentenciar el matx a favor dels blancs (de negre en aquest partit).

Tot en ordre. Tot continua igual. El Barça ho té magre un any més...

dijous, 24 de setembre de 2020

25 anys del primer 5d9f carregat del segle 20 a les festes de La Mercè.

 


Com qui no vol la cosa, ja han passat 25 anyets d'un dels moments més recordats de la història castellera, quan els Minyons de Terrassa vam portar a la capital del país el primer 5d9f carregat que es veia al segle 20, 112 anys després del darrer fet per la Colla Vella a la diada de Santa Úrsula, a Valls, l'any 1883. Poca broma. Recordo que jo anava de segon lateral per la banda dreta de la plena al folre, i que després de carregar va trigar ben poc a fer llenya. Tanmateix, va ser una llenya indolora i es va celebrar al moment amb rauxa i eufòria. En aquelles èpoques, estrenar un castell era una gesta més gran que avui dia, i tothom s'alegrava molt de carregar un castell per primera vegada. Això ha anat canviant amb el pas dels anys, i ara potser no se celebra amb tanta eufòria un castell carregat encara que sigui el primer de la història. Però és que aleshores hi havia castells que semblaven, o es consideraven, pràcticament impossibles... Quina festa vam fer a Terrassa aquell vespre-nit...!!

dimecres, 23 de setembre de 2020

El "temazo" del dimecres. Jimi Hendrix - "Hey Joe".

 

El passat divendres es van complir 50 anys de la mort de Jimi Hendrix, cantant i guitarrista nord-americà, víctima d'una sobredosi de barbitúrics a l'edat de 27 anys (del club dels 27). Tot i que va tenir una trajectòria professional curta, encara avui se'l considera uns dels més brillants guitarristes de tota la història, i alguns dels seus temes continuen sonant a les radiofórmules, bars musicals, o festes vàries.

Aquest tema, dels meus favorits, va ser el primer que va publicar en un àlbum senzill l'any 1966, i un dels més populars de la seva discografia.

dimarts, 22 de setembre de 2020

No nacionalistes.

 

Trobada ahir del president del govern espanyol, Pedro Sáncehz, amb la presidenta de la CCAA de Madrid, Diaz Ayuso.













Després els nacionalistes som els catalans... Haha. La mare que els va parir!

diumenge, 20 de setembre de 2020

Pares helicòpter.

 

Recordo fa un temps haver llegit en algun article aquesta expressió (Pares Helicòpter) per descriure aquell model paternal sobreprotector que no deixa ni per un minut els fills en pau, que estan sempre a sobre, els diuen que han de fer i que han de dir, i es pensen que d'aquesta manera els ajuden i els protegeixen. Res més lluny de la realitat. Els fan insegurs i dependents.

I trec avui de nou el tema aquest per un tweet que vaig veure fa uns dies d'un pare que es queixava de les condicions en què havien d'anar a veure entrenar els seus fills en un club de futbol de Badalona. Tan necessari és veure entrenar els seus fills com per posar-se en risc? No poden deixar entrenar els fills en pau sense que notin la seva presència (consells, instruccions, retrets, crits...) constant? Jo vaig practicar esport tota la infantesa sense la presència dels meus pares i mai vaig tenir la sensació que fossin mals pares o que m'estimessin menys pel fet de no fer-ho.

Relaxeu-vos mentre els vostres fills entrenen. Feu esport, o llegiu, o el que sigui. Ja us explicaran, si volen, com els ha anat, i el ajudareu a madurar i a ser independents.

dissabte, 19 de setembre de 2020

Llegint i enviant missatges.

 

David Hettinger, Reading and Texting.

 

Com envejo la Glòria! Això d'anar a una escola on no fan controls ni utilitzen llibres de text és genial. Mira-la, tan ample sense aixecar la vista del seu mòbil. I jo aquí intentant memoritzar la merda aquesta dels ibers i sa puta mare. Coi, per què cony he d'estudiar-m'ho si d'aquí dos mesos ja me n'hauré oblidat? Total, si tot això ho trobes a la viquipèdia. Cal empollar-s'ho? A qui coi li importa si els ibers feien les cases amb fang o amb pedres? Què potser m'ho preguntaran això en una entrevista de feina? I a sobre la Glòria està mirant vídeos al tiktok... quina enveja! Està tan concentrada i tan enganxada que ni em mira la tia. Però no vull que es pensi que envejo la seva posició. Que es pensi que no arribarà enlloc si no estudia ni empolla. Jo ja l'he avisat que sense coneixements no anirà gaire lluny en aquesta societat competitiva, però sembla que li rellisca. Si com a mínim es quedés sense bateria... Oh! quina ràbia. Em sembla que em llegeixo un parell de fulls més i li dic que marxem cap a casa. Així podré agafar el meu mòbil també.


Aquesta és la meva humil participació al Relats Conjunts del mes de setembre.

divendres, 18 de setembre de 2020

Una jornada esportiva moguda.

 

La jornada d'ahir ens va deixar tres imatges per al record del món de l'esport. En primer lloc l'acte d'entrega de les 20.731 signatures (20.687 després del recompte) recollides pels promotors de la moció de censura contra el President del Barça, Josep Maria Bartomeu, a les instal·lacions del Camp Nou. En necessitaven 16.500 per tirar endavant la moció de censura, i les han assolit amb escreix.

Per altra banda, ahir també, el saltador de perxa suec Armand Duplantis, de tan sols 20 anys, va superar un rècord amb més de 26 anys d'història al superar el llistó dels 6'15 m. a la Diamond League a Roma, superant la llegendària marca de 6'14 m. establerta l'any 1994 per l'ucrainès Sergey Bubka.



I en darrer lloc, un fet poc habitual en les curses ciclistes que es va dona a l'etapa d'ahir del Tour de França. Dos corredors d'un mateix equip van creuar la línia de meta plegats després d'una llarga escapada. Van poder entrar relaxadament i gaudint de la seva gran victòria ja que els principals perseguidors van arribar gairebé dos minuts després. Es tractava dels corredors de l'equip Ineos, el polonès Michael Kwiatkowsky, i l'equatorià Richard Carapaz. Finalment, va ser el polonès qui va entrar amb uns centímetres d'avantatge.

dijous, 17 de setembre de 2020

Un altre President de la Generalitat jutjat per la (in)justícia espanyola.

 

Aquest matí el MHP Quim Torra ha hagut d'anar a Madrid a declarar al Tribunal Suprem per l'acusació de desobediència a la JEC per haver mantingut penjada la pancarta a favor de la llibertat dels presos polítics catalans durant la campanya de les eleccions espanyoles de l'abril del 2019.

El President Torra se suma a la llarga llista de presidents de la Generalitat (o Mancomunitat) que han patit la repressió de l'estat espanyol al llarg de la història. Tan sols els socialistes Maragall i Montilla no han patit aquesta repressió, i per algun motiu serà...

És evident doncs que fins que no assolim la independència l'estat espanyol continuarà jutjant, empresonant, enviant a l'exili, o afusellant, si cal, qualsevol President que gosi desobeir o saltar-se les lleis del règim.

Contra la repressió tan sols hi ha una solució: INDEPENDÈNCIA!

dimecres, 16 de setembre de 2020

El "temazo" del dimecres. Kultur Shock - "Taiyou".

 

Els Kultur Shock són una banda de punk-rock i metal amb influències balcàniques nascuda l'any 1996 a la ciutat de Seatle. Entre els integrants de la banda hi ha músics bosnis, búlgars, i nord-americans. Els vaig veure, com a mínim en una ocasió a la sala Faktoria d'Arts de Terrassa a finals dels 90's o principis del segle 20. Si t'agrada la canya i la música balcànica, gaudiràs amb aquest grup.

dimarts, 15 de setembre de 2020

Mor Josep Antoni Fernández "Fer", un dels millors ninotaires catalans.

 

Imatge cortesia del Ramon Codinas.

Ahir ens va deixar el Fer, un dels millors ninotaires del nostre país. Portava prop de 40 anys dibuixant per a la revista "El Jueves" on hi feia les "Historias Fermosas". Des del 1987 feia la tira còmica del diari Avui, i el novembre de l'any 1993 va dedicar aquesta vinyeta als Minyons de Terrassa després de carregar el primer 2d9fm de la història. Ens va agradar tant que la colla va dissenyar unes samarretes de color malva amb aquest dibuix. Jo encara la guardo i me la poso en ocasions especials per no gastar-la massa. Un gran record en lo casteller i en lo artístic.

DEP.

dilluns, 14 de setembre de 2020

Tornada a l'Escola menys escola.

 

Arribada de la canalla a l'escola aquest matí (Foto: Mon Terrassa).

Per fi ha arribat el dia. Després de 6 mesos (amb el parèntesi brevíssim del juny) amb les escoles buides, avui s'han tornat a omplir de canalla. La majoria amb la il·lusió del retrobament amb els companys i de tornar a trepitjar l'escola. Una il·lusió que s'ha esvaït ben aviat quan s'han adonat que res era com sis mesos enrere. Distanciament, mascareta, materials individuals, comunicació complicada, esbarjo retallat tant en temps com en diversió, etc. etc.

Afortunadament, enguany estaré treballant a mitja jornada i no faré de tutor. Una mica d'anglès, una mica de castellà i algun reforç. Tranquil. Ja he comentat en alguna ocasió que enguany estic menys motivat que mai, i que he de fer grans esforços per veure-hi la part positiva de tot plegat. Potser per a molts infants de la meva escola sempre serà millor la "merda" actual que no pas romandre a casa desatesos o mal alimentats. No tots els infants tenen uns progenitors que estiguin per ells, i els donin afecte. En tot cas, qualsevol semblança a l'escola que coneixíem fa un any amb l'actual, és pura coincidència.

Sempre es parla de la "il·lusió" per tornar a l'escola que té la canalla a l'inici del curs. Jo aquesta no l'he vist gaire. Ara bé, ganes que acabés la jornada escolar per tornar a casa, moltes.

diumenge, 13 de setembre de 2020

Fer muntanya s'està convertint en oci de masses.

 

Cim de l'Everest al maig del 2019.

Excursionistes avui a La Pica d'Estats.

 

Entre aquestes dues fotos hi ha un any i escaig de diferència, i uns 10.000 quilòmetres de distància. La primera està presa al cim de l'Everest al maig del 2019, i la segona és d'avui mateix al cim de la Pica d'Estats, el més alt de Catalunya.

És evident que no es pot comparar l'ascensió de la muntanya més alta del món amb l'ascensió a la Pica, però el fet que m'agradaria destacar és que l'activitat física a la natura, com a oci, està patint dels mateixos problemes que altres activitats d'oci com puguin ser el turisme, la música en viu, o algunes festes populars molt conegudes.

La veritat, no em sembla una activitat molt desitjable pujar al cim d'una muntanya amb centenars de persones per avançar o que t'avancen. Un any té molts dies, i segur que es pot trobar un dia amb molta menys gent. Sense gent segurament serà impossible, però tampoc cal fer-ho el dia que saps que hi anirà tanta gent.

Un altre tema és la necessitat que ens creem per tenir el retrat que certifica gràficament que hem assolit un repte. La imatge d'avui a la Pica ens mostrava una filera de gent fent cua per poder-se fotografiar al costat de la creu que hi ha al cim. Reconec que a mi també m'agrada fer-ho, però no sé jo si tindria tanta paciència i ànims com per quedar-me fent cua.

dimecres, 9 de setembre de 2020

El "temazo" del dimecres. Núria Feliu - "El cant del poble".

 

Demà passat és la Diada Nacional de Catalunya i volia dedicar el "temazo" dels dimecres a la nostra pàtria. I quina millor cançó i quina millor interpret per a una data tan senyalada. El Cant del Poble, obra de Josep Maria de Sagarra, i amb música original d'Amadeu Vives, fou pensada per esdevenir himne nacional de Catalunya amb la proclamació de la República Catalana per Macià l'any 1931. 

La cantàvem de petits a casa i l'escoltàvem amb algun d'aquells discs que regalaven els de la Caixa d'Estalvis de Terrassa, i recordo haver-la escoltat un bon grapat d'ocasions a les caramelles de Viladecavalls. 

Visca Catalunya Lliure!!!

Glòria, catalans, cantem,
cantem amb l'ànima!
Un crit i una sola veu:
visca la pàtria!
La nostra terra és redimida.
El gran moment és arribat.
Fora els ultratges. Lluny la mentida.
Ningú ens prendrà la nostra llibertat!
Joia que ha inflamat el cel,
falç i ginesta.
Voli sobre el front d'estel
de la senyera!
Tenim les venes per estimar-la
i en la tempesta del combat
tenim els braços per defensar-la.
Ningú ens prendrà la llibertat!

dimarts, 8 de setembre de 2020

Nostàlgia.

 

Una festa al local dels Minyons de Terrassa.

Una de les coses que se més he trobat a faltar aquest estiu, més enllà del tradicional viatge a l'estanger, ha estat la manca de concerts, Festes Majors, festivals, i tota mena d'actes socials als que solia assistir. Començant pel Festival de Jazz de Terrassa, La Patum, Sant Joan a Valls, la Festa Major de Terrassa, les Santes de Mataró, Ullastrell, Vilanova, Vilafranca, Manresa, Granollers, etc., etc.

No em puc imaginar un 2021 com aquest 2020. Necessito tornar a escoltar música en directe, al carrer, i envoltat d'amics i coneguts. Compartir riures i cerveses, parlar de castells, gaudir de la cultura popular d'arreu del territori. 

Vinga ànims. Trobeu el vaccí aviat!

 

dilluns, 7 de setembre de 2020

Un curs ple d'incògnites i de neguits.

 

Us seré sincer, a una setmana de començar el nou curs, puc afirmar que es tracta de l'inici de curs menys motivant de la meva vida professional com a mestre. Les circumstàncies en que tornem a l'escola, en plena pandèmia de la Covid19, i les estrictes normes de seguretat per tal d'evitar contagis (distanciament, mascareta, higiene constant, grups bombolla, pèrdua d'especialistes i reducció de les matèries artístiques i de moviment), fan preveure un curs ple d'incomoditats, temors, i manca de tot allò positiu i necessari que requereix l'educació de les criatures: contacte per establir vincles afectius, joc/treball cooperatiu, relació entre criatures diverses, expressió/gestió de les emocions (amb una mascara que tapa mitja cara això serà molt més complicat), manipulació/experimentació amb múltiples objectes, aprendre a compartir, fer activitats fora l'escola, colònies, etc.

En fi, creuem els dits perquè tot vagi bé i puguem iniciar i acabar el curs amb normalitat, i confiem que aviat tot torni a la "normalitat". Tampoc és que la normalitat que teníem m'agradés massa, però és que amb la Covid encara m'agrada menys.

diumenge, 6 de setembre de 2020

"Unorthodox": la fugida d'una noia d'una comunitat jueva ultraortodoxa.

 

Acabo de veure aquesta sèrie de Netflix basada en la història real de Deborah Feldman, una jove jueva que va fugir als 19 anys, al cap d'un any del seu matrimoni pactat, de la comunitat ultraortodoxa de Williamsburg (EEUU) on vivia per anar a cercar la mare a Berlín. Són tan sols 4 capítols d'uns 50 minuts de durada, centrats en la fugida desesperada de la protagonista (Esty a la sèrie) i les dificultats per sobreviure en una societat tan diferent a la seva com la berlinesa, i el pla de cerca i retorn que emprèn el seu marit amb el suport dels líders de la comunitat ultraortodoxa.

Molt recomanable. I amb possibilitats de una segona temporada diuen.

dissabte, 5 de setembre de 2020

Roman (de moment).

 

Sembla que el serial Messi s'ha acabat definitivament, ja que el crac argentí ha declarat en una entrevista televisiva que no vol anar a judici amb el club de la seva vida i que compliria l'any de contracte que li queda.

És una llàstima que el tema hagi arribat fins a aquest extrem. I encara més llastimós que Messi s'hagi cansat d'estar al Barça i volgués provar sort en una altre club davant la realitat actual blaugrana, amb una directiva que esta portant al club pel pedregar. Tot i que alguna part de culpa deuen tenir els jugadors també...

El cert és que de cara al curs vinent caldrà fer un bon grapat de retocs, altes i baixes, per garantir una plantilla competitiva i amb fam de títols. Segur que Koeman amb la seva experiència i coneixements pot liderar aquest canvi. I tant de bo Messi recuperi la il·lusió per tornar a gaudir a la gespa del Camp Nou, aixecar títols, i allargar la seva màgia alguns anys més.

divendres, 4 de setembre de 2020

Fèlix Pardo: "Educar des de l’interès (notes al marge per rellegir ‘Summerhill’)"

 

(L'article sobre educació que m'hagués agradat escriure.)

 

Fa 60 anys de l’edició de 'Summerhill', d’A. S. Neill. Si el seu model segueix sent una excepció arreu del món no és perquè sigui un fracàs, sinó perquè s’ha mantingut fidel al principi pedagògic de l’interès, a les antípodes de la pedagogia instruccional de l’escola tradicional, un model encara força present que assumeix el fet d’educar com un exercici d’imposició de les demandes del sistema social sobre l’individu.

Neill publica l’any 1960 Summerhill. La primera edició en castellà data del 1963. Una recopilació del pensament pedagògic de Neill, amb la mirada retrospectiva del mateix autor als 88 anys, la trobem a El nou Summerhill (1992), llibre editat per Albert Lamb, exalumne de Summerhill, i una actualització del seu model d’escola per al segle XXI la trobem al llibre de Zoë Neill, la seva filla, Summerhill avui (2006).

Com és costum de dir, els arbres impedeixen veure el bosc, per la qual cosa és necessari allunyar-se dels individus per veure el conjunt. Però el que és un procediment racional per a la nostra comprensió de la realitat no és suficient per pensar de forma radical certs fenòmens en els quals està fortament implicada la nostra subjectivitat, com és el fenomen de l’educació, ja que no hi ha prou amb prendre distància dels elements que conformen el sistema educatiu, sinó que cal sortir de les seves constriccions mentals i situar-nos en nous escenaris pedagògics com el que representa Summerhill, l’escola fundada per Alexander Sutherland Neill (1883-1973) l’any 1921[1].

Aquesta doble distància crítica és, a més a més, necessària quan pensem l’educació en relació a la vida i els interessos dels alumnes, perquè convé no oblidar que els boscos, com qualsevol altre constructe lògic, només existeixen en el món de les idees, per molt cert que sigui que és just en l’ordre racional on rau tota la nostra capacitat de planificar i establir orientacions, fites i sentits. Cal repetir un altre cop que l’educació no existeix només ni de manera preeminent en les lleis i normes d’educació, els currículums i les programacions, les metodologies i tecnologies didàctiques i, fins i tot, les teories pedagògiques. El primer ordre de la seva realitat està en la concreció i actualització dels nostres ideals culturals, i molt en particular dels principis morals que fonamenten els nostres drets i la nostra vida social, la qual cosa s’efectua mitjançant l’acompanyament i la mirada dels educadors, una mediació que posa a prova la seva dignitat personal i el seu compromís professional en les situacions  més difícils, ja siguin individuals o col·lectius, com de fet passa avui amb la pandèmia del coronavirus.

Oblidar una cosa tan elemental ens porta a prendre els artefactes legals i pedagògics que conformen la institució escolar com les úniques instàncies que confereixen realitat a l’educació, i en conseqüència acabem prenent com a finalitats tot allò que no representa més que instruments, arribant a magnificar la seva importància, al mateix temps que no parem prou atenció a allò veritablement important en la relació educativa entre els infants i joves i els adults, a saber: que la formació d’una persona ha de respectar la seva autonomia i llibertat, que l’aprenentatge ha de facilitar tota mena de sabers i pràctiques en la construcció del coneixement i l’estructuració de l’experiència, que l’educació ha d’encendre l’interès dels alumnes i vivificar-ho. Si oblidem això com a educadors, convertim la cultura en una ideologia i fem de les escoles uns dispositius de control social i d’integració en els ordres discursius del poder. En aquest sentit no deixa de sorprendre que avui, quan pràcticament cap escola s’emmiralla en Summerhill ni vindica el principi pedagògic de l’interès, hagi esdevingut la centralitat dels alumnes a les escoles un tòpic de la pedagogia que es publicita, perquè aquesta suposada centralitat només es concreta en els programes d’educació emocional, mentre que en els programes acadèmics no va més enllà dels bons propòsits, tal com es fa palès en la gestió de l’aula subordinada al currículum, en el disseny del qual no es té en compte l’interès dels alumnes.

No és cap arbitrarietat afirmar que la major part de les escoles tenen com a axioma pedagògic el currículum oficial. Més enllà de l’imperatiu legal d’impartir-ho, és pràcticament inexistent el debat entre docents i alumnes sobre els continguts que cal prioritzar i aprofundir. I el que és més greu, la seva aplicació dogmàtica comporta que prevalgui sobre principis rectors del nostre sistema educatiu com són la comprensivitat i la inclusió. Si a aquests fets afegim que el currículum oficial està lluny de satisfer els seus millors designis a la vista d’informes com el PISA, almenys pel que fa al nostre país, ens hauria de fer reflexionar sobre el sentit de tot plegat. Es pretén fomentar l’excel·lència de l’alumnat des de la imposició d’uns sabers acadèmics quan el que realment això fomenta és la indisciplina i el fracàs d’una part de l’alumnat, i d’una altra part l’obediència i la resignació davant un esforç forçat. D’aquesta manera o bé no es garanteix l’aprenentatge en tots aquells alumnes que fracassen a l’escola i acaben abandonant prematurament els seus estudis o bé l’aprenentatge obtingut és summament frèvol i fugaç, com de fet succeeix amb tot el que s’aprèn sense interès.

Aquest ensenyament captiu pel currículum oficial, l’alta prescripció del qual no deixa gaire marge per atendre els interessos dels alumnes, l’única cosa que sembla garantir és la seguretat i confiança dels docents, els quals, cal dir, han d’enfrontar-se a les pressions de moltes famílies que el primer que els demanen és un alt nivell acadèmic –sempre i quan vagi acompanyat d’uns bons resultats en l’avaluació; uns docents que troben en el currículum el sentit de la seva docència amb la garantia de l’administració educativa, així com la conservació de les respectives especialitats com a mecanismes d’autoritat que justifica no atendre els interessos dels alumnes ni responsabilitzar-se de la motivació dels mateixos. Aquesta  praxi docent és autoreferencial i només entra en crisi quan l’exercici professional queda greument afectat pel grau d’indisciplina que es pugui patir a les classes o per la percepció feridora de l’avorriment i la desconnexió dels alumnes.

Per això mateix, els agents de resistència al canvi vers un nou model educatiu basat en l’interès dels alumnes no els trobem només entre els responsables de l’administració educativa, que vetllen per la funció reproductora de l’escola, sinó també en la major part de les famílies, dels claustres de mestres i professors i dels equips directius, perquè, entre altres implicacions, comportaria qüestionar el sistema educatiu i les figures d’autoritat de la comunitat educativa que estableixen les relacions de poder amb els alumnes sobre la base de  la gestió i el domini del coneixement que posseeixen. I dic això conscient que molts agents de la comunitat educativa realitzen les seves funcions entregats a l’educació, una labor difícil que requereix moltes aptituds i perseverància en la bona feina, però que alhora no es plantegen cap canvi radical. En veritat, per molt que avui es repeteixi que els alumnes estan al centre de l’educació, la comunitat educativa no compta de manera explícita amb la iniciativa, autonomía, llibertat i capacitat de prendre decisions dels alumnes.

És difícil trobar entorns de llibertat personal i amb baixa intensitat en la pressió d’estímuls cognitius als centres d’ensenyament reglat. Si un docent diu als seus companys del claustre que apliquin amb els seus alumnes el lema de Neill “viu i deixa viure”, la majoria pensaria d’ell que ha perdut el seny i el senderi, que així els alumnes no aprendrien res en absolut, en suposar que es deixarien portar per la llei del mínim esforç o per una anàrquica dispersió. Però aquesta vehement resposta l’única cosa que manifesta és que ignoren els interessos dels seus alumnes al mateix temps que una llei fonamental de tots els éssers vius, la cerca del plaer. Perquè l’interès genera explosions d’activitat per la seva dinàmica libidinosa, les quals poden ser altament creatives. El problema està en què donar la primacia a l’interès de l’alumne en la relació d’ensenyament i aprenentatge comporta prescindir d’estratègies convencionals amb recursos didàctics estructurats a priori,  però sobretot canviar la mentalitat pedagògica avui dominant que subsumeix la potencialitat de l’alumne a l’acció del docent, i per tot plegat tornar a definir la funció pedagògica dels docents i la funció social de l’escola. I això sembla que és demanar massa per a molts dels afectats, que no volen fer d’aquesta qüestió un debat públic que pugui alterar el statu quo.

Per què, si no, la majoria de docents només es pregunta pel “com educar”, tractant de trobar en les metodologies la pedra filosofal de l’educació, havent bandejat de les seves ments la pregunta “què educar”, ja que assumeixen el que els imposen des del currículum oficial, i la pregunta “per a què educar”, ja que no qüestionen els propòsits de l’administració educativa ni tampoc dels proveïdors dels recursos educatius. Tanmateix aquestes dues preguntes són les que donen sentit a l’educació i la seva resposta orienta la labor educativa i el model d’escola. Per això mateix seria injust dir que Summerhill, per la seva singularitat, ha fracassat. No es pot negar que és una aposta pedagògica que no ha estat replicada, si bé tampoc estava en la ment de Neill fer un model replicable. Però el cert és que la seva pedagogia llibertària, alternativa a la pedagogia de tipus instruccional, conductista i autoritària, no va trobar entre els educadors la complicitat i la col·laboració necessària per a la transformació de l’escola tradicional, una acció que no és sinó una primera passa en el camí de la transformació social. Si parlem de fracàs, en tot cas és el del pensament pedagògic actual que ha confós la innovació pedagògica amb el canvi metodològic i tecnològic, i que ha renunciat a reivindicar la llibertat dels infants i els joves, així com la democràcia en la gestió i organització dels centres educatius.

D’altra banda, existeix un prejudici molt arrelat que el model d’escola tradicional ha fixat en l’imaginari social consistent en la superior valoració de les professions liberals i tècniques sobre els oficis. Em sembla una completa aberració que l’escola no eduqui per a la vida, és a dir, que no acompanyi als alumnes en la definició del seu projecte personal de vida en funció del qual es jugarà bona part del seu benestar. Quin sentit té imposar a tots els alumnes un domini en tots els sabers acadèmics quan molts d’ells podrien sentir-se satisfets i realitzats exercint algun ofici. Fins i tot es pot donar el cas que l’exigència  del domini d’un d’aquests sabers pugui  barrar el pas a una professió amb la qual no tingui relació directa. De fet a l’educació obligatòria la majoria dels alumnes no reben una educació integral sinó una molt esbiaixada del costat de les competències purament acadèmiques que impedeixen que siguin subjectes autònoms en la satisfacció de la major part de les seves necessitats bàsiques. En aquest sentit, i a títol d’exemple, en un taller de tecnologia hauria de tenir la mateixa importància instal·lar una aixeta d’aigua o reparar petits electrodomèstics de la llar com fer una maqueta d’una casa o un circuit elèctric.

D’aquesta manera l’escola es converteix en una institució refractària a l’interès de bona part de l’alumnat, el que empenya a molts alumnes a cercar el seu propi interès fora de les aules, augmentant així la distància que hi ha entre la vida escolar i la vida social. A més a més, es crea una dicotomia en els itineraris educatius del jovent, entre el batxillerat i el grau mitjà de la formació professional, quan haurien d’estar integrats, accentuant de forma artificial la divisió del treball entre allò teòric i allò pràctic, una divisió que tindrà després com a resultat la reproducció de la divisió de la societat en una classe dirigent, els autoanomenats els de dalt, i una classe subalterna, anomenada per aquells altres els de baix. Per últim, si la mateixa obstinació que ha posat l’escola en convertir els alumnes en usuaris de les noves tecnologies l’hagués posat en convertir-los en operaris de satisfactors de les seves necessitats en funció dels seus interessos, llavors s’hagués educat en l’autonomia i en la responsabilitat personal en lloc d’educar en la dependència als proveïdors de productes i en el consumisme, el que hauria representat una veritable revolució en el nostre estil de vida.

Ara bé. Aquesta educació en llibertat, atenent l’interès de cada alumne, exigeix, encara que sembli paradoxal, l’aprenentatge dels límits, ja que és el que permet l’autoregulació dels alumnes. A Summerhill, en contra dels que molts pensen, sí que es fa aquest aprenentatge, presidit  pel lema de Neill “viure i deixa viure”, que podem interpretar, parafrasejant a Kant, com a viure de tal manera que no prenguis mal ni facis mal a ningú. És la mateixa comunitat educativa la que posa els límits mitjançant una assemblea que reuneix a tot l’alumnat i a tots els educadors, en la que es delibera sobre tots els temes concernents a la vida escolar i on es prenen les decisions de forma democràtica. Tot un exemple d’escola de la democràcia que malauradament no és habitual en els centres educatius.

Aquest aprenentatge dels límits és avui dia del tot necessari perquè bona part de la població escolar té un dèficit en la seva capacitat d’autoregulació a causa de la interferència de les famílies i del conjunt de la societat,  que es regeixen, per un costat, per unes normes de comportament social, i per l’altre costat, per una economia del desig, quan ambdues coses tenen finalitats antagòniques, i que han conformat un sinistre estil de vida: d’una banda s’exigeix obediència a les figures d’autoritat mentre que d’altra banda s’estableix com a imperatiu social la satisfacció de tota classe de desitjos. I quan el conflicte és irresoluble, cedeix la part més feble, els progenitors a favor del mercat, manifestant els pares i les mares indulgència i sobreprotecció davant les conductes irracionals dels seus fills. Aquest tipus d’actuacions ha produït uns efectes devastadors en l’educació dels infants i sobretot dels adolescents en sobredimensionar el jo  fins el narcisisme, perllongar artificialment l’adolescència i fomentar l’infantilisme.

Si l’escola no garanteix la presa de consciència dels límits, fomentant la capacitat d’autoregulació dels alumnes, no contribueix a la formació de la responsabilitat social dels futurs ciutadans, i per tant de poc servirà com a institució social per a la construcció de les bases de la bona convivència i la pertinença a una comunitat des d’una voluntat col·lectiva i no només individual. No té res d’estrany, tot just per això, que la manca d’autoregulació per part dels infants i el jovent pugui comportar un seguit de manifestacions desviades de l’interès primari que hauria pogut motivar la seva conducta i, fins i tot, pugui causar l’extinció del mateix interès.

dimecres, 2 de setembre de 2020

El "temazo" del dimecres. Dancing Mood - "Police Woman".

 

Bona mostra del talent argentí per l'ska-jazz amb la banda Dancing Mood. Un combo amb prop de 15 músics amb els instruments de vent com a principal argument. Els vaig gaudir al festival Rock al Parque de Bogotà fa un parell d'anys, i tinc ganes de tornar a veure'ls en directe. Música de bona factura.

dimarts, 1 de setembre de 2020

Sant Tornem-hi.

 

Avui els docents hem tornat a la feina després d'unes merescudes i necessàries vacances. Enguany tinc una sensació estranya i diferent a altres cursos. L'excepcional organització del curs amb motiu de la Covid planteja moltíssims dubtes i neguits, tant a nivell de salut com a nivell professional. El tipus d'educació que podrem oferir dista molt del que jo entenc com a educació, i pot complicar molt el dia a dia. De fet, tenim molt poca experiència en fer docència amb les mesures de seguretat necessàries, ja que el curs passat tan sols vam fer un parell de dies amb un grupet d'alumnes molt reduït (10 en el meu cas).

Bé, ens en sortirem perquè sempre ens en sortim, però l'angunia per la situació no ens la treu ningú. Cuidem-nos.