 |
| Foto: Diari Ara. |
(Article del mestre José Ángel Hernández per al diari El Punt-Avui. Molt d'acord amb la seva tesi. L'educació requereix molta empatia, calma, confiança... i no resultats, resultats, resultats.
La innovació educativa i la renovació pedagògica tenen un llarg
recorregut a casa nostra. Caldria distingir entre aquests dos conceptes
però, en els darrers temps, em sembla més necessari vindicar el doble
treball que moltíssims professionals, sovint de manera humil i sense
estridències, han hagut de fer per portar l'avui anomenada innovació a
les classes i als col·legis, a vegades amb incomprensions, havent de
trencar tantes inèrcies. A vegades, també s'ha de dir, amb l'ajut de
companys/es, d'equips directius implicats en els canvis, del Centre de
Recursos Pedagògics, del departament de pedagogia de la URV, del
Departament d'Ensenyament... En general, s'havia d'intentar fer amb
responsabilitat, sabent que no és or tot allò que lluu, i que tampoc
convé anar a remolc de les darreres “modes” pedagògiques sense cap
criteri propi, sense mesura ni equilibri.
En els darrers temps,
el debat públic sobre l'educació ha permès que aflori aquest tema. Fins i
tot hi ha qui, de cop i volta, fa veure que ha descobert la pólvora,
intentant aprofitar-se del desconeixement. S'entén que intentin vendre
el “seu” “producte” i que recorrin al màrqueting. Però ni l'educació és
un producte ni la competitivitat ha d'ésser l'alè que ens impulsi.
Haurien de reconèixer els predecessors teòrics i pràctics, per una
qüestió de valors, d'ètica i d'honestedat intel·lectual; haurien d'ésser
més humils. Continuen essent més importants les aparences que el que
som realment, el discursos que la feina feta amb rigor, l'embolcall
bonic que el regal de la il·lusió, l'esforç i el donar-se calladament.
No es pot considerar estrany, quan veiem la força preeminent de la
propaganda en qualsevol àmbit.
Per
això vull dedicar aquestes línies a aquells que van recollir la flameta
dels històrics moviments de renovació pedagògica, introduint-hi
pràctiques que ara s'anomenarien innovadores, cercant i construint
sentit. I no de cara a la galeria, sinó de manera quotidiana, perquè ho
consideraven adient i necessari per als seus alumnes. Quan no era sempre
fàcil. Quan construir l'alegria podia consistir a escoltar, a atendre
el món que és cada alumne. Quan potser eren només ells/elles, les
famílies i uns quants companys, els que encoratjaven en certs moments...
Un
servidor, malgrat tots els somnis, només aconseguia, en aquesta línia,
petites coses a les quals no volia renunciar. Però aquestes petites
coses són les que mencionen els nens i les nenes que et saluden quan els
trobes en passar els anys: els minuts de relaxació, l'expressió
corporal, les dramatitzacions, el diari, aquell text lliure, el bloc de
l'aula, les xerrades dels familiars a classe alguna tarda, les
assemblees... I, sobre tot, la guitarra. Aquelles cançons de sempre –o
fetes per a ells– que parlaven d'uns valors i unes emocions que esperem
no trobar a faltar mai totalment.
Avui alguns descobriments de la
neurociència corroboren la importància de tenir molt en compte el
factor emocional, la importància de la música, de la lectura com a font
de plaer i de la creativitat... Els darrers estudis assenyalen l'empatia
del mestre envers l'alumne com un factor més important que d'altres.
Una mirada sensible, empàtica, serena i oberta necessita bàsicament dos
fonaments: calma i confiança. Calma i confiança necessiten els mestres.
Calma i confiança necessiten els alumnes. L'escola activa aprecia el
temps, una escola hiperactiva dilapidaria el temps.
Els canvis
socials demanen creativitat per adaptar-se a les circumstàncies i cercar
solucions als nous reptes. Com es desenvolupa la creativitat? Amb
l'educació de la mirada.
Sembla que alguns vents comencen a
tornar-se propicis. Però els veritables canvis no arriben sense esforç,
només canviant l'ensenya. Intentarem continuar aprenent.
