 |
| Poblat Uro esperant als dòlars amb potes. |
Avui he fet la volta al llac Titicaca ("Pumas de piedra" a 3.812 metres d'altitud, ubicat als Andes Centrals i amb una àrea de 8.562 Km2, dels quals el 56% pertany al Perú i el 44% a Bolívia), un dels llacs més mítics del continent sud-americà. Actualment hi conviuen les cultures aymara, quechua i uru.
Precisament aquests darrers, els urus o uros, van haver de marxar cames ajudeu-me de la ciutat de Puno segles enrere per conflictes amb els aymares, i van decidir establir-se al llac, en poblats construïts sobre les canyes de la totora, una planta que creix al llac. Actualment hi ha al voltant de 50 illes flotants, tot i que no tinc clar del tot si realment hi viu gaire gent o si simplement apareixen quan hi ha visita turística...
Els uros es dediquen, suposadament, a la pesca i a l'artesania, tot i que queda clar que avui en dia el turisme és la seva principal, sinó única, font d'ingrés de diners. Personalment, m'ha semblat tot tan impostat que feia una mica de peneta. Des de l'ensucrada rebuda amb la salutació en la seva llengua, fins les cançons cantades i la invitació a les cases... Vaja, millor dit, la invitació a comprar l'artesania que elabora la família que viu en aquella casa. Jo he entrat en una cabana amb una parella de nova-zelandesos i per sort han fet compra, perquè ja començava a sentir-me malament i tot de tanta insistència. Cap ganes d'explicar-te coses de la seva vida. I els nens, doncs segueixen la tradició familiar i es converteixen des de ben petits en autèntics caça-diners ja sigui cantant o recitant algun poema i parant la mà. Trist.
La següent parada a l'illa de Taquile ha estat bastant diferent. Aquesta illa a 4.000 metres d'alçada, compta amb una població de més de 2.000 habitants de llengua i cultura quechua barrejada amb la catòlica per invasió. L'illa és reconeguda per la gran qualitat de les seves creacions de teixits, que li van valdre la consideració de "Patrimoni oral i immaterials de la humanitat" per la UNESCO. Curiosament, els teixidors aquí són els homes i les dones s'encarreguen els filats i teixits bàsics. A l'illa no hi han arribat els vehicles ni els hotels, i la comunitat que hi resideix intenta controlar tots els aspectes pel que fa al desenvolupament turístic perquè no se'ls escapi de les mans. A banda del turisme, a l'illa es dediquen a la producció de patates i a la pesca.
Avui, casualment i afortunada, ens hem trobat amb un casament a l'església del poble, i un munt de curiosos del poble paraven a la plaça principal. També hi havia la banda de música de l'illa, que segons m'han comentat compta amb uns 40 músics, tot i que avui solament n'hi havia una vintena. A la sortida dels nuvis, hi havia una munió de paparazzis fent pantalla per captar alguna imatge, tot i que tant el nuvi com la núvia surten amb el rostre tapat per tradició. Em comentava el guia del tour que les festes per aquestes celebracions es poden allargar cinc dies, i que els nuvis no s'incorporen a la festa fins al tercer dia ja que resten tancats a la casa paterna durant dos dies descansant i fent-se companyia... També m'han explicat que es casen molt joves (18-20) i que ja no tenen tants fills com antigament (10-15), ja que ara accepten els anticonceptius i amb un o dos fills ja es conformen.
 |
| Embarcació típica dels Uros feta de la canya de la totora. |
 |
| Els Uros preparats per a la rebuda dels turistes. |
 |
| Dona Uro teixint una peça artística per a la venda posterior. |
 |
| Petita demostració de la construcció d'una illa-poblat dels Uros. |
 |
| Típics arcs de pedra a Taquile, obra dels insavors espanyols. |
 |
| Dins de l'església. |
 |
| Els músics de la banda abans de tocar per als nuvis. |
 |
| Sortida de l'església de la comitiva del casori. |
