L'Albert Solà és un raper de Viladecans que comença a fer-se un nom en l'escena catalana del rap amb els seus vídeos i cançons que penja a les xarxes. Bé, no sé si el seu estil de rapejar segueix gaire escrupolosament els cànons d'aquest art del recitat, però la veritat és que gràcia no li falta.
Aquesta tarda, de forma sobtada, ha reaparegut a Barcelona la HC Clara Ponsatí, gairebé sis anys després de la seva marxa a l'exili escocès i belga. Ha tingut el temps just de fer una compareixença en roda de premsa al col·legi de periodistes i sortir a passejar en direcció al Centre Cultural del Born, que ha estat interceptada per un agent dels Mossos d'Esquadra que l'ha detingut (il·legalment ja que es tracta d'una eurodiputada amb immunitat) i l'ha acompanyat, juntament amb l'advocat Gonzalo Boye, per comparèixer davant d'un jutge a la ciutat de la Justícia.
A veure si el retorn de la Clara Ponsatí pot suposar un punt d'inflexió per a la revifada del moviment independentista que entre uns (els polítics nostrats) i altres (l'enemic) sembla que han dut al derrotisme i la resignació.
Com bé deia Malcom X, "si no esteu previnguts davant dels mitjans de comunicació, us faran estimar l'opressor i odiar l'oprimit". S'entén veient aquest parell de portades, oi?
Malauradament, els independentistes tenim la batalla de la propaganda perduda. Una més.
Doncs això. Que aquesta setmana he fet doblet teatral, a Barcelona i a Terrassa, amb dues comèdies ben diferents. La primera, de la companyia La Calòrica, i amb el títol de "Els ocells", és una comèdia amb forta càrrega de crítica a la societat capitalista neoliberal dirigida per personatges amb afany de poder i amb domini de l'art del populisme. La segona, "El Sr. Marcel·lí fa de Capri i el Sr. Bohigues no" és una obra creada pels actors Eduard Biosca i Jaume Nolla, amb la col·laboració en la direcció del tricicle Paco Mir, on s'intercalen trossos de monòlegs del gran humorista català Joan Capri en la relació professional entre els dos populars personatges radiofònics.
El dissabte passat a la Fira de la cervesa artesana d'Ullastrell, amb motiu de les Festes de Serralavella, van tocar els saragossans The Magnetophones, acompanyats per la banda barcelonina The Barcelona Ska Fundation. Els aragonesos, nascuts l'any 2008, fan una barreja de sons jamaicans, soul, reggae, etc., de bona factura. En aquest tema que us presento hi participa el cantant de la banda reggae Jahsta, també saragossana.
S'amaga sota el roure
amb el llibre entre les mans
i quan comença a ploure
cauen gotetes i aglans.
Porta barret de palla,
espardenyes de set vetes,
i una camisa blava,
amb dues butxaquetes.
S'estira quan li ve son
amb el llibre damunt del pit
i plàcidament s'adorm
les fulles són el seu llit.
Estrena personal en un Barça - Madrid al Camp Nou, i dia històric per als culers amb elevades dosis d'emoció i passió. El Barça va poder derrotar l'etern rival (2-1) en un partit amb un guió que li hagués agradat escriure a qualsevol aficionat a un equip de futbol. Es va avançar el Madrid i semblava que la cosa acabaria malament, però a un minut del final de la primera part, Sergi Roberto va fer el gol de l'empat entre la bogeria col·lectiva.
El final del partit va ser encara més boig, ja que el Madrid va marcar el gol que desempatava el partit, obra d'Asensio, al minut 80, deixant l'estadi mut i deprimit, però encara quedava la inesperada, i salvadora, ajuda del VAR anul·lant el gol per fora de joc. Amb alegria renovada, l'afició va empènyer l'equip fins al final del partit, i tot i que tothom tenia la sensació que no perdre ja era un bon resultat per al Barça, en temps afegit, Kessié va rematar una assistència de Balde fent inútil l'estirada del porter Curtois. Bogeria col·lectiva, èxtasi total, i públic dempeus fins al xiulet final. Apoteòsic i crits d'eufòria desfermada de "Madrid cabró saluda el campió!"
Un partit per no oblidar per moltes raons.
Visca el Barça i visca Catalunya!!
Irlanda es va imposar ahir al seu enemic històric, Anglaterra, a l'estadi Aviva de Dublin (26-19) en la cinquena i darrera jornada del torneig de les 6 Nacions, i d'aquesta manera es va proclamar guanyador del torneig, emportant-se a més el Gran Slam (ple de victòries, 5). El darrer títol es remuntava a l'any 2018 en què també es van endur el Gran Slam. Jornada rodona per al quinze del trèvol, que aconseguia el títol a casa, amb ple de victòries, i contra l'etern rival, en plena celebració de Sant Patrici, el patró de la nació irlandesa.
I per acabar-ho d'arrodonir, ahir el capità de la selecció irlandesa, Jonathan Sexton, es convertia en el màxim anotador de la història del Sis Nacions, arribant als 566 punt i superant el seu compatriota i antic capità, Ronan O'Gara (557).
 |
| Casa Nova de l'Obac. |
Avui he sortit a fer el volt per pistes de la serra de l'Obac i he pogut comprovar com ha començat a esclatar la primavera, amb un verd intens i flors per tot arreu: als arbres, als prats, als camins... Un autèntic espectacle viure la natura en aquest període.
 |
| Terrassa al fons, vista des de Can Colomer. |
Ahir, dos anys després del previst degut a la pandèmia de la Covid, es va poder celebrar l'acte d'homenatge i memòria a la figura de Guillem Agulló, el jove de Burjassot de 18 anys que va morir apunyalat a la localitat de Montanejos a mans d'un feixista espanyolista un 11 d'abril de l'any 1993, aviat farà 30 anys.
Els artistes Xavi Sarrià, Feliu Ventura, Maio, Pirats Sound Sistema, Ebri Knight, Opció K-95, Smoking Souls, Guineu (de Terrassa), Aina Torres i Jordi Montañez, Joina, i el pintor Quim Moya, van posar el seu granet de sorra dedicant cadascun d'ells un tema a la memòria del Guillem. Els parlaments van anar a càrrec del president d'Òmnium Cultural, Xavier Antic, dels directors de la pel·lícula "La mort de Guillem", i del Guillem Agulló, pare del Guillem, molt emocionat i agraït per les constants mostres de solidaritat i estima cap al seu fill i cap a la seva família.
Divendres passat vaig tornar a la Sala Estraperlo de Badalona (segon cop en dues setmanes) per anar a un concert d'una banda punk del País Basc amb 40 anys de trajectòria. Els Distorsión, de Barakaldo, van néixer al 1983 en plena febre del rock radical basc, i recordo que devien arribar a les meves orelles cap al 1992 quan feia 3r de BUP. De seguida em van agradar amb les seves cançons súper crítiques amb el sistema i un punt catxondes, i fent apologia de les drogues i l'alcohol.
Em va agradar veure que els actuals Distorsión no són una banda que s'arrossega pels escenaris si no tot el contrari. El cantant i baixista, i líder de la banda, voltant els 60 tacos, bon orador i amb una actitud molt punky divertida. Suposo que si hagués cultivat l'actitud punky autodestructiva ja no seria entre nosaltres, com és el cas d'un bon grapat de representants d'aquesta escena de la mateixa època.
Ahir al vespre el Barça va jugar al sempre complicat estadi de San Mamés, davant d'una afició bilbaïna molt excitada arrel de les darreres notícies difoses ala mitjans al voltant d'un suposat cas de suborn per part del Barça al que era tècnic del comitè d'àrbitres, Enríquez Negreira, en tres temporades, del 2016 al 2018.
Més enllà del cas Negreira, que caldrà comprovar, el Barça va estar a punt de tornar a perdre punts degut a males decisions arbitrals. Primerament amb el gol mal anul·lat per Gil Manzano a Raphinha per un inexistent fora de joc, que finalment va pujar al marcador gràcies a la intervenció del VAR. També va ser fonamental en l'anulació del gol de l'Athletic a deu minuts per al final, quan els bascos es van aprofitar d'unes mans de Muniain en una pilota dividida disputada amb Frank de Jong i que l'àrbitre no va apreciar tot i estar ben a prop.
Segons alguns estadistes, de no ser pel VAR, el Barça només portaria dos o tres punts d'avantatge al Madrid, en comptes dels 9 que porta actualment.
Quantes lligues podria haver guanyat el Barça en el passat si hagués existit el videoarbitratge? I encara tenen els sants collons de pensar que el Barça ha pagat diners per no res!!
Avui que fa 22 anys que ens va deixar l'Eugenio, és un bon moment per recordar aquest acudit i riure una mica.
Tal dia com avui del 1923, moria a mans de pistolers de la patronal el líder anarcosindicalista Salvador Seguí, un dels principals líders de la CNT, impulsor de la vaga de la Canadenca, i activista per l'educació, la formació i la culturització de les classes treballadores.
Nascut a Lleida, va viure els primers anys de la seva vida a la capital del Segrià, i més tard va anar a viure amb la família a Barcelona, al barri del Raval. A Barcelona va connectar amb les idees revolucionàries llibertàries de Ferrer i Guàrdia, i Francesc Layret, fins a esdevenir secretari general de la CNT.
Hi ha versions contraposades sobre la posició de Seguí en el debat nacional. On no hi ha dubte és en el seu catalanisme, i el el seu radical combat de les posicions reaccionàries de la burgesia catalana.
 |
| Foto: Món Terrassa. |
Ahir, coincidint amb la celebració del dia de la Dona Treballadora, el grup del Drac de Terrassa va presentar en societat, a la plaça del Raval, davant de l'Ajuntament, una nova figura per al bestiari popular tradicional de la ciutat. Una barreja d'hipopòtam i drac que encara no té nom, i per tal motiu s'ha endegat una campanya popular per posar-n'hi.
Si no em falla la memòria, la darrera figura que es va estrenar a Terrassa va ser la de l'Àliga l'any 2017. Em sembla que a la gent del grup del Drac de Terrassa no els va fer molta gràcia l'aparició de l'Àliga, i aquesta nova estrena podria ser una mena de resposta als responsables d'aquella iniciativa. O potser no., què sé jo...
L'Amy Winehouse va ser una estrella de la música de trajectòria efímera, ja que va morir als 27 anys a la seva Londres natal, a causa dels excessos i les diverses addiccions. Va cultivar estils com el soul, el jazz, el R&B, i l'ska.
Aquesta peça, interpretada en un directe a Londres l'any 2007, és un clàssic de l'ska del grup Toots and The Maytals, de l'any 1969, que ha estat interpretat per un gran nombre de bandes i artistes.
Ahir vam tornar a l'hort de l'avi a Viladecavalls a celebrar la segona calçotada de la temporada. Vam gaudir d'un magnífic dia assolellat, amb una mica d'aire això sí, en companyia d'amics i família, debats enfrontats, riures, i molt menjar i beure. What else?
Ahir el Barça va tornar a enfrontar-se al Real Madrid al Bernabéu, amb motiu de l'anada de les semifinals de la copa del rei (0-1). El partit es preveia força complicat degut a les importants baixes (Lewandosky, Pedri, Dembèlé, Christensen) i les dinàmiques de resultats respectives: el Madrid venia de golejar el Liverpool a Anglaterra i d'empatar amb l'Atlético al seu camp, mentre que el Barça venia de caure eliminat a la Uefa League contra el Manchester United, i de perdre també al darrer partit de lliga a Almeria.
Un bon grapat d'aficionats culers ens temíem el pitjor dels escenaris, amb un Madrid endollat com a Liverpool i un Barça gris com a Almeria. Però tot i que els primers 15 minuts del partit van ser de clar domini blanc i de sensació de perill constant per a la porteria de Ter Stegen, a mesura que avançava el partit, el Barça va saber tancar-se al darrera, no permetre ocasions de gol al Madrid, i fins i tot sortir a la contra com la que va significar l'úni gol del partit, amb un autogol de Militao en refús de Curtois a xut del blaugrana Kessié.
Alguns puristes de l'estil, més papistes que el Papa, diran que el Barça va jugar amb un estil molt defensiu, que no va dominar el joc, i no va controlar la pilota. Que aquest joc no és ADN Barça... Mira, feu-vos-ho mirar! Quantes vegades hem dominat el joc i hem acabat palmant amb els blancs, que amb dues ocasions t'havien fet dos gols. Ahir es va girar la truita, i va ser el Barça qui va saber defensar-se i treure molt de suc de les escasses ocasions de gol que va crear. I encarem la tornada d'aqui un mes amb un bon avantatge per accedir a la final de Sevilla.
Avui s'ha viralitzat per les xarxes el vídeo d'una infermera andalusa que treballa a l'hospital Vall d'Hebron menystenint la llengua catalana i afirmant que no pensava treure's el títol C1 de català per poder fer les oposicions per a una plaça fixa a Catalunya.
Treballadores com aquesta noia n'hi ha un grapat a casa nostra, tot i que no acostumen a fer públic el seu menysteniment per la llengua d'aquí. Els catalans catalanoparlants ja estem acostumats, fins i tot resignats, a no ser atesos en la nostra llengua en molts àmbits, el sanitari entre ells.
Potser ens cal una mica més d'orgull i de valor per exigir els treballadors públics (com a mínim ja que els paguem amb els nostres impostos) que ens atenguin en la nostra llengua. Hem de perdre el (mal) costum de cedir sempre i canviar al castellà per una suposada "educació". Parlar la nostra llengua a casa nostra mai pot ser mala educació.
El passat dissabte vaig tornar a viure l'espectacle de Los Mambo Jambo, cinc anys després del darrer (i primer) cop, a la Sala Estraperlo de Badalona, el quartet de rock'n'roll, rocabilly, be bop, i altres, liderat per l'ex Rebeldes, Dani Nelo. Hora i mitja de música instrumental trepidant i magistralment executada. Uns artistes que omplen l'escenari amb la seva posada en escena i la seva experiència, i que contagien el ritme i les ganes de passar-ho bé.
No acostumo a consumir aquest tipus de música a casa, però els concerts d'aquesta banda són pura tralla. Súper recomanables! Aviat toquen a l'Apolo.
