 |
| Quatre terrassencs a Jogyakarta. |
La cosa té dallonses. Com bé sabeu els que heu anat seguint el meu periple indonesi, aquest és el primer llar viatge que realitzo en solitari. En d'altres ocasions m'han acompanyat el Mai, el Leandro, el Rubèn, La Maria, el Mia, l'Altissen, el Jordi Alled, el Guillem, el Franc... Normalment en tots els viatges m'ha agradat fer la juguesca de si algú es trobava a alguna persona coneguda al llarg del viatge, els altres havien de pagar una consumició (alcohòlica) en aquell mateix viatge. Doncs bé, resulta que enguany que ningú m'acompanya he anat a fer la trobada tantes vegades desitjada i no aconseguida. Bé, de fet, no he estat jo qui ha trobat al personatge, si no el personatge qui m'ha trobat a mi. Estava jo xerrant amb l'holandesa de la que ja us havia parlat a la terrassa del seu hostel quan se m'ha apropat fent befa del meu anglès el Marçal Roca, un terrassenc, minyó de grans diades i cauero d'alta volada, que porta des de l'abril donant voltes pel sudest asiàtic, i ves per on, m'ha anat a trobar a mi per pura casualitat. El destí, vaja. Quina gran alegria! No us ho podeu imaginar. Només porto quinze dies fora de casa, però retrobar a un compatriota terrassenc d'aquesta manera sempre fa una especial il·lusió. A més, el Marçal és d'aquelles persones que transmeten confiança i bon rotllo. No el conec en profunditat, però d'entrada diries que és un bon paio.
I, evidentment, hem celebrat la trobada anant a sopar plegats. Cap sopar gaire especial. Un "warung" al carrer i unes sopes de fideus a 10.000 rúpies. Al Marçal i la seva xicota (perdonaran per no recordar noms, però és el que té ser un desmemoriat), se'ls ha unit per uns dies una amiga terrassenca, que coma bona amiga, els ha portat pernilet del bo embassat al buit, i unes ampolles de vi. D'això se'n diu enrotllar-se, i el demés són tonteries.
 |
| Tros de bosc que va devastar la lava del volcà Merapi el 2010. |
Mentres que el Marçal i companyia marxaven avui mateix cap a Bali (26 hores d'autocar de Jakarta a Jogyakarta els van fer desistir de quedar-se per aquesta zona ni un dia més), jo me n'anava a visitar la zona afectada per l'erupció del volcà Merapi l'any 2010. He tingut la sort de que m'assignessin un guia jove que parlava l'anglès, a l'hora de fer una visita en moto per la zona. M'ha explicat com va anar tot i m'ha impactat bastant. He pogut veure el rastre que va deixar el riu de lava, que es va escampar fins a uns vint quilòmetres avall del sostre del volcà. He vist les cases destruïdes pels efectes del fum carregat de cendre a temperatures entre 600º i 1000º.
 |
| Nens javanesos que m'he trobat a la visita. |
El guia també m'ha explicat que ell i la seva família van perdre la casa i van haver d'estar durant tres mesos allotjats a l'estadi municipal de Jogyakarta esperant que el volcà deixés de eruptar i deixar anar cendra. Ell i la família es dedicaven a cuidar bestiar i a munyir les vaques, i després de l'accident, van haver de replantejar la seva forma de subsistència. Ara es dediquen a viure del record de l'accident, fent de guies en excursions de turistes per la zona.
 |
| Tres en moto, sense casc, sense carnet, i menors d'edat? Ui si les pilla el Puig... |
Bé, doncs així ha acabat l'excursió del dia, que ha tornat a ser un entretingut passeig en moto, i un bon aprenentatge, que espero no oblidar, com a mínim, en quinze o vint anys a ser possible. Però coneixent-me...
