"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimecres, 30 d’octubre de 2019

El "temazo" del dimecres. La Polla Records - "No somos nada".


El passat dissabte, després de la mani al carrer Marina de Barcelona per protestar contra la sentència de presó als polítics i activistes independentistes, vaig pujar a Montjuïc, al Palau Sant Jordi, per veure el concert de La Polla Records, que s'havien dissolt l'any 2003 després d'iniciar-se l'any 1979 a la localitat basca d'Agurain. Aquesta gira de retorn, els ha dut a ciutats com Bilbao, València, Madrid i Barcelona, i han omplert recintes amb milers de persones. A Barcelona van fer dos, divendres i dissabte, amb les localitats esgotades per al segon dia.

Malgrat els 58 anys del líder i cantant de la banda, Evaristo Páramos, el grup es va mostrar en forma i van tocar un extens repertori en prop de dues hores de durada. No van faltar la majoria dels èxits de la banda, així com tampoc va faltar entre el públic els vells seguidors així com les noves fornades de seguidors que molt probablement no havien tingut l'ocasió de veure'ls mai en directe.

El vídeo és d'un concert l'any 1989, molt probablement a Euskadi, ja que les imatges són de la televisió pública basca, ETB.

dimarts, 29 d’octubre de 2019

Un nou pas endavant per al món casteller: el 3d9 (carregat).

Primer 3d9 carregat de la història moderna de la Colla Vella, i segon 3d9 carregat de la Colla Joves, diumenge a Valls.























El passat diumenge Valls va viure la tradicional diada castellera de Santa Úrsula, mentre els Minyons actuàvem a la diada de Sant Narcís a Girona. Si fa 21 anys érem els Minyons els què assolíem una gran fita a Girona descarregant el primer 4d9 de l'era moderna (feia més d'un segle que no es veia aquest castell), aquesta vegada va ser Santa Úrsula la que va gaudir de la reestrena d'una estructura que també feia més d'un segle que no es veia, el 3d9. Tanmateix, aquesta vegada el castell ha quedat tan sols en carregat, primerament per part de la Colla Vella, a la segona ronda, i tot seguit la Colla Joves en la tercera ronda. 

Segur que no trigarem a veure aquest castell descarregat. Sobretot tenint en compte els sistemes d'assaig d'avui dia (la xarxa, augment d'hores d'assaig, tecnificació...)  i la preparació específica (física) dels castellers. Recordo quan es va assolir el 2d8, que hom va batejar com el castell "indomable" i que amb el pas dels anys s'ha demostrat de d'indomable res de res. 

Del que estic convençut és que encara som lluny dels límits dels castells, ja que hi ha molt recorregut a córrer pel que fa a increment i intensificació dels assaigs.

dilluns, 28 d’octubre de 2019

Es pot ser més miserable i indigne que Marlaska?






























El diari ultranacionalista espanyol La Razón, va publicar el diumenge una entrevista al Ministre d'Interior espanyol, l'exjutge Grande Marlaska, reconegut home d'estat (feixista) que fa anys es va negar a investigar les tortures policials contra activistes independentistes bascos, on, sense despentinar-se, afirmava que la violència d'aquests dies a Catalunya ha estat de major impacte que la que es va produir al País Basc durant els anys d'activitat d'ETA. Eh, amb 800 i escaig morts que va deixar el conflicte basc.... 

Evidentment, no han estat poques les veus que s'han alçat per criticar i contestar els comentaris del Ministre, com ara la filla d'Ernest Lluch, assassinat per ETA, o el president de l'Associació de Víctimes del Terrorisme a Catalunya, Robert Manrique, que li han recordat al Ministre que no tot s'hi val contra el moviment independentista.

No escriuré aquí tot el que penso del Ministre Marlaska perquè molt probablement em podrien acusar d'un delicte d'injúries i d'odi. En aquesta Espanya feixista la llibertat d'expressió depèn de qui parla i contra qui. Així que em limitaré a insultar de pensament tan sols.

dissabte, 26 d’octubre de 2019

Ambrosio Gassol: "Dificultats d’aprenentatge versus educació inclusiva".



(Interessants reflexions per al Diari de l'Educació dels psicopedagog Ambrosio Gassol sobre les contradiccions en què vivim a les escoles quan parlem d'inclusió però acabem avaluant els alumnes com si tots haguessin de ser iguals).


L’actual sistema educatiu es defineix com a “inclusiu”, que per definició predica, com un dels seus principis essencials, que el sistema d’aprenentatge s’ha d’adaptar a les característiques diverses dels alumnes als quals atén, promovent que tots els alumnes s’escolaritzin als centres ordinaris i vagin desapareixent els centres d’educació especial. En aquest sentit, el sistema educatiu s’ha d’adaptar a l’alumne i no al contrari, com en els sistemes educatius anteriors. Per això, és incoherent afirmar que els alumnes tenen dificultats per als aprenentatges. Tots els éssers vius tenen capacitats d’aprenentatge, és una característica pròpia dels éssers vius.

Per acabar-ho d’adobar, que les universitats implantin màsters i postgraus sobre les dificultats i trastorns d’aprenentatge és contraproduent pel desenvolupament de l’educació inclusiva. S’entén que les universitats són les que garanteixen les veritats científiques. D’aquesta manera ajuden a convertir aquesta mentida en una realitat per als ciutadans[i]. I encara més, condemnen al sistema educatiu inclusiu a no avançar per arribar a atendre als alumnes segons les seves característiques, sinó que institucionalitza que els alumnes hauran d’adaptar-se al sistema. Almenys podien canviar els títols dels màsters i cursos d’aquesta mena, sent més sincers, i titulant-los més o menys així: “Com ajudar alumnes diversos a enfrontar les barreres per a l’aprenentatge del sistema educatiu”.

En comptes de gastar temps i energies en l’elaboració de cursos en aquesta línia, seria més adequat que inverteixin esforços a elaborar cursos sobre altres vies d’adquisició dels coneixements, que ajudin a formar als docents en Disseny Universal de l’Aprenentatge (DUA),   sobre gestió d’aula amb alumnes diversos, etc. Això sí que ens donaria esperances que podrem avançar cap a una educació realment inclusiva.

En el mateix sentit, que els responsables de l’ensenyament públic estableixin un sistema de “diagnosi” (seguint el model mèdic i no l’educatiu) sobre les dificultats d’aprenentatge, quan afirmen que el seu sistema és inclusiu, és encara més greu. En ser sistema públic, a més, informen els pares sobre la conveniència que diagnostiquin als seus fills perquè tinguin èxit en el sistema educatiu públic. Per això els ofereixen els funcionaris assessors psicopedagògics per valorar-los i etiquetar-los. Els pares que es preocupen i/o entenen el que se’ls proposa, volent el millor pels seus fills, no es conformen amb les orientacions del Departament d’Educació que s’apliquen als centres educatius, sinó que molts d’ells porten els seus fills a gabinets privats psicopedagògics perquè tinguin èxit en el sistema educatiu públic (diagnostica un funcionari i qui “arregla” al seu fill és un professional privat… quasi pervers).

El Consorci d’Educació de Barcelona (CEB) està gastant grans esforços a fer encaixar els alumnes amb necessitats específiques de suport educatiu (NESE) descrits en el Decret sobre el sistema inclusiu[ii], de 2017, i la resolució del Departament d’Educació sobre Trastorns de l’aprenentatge[iii], de 2013, amb les lleis sobre protecció de dades personals[iv]. Per fer-ho, han elaborat un complex procediment de custòdia de les dades en formats digitals que constituiran “l’expedient de l’alumnat NESE”. Aquest fet pot perpetuar la consideració de les dificultats d’aprenentatge com una realitat, fixada en un “expedient”, semblant a l’expedient mèdic que guarda l’historial de les malalties i afeccions físiques. No cal dir que com més avancem en definir als alumnes per les seves mancances de capacitats més ens allunyem de posar el focus en desenvolupar les seves capacitats pels aprenentatges.

Semblaria molt més adient, per avançar cap a l’educació inclusiva, que posessin els esforços a desenvolupar aspectes d’una llei anterior molt més adequada des del punt de vista educatiu, la Llei d’Accessibilitat[v] de 2014. Aquesta llei estableix responsabilitats a les administracions educatives per garantir l’educació inclusiva (elaborar llibres de lectura fàcil; formar al professorat en noves tecnologies que permetin l’elaboració d’activitats basades en el sistema DUA; etc).

El concepte de dificultats d’aprenentatge no fa més que continuar posant el centre de l’acció educativa en les limitacions dels alumnes (les seves discapacitats) i no en les seves capacitats, que evidentment en tenen. Estem parlant de l’àmbit educatiu, des del qual ja diferents veus estan afirmant coses semblants amb molta claredat (vegeu aquest vídeo de la psicopedagoga María Constanza Orbaiz – “Discapacidad, poder distinto”).

Sembla significatiu que l’elaboració d’un informe de NESE en molts dels casos depèn d’una diagnosi prèvia psiquiàtrica i/o mèdica, no d’una valoració educativa personalitzada. S’acostumen a donar unes orientacions genèriques per cada tipologia de trastorn, com si les persones amb una mateixa tipologia d’afectació no fossin diverses. La personalització és el que realment funciona. A Bèlgica, per exemple, han rebutjat recentment l’ús dels criteris psiquiàtrics del DSM-V fins i tot a nivell de salut mental. Aquí encara el DSM-V és la bíblia.

Altres veus des de la neurologia també han apuntat el sentit humanista amb la qual s’ha de desenvolupar l’educació. Per exemple, Oliver Sacks[vi] ho exposa parlant del cas d’una noia amb grans mancances pel pensament paradigmàtic que, per contra, mostrava qualitats per la intel·ligència narrativa:

“Yo acabé convencido de que era un procedimiento inadecuado, porque lo que hacíamos era centrarnos predominantemente en sus limitaciones, como ya se había hecho, inútilmente, y a menudo hasta el punto de la crueldad, a todo lo largo de sus vidas”.

Què podem oferir als alumnes no normals al nostre sistema inclusiu d’ensenyament? Un horitzó de competències bàsiques inabastables d’un currículum comú no adaptades a les seves possibilitats i que els representa una contínua tortura d’activitats, que volen rectificar-los per acostar-los a ser normals, i que només els enfronten, una vegada i altra, a la frustració de sentir-se inferiors i no a gaudir de la vivència de veure millorar les capacitats que sí que tenen?

L’especialista en neuroeducació Francisco Mora[vii] també reflexiona sobre falses veritats instaurades en l’educació que diuen basar-se en descobertes de la neurologia i en com aquestes, una vegada generalitzades, perduren en el temps impedint desenvolupaments educatius més adients.
 “La verdad científica es un oxímoron, dado que la ciencia es la duda metódica…”
«El mito (el error) y la verdad son dos acepciones que, aun siendo contrarias, son la cara y la cruz de una misma moneda, muy dependientes la una de la otra. [Por ello] muchos mitos se convierten además en memes que calan profundo en la mente humana, y se repiten y repiten constantemente…”
De tot l’anterior i a modus de conclusió:
Posar esforços i temps dels psicopedagogs a fer valoracions i informes sobre “dificultats d’aprenentatge” és temps que restem a assessorar el professorat sobre dissenys DUA, gestió d’aules amb alumnes diversos, etc. En conseqüència, retardem el procés d’implantació d’una educació realment inclusiva.

Sembla evident que les formacions del professorat haurien d’anar en aquest camí i no sols de manera voluntària, com s’està fent, sinó com a formació obligatòria que fonamenti el canvi a un sistema educatiu inclusiu (…com es va fer amb la LOGSE).

“No calen més recursos humans, sinó més persones amb recursos” (una frase-lema de la Fundació Aspasim)
 

divendres, 25 d’octubre de 2019

Efecte Pigmalió.


Aquest cap de setmana els Minyons actuem a Girona, per les Fires de Sant Narcís. Hi volem portar grans castells i fer alguna passa endavant estrenant alguna estructura nova. A l'assaig d'aquesta nit sabrem si l'efecte Pigmalió s'ha escampat o no...

dijous, 24 d’octubre de 2019

Espanya, país franquista 44 anys després.

Familiars del dictador Franco traient el fèretre a les espatlles.























Avui han exhumat les restes del dictador colpista Francisco Franco, mort el 20 de novembre del 1975 (dies després del meu naixement) i enterrat al monumental mausoleu de El Valle de los Caídos, per traslladar-les a un nou emplaçament al cementiri madrileny de Mingorrubio, proper a El Pardo, l'antiga residencia del dictador. A l'acte, emès en directe per diversos canals espanyols, s'ha pogut veure com diversos familiars traslladaven les restes de Franco dins el fèretre amb tota solemnitat i honors. Un escàndol per a qualsevol demòcrata, però un fet la mar de normal en l'estat feixista espanyol. S'ha de ser molt nacionalista espanyol per no sentir fàstic del teu propi país...

dimecres, 23 d’octubre de 2019

El "temazo" del dimecres. Albert Pla - "El lado más bestia de la vida".


Aquest octubre s'han celebrat els 30 anys de la publicació de l'àlbum "Ho sento molt" de l'artista sabadellenc Albert Pla. Aquell àlbum el va donar a conèixer gràcies a l'èxit comercial del tema "Papa jo vull ser torero". Anys després, el 1995, publicava l'àlbum "Supone Fonollosa" on incloïa aquesta divertida cançó on començava a barrejar amb la música flamenca. Un dels grans artistes catalans, no apte per a tots els públics.

dimarts, 22 d’octubre de 2019

Les filadores.

Les Filadores (Diego Velázquez, 1658).




























- Mira nena, jo et prometo que si toquen un pèl a ma filla, sortiré d'aquí amb la falç del meu Manel i començaré a tallar colls d'aquests policies malparits.
- Dona, la violència només porta més violència.
- El què tu diguis, però com s'atreveixin amb la meva Filomena, em coneixeran.
- I què hi fa la teva filla amb tota aquella gent encaputxada i que només cerca brega?
- Escolta, que no ho has sentit que han empresonat els nostres representants legítims?
- Si dona, però tu creus que amb violència aconseguirem res? Ells tenen la força d'un estat i milers de policies amb moltes ganes d'obrir caps. Ja saps com ens estimen aquells animals.
- Doncs que se'n cuidin de tocar un pèl a la meva Filomena, perquè no responc dels meus actes. Si fos per mi, ara mateix me n'anava a la Via Laietana a ajudar tot aquell jovent valerós i combatiu.
- Què vols que t'estomaquin i et deixin baldada?
- Si tothom penses com tu, avui encara estaríem treballant al taller catorze hores, i els marits encara ens escalfarien el cul amb el cinturó.
- Ai, que exagerada que ets Joana. Jo el que no trobo bé és que cremin coses i que llencin pedres. Ja no es pot ni caminar tranquil pel carrer.
- Doncs ja veuràs el dia que empresonin a un dels teus, si caminarà tranquil per la presó!
- Quines coses de dir!
- Doncs no em burxis, coi! Va, i a treballar una mica que no estic per més discussions.


I aquesta és la meva humil participació als Relats Conjunts del mes d'octubre.

dilluns, 21 d’octubre de 2019

Dempeus amb els dignes treballadors de l'Hospital de Sant Pau.


Avui ha vingut a Barcelona el president en funcions de l'estat espanyol ocupant, per visitar la seva policia colonial i per deixar clar a tots els catalans que Catalunya els pertany i que ell mana sobre tots nosaltres, i que no té cap intenció de dialogar ni negociar res, perquè Catalunya és d'Espanya i no hi ha res que parlar.

I molts catalans dignes han sortit al carrer a rebre com es mereixia el carceller espanyol, que no s'ha atrevit a accedir a la delegació del govern espanyol a Barcelona per la gran quantitat de gent que l'esperava, i que ha hagut de veure a més a més, com un grup de treballadors i treballadores de l'Hospital de Sant Pau, on havia anat a visitar a alguns policies nacionals espanyols ferits, l'escridassava amb crits de "llibertat presos polítics". Quanta dignitat la d'aquests treballadors. Dempeus i ovació.

diumenge, 20 d’octubre de 2019

La fi del llirisme.























Aquests darrers dies des de la sentència condemnatòria de la (in)justícia espanyola als líders polítics i als activistes socials catalans, i l'empresonament d'activistes dels CDR, milers de catalans, joves majoritàriament, han sortit als carrers a protestar i a mostrar la seva ràbia. 

Si fins a dia d'avui les mobilitzacions s'havien caracteritzat pel seu pacifisme extrem (allò de ni un paper a terra), des de dilluns es pot dir que hi ha un sector de l'independentisme que ja en té prou de llirisme i pensa que cal passar a una acció més directa per forçar les autoritats espanyoles, i també al govern català, a prendre mesures per solucionar el conflicte, és a dir,  garantir el dret a l'autodeterminació del poble català i l'alliberament de totes les persones preses.

Hi ha molta gent que es posa les mans al cap davant de les imatges televisives d'encaputxats cremant contenidors o llençant llaunes buides o pedres al cossos de repressió de l'estat (incloc els Mossos), i potser els sembla normal la brutalitat d'aquests cossos i la seva impunitat. 

Personalment, sóc partidari de resoldre els conflictes polítics per vies democràtiques. Sempre que es pugui.

dissabte, 19 d’octubre de 2019

Tot un poble en moviment.

Foto: xarxes.





























Brutal, bestial, impressionant, pell de gallina... no hi ha paraules per descriure el que es va viure i veure ahir als carrers (les autopistes i carreteres) de Catalunya. Una allau de gent mobilitzada anant cap a la capital del país per reclamar l'alliberament dels ostatges polítics i la independència. Una riuada de gent que s'anava fent més i més gran a mesura que ens apropàvem al centre de la capital, i que va aguantar fins la manifestació unitària al Passeig de Gràcia a les 17 h. de la tarda. 

Això no hi ha qui ho aturi! Som Tsunami!!

Sortida del pàrquing de l'Alcampo a Sant Quirze del Vallès.

La capçalera entrant a Barcelona.

La marxa passant per sota del pont a l'alçada de Nou Barris.

Per primer cop vaig caminar per la C58 i pel carril VAO...

Començant l'ascens al carril VAO.

dijous, 17 d’octubre de 2019

Marxem (de Terrassa a Sant Quirze).

Foto: Nació DIgital.






























Avui m'he sumat a la marxa per la llibertat que passava per Terrassa direcció Sant Quirze, i que havia iniciat el recorregut pel matí a Manresa. Ha passat per Terrassa cap a les 18, i m'hi he pogut afegir al sortir de la feina. Ho he fet per la sortida a la C-58 des del centre de la ciutat, i allà ens havíem concentrat al voltant de 300 persones. Un grapat més s'havia unit a la marxa a l'entrada oest de la ciutat, i ha estat molt emocionant l'arribada de la capçalera de la marxa, i dels milers de persones que la seguien.

Des d'aquell punt, he fet 8 km. i escaig de marxa fins arribar al pavelló municipal de Sant Quirze, quan ja havia caigut la nit. Molts locals han sortit a rebre els caminants amb aplaudiments i càntics. Arribats al pavelló un nombrós grup de voluntaris de l'Assemblea repartien ampolles d'aigua i organitzaven l'entrada dels que es quedaven a dormir al pavelló. Jo he pogut tornar cap a Terrassa en el cotxe d'un col·lega i així poder descansar bé de cara a demà, que vull tornar a marxar, des de Sant Quirze fins a Barcelona. Em penso que mai he fet una caminada tan llarga, com a mínim que jo sigui conscient, així que el repte és majúscul.

Foto: Anna Solernou (Món Terrassa).

Foto: Anna Solernou (Món Terrassa).

Foto: Cristobal Castro (Món Terrassa)


Foto: Cristobal Castro (Món Terrassa)




Foto: Cristobal Castro (Món Terrassa)


Foto: Anna Solernou (Món Terrassa).



dimecres, 16 d’octubre de 2019

El "temazo" del dimecres. Inadaptats - "Eskamots".



No, ells/es no són morts/es. 
Ells/es són vius/es al nostre record. 
Omplen de sentit el nostre esforç 
d'alliberar un poble català. 

MORIR PER ACONSEGUIR 
 EL NOSTRE NAT DRET DE VIURE. 
MORIR PER ACONSEGUIR 
UNA TERRA LLIURE.

dimarts, 15 d’octubre de 2019

A Terrassa som Tsunami!

Foto: Nació Digital.























Ahir Terrassa va tornar a sortir als carrers per protestar contra la duríssima sentència del Tribunal Suprem espanyol contra els polítics catalans que van organitzar el referèndum d'independència de l'1O. Segons fonts dels mitjans terrassencs, prop de 15.000 persones es van mobilitzar en la jornada d'ahir. El cert és que vam ser un munt, i tothom coincidia en els alts nivells d'indignació i ràbia. Ahir vam tenir un primer tastet de tall de circulació a l'autopista C-58 i la nacional 150, durant poc més d'una hora. Segur que la cosa no s'aturarà aquí...

Foto: Món Terrassa.

Foto: Minyons de Terrassa.

Foto: Nació Digital.


Foto: Diari de Terrassa.
























Foto: Diari de Terrassa.
























Foto: Nació Digital.

Foto: Nació Digital.

Foto: Nació Digital.

dilluns, 14 d’octubre de 2019

Que comenci el mambo!!



















Avui s'ha conegut la sentència condemnatòria als polítics i activistes catalans en presó preventiva des de fa prop de dos anys. De 9 a 13 anys de presó per sedició i malversació. Una sentència que és pura venjança d'un estat demofòbic que ha fet, fa i farà servir totes les armes de l'estat al seu abast contra tot aquell que qüestioni la indivisivilitat de la nació espanyola.

Cap demòcrata pot acceptar aquesta sentència injusta i de caire polític, i cal fer-ho saber al món sencer. Cal a més, la mobilització permanent fins que alliberin els presos polítics i l'estat es vegi forçat a negociar. Tothom als carrers i allà on calgui. La lluita ens dóna el què el poder ens pren. Sols el poble salva el poble!!

Que comenci el mambo!!!

diumenge, 13 d’octubre de 2019

Dues banderes amunt... (per diferents motius).

Els Castellers de Vilafranca a la pista dels Warriors de l'NBA.

Aquest cap de setmana s'han fet virals aquestes dues imatges amb banderes com a protagonistes. Una de les dues fa sentir orgullós a uns i enrabia els altres, i en l'altre cas, deixa en ridícul a uns i fa riure els altres.

Un paracaigudista de l'excèrcit espanyol durant una exhibició a la desfilada militar del 12 d'octubre a Madrid.

dissabte, 12 d’octubre de 2019

Dia del genocidi.


El 12 d'octubre sempre és una bona data per recordar al gran Pepe Rubianes, un dels millors còmics que ha donat Galícia i que va viure a Catalunya gran part de la seva vida, malauradament estroncada abans d'hora per una malaltia.

Sempre en el record.

#ResACelebrar

dijous, 10 d’octubre de 2019

Palma García: "Ni exàmens, ni càstigs".

La mestra premiada, Palma García.























(La mestra gaditana Palma García ha estat premiada per no sé qui, ni m'importa. Però m'ha semblat interessant algunes de les seves reflexions al voltant de l'educació, que en molts casos comparteixo. Entrevista publicada per La Vanguardia d'ahir dimecres).
 

Lleva 28 años en las aulas. Ahora, la Fundación Varkey la ha galardonado con el Global Teacher Award 2019, reconociéndola así como una de las tres mejores docentes de España de 2019, junto con el maestro del colegio de Infantil y Primaria San Sebastián de Albaida del Aljarafe (Sevilla), Xuxo Ruiz, y Miguel Ángel Querigua, de la Universidad de Burgos. Su nombre es Palma García Hormigo y da clases en el Colegio Puertoblanco de Algeciras (Cádiz).
Es maestra de Educación Infantil, hizo Magisterio de Inglés, es experta en Audición y Lenguaje y en STEAM (ciencias, tecnologías, ingenierías, arte y matemáticas), embajadora de la asociación de ciencias Scientix y miembro de Diverciencia. García no cree en los castigos ni en el “aprendizaje bulímico”. Duda de la eficacia del método Montessori, tan extendido en los últimos años, y defiende que la nota de corte de magisterio debería ser mucho más alta. Y no se imagina dedicándose a otra cosa.
¿Cómo recuerda su paso por la escuela?
Como algo muy divertido. Por eso quería ser maestra. Yo admiraba a la persona que me estaba tratando. Era un aprendizaje, pero alegre.
¿Recuerda a algún profesor en especial?
Admiraba mucho a mi profesora Isabel, que daba historia. Me encantaban sus clases.
¿Qué cualidades debe tener un buen docente?
Es fundamental transmitir alegría a estas edades. También la creatividad. Si no eres creativo cortas las alas a los niños y la paciencia… si eres vocacional ya sabes que tienes que ser paciente. Vas a trabajar con niños pequeños. 
¿Cuál es su metodología para impartir clase?
Mi metodología es muy activa. Al año hago cinco o seis cursos de reciclaje. Estudio mucho las nuevas metodologías y las aplico mediante actividades cortas y divertidas, y cambiar constantemente, e intentar llegar al aprendizaje. Ahora hemos estado durante meses trabajando efectos ópticos. Al final un niño me dijo: “Seño, yo pienso que lo que vemos no es verdad. Que nuestros ojos engañan a nuestro cerebro”. Pues este niño ha aprendido.
¿Qué falla en el sistema educativo español?
Es necesario que la Facultad de Ciencias de la Educación exija una nota alta. Es necesario que la persona que quiera optar por magisterio destaque en algo, que conozca algún idioma, como hacen en otros países. Y también que haya un seguimiento del profesorado. Necesitamos profesionales muy formados, medios y materiales. La ratio es muy alta: 1-15 sería ideal. También hay que replantear el sistema con los alumnos con necesidades especiales, que deberían tener un profesor para cada uno de ellos.
¿Cree que está bien valorada su profesión?
Necesitamos una categoría. Socialmente no la tenemos. Todo el mundo sabe de magisterio. Hay padres que saben más que nosotros, hay alumnos que creen que son nosotros. No se nos trata con respeto y eso es lo que falta. 
¿Qué papel juegan los padres de los alumnos en su trabajo?
Tiro mucho de ellos. Los implico mucho en nuestros proyectos. Me gusta mucho hacer actividades fuera y la colaboración de los padres es primordial. Nosotros enseñamos, pero los que educan son los padres.
¿Cree en los exámenes?
No. Rotundamente no. Un examen no valora a un niño en absoluto. Valora una formación continua. En infantil hacemos una evaluación continua, no solo en el aula, también en el recreo.
¿Ha tirado la toalla alguna vez con un alumno?
Nunca. Soy muy cabezota. Yo como vea un niño con dificultades, estoy detrás de él. Si he visto que en infantil no ha salido he seguido preguntando a primaria. Además nunca puedes dar a un niño por perdido. Todos los alumnos suponen un reto. El espabilado porque necesita más para que no se aburra, el callado porque pasa desapercibido, el movido porque molesta a los demás. Tienes que trabajar la individualidad. A veces los fracasos escolares corresponden al aburrimiento que tienen.
¿Si un estudiante suspende, es un fracaso suyo o del maestro?
Hay estudiantes que no están nada motivados, y también depende de la capacidad de cada uno. Muchas veces los profesores se estancan en un solo método. Nos empeñamos en una metodología que no funciona en algunos niños, y provocamos un fracaso escolar. Hay que reciclarse.
¿Qué le diría a los que se escudan en el “estudiar no es lo mío”?
Estoy en contra del aprendizaje bulímico, del “me lo estudio todo, lo vomito en el examen y se acabó el conocimiento”. Uso el razonamiento. “Te doy dos palos. Hazme una casa. Usa tu cabeza. Y si se cae, te doy tres palos”. Lo que vamos a estudiar da igual, está todo en Google. ¿Cuántas veces hemos utilizado el máximo común múltiplo? Yo en mi vida. Pero usa tu cabeza, idiomas. Muévete. Haz música. Usa la creatividad. Ve con otros ojos, huele de otra forma. 
¿Cree en los castigos?
No le veo el sentido. Soy anticastigos. El maestro se queda tranquilo, pero no modifica la conducta del alumno disruptivo. Eso es algo que se debe hacer mediante un trabajo diario, con técnicas que refuercen las conductas positivas. 
¿Cuánto debería cobrar un profesor?
Un profesor cobra poquísimo. Compañeras que se han ido a trabajar fuera cobran el doble que nosotros. Tenemos en nuestras manos el futuro de las personas. Este trabajo no está reconocido ni social ni económicamente. Si no es vocacional no tiene sentido. Ya sabemos que si trabajamos de maestros no nos haremos ricos. Pero compensa. ¿En qué trabajo llegas y te abrazan veinte personas? ¡En ninguno!
¿Nunca se ha planteado hacer oposiciones?
Cuando terminé en Sevilla me presenté a las oposiciones y no las aprobé. Al venir a Algeciras eché un par de currículums y enseguida me llamaron. Ya había hecho varios cursos. Pero el Colegio de Puertoblanco tenia claro que era el centro donde mis hijos iban a estudiar, trabajara ahí o no. Y fue así.
La filosofía Montessori defiende un aprendizaje basado en la libertad con límites, entre otras cosas. ¿Qué opina de este método?
Hay muchos colegios que ahora son Montessori y que defienden que el alumno vaya a su aire. Pero María Montessori no decía eso. A ello hay que sumarle que era del 1800, y que la metodología avanza y los niños de entonces nada tienen que ver con los de ahora. Hay que poner las metodologías en duda, al menos en infantil. Nosotros podemos aspirar a la metodología que queramos. A mí me gusta el Project Base Learning, un aprendizaje basado en proyectos y en la evaluación continua. Está relacionado con el Bachillerato Internacional.
España es uno de los países europeos donde los niños pasan más horas en la escuela. ¿Lo reduciría?
Hay niños que no quieren ir a la escuela. A mis alumnos, los padres los traen el fin de semana para que vean que está cerrada. Tienes que tener unas clases divertidas. Si esas horas que pasan en el colegio están bien aprovechadas y hay un aprendizaje efectivo, no considero sean muchas horas.
¿Qué consejo daría a los estudiantes que se plantean dedicarse a esta profesión?
Que sepan lo que es la realidad del alumno. Que tengan claro que van a trabajar y que van a sacar adelante a los niños, y que no elijan esta profesión porque sea la carrera para la que necesitan menos nota, porque después van trabajar toda su vida en eso. Yo siempre le dije a mis hijos: “Elegid bien la carrera, porque puede ser para el resto de vuestra vida y como no os guste…”
¿Estudiaron magisterio?
No. Los dos tiraron por la ingeniería. Todos los domingos sacábamos los guantes y hacíamos experimentos para ver si eran efectivos y así hacerlos con mis alumnos. ¡Les gustó tanto que se han metido a ingenieros!
¿Se imagina dedicándose a otra profesión?
Yo nací para ser maestra. Me aburriría tremendamente dedicándome a otra cosa.

dimecres, 9 d’octubre de 2019

El "temazo" del dimecres. Manu Chao (La Pakita) - "Si yo fuera Maradona".



El passat dilluns i avui mateix, ha tornat Manu Chao a tocar en directe, a la Sala Salamandra de L'Hospitalet de Llobregat, després d'uns anys sense deixar-se veure. Ho ha fet en format trio, amb "La Pakita", acompanyat d'un noi argentí al txarango i un uruguaià als bongos. Més del mateix que venia fent darrerament, però amb alguns temes nous força interessants. Amb 58 anys, el Manu demostra que encara té forces, i ganes, de sortir als escenaris i donar-ho tot. No crec que torni a reviure aquelles súper bandes tan canyeres i enèrgiques com eren Mano Negra, Radio Bemba o Atòmik Pardalets, però la seva versió més tranquil·la també val molt la pena. Un mite.

Us deixo el vídeo que vaig gravar al concert, d'un tema dedicat a Maradona i que li va cantar en persona a l'exfutbolista, cara a cara, a l'entrada de l'antiga casa de l'argentí a Buenos Aires, per a la pel·lícula que va dirigir Emir Kusturika sobre la vida de l'astre argentí.

dimarts, 8 d’octubre de 2019

Diumenge, una nova diada de La Nova Atenes.


Va minyons, que queda el millor de la temporada!! Diumenge, 2a edició de La Nova Atenes.

Tots al pati d'assaig, dijous i divendres, i a omplir el Parc de Sant Jordi el diumenge.

I després, gresca de la bona a la Vella!

dilluns, 7 d’octubre de 2019

Un altre diumenge a "missa" de nou.

Panoràmica del Camp Nou des del meu seient a la tercera graderia.










Ahir vaig tornar al Camp Nou després d'uns mesos sense anar-hi. Sempre que se'm posa a tir un carnet de soci per anar-hi, ho aprofito, i ahir amb més raó tractant-se d'un rival de pes, el Sevilla. Aquest cop hi vaig anar solet, ja que el soci que em va deixar el carnet només té el seu, i ja em va anar bé, ja que jo quan vaig al futbol m'agrada concentrar-me en el partit i en el joc, i no estic per gaire xerrameca...

Ahir va ser un partit que va començar amb patiment i amb ocasions clares del Sevilla i que va acabar amb una golejada (4-0) gràcies a l'efectivitat de la davantera culé, i a l'esfondrament físic del rival. Per recordar el golàs de Luís Suárez amb una rematada de xilena a l'interior de l'àrea, i també el quart gol, obra de Leo Messi, que s'estrenava aquesta lliga, amb un milimètric xut de falta que va anar prop de l'escaire esquerre del porter del Sevilla. La resta de gols els van marcar Arturo Vidal i Dembelé.

Una cosa que em va sobtar va ser la gran quantitat de turistes que hi havia al camp. A la tercera graderia m'atreviria a dir que eren majoria...

Bé, sembla que el Barça comença a agafar el to i es col·loca segon a dos punts del líder, el Real Madrid. 

Una bona manera d'acabar el cap de setmana.

dissabte, 5 d’octubre de 2019

50 anys del FLying CIrcus dels Monty Python.


Avui es compleixen 50 anys de l'estrena a la BBC del mític programa de gags humorístics "Monty Python Flying Circus", tot un referent mundial en el camp de l'humor televisiu. A banda d'aquest programa, els Monty Python també van filmar un grapat de magnífiques pel·lícules, així com es van prodigar als escenaris teatrals. Llarga vida als Monty Python!

dijous, 3 d’octubre de 2019

Llum i llibertat.






























Aquest dilluns vaig pujar fins a la casa nova de l'Obac per veure l'espectacle dels llums per la llibertat a 131 agulles (tantes com Presidents ha tingut la Generalitat) de la muntanya de Montserrat. Vaig arribar cap al capvespre quan començava a enfosquir i m'hi vaig quedar una horeta i mitja, juntament amb un bon grapat de gent que havia fet com jo, i alguns amics de la colla.

Per cert, que un grupet de gent dels Minyons van escalar l'agulla del Gorro Frigi i hi van fer un pilar de 4. Visca els Minyons i visca Catalunya lliure!

Foto: Mireia Comas.

dimecres, 2 d’octubre de 2019

dimarts, 1 d’octubre de 2019

1-O, ni oblit ni perdó!!



























Avui es compleixen dos anys dels fets de l'1 d'octubre del 2017, quan els catalans vam organitzar un referèndum d'independència de Catalunya tot i la violència desproporcionada exercida per les forces de repressió espanyoles (uns 8.000 "piolins" entre Guàrdia Civil i Policia Nacional) contra votants, i defensors d'urnes i paperetes. Aquell dia, tot i els milers de votants ferits, vam guanyar l'estat espanyol que va ser humiliat per un poble unit, solidari i valent, que va tirar endavant un referèndum tot i les amenaces i la violència d'un estat espanyol frustrat, enrabiat i venjatiu.

D'aleshores ençà, ells han continuat la seva croada repressiva, amb empresonaments preventius, detencions selectives, difamacions i calúmnies a tort i a dret, etc., etc. Nosaltres no hem sabut canalitzar tota aquella energia col·lectiva de l'1-O i ho hem deixat tot en mans dels nostres representants polítics que no han estat a l'alçada. Potser és el moment de tornar a prendre els carrers i a portar la iniciativa. Sols el poble salva el poble!